 BRANE MOZETIC
quatro poemes
tu ets la pluja fina que el rostre m’espurneja
em portes la humitat, em fas la pell suau
i cada cop s’atura més la vida
ha perdut el futur i l’agudesa
no pot sentir-se ja ni el dolor ni la por
ni l’horror, quan algú es llença al riu
quan fan des de les cases tir al blanc contra els vius
i entre les cames els cossos van passant
em llisques per la pell, un punt salat i crlid
com a l’estiu, clapoteges, repeteixes
sense fi la mateixa melodia
esbandirrs de mi tot el que sobra
erosionant-me fins als ossos, amb la terra
em fondrrs i com tu seré sols pluja.
__________________
he somiat que havies mort
que era buida la cambra, la camisa
el penjador i al voltant cada cop
més espai, més silenci
m’estava dret a la finestra oberta, mirava
enfora, a la foscor, durant hores, esperant
que potser trucaries, tenia por
d’adormir-me, por de cloure les parpelles
comptava els dits, els botons, comptava els passos
sotjant la nit, tremolós murmurava
fent fugir les imatges de tots dos
he somiat que havien mort els somnis
que lliscrvem dins l’abisme, sols
buits, i que tu ja no hi series.
__________________
el veig al costat de la paret
mentre perdut observa,
espera, tan sols sorprcs
i llavors comença a parlar amb mi,
cada cop més pesat, i s’allarga tant
que em pregunto si aixn porta enlloc,
lentament, amb insistcncia, m’atreu
cada vegada menys pern ell persisteix,
intento endur-me’l a casa
dubta com si no trobés una excusa
finalment accepta, sembla
que ja no hi ha tren, que vol veure els meus llibres
i de nou escolto un munt de coses,
miro l’hora, desitjo
anar al llit amb ell o que
senzillament no hi fos
-tot i que s’ajeu com si no sabés quc fer
estr tranquil i jo, que tant
desitjava l’escalfor d’una pell, com si
no sabés quc fer, espero el son
sense moure’m.
[d’Obsessió 1991]
__________________
ahir van posar un llit en una cambra especial
em van despullar i m’hi van tancar amb una dona nua
vaig notar el seu càlid alè al meu costat
i tot d’ ulls verds en la llum tènue
sotjant els gestos, els pensaments, els somnis
més tard hi van conduir un jove esvelt
de pell brillant i membres vigorosos i van esperar
ah, la suor, aquesta por, els crits dins meu i
al fons, els elèctrodes, una cadira, una tetera
-després em vaig arrecerar vora un cérvol encara calent
ja no respirava, només la sang li gotejava de les venes
de tant en tant algun tendó s’estremia, conservava
l’olor de bosc, als unglots la terra humida,
m’hi vaig arrambar i esperava, esperava,
tota la nit els ulls ens han escodrinyat per les espieres
[de Xarxa, 1989]
__________________
original en eslovè
Traducció: Vicent Alonso, Stasa Briski, Aurora Calvet, Jaume Creus,
Feliu Formosa, Txema Martínez, Melcion Mateu, Francesc
Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Tanja Pavlica i Simona Skarabec
 Brane Mozetic va néixer a Ljubljana,
ciutat on viu, el 1958. És poeta, narrador, traductor i editor. Als divuit enceta la seva
obra poètica amb el llibre Blancaneus es menja els set nans (1976), al qual
més endavant afegirà títols com Conjurs (1987), Obsessió (1991) o Xarxa,
1989. Va estudiar literatura comparada a Ljubljana i París. Ha traduït autors com
Rimbaud, Genet i Foucault. Des de 1990, ha estat editor de la revista gai Revolver
i director d’un segell editorial independent. La seva poesia es caracteritza per un
estil dens i torturat que no renuncia al to intimista ni a la revisió de formes
tradicionals. El poeta reflexiona sobre el dolor, individual i col!lectiu, des d’una
perspectiva postmoderna i sovint a través d’imatges homoeròtiques que mostren el
cos en diferents postures, en situacions límit, torturat o afligit, fràgil o vulnerable.
Una part de la seva poesia ha estat traduïda al francès, a l’anglès i al
castellà. Els poemes que presentem van ser traduïts durant el Seminari de Traducció
Poètica de Farrera de Pallars de l’abril del 2001, en el qual va ser present
l’autor, i formen part d’una antologia que publicarà Edicions Proa.
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)