índice         no. 35: març - abril   2003

Jo no sóc ningú! Qui ets tu?
Emily Dickinson

Versió de Sam Abrams
Jardins de Samarkanda
Cafè Central-Eumo Editorial, 2003
_____________

Presentar Emily Dickinson no és cap empresa fàcil, probablement perquè, en realitat, no cal. De fet, ¿què es pot dir a hores d’ara d’Emily Dickinson que no siga una reiteració o un subratllat? Almenys, no hi ha dubte que, amb la reservada i solitària fadrina d’Amherst, ens trobem davant d’un dels grans poetes secrets –encara que ara siga un secret a veus- de la literatura universal. Algú de qui hi ha dret a dir el que n’ha dit Harold Bloom: "Llevat de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des de Dant. Més encara que Blake."

Originalitat cognitiva, doncs. La de Dickinson és, en efecte, una poesia intel·lectual –que recerca, que tempteja i investiga-, reflexiva i extraordinàriament complexa. I és també, tant o més, una poesia radicalment original, estranya, sorprenent, inquietant. Cap lloc comú o forma preestablerta sobreviuen a les seues apropiacions, ni cap certesa resta del tot intacta. Abans no hi havia hagut res de semblant, ni crec que se la puga imitar amb eficàcia. La poesia d’Emily Dickinson continua sent un repte ara, tant com ho era en el temps en què es va escriure, perquè reclama de cada lector l’esforç, i el valor, d’endinsar-se en un món movedís, penombrós, sense cap perfil nítid, un món potser heraclitià. Un univers d’insinuacions velades i humor sec, d’elipsis i murmuris que a voltes suggereixen la inconcreta angoixa que sentiríem si escoltàvem de sobte els diàlegs dels morts.

Heràclit afirmava que, per molt que recorreguem tots els camins, no trobarem els límits de l’ànima, tan profund és el seu sentit. Emily Dickinson ens convida a aquesta exploració del continent inconegut de nosaltres mateixos, del qual cap colon ha donat mai notícia. Exploració a què ella s’ha llançat amb audàcia pionera en els seus versos –cada passa, un clot; cada aturada, un pou-. Potser per això sentim tan fortament l’alè personal d’aquesta poesia, o més exactament, la seua singular intimitat, mentre seguim els seus passos.

Bloom ens parla de l’altre poeta de l’originalitat cognitiva, William Blake, i amb això assenyala, a pesar de totes les diferències, un vincle, una afinitat creativa. Els lectors hispànics, per un altre cantó, tenen dret a pensar en aquells poemes de Rosalía de Castro més ominosos i irreductibles a l’anàlisi, tot i que ací l’angoixa és molt més òbvia. Cap endavant, la poesia d’Emily Dickinson porta a pensar –també en diferents direccions- en Rainer M. Rilke, en Wallace Stevens i crec que en Paul Celan. Els uneix aquesta deliberada, obsessiva meditació sobre el present que, potser, és una forma extrema d’ascesi o una preparació per a la mort, o, més encara, els uneix aquesta rara i tenaç recerca d’enlloc, aquest espai aliè, intuït, suggerit, no dit, amb un distanciament tenaç, un estricte estranyament de la veu, una reticència convertida en llenguatge, que el retorça, l’esmicola o el vela.

Propi d’Emily Dickinson és l’esforç d’ocultació, que molt sovint esborra les pistes que porten al vers, la configuració enigmàtica d’aquest i la barreja insòlita de serena desesperació i d’humor burlesc de la seua veu; un humor constant, de vegades tràgic i de vegades enjogassat, sempre irònic, reptador, movent-se amb llibertat en tota la gamma de registres, de la complicitat vivaç al sarcasme més càustic.

Són qualitats –ocultació, llenguatge esmicolat, forçat cap a l’el·lipsi, estranyament, ironia, joc verbal i mental, veu pròpia- d’aquelles que fan patir els traductors, com deu haver patit Sam Abrams en aquesta preciosa antologia de 37 poemes -37 trampes i alhora invitacions per a nosaltres, 37 laberints per a ell- de la Dickinson. Hem d’agrair-li-ho.

Cal dir, per a entendre bé aquesta antologia, que és un homenatge explícit i al mateix temps una resposta a una antologia anterior, la que va fer Marià Manent, el 1979, per a introduir Emily Dickinson al català, també amb 37 poemes.

Com bé subratlla Abrams, "al llarg de la seva vida, Manent va sentir una atracció especial per certs poetes, com ara William Blake, Emily Dickinson, Rainer M. Rilke o Dylan Thomas, que representaven una amenaça per al seu món i els seus valors." Certament, que s’atrevira a traduir-los l’honora, encara que de vegades els acostara més del compte al seu territori poètic, essencialment plàcid. D’Emily Dickinson, en va donar una versió bella, sens dubte, però també excessivament amansida, sense arestes, massa pròxima al cànon de correcció poètica catalana del seu temps i, sobretot, massa convencional, cosa que la Dickinson no era en absolut.

El llibre de Sam Abrams se’ns presenta, doncs, alhora com un elogi i com una correcció de l’anterior. És, per dir-ho així, una antologia especular, amb la voluntat d’assumir la minsa però honorable tradició catalana de versions de la Dickinson, representada per Manent, i d’oferir-nos l’altra cara de la moneda, a fi que, entre les dues, ens en puguem fer una imatge més completa i més complexa. Aquesta antologia és, com diu el seu autor, un acte de tough love, d’amor dur, d’amor crític, a la precedent. Amb aquest objectiu, Abrams ha triat un grapat de poemes més reconcentrats, dels menys condescendents, i també dels més aspres, més irònics, cantelluts i insolents de l’autora. És una tria molt coherent i suggestiva, i crec que farà obrir els ulls a més d’un i els permetrà entreveure la potència i l’extraordinària peculiaritat d’Emily Dickinson, que la versió anterior més aviat edulcorava i encobria.

Com la selecció, la traducció d’aquests poemes és també militant. Sam Abrams ha optat per "calcar els poemes el més de la vora possible, perquè els lectors catalans poguessin experimentar en la seva pròpia pell el mateix sentiment de perplexitat que sent un lector nord-americà davant les contorsions a les quals Emily Dickinson sotmet el contingut, la llengua i la forma poètica." En aquest sentit, crec que Abrams ha forçat la llengua catalana molt més del que estem acostumats a veure, i crec que ha fet ben fet, perquè les llengües literàries s’han de tensar i retorçar, si volem que agafen alguna forma. Fent-ho així, crec que ha servit l’esperit i la intenció d’una poesia que va fer de cada vers un acte de valor.

En resum, crec que aquesta antologia, petita només en aparença, acompleix de sobres els objectius que ens proposa. Ens ofereix un tast complex, no reductor, de la millor Dickinson, és il·luminadora i desperta o revifa el desig de llegir-la molt més, d’entrar en el seu món en tota l’extensió de la paraula. Sam Abrams, amb aquesta selecció i traducció, ens hi ha acostat molt.

Emily Dickinson va escriure que el poeta és un demiürg que transfigura els significats ordinaris en sentit astorador. Les versions de Sam Abrams ens ajuden a copsar que ella fou un poeta d’aquesta mena. I dels més grans. Ho sentim, i ens astora.

Aquest text va ser llegit el 26 de gener del 2003, dia de la presentació al públic del llibre de poemes d’Emily Dickinson.

tbr : no. 35: març - abril   2003

Narrativa
      Matthew Tree: pròleg del llibre Memòries! 1974-1989
      Monika Zgustova: No parlaràs malament dels morts
      Ramón Farrés: La mort blanca
      Carles Camps i Mundó: Dues proses: Resurrecció i La garsa
      Peu de foto: Martí Domínguez, Anna Montero i Francesc Calafat

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il