| Principis
actius Lluís Calvo L’absència, quan és perfecta, sols retorna un ull en blanc: glaçat en el miratge de les ombres, ara hi veig —fugaç microscòpia— la foto d’una boca empassant-se, alhora, trenta píndoles en una nit d’octubre. Malson al vell sofà i esdeveniments recents: els fets incontestables. Però l’efecte, del cert, no és pas la causa. Encara avui m’agrada escampar els teus mots sense entendre’ls del tot, com si barregés un enfilall de ritmes i batecs que van néixer, quinze dies enrere, en una clau de contacte rovellada on el clauer metàl·lic de ton pare—Alhambra de Granada i Mulhacén al fons— era la mà postissa dels teus dits tan fràgils. Així el cotxe va dur-nos fins la casa, així les roderes marcaven l’argila de la pista, així la ciutat que deixàvem enrere, entre un núvol de pols i una petja d’espart, vulnerava l’instant d’un alè irrecuperable. Tot un món de cendres i contraindicacions —això sí i això no, les dosis i les pròtesis—, perquè et deien malalta i no vaig voler-ho creure fins que tu vas dir —Tiro pel dret i agafo un colom i no era pas triar el camí més curt sinó el més llarg i indòcil, quan les ales del colom eren l’au malferida dels carrers del Raval, allí a Sant Agustí i la Boqueria, mentre sabíem que érem a l’octubre més cruel —no pas l’abril, com deia el gentleman que desmenties quan, embriagada i lúcida, recitaves Plath i exclamaves: I am incapable of more knowledge— i tu parlaves, sí, de la impossibilitat del coneixement, de construir i d’ajuntar tots els fragments que componien la fal·làcia de la unitat i el sentit i tota la merda de noms que ja no recordo i hòstia com ballaves, ja dins la casa, aquells vespres d’octubre amb buleries i Camarón i la caja china de Benavent i tu amb unes tovalles com si fossin una faldilla —blanques i vermelles, de restaurant de la Barceloneta amb tots els comensals cridant joé niña que guapa que eres!— i jo encara podia besar-te i arrossegar-te fins al llit mentre mussitaves, a penes amb un fil de veu —Sembla que demà glaçarà i no glaçava encara perquè érem a l’octubre i tot era mirall efímer de grocs i marrameus torra castanyes amb estesa de fulles, tornassol de remors i gira i tomba, camins obscurs de roures, faigs i pins i jo que t’ajudava a caminar —pas a pas, sense pressa—, agafant-te de la mà, assaborint cada alè i cada instant amb un gotet de vi Tres R —Redempció, Rauxa i Remordiment— quan encara afirmaves que no estaves pas malalta i semblava que no ho estaves fins que jo et duia al llit i escoltàvem, junts, el so d’un torrent que baixava amb dolls i festes —perquè no hi ha res sec quan hi ha mullena als llavis i tot s’abraça a la pell i li és besada— i llavors jugava amb la medalla de quan eres petita —la tieta Engràcia i la primera comunió— i mirava, tot seguit, la teva pell tan blanca i les taques morades de les galtes i els ulls enfonsats i t’explicava històries, grans relats, d’aquella col·lecció infantil: Grandes relatos y aventuras —i collons déu n’hi do perquè Salgari i Verne i Dumas i sólo por 35 pesetas—, i t’agradava escoltar també els ocells i el torrent i aleshores solies mussitar —Sembla que demà glaçarà i esperàvem i rèiem, però ja no podies confessar que tot era fragment i instant i davallada, intent de recompondre la impossible totalitat, només pedaços, sets, esquinçaments, arqueologia de l’amor i la desfeta perquè volies creure en l’univers i en el fet de perdurar en un alè de vida i en el món com a voluntat i representació i en el rebuig de qualsevol agonia mesquina i inhumana i jo què sé quines coses deies entre el deliri mentre jo, aclaparat, a penes podia retenir el teu esperit que fugia i s’envolava i s’ennoblia i que afirmava, amb crits de cendra i de fatiga —Tiro pel dret i agafo un colom tot mirant de reüll la capsa de les píndoles vermelles i blanques com les tovalles de la Barceloneta, com una buleria de la vida i la mort en el precís instant en què tu reies i mossegaves la medalla i nena no voldràs pas una mica de caldo —no— i una mica d’arròs —no— i una poma ratllada —no—i, merda, tu embriagant-te i accelerant i fugint del llit i ni aires purs ni hòsties que tenies la capsa a prop i després jo vaig adormir-me com un cabró al sofà i, en despertar-me, vaig veure’t estirada a la catifa, nua, amb els braços protegint-te el-cap-dels-somnis-purs i vaig palpar-te el cos tan fred, tan pàl"lid i tibat, i vaig tocar-te els llavis blancs i, ja a la fi, vaig sentir una òliba xisclar —ja no pas un colom parrupejant en un matí d’estiu— enmig d’aquella fosca que era ja massa a prop, ben a prop, tan a prop que aviat vaig saber —ran del vell sofà, mirant-te els ulls tan blancs— que aquella nit havia glaçat, dins teu, per sempre. |
| © 2001 Lluís Calvo és autor de vuit llibres de poesia
i de les novel·les Aconitum (Edicions 62, 1999) i Electra i la carretera,
de pròxima aparició a Destino. En aquest enllaç podeu llegir la crítica que va fer
Gerard Horta del seu darrer llibre, Opus spicatum (Avui, 14 de setembre del 2000) http://www.avui.es/avui/00/set/14/menu/menu.html Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | barcelona review número 22 gener - febrer 2001 |
|
|
 Poesia |
Poetes de Farrera (Conn i Crowe) |
| Entrevista |
Flavia Company |
| Col·laboracions |
Lluís Calvo: Principis actius Salvador Faura: Caixa d'Olivera |
| Ressenya |
'De l’Hospitalet a Osona passant per Flix i Girona' |
| crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|