PEU DE
FOTO 
Tomàs Aymamí
Mieres. A la Garrotxa -a frec de la ratlla del pla de l’Estany.
Un dia qualsevol d’un any d’aquests.
Després de ben dinar a ca’l Met. I la Fina, atorgant monarquies republicanes.
Amb una grappa a la mà, el Jordi explica noséquè d’un poema de Zanzotto,
d’un film de Kiarostami, del mal ús que algú ha fet d’una forma adverbial.
El pensament discorre ràpid rere la lentitud dels mots.
Tothom escolta embadalit: el temps no compta. Ni cap raó.
Només l’intangible so del silenci quan la frase és solemne.
La tarda s’ajaça fins ben entrada la nit: "És la primera nit de
l’univers."
Benet Rossell
Humor nocturn
síntesi
de Quixot i Sancho
Al volant
poeta-indret
tímid i absolut
com el pa
________________
Gabriel Cid
apòstata militant - de barcelona a sabadell envio per correu - ningú no el llegirà
– silencis edificats en taüts de desconsol
tenim pendent "la fulla de l’olivera" de Passolini
________________
Manuel Guerrero
Amb sense Jordi Domènech,
amb Jordi Domènech,
sense Jordi Domènech.
________________
Esther Zarraluki
Jordi, no facis aquesta cara.
Jo tampoc no ho entenc.
I aquí estem, sense tu,
esperant l'hivern.
________________
Josep Gerona
Elogi del Mariscal
(compost per Alfons V, el Visceral, el trenta-un d’octubre del 2003)
El monument que aixequem
a la teva glòria pòstuma
no parlarà mai prou bé
de les teves devocions.
Què ordirà l’amor de dona
per atreure’s el senyor?
La primera, Meripau
o Maria de la Pau,
franca i acollidora,
que t’enviava les benes
per a curar les ferides
amagades a un forat,
dins de la molla del pa,
astuta com ho són toutes
les tendres femmes. La segona,
Elionor d’Aquitània
i comtessa de Poitou,
pel viu plaer que procura
un rostre bell. La tercera,
Margarida, bona reina,
filla i germana de reis,
repudiada i lliurada
a Bel·la, cabdill d’Hongria,
de maleïda estirp,
d’Àtila, Mao, Stalin.
Oh Domènech Mariscal,
t’ha vençut el Cardenal,
cap enemic menys lleial !
T’ha dit l’intrús que només
vol celebrar Halloween?
________________
Ester Xargay amb sense Jordi Domènech
AMB SENSE TIRAMISÚ
figura com cada
nova ratllada
dia sóc
ingovernable, morta
fluir amb
un vel humit
sense temps
aigua
silenci i tot
aire sense aire
el fardo d’hores
pont sobre sota
que em
fa de lent
perdo
ossos vitris
i tot és
dels dits, el plec
a frec
en comptes
d’interpretar
la revolució
la pèrdua
la suor,
de la mà
l'arc ciliar, la pell
de qui tot
a l’escorça
raja el que
tallar les venes
em fa
hemàtic
escriure per
travessar baldars
la ràbia
en genuflexió
de ser per qui
de caos
era i qui fou
graonada
i que ara
afanyosa la respiració
escriu en
revolta
nom d’una
el pronaos fresc
o altre ell
amb el plat a la falda
quan vol
amor, et degollaria
deixar-la
sobre aquestes lloses
en blanc
la finestra geminada
la plana de la
guillotina
que ara no
duen l’elegància del tall
en renega
història de l’arquitectura
present
la llibertat a cops de cigala
del passat
l’ona entre l’aigua
ara mateix
llinda / llindar que la desconeixença
em fa
permeable
escriure
notes
a raig
el mort que jeu en aquesta planura
el seu nom com
lladrucs de gos
qui
enllà del bastidors
signa
i reganyen les dents als espectadors
Jordi Domènech
de la cursa silenciosa aguda
ets
els mots sagrats
tu?
ICS (alefat)
que em dones
puta sang que flueix
ales?
sense aire
|
Especial
Jordi Domènech