índex | índice | navegació  

 número 20: setembre - octubre 2000

| espanyol

EXTRACTE DE LA NOVEL·LA
MELALCOR

      1.

EL XOC ENTRE LES CLAUS I EL CASC   

S’ HAVIA PASSAT mitja vida intentant trobar les respostes correctes i, a la fi, s'adonava que el que importava era deduir-ne la pregunta. La interrogació era el desig. La contesta era la mort. Com en un joc. Cara o creu. Cara significava mirar-te a l'espill. Creu significava creu.
      Aquell descobriment sense cap ni peus, el feia un dia aparentment normal. S'havia aixecat, dutxat, vestit, havia esmorzat i, tot just en el moment d'agafar les claus de la moto i sentir com repicaven contra la superfície plàstica del casc, vés a saber per què, una frase li va envair la ment: el secret és en la pregunta.
      Per descomptat, no era pas el primer cop que rebia un pensament com aquell. En general, els atribuÎ a als somnis. Considerava els somnis una part essencial de la vida, una part irreductible, doncs, de la realitat de l'existència.
      Aquell era un matí qualsevol fins que va deixar de ser-ho, perquè aviat es va adonar que el pensament no procedia del somni d'aquella nit, ni de cap altra nit, ni de cap estat d'endormiscament, sinó d'una exòtica lucidesa produïda pel so indescriptible del xoc entre les claus i el casc. La deducció va ser immediata: ha de ser, per consegüent, un record.
      ¿Però quin? ¿Quin record dec tenir amagat en un plec invisible de la memòria?
      Aquell 50 era el 50 que despertava l'ésser adormit que hi havia dins seu.
      Però anem a pams.
      Llavors, va obrir la mà tant com va poder i va mesurar la pròpia vida com si es tractés d'uns quants metres de roba. No hi va trobar res.
      Una experiència passada que em deu provocar rebuig. Mai no sabem qui som.
      S'ho va confessar. Li va sortir de la gola un soroll animal, com d'ocell rapinyaire o de hiena. Se'n va anar al lavabo per veure quina cara feia.
      Ave Maria!
      Aquells ulls, aquella mena de bec en forma de llavis endurits per la cruesa d'una trajectòria difícil, aquelles plomes al cap que semblaven pèls humans...
      Va agafar la pinta i se la va passar un parell de vegades pel cap, sense aprofundir-hi gaire. Després es va raspallar les dents.
      Notava que l'avorriment li pujava per les cames i li arribava fins al cul. Es va asseure a la tassa del vàter per aixafar-lo.
      Havia arribat l'hora de sortir de casa i d'intentar entendre, per enèsima vegada, el funcionament del món i de la gent que s'hi bellugava.
      Veurà Cor, primer de tot. Entrarà a l'estanc i se la trobarà darrere el taulell, davant d'aquella quantitat incomprensible de paquets de colors. Quieta i muda. Li farà senyals perquè li'n doni dos de la seva marca i tot seguit li dedicarà un gest de comiat.
      Mai no parla amb ella. El fet que Cor s'estigui muda coarta la seva tendència a una loquacitat desmesurada. Somriures, moviments, com a molt sospirs de l'ànima; silenciosos. La remor del que va per dins, amb la sang i amb els fluxos que fan que un esperit sigui un organisme el procés invers és més complicat. El cop de les claus contra el casc és tan sols un accident sense importància, que puc oblidar tan bon punt surti de casa i tanqui la porta i, darrere la porta, algunes cabòries que fan tant de mal com els ulls de poll. O més.
      Baixa per les escales. Pensa que els ascensors no li agraden. Veu que de la bústia sobresurt un paper. L'agafa sense necessitat d'obrir la porteta. Llegeix: «Quan ens afecta la solitud, l'angoixa, la depressió o qualsevol conflicte tots necessitem. . .» Ha de desplegar el fullet. Continua en veu alta: «Una veu amiga.» ¡No te jode! «Telèfon de l'Esperança.» La mirada li passa ràpidament per sobre de l'escrit, llarg i verd. Al final, veu que hi posa: «Aquest imprès ha estat editat amb la col.laboració de Telefônica.» Que cabrons!, diu. Que cabrons!, repeteix. Recorda un dels pitjors dies de la seva vida. Amb desesperació total i absoluta, la mateixa mena de desorientació i enlloc on anar per preguntar no sabia què, es va treure el microscòpic mòbil de la butxaca més petita de la indumentària que portava, va marcar el llarguíssim número de l'Esperança i... cap resposta, no li van donar cap resposta, tot i que les preguntes eren d'allò més fàcils: «Per la meva esperança dels pròxims tres dies, digui'm noms de batalles que comencin per la lletra W, como por ejemplo Waterloo, un dos tres responda otra vez; Waterloo.» I au! Ja s'ha acabat l'ajuda. Mòbil i esperança a les escombraries, tot junt. Que cabrons! Torna a plegar el fullet i el fica a la bústia del costat de la seva. Veu l'altra cara del paper, on diu: «Cuando nos afecta la soledad, la angustia, la depresión o cualquier conflicto, todos necesitamos. . .» ¡Qué cabronazos! ¿Tú te crees?


      2.

¿SÓC UNA MÀQUINA?


DE VEGADES pensa que és una màquina. Sobretot en moments com aquell, que va pel carrer sense que ningú li adreci cap paraula, cap mirada.
      Pensa que és una màquina, però defectuosa.
      Té la convicció que hi ha un parell de peces que o bé li falten o bé no li funcionen. Sosté la teoria que, per aquest motiu, la vida li resulta més senzilla i més avorrida.
      La constatació d'aquesta mancança es produeix d'una manera prou significativa: mai no acaba els mots encreuats, per exemple, tot i que ho intenta; els programes dels ordinadors se li resisteixen i fan el que volen; és incapaç de taral.lejar ni una sola cançó; li cau la cendra del cigarret abans d'arribar al cendrer (pitjor encara: fuma); li agrada molt el sexe, però no creu en l'amor. Ni en Déu, que ve a ser el mateix, tot i que Déu li sembla un personatge interessant i polèmic. Antic.
      Coneix altres persones de les quals també pensa que son màquines. Per exemple, Mel. Un dos tres responda otra vez. Mel.
      Es un brètol. L'única gràcia que té és que sap explicar acudits. I dels bons! Com reia, amb Mel!
      Però no pel fet de saber explicar acudits s'havia de guanyar el cel. Ni mucho menos.
      Mel pertanyia a les matemàtiques, però tenia aspecte de carnisser. ¿I quin aspecte tenen els carnissers? De matemàtics equivocats. Mel hauria estat més feliç degollant conills que resolent abstraccions.
      Però no. Havíem de passar per la universitat, havíem de mostrar la brillantor indiscutible del nostre intel.lecte sempre en flor.
      Me'l trobaré més tard – diu en veu baixa– , al Casino. I farem la nostra partida de cartes, i la molt canalla guanyarà perquè farà trampes, i jo la perdonaré perquè és germà meu, no de sang però sí de fetge, perquè el que hem begut plegades no cap ni al celler de la reina borratxa.
      

© 2000 Flavia Company
espanyol

La novel·la Melalcor ha estat publicada per Edicions 62 (setembre 2000)
www.edicions62.com

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

Flavia Company va néixer a Buenos Aires (1963) i viu entre Barcelona i Sant Carles de la Ràpita des de 1973. Ha publicat en castellà les novel.les Querida Nélida (1988), Fuga y contrapunto (1989), Círculos en acíbar (1992), Saurios en el asfalto (1997) i Dame placer (1999). La seva producció en llengua catalana consta del recull de contes Viatges subterranis (1993), del llibre de proses poètiques Retrat de la Ràpita (1996) il.lustrat per Rosa Querol, i de les novel.les Llum de gel (1989) i Ni tu, ni jo, ni ningú (Premi Documenta 1997).

foto: Ana Oswaldo

navegació:                     barcelona review número 20     setembre - octobre 2000  

-Flavia Company: Melalcor
-Yvonne Vera: Papallona encesa
-
Albert Mas: Sobre la felicitat
  Assaig
-Carole Maso: Ruptura, límit i precipici...
-
Lawrence Norfolk (castellà)
  Poesia
-Antoni Clapés
-John Ashbery
-
Jonathan Monroe
 
critíca
-Carles Hac Mor sobre Antoni Clapés
-Calendari d'activitats diverses

-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il