POESIA DIALECTAL  ITALIANA.
TERCERA ENTREGAJordi Domènech
Cosa impensable entre nosaltres, hi ha una abundant literatura sobre els
"perquè" de l’opció lingüística entre els poetes dialectals italians.
Em sembla molt significatiu. I potser val la pena saber quina és la visió d’aquesta
qüestió que tenen alguns dels que han sortit en aquestes entregues fins ara.
Dues respostes d’Ernesto Calzavara a les seves
preguntes Perchè il dialetto? i Perchè una poesia sperimentale in dialetto?:
"He triat el dialecte per necessitat expressiva. El primer llenguatge que vaig
aprendre després de néixer va ser el dialecte, el de Treviso que, tot i que fa tants
anys que jo parlo habitualment en italià, quasi s’ha fet connatural amb la meva
estructura psicofísica." "Per a mi, l’anomenat experimentalisme no és, i
no pot ser res més que una adequació natural i espontània a les necessitats
expressives, determinades per les noves maneres de viure, de comunicar i
d’expressar-se del món modern."
Magnífic, Zannier: "Voler aclarir les
"raons" per les quals s’escriu "en dialecte" és com voler
comprendre les "raons" d’una vida. Per què no se li demanen les mateixes
"raons" a qui escriu en italià?"
Una llarga consideració de Delogu: "Jo sóc, més que
bilingüe, trilingüe (sard – català de l’Alguer – italià), amb una forta
i natural propensió per una quarta llengua, el castellà, que a Sardenya ha estat de
casa. Tres, quatre llengües son altres tantes cultures. Em sorprèn el fet d’haver
estat tant de temps, literàriament, poèticament monolingüe. Fins que m’he adonat
que, sufocant la llengua natural o axial, corria el risc de tornar-me babèlic o afàsic.
La vida, l’adhesió al meu poble, a la seva llengua, a la seva història,
l’assumpció de responsabilitats a la qual aquestes coses m’han obligat,
m’han induït a l’escriptura poètica en llengua sarda que, de debò, no sabria
definir com a "dialectal".
O, finalment, la rotunditat de Civitareale: "No ho sé
dir".
Opinions diverses, contràries i/o coincidents, molt
reveladores de l’excepcional complexitat lingüística de l’estat italià.
¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
Achille Serrao
ABANS QUE PUGI LA LLUNA
Abans que pugi la lluna
cala’m un cistell de paraules
infectes, paraules trenades amb vímets
una de lleugera una d’arrodonida, aire i aire, el cel
els ulls d’una mort jove...
quan la fosca és més fosca
cala’m paraules per a les xacres
d’aquest món...
Amb una mica de fortuna
que està pujant la lluna.
PRIMMA CA SAGLIE ‘A LUNA. Primma ca saglie ‘a luna / acàlame na
sporta ‘e parole / ‘mmescate, parole ‘e vinghie ‘ntrezzate / una
lèggia n’ata tunnulélla, aria e aria, ‘o cielo / ll’uocchie ‘e na
morte piccerella... / quanno ‘o nniro è chiù niro / acàlame ‘e pparole
p’’scippacentrélle / ‘e chistu munno... // Cu nu poco ‘e fortuna / ca
sta saglienno ‘a luna.
HI VA HAVER UN TEMPS
Hi va haver un temps en què les paraules
no canviaven l’aire, d’on jo sóc
es fregien amb l’oli
de la murrieria retingudes darrere la boca
per por, per conveniència, jo què sé
una obsessió aquest silenci... N’hi havia prou
amb una ullada, una estreta de mans i ja ho tens:
una altra forma de parlar. Només arran
del llit del mort s’encenia
una baralla de veus un bellugueig
com d’ocells nus per unes
quantes molles de pa.
NU TIEMPO C’E STATO. Nu tiempo c’è stato ch’’e
pparole / nun cagnavano ll’aria, addu nuje / frièvano cu ll’uoglio /
d’’a iacuvella arèto ‘a vocca attenute / pe’ppaura, cummeniènza che
ssaccio / nu chiuovo stu silenzio... Abbastava / na guardata, a’strenta
d’’e mmane e ttécchete / n’ata manèra ‘e parlà . Sulo vicino / ô
lietto d’’o muorto succedeva / n’appìcceco ‘e voce nu vòtta / vòtta
comme d’auciélle annude / pe’ quacche presa ‘e pane.
Achille Serrao va
néixer l’any 1936. Evoluciona de l’escriptura poètica en italià a
l’escriptura en dialecte de la Campània, des del primer Coordinata polare a
l’encara inèdit Cantalèsia, al qual pertanyen els dos poemes traduits. És
editor de diverses revistes de poesia i autor d’importants estudis sobre poesia
(dialectal o no), entre els quals destaca l’utilíssim Presunto inverno –
Poesia dialetale (e dintorni) negli anni novanta.
¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
Pietro Civitareale
VELLES PARAULES
Llavors, cap altra via
per tornar-se a sentir vius: només
aquest sender de campanya, on
no arriba el sol i les branques
dels arbres són fetes de rosada.
De l’espí, pel març, se n’obre
la flor; del vent, el matí.
Velles paraules d’amor
em tornen a la ment, mentre
a través dels vidres miro el vespre
i la neu de la muntanya.
VECCHIE PAROLE. Alléure, nesciun’àutra vejje /pe resentirse véive:
sulamente /sta viarelle de campagne, addò / ju sole ne jogne i de uazze / sò fette i
renme de le piante. / Dajju spéine, a marze, scoppe / ju fiore, dajju viente la matéine.
/ Vecchie parole d’améure / me reviéue mmente, mentre / da i vetre uarde la sàire
/ i la neve alla muntagne.
UN FIL D’OR
Es lleva el dia sota un llençol
de núvols bruts i de sobte
s’obre una llarga esquerda lluminosa,
sorgeix una flor tènue de foc.
Un fil d’or, un calfred de llum
entre les ombres fosques i més amunt
platges de núvols rossos, pous
serens i profunds d’atzur.
NU FÉILE D’ORE. Abbote ju juorne sott’a nu lenzìule / de nùvele
sporche, i all’ampruvvéise / s’apre na longa pertéuse lucente, / scoppe nu
suttéile fiore de fiuche. // Nu féile d’ore, nu freilicce de lìuce /
mmiezz’all’ombre schiure; i ammonte / spiagge de nùvele bionde, puzze / cujjete
e fenniute d’azzurre.
Pietro Civitareale va
néixer a Vittorito (L’Aquila) l’any 1934. Viu a Florència i escriu en italià,
en el dialecte dels Abruzzi i en la variant del seu poble natal. És traductor de poesia
en castellà. Carlos Vitale va traduir el llibre titulat Alegorías de la memoria i, molt
més recentment, Antoni Clapés ha traduït Metamorfosi del silenci. Els poemes traduïts
pertanyen al llibre Vecchie parole, 1990.
|
Narrativa