 MÉS
Víctor Sunyol
Més no és gaire res
més que un exercici d’estiu.
Partint dels principis d’Oulipo és habitual el joc d’extreure fragments de
versos d’una obra o d’un autor per tal de composar-ne haikús o tanques, o bé
composar-ne prenent els últims fragments de cada vers. Ens estalviarem aquí la teòrica
sobre l’exercici, que és rica i suggerent, i només direm que certament els
resultats ens mostren altres cares del text original, síntesis extraordinàries, noves
lectures, aspectes que hi quedaven ocults, etc.
Partint dels mateixos principis i amb les mateixes intencions (i val a dir que la primera
intenció és el joc), Més (exercici d’estiu) opera exactament al revés : Es
parteix d’una tanca (de versos de 4 i 6 síl·labes) i a cada vers se li fa un
afegitó inicial per tal que quedi convertit en un vers decasíl·lab. No s’opera per
fragmentació, sinó per annexió, però els resultats són equiparables.
Així, aquestes onze estrofes de decasíl·labs (sens dubte ben ribianes), escrites
l’estiu del 95, tenen l’origen en onze tanques de Carles Riba -fàcilment
identificables dins del conjunt-, que s’han "allargat" pel començament.
Seran properament publicades per Emboscall Editorial en el volum Lovely Pore -mostrari-,
que recull exercicis d’aquesta mena realitzats sobre poemes de poetes clàssics
catalans.
Les lectures, al gust i a les necessitats de cada lector.
víctor sunyol
MÉS
besar-la ric
Llengua del meu incert: Pur, si en aurora
dius foc, en nit sempre futura el deixes,
com vas deixar un jorn el mot, i pura
avança lleu la dura perla estranya
cap a l'indret d'on sempre el vers és verge.
1
Parla l'amor callat. Com entre dues
llums de captard, mans apassionades
ocultaran els mots -ah mots en copa
d'on ningú beu, de mi a tu insegura,
de tu a mi vessant-se en la tristesa!
2
La carn frisà la carn. De nou m'infantes
des de la teva entranya pura, i sento
néixer joiós l'infant que sóc, més noble,
occint aquest fill amb el Fill, i flama
de flama, viu amb els vivents que vetllen.
3
Sense saber perquè ens besaríem
un nou captard a fil de l'esperança,
celem els ulls quan són més tristos
i fan silents els oboès del vespre
que allunyen pors i el vent que esfulla l'ombra.
4
Aquest és just el lloc, aquí es besaren
sense fervor dos amants, com de sobte
enmig del bes fatal no coneixent-se:
desconeguts fora del temps, dels rostres,
un solc obert en la memòria pura.
Amor que vius de mort, oh vida, vida,
en ton mester, pur corrent, com t'assembles
a qui la llum cedeix a les paraules!
Darrera els mots, un rostre vol llegir-s'hi;
reflex d'amor, l'aigua fuig de la imatge.
5
Així com cell que anit partí, a penes
tan estimat, més dolçament -no ploris-
els pren a ells, amic, que no haurien
el seu amor mai gosat retenir-lo
prop del desig, les teves mans lleugeres.
6
No juris més que així érem nosaltres
assedegats, amb la nit dins les copes.
No hem existit tu i jo ¿Recordes? Ebris
sense desig, estranyament, parlàvem
de canviar de vida per més vida.
7
Des de la nit anyal mires, i una alba
veu com de cop poderosa es despulla
d'esclat i arrels la flor -la jovenesa.
En va mentir: El paisatge s'oblida
de l'ull atent de la lluna esblaimada.
8
Sempre et sabré, oh mort, núvol sense altre
esclat terral, blanc en la tarda blava,
per ton camí de mil passes a penes
fressat. Jo vaig, impur, a la ventura
d'atzars fidels d'un vent que ni sospira.
En t'altivesa, greu, no ets secreta
als ulls del món, ni oferta: ets la deessa
sense desmai ni fe que, de sa verge
pau renegant, sola ventura armada,
a frec de mort prova el mortal misteri.
|
Narrativa, Poesia, etc