Sobre el llibre Congesta
de Josefa Contijoch
Els setanta-sis poemes de Congesta poden ser llegits com un sol poema-riu, els versos del qual, en comptes de davallar, van pujant cap al no-món, del qual ens van parlant per sota d’il·luminacions sobre i arran del món.
Això amb el benentès que el no-món és un enunciat materialista i ontològic, i no necessàriament metafísic, que no al·ludeix pas a cap fantasmagoria paranormal, ni a cap creença religiosa, ni a cap metamón de l’ultramort.
Perquè la no-existència del no-món s’esdevé, des del no-temps, en el món de l’ara i aquí i de l’abans i allà, i no pas subjectivament, ni paral·lelament a la realitat, la qual des del no-món tampoc no existeix, car que el no-món no és demostra que el món igualment no és, dit sigui sense confondre l’ésser amb l’existència ni el no-ésser amb la no-existència.
Aquesta lectura que ací fem de Congesta pot sorprendre fins i tot la lectora del llibre en qui, un cop enllestit aquest, s’ha convertit la seva autora, car és prou sabut que el poema, com tota obra d’art, diu més, o menys, del que el poeta, l’artista, vol dir i no vol dir.
En efecte, així va enraonar la indisciplina: "El poema parla i calla per si mateix; i de poema, ho pot ser tot, qualsevol cosa; i tot el que se’n voldrà dir i callar, podrà ser una obra literària; i no és pas el poeta qui parla i calla mitjançant la seva poesia, sinó que és aquesta la que parla i calla malgrat el poeta; per consegüent, la poesia va contra qui la fa."
I el silenci va contestar.
I tot seguit, es va sentir un tro eixordador.
Aquest tro no expressava res, no comunicava res. L’havia fet... qui? La natura.
La poesia no és pas ni natura ni cultura. La cultura, però, s’apropia de la poesia, la fa ser cultura, i la desvirtua. La poesia és contracultural, i, fet i fet, tot és contracultura, que vol dir que res no és contracultura i que tot el que no és natura és cultura, inclosa la poesia, és clar.
I el silenci va assentir, i ho va fer des del no-món.
Anem a pams: cadascun dels poemes de Congesta arrenca amb caplletra majúscula, o sigui, el poema té començament, i tot seguit va lliscant, sense puntuació (llevat d’algun interrogant i algun parèntesi, uns detalls no gens neutres), tot i que amb escalonament de versos (tret d’un poema en prosa, també sense puntuació), i acaba, cada poema, amb un punt final.
I això, així com la compaginació dels poemes (un per pàgina), i la numeració de cada poema (la qual substitueix el títol, absent en tots els poemes, per bé que a l’índex o taula cada primer vers fa de títol del poema corresponent), ens indiquen taxativament com cal llegir els poemes de Congesta, l’un darrere l’altre i consecutivament. Aquesta n’és la lectura, convencional, que l’autora ens proposa; diguem, per tant, que, d’acord amb els designis de Josefa Contijoch, n’és la lectura ortodoxa, que ací no posem pas en qüestió.
Ara bé, si hi suprimim la caixa alta de les caplletres i el punt i a cap de cada poema, si ajuntem tots els començaments i acabaments de tots els poemes i no fem cas de la divisió, ben encertada des de la concepció de la poetessa (rebutgem la forma ‘la poeta’, que, feminísticament, elimina un mot femení de la llengua, potser per mitigar, equivocadamet, les diferències de gènere, si bé hi resta l’article ‘la’ davant ‘poeta’), si muntem, doncs, tots els poemes de Congesta com si fossin un sol poema, llavors, en llegir-lo abrandadament, el riu de versos, amb un meandre en prosa poètica, va agafant un to èpic de negació del món.
I talment som enduts per una puixança que neix ocultant el no-món –un concepte no pas subjacent, sinó sobredeterminant de la concatenació exaltant dels versos– i que a poc a poc el va fent no pas palès, el no-món, car això no és factible, emperò sí albirador o apte per ser pressentit, idoni per permetre’ns de copsar allò que, en la citació d’Arnau Pons que, ben significativament, clou Congesta, hi ha "allà on res no mormola ni s’agita", és a dir, en el no-món, o sia, on podem atalaiar el no-ésser, segons la interpretació que ací fem de tot plegat.
I tanmateix, si llegim Congesta tal com ha estat concebut, amb tres apartats i setanta-sis poemes, el no-món se’ns hi fa igualment proper, el tenim a l’abast.
I què és, però, el no-món? Laia Noguera l’entén com allò que podria existir, mal que, pel que sembla, encara no és, o per ventura ja és, bé que no ens n’hem adonat. Tot amb tot, aquest no-món de Laia Noguera no és pas el no-món que ací entrelluquem mitjançant els versos de Contijoch; és món, el no-món de Noguera, és un món possible o un altre món que batega sota el món present.
I nogensmenys, el no-món a què ens porta Congesta –tal vegada a despit de Josefa Contijoch, si bé, paradoxalment, gràcies a ella– és la negació pura del món, és el no-món en si mateix, la no-existència del qual és, tautològicament, el seu no existir, el seu no ser, el no-món del no-jo i del no-ésser, el que no pot ser concebut al defora del no ser.
En conseqüència, Congesta resulta llegible principalment de dues maneres: la que, amb la poètica contijochquiana, ens fa veure amb inquietud delectable el món, la realitat suposada, inexistent, i la que ens deixa entreveure el no-món, la no-realitat, o la seva no-plasmació, abstracta, inconcreta, inintel·ligible, i tanmateix objecte d’intuïció, i no exactament de coneixement, i menys encara de raciocini.
Posem per cas, hi llegim, a Congesta: "Seducció complexitat en el principi (...) l’aigua creadora (...) l’enigma restituït a l’enigma el misteri desfet (...)" "(...) després arriben les escorrialles raonades (...)", "(...) a l’oceà incoherent on no ets ningú (...)" "(...) no és un riu no és un mar no va enlloc (...)" "(...) no és un desert de sorra ni l’oceà (...)" "(...) claror dóna obagor (...)" "(...) paraules que no diuen digues què poden les paraules davant el gran silenci (...)" "(...) l’errada va ser pensar-te en un present perpetu (...)", i podríem continuar citant versos que, juntament amb la resta de versos del llibre i amb el caire difús i plurivalent -amb l’aire que ens ve del no-món- de tots els poemes, donen suport a la hipòtesi, reblerta de contradiccions, ací exposada.
Sí, de conformitat amb tot el de més amunt, Congesta és un llibre que permet, no, que demana, que àdhuc exigeix, ineluctablement i tot, que el lector se’l faci seu, i d’altri, sense comparacions o concessions dins el context literari, ni dins la tradició ni dins la contemporaneïtat, i al marge de totes les escales de valor de la crítica literària i del gust dels lectors.
Congesta és com si fos una premonició retrospectiva de "les coses que es fonien / mentre eren mirades", i que acabaran essent, al llibre, una epifania del no-res que va bastint el no-món, molt més veritable que no tot allò que és quotidià, aparent, fenomènic, oposat al no-món.
D’aquesta entelèquia, del no-món (que, com a redargució del món i com a enunciat que és no necessita pas falques assenyades), a desgrat de la lògica i de la coherència, i en virtut de la poesia, Josefa Contijoch, amb Congesta, ens n’acaba negant el record per abocar-nos a l’avenir que no vindrà, al no-espai, a l’araó, a una lectura productiva, la present, del seu llibre tan inspirat des de la no-intenció, el qual li hem d’agrair, entre molts altres motius de pes, per això que n’hem escrit i així mateix per tot el que podrem arribar a escriure i a no escriure arran del que ens ha suggerit.
Llegiu alguns poemes de Congesta a la secció de Poesia
© Carles Hac Mor
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- març-abril 2008