____________________________________
EN NOM DE JOE EL MORT
El doctor Fisher va llegir
l’article atentament amb el rostre encongit per la reflexió.
"Doble assassinat...revòlver del 32 ...atès que
la bossa de la dona i la cartera de l’home han desaparegut...robatori...un testimoni
afirma haver vist ‘una persona alta que fugia de l’escena’ ".
El testimoni, Uriah Grunt, lligat de per vida a una
cadira de rodes, va explicar que el diverteix espiar la ciutat amb el seu telescopi.
"Puc llegir el diari per sobre les espatlles d’algú que està vint carrers
enllà", va dir tot orgullós.
"Sóc un autèntic tafaner", va afegir amb
aires de suficiència. "No altra cosa a fer que observar el que fa la gent. No em fa
res dir que he vist coses estranyes".
Quan el van forçar a fer una descripció, va dir:
"Ah sí, el criminal que s’ha escapat, o almenys el presumpte criminal, o els
anomenen autors d’un crim? Bé doncs, aquest presumpte autor era molt alt. Duia el
coll de l’abric aixecat. No vaig poder veure-li la cara, però sí que li vaig poder
veure les mans per un instant: blanques, de pianista, àgils i joves. No portava
abric, només anorac. Suposo que li agrada el fred".
Uriah Grunt té un autèntic afany de protagonisme, va
concloure el doctor. Per descomptat, ... hi ha altres joves alts pel món... fins i tot en
l’hivern més cru el seu pacient mai no va dur abric. Humm. Hauria de trucar a la
policia immediatament? I el jurament hipocràtic? I si no hi hagués cap prova? Llavors
ell es trobaria enmig d'un bon embolic.
Va obrir un calaix i va treure la seva P-7 de 9 mm.
marca H&P amb percussor suau; comprovà el mecanisme i introduí una bala a la
recambra; se la va lligar a la dreta del maluc, sota la jaqueta.
Fora d’hores, odiava el seu pacient, el jove Guy
Worth, un típic sociòpata. El món girava entorn d’ell. Un desgraciat de merda de
debò; el metge els anomenava DM. Odiava els DM, i sabia que estava perdent el temps amb
ells. Si et trobes amb un DM, sempre serà com tenir un gra al cul.
De fet, se sentia profundament decebut amb la
professió de psiquiatra. Havia estat pensant a deixar-ho córrer i a treballar com a
metge de vaixell, o potser a exercir plàcidament a la colònia americana de Tànger,
Atenes, Beirut, Lima... exercir la medecina general amb una mica de guariment manual.
Podria estar bé. El doctor era jove, esvelt, elegant i amb més ploma que una vedet..
A la merda amb els casos perduts; a la merda amb
fer-se una carrera com a metge de publicistes i editors a Madison Avenue. Un dia diria: -
Sap què, Senyor Grandfield? No hi ha res preocupant en vostè, tret de
l’autocompassió i d’un ego enorme. Es pensa que el seu refotut JO és el més
important de l’univers. Cregui'm, que sé de què va: vostè és un pesat acabat.
Tret d’això, vostè és bàsicament idiota, i mal intencionat. Tret d’això,
l’odio a mort.
Aquesta, va decidir el doctor Fisher mirant-se el
rellotge, seria la seva última consulta psiquiàtrica –i amb un assassí; ell,
personalment, no en tenia cap dubte: era un assassí i havia vingut a matar-lo. Ho tenia
tot escrit a les seves notes i a la gravadora amagada. Molt bé, que passi el que hagi de
passar.
Va sonar el timbre. Va mirar qui era. I allà hi havia
aquell babau insuportable, amb les mans a les butxaques de l’anorac i un somriure
fals al rostre. La pistola no era a la butxaca de l’anorac – probablement la
duia a la cintura.
"Hola, Guy. Passa. T’esperava".
El jove va entrar i va mirar el doctor amb insolència
i aquest li va clavar una mirada glacial.
"Per aquí".
Va obrir la porta de la consulta (la recepcionista
havia plegat feia una setmana: "Francament, doctor, la seva consulta és una
comèdia. I les comèdies no duren per sempre").
El jove va entrar-hi fent-se el xulo. Mastegava
xiclet.
"Seu, Guy".
El noi va seure i s’obrí de cames.
"Com està vostè de salut?"
El noi va quedar bocabadat. El metge no li havia dit
mai res de semblant. El metge es va inclinar amb una mirada lasciva.
"Ha somiat res de bo últimament?"
"Bé sí, de fet, sí. He somiat amb tu, Doctor
Fisher".
"Que emocionant. I què ha somiat?"
"Això". Va posar la mà a la culata de la
pistola.
Dóna-li temps perquè hi deixi les empremtes, va
pensar el metge. El noi va treure la pistola d’una revolada. Una pluja de bales el va
llançar enrera i la sang li va rajar per la boca. Amb una mirada de pura incredulitat, va
caure desplomat de la cadira, mort. El metge va agafar el telèfon...
Les bales coincidien. El metge era fins i tot un heroi
local, però no pas per als administradors de la clínica. Un tiroteig al més pur estil
americà, a la seva consulta...va matar un pacient...inacceptable. Estaven més que
preparats per acceptar la seva dimissió immediata.
El doctor Fisher es va sentir bé, molt bé.
Traduït per Albert Farré i Ana Pombo
__________________________________________________
UN CARRER PUDENT SENSE SORTIDA
- M’agradaria prevenir-lo, doctor.
Fixi’s, li han implantat quelcom... I és viu... És...
- Prou bajanades. On és la seva tenda? Espereu-vos
fora.
Poc després el metge sortia atordit, com si li
haguessin clavat una patacada a l’entrecuix.
- Llavors, ho ha vist?
Va assentir esgarrifat. "És quelcom entre un
centpeus i una planta, que li creix als intestins mentre escampa les seves arrels".
- El podríem enverinar. Amb una injecció.
- Mala peça al teler. S’alimenta del reg
sanguini d’en Reggie, pobre noi. O fem això o...
Ens vam mirar i ho vam entendre. Sortosament
teníem una mica de rotenona. El metge va omplir la xeringa i vam entrar. La ferum era de
les que fan caure de cul a terra, se’t ficava a la gola i als pulmons i
t’ofegava.
Déu meu, ara ho podíem veure bellugant-se sota la
seva pell. Li vam subministrar una bona dosi de morfina i largactil.
Amb un tall ràpid i amb les tenalles el metge va
enxampar l’horrible cap vermell: la llefiscosa criatura es recargolava amb les arrels
i els caps clavant-se-li per tot arreu. Va enfonsar la xeringa i injectà el líquid.
Aleshores l’agulla li va ser arrabassada de les mans i ell va fer un bot enrera.
- Toqueu el dos. Està escopint ous...
I també larves i de fet en Reggie estava
perdent tota aparença humana mentre els caps i les arrels li sortien per tot el cos i li
rajaven larves de dents punxegudes i transparents.
Vaig prendre’m un momentet per a disparar a en
Reggie al cap. A continuació vam córrer per a salvar-nos, però era massa tard, estàvem
plens de larves que ens burxaven els ulls i els narius, obrint-se pas a queixalades dins
de cada orifici.
Però érem durs de pelar. Ens vam ruixar amb
querosé, que, per sort, teníem a mà. Com qualsevol organisme mutant, era increïblement
susceptible als agents químics i biològics perquè no n’era immune; amb un tuf de
querosé, llestos. Vam convertir la tenda i els seus voltants en una bassa de foc
purificador. Impossible acampar aquí!
Vam caminar fins que la fatiga i la foscor ens van
obligar a aturar-nos. Després de sopar carn de llauna, en Wilson va encendre una pipa.
- En Reggie devia haver descobert alguna cosa.
- Vols dir que aquella criatura infernal va ser
concebuda en un laboratori?
- Això em temo, amic meu.
- Aleshores tots estem en perill.
- Em temo que sí, estimat amic. Saps què fa que
salti una mongeta saltadora? És la xinxa saltadora que porta dins.
- Què proposes?
- Trobarem el laboratori i el destruirem.
- Amb què? Amb tres pistoles i una escopeta?
- Aquesta edició de les obres completes de
Shakespeare està impregnada d’agents implosius d’última generació. Molt més
destructius que les fórmules extravertides i explosives.
- Com s’activen?
- De diverses maneres. Si et fan presoner i hi
estàs de cara... només has de dir: "Fora, fora, espelma fràgil!", o bé el
llibre es pot activar per control remot telepàtic.
- Saps on es troba el laboratori?
- És clar. Tinc les meves ordres i les coordenades.
- Bé doncs, som-hi.
Vam sortir a trenc d’alba. El final d’un
carrer sense sortida, això és el que busquem.
1) Tres vies. Murs alts. Una espècie de cara en una
bufeta.
2) Un museu. Estava en una sala amb obres exposades,
sense cap sortida. Miro a la dreta i veig un espai obert davant meu i una paret
il?luminada pel sol a uns vint-i-cinc metres de distància. A la paret li passa alguna
cosa. És una pintura. És una paret pintada. No és ben bé fora del museu.
3) El carrer pudent sense sortida, empestat de temps
i llum podrits.
Traduït per Ignasi Juliachs i Maria del Mar Martínez.
|
Josep-Lluís Seguí: