70
EL GALL CANTA PER TOTS DOS
El gall canta per tots dos
Agustí Bartra
Anotada i comentada per D. Sam Abrams
Editorial Meteora
Barcelona, 2012
El gall canta per tots dos, així va titular Agustí Bartra (1908-1982) el seu darrer poemari, publicat un any després de la seva mort. Trenta anys després de la desaparició física del poeta acaba de ser reeditat amb bon criteri per l’editorial Meteora. L’edició, molt acurada com acostuma i que inaugura El club dels Poetes Eterns, es presenta comentada i anotada de manera excel·lent per D. Sam Abrams, que coneix a fons l’obra d’aquest autor auroral fins al darrer minut de la seva vida, com indica un títol tan eloqüent.
Per proximitat afectiva amb Anna Murià, l’esposa total d’Agustí Bartra, com es desprèn del poema que li dedica, Anna total, vaig llegir aquest llibre perquè me’l va fer arribar, i, com també afirma Abrams, no em va semblar que fos un poemari desigual, com s’havia dit, sinó un poemari-resum de tota una trajectòria literària. Certament que l’autor hi inclou poemes que havien de constituir altres llibres que no va poder escriure. Però precisament per aquest motiu els va aplegar al conjunt El gall canta per tots dos, ja que Bartra era conscient que aquest recull seria el darrer amb el qual es presentaria al públic.
Així, doncs, El gall canta per tots dos integra poemes elaborats anteriorment amb poemes escrits al pas de les seves últimes experiències, com ara l’embòlia que li va deixar cec l’ull esquerre (Després d’haver perdut la visió de l’ull esquerre), els fragments de les cartes imaginàries dirigides als seus dos fills, Roger i Eli Bartra Murià, així com els poemes dedicats a Anna Murià: Anna dorm, Anna total i El gall de Vallparadís, poemes escrits mentre era a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa, on Agustí Bartra va morir.
A El gall de Vallparadís, Anna Murià no hi és d’una manera explícita com en els altres dos poemes, sinó d’una manera subtil, ja que aquest gall, esdevingut símbol en aquest poema i en tot el llibre, canta per tots dos. Tres són, doncs, els poemes que volen ser, al final d’una llarga i intensa convivència, un reconeixement de l’amor per l’esposa fins al punt de convertir el llibre darrer en un cant per (a) tots dos i com si fos un cant a una sola veu.
A rel d’aquesta segona lectura, més que mai podem pensar que Agustí Bartra va compondre l’arquitectura i contingut d’aquest poemari amb una gran consciència del significat que atorgava al gall que sentia cantar des de l’habitació de l’hospital situat en aquesta zona de Terrassa anomenada Vallparadís, que curiosament remet a la idea de paradís, és a dir, el lloc on el mite bíblic centra l’origen de la creació, i que el poeta va utilitzar per reforçar el seu missatge. Així el poemari de comiat s’ha convertit en un simbòlic cant auroral, tancant i obrint alhora un cercle que engloba la vida i la mort en el temps etern de l’amor i la literatura.
El gall canta amb la primera llum de l’alba, de manera que aquest fil de llum de color ametista recorre aquesta i tota l’obra bartriana, és a dir: des del principi fins al final. Tal com jo ho interpreto, la seva paraula ha anat germinant en la nit-matriu de tota una vida i advé total en la llum auroral de la mort-naixement-a-una-altra realitat. L’alba o aurora precedeix la llum diurna –el naixement- com el capvespre –la mort- dóna la seva llum a la nit que fecundant és fecundada, tot esperant el moment sempre inaugural de la poesia, ara ja total, ara ja per sempre, i que el gall anuncia amb el seu cant. Teresa Costa-Gramunt
ELS LABERINTS DE LA MEMÒRIA
El retorn del soldat
Rebecca West
Traducció de Francesc Parcerisas
Viena Edicions
Barcelona, 2012
El tema de la memòria i la seva pèrdua inquieta molt, avui dia, amb l’amenaça d’una malaltia que afecta tan greument la memòria com és l’Alzheimer. La memòria és essencial en la nostra vida, i no només perquè dóna sentit a la nostra existència fornint-nos d’una història personal, sinó que la memòria és necessària per a no veure’ns reduïts a mers projectes en un món fragmentat.
Els mecanismes de la memòria són molt complexos. La memòria és fal·lible i imperfecta, i de la mateixa manera que hi ha diversos tipus d’intel·ligències també hi ha molts tipus de memòries. La memòria és creativa, ja no és una còpia exacta dels esdeveniments. La memòria consisteix en una reconstrucció, tant de fets com dels pensaments i sensacions que generen aquests fets, d’aquí ve que un mateix esdeveniment segons qui l’expliqui sigui recordat i relatat d’una manera o d’una altra. En la memòria l’element subjectiu és bàsic. En la memòria i en l’oblit, que és la seva altra cara, influeixen factors individuals, socials, culturals. Memòria i oblit es complementen, ja que la bona salut de la memòria depén de l’oblit, si bé fins a un cert punt. Recordar-ho tot no ens deixaria viure, però de l’oblit total tampoc no en resulta una vida plena.
La síndrome de l’amnèsia humana es caracteritza no per una pèrdua global sinó selectiva de la memòria, afirma el doctor en Psicologia José María Ruiz-Vargas al llibre Claves de la memòria. És exactament el cas de Chris Baldry, el protagonista d’El retorn del soldat (El Cercle de Viena), una novel·la excel·lent de Rebecca West (Londres, 1892-1983), pseudònim de l’escriptora, periodista i crítica literària Cicily Isabel Fairfield.
Atesa la joventut de Rebecca West quan va publicar El retorn del soldat -només tenia vint-i-sis anys-, sobta l’escriptura d’un relat que no només demostra una gran maduresa literària sinó també un gran coneixement dels mecanismes de la memòria en un temps en què la medicina no estava tan avançada com ara. En El retorn del soldat (que ens arriba en una bona traducció de Francesc Parcerisas), West planteja la síndrome de l’amnèsia que afecta un soldat que en el moment de tornar a casa no recorda els últims quinze anys de la seva vida. Chris Baldry només reconeix els escenaris de les èpoques passades. Per exemple: la casa familiar i les persones que hi van ser, com ara una seva cosina, que és la narradora d’aquesta bella però també punyent història, ja que el soldat no guarda memòria de la seva esposa i en canvi demana de retrobar-se amb Margaret, un amor de joventut.
A través del relat de la cosina, l’amor de joventut de Chris, Margaret, es constitueix no només en l’anclatge vital del soldat, sinó que també és constitueix en el fil conductor d’un procès cognitiu que acabarà amb la dolorosa curació de l’amnèsia. I és que tenir memòria fa mal, a vegades molt de mal, i el recurs psicològic de l’amnèsia pot ser fins i tot buscat, encara que de forma inconscient. Davant dels horrors de la guerra, el soldat traumatitzat es recolza en el record de la seva època més feliç i plena: la de la seva relació amb Margaret, que a la tornada retroba envellida i amb una altra vida a les espatlles, com ell, però que en la seva memòria la podia veure transfigurada sota la llum de l’eternitat. Nosaltres no hem sofert cap transfiguració –escriu la cosina referint-se a ella i a Kitty, l’esposa del soldat-, perquè som com som i no se’ns ha afegit res. Tota la veritat rau en la nostra aparença material. Vet aquí un tema per a meditar, ja que en aquesta història la memòria ha quedat transfigurada per un amor que, en efecte, és de substància espiritual i se situa en l’atemporalitat fins que la curació de l’amnèsia torna Chris a la realitat marcada pel temps.Teresa Costa-Gramunt
LA INUNDACIÓ
La inundació
Olga Xirinacs
Cossetània
Valls, 2012
Més enllà del fet d’una inundació real, la lectura de La inundació, d’Olga Xirinacs(Cossetània), demana situar-se a diversos nivells: psicològic, cultural i metafísic.
Així, en La inundació trobem una inundació emotiva per part de la protagonista quan s’enfonsa psicològicament per un amor fallit; la inundació d’un món i d’una manera d’entendre la cultura que es veu com desapareix en les aigües de la banalització i la frivolitat; i la inundació en un sentit còsmic, que alhora que tanca un cicle dóna pas a un altre.
La protagonista de La inundació és una escriptora, Maria Romana Orsini, que en molts moments del llibre expressa el malestar de la pròpia Olga Xirinacs respecte de la vulgarització i insubstancialitat de la cultura, molt en la línia del Premi Nobel de Literatura, Vargas Llosa, quan a rel d’un assaig publicat, afirmava en una entrevista: Seria una tragèdia que la cultura acabi en pur entreteniment.
El cas és que la tragèdia ja fa anys que ha començat des del moment en què en el món cultural pesa més la faceta de l’espectacle, l’entreteniment i la facilitat en detriment del saber i l’esforç continuat que comporta cultivar-se, així com una concepció de la cultura com a via d’enaltiment i progrés humà, com semblava que havia de ser segons els ideals il.lustrats. En el camp de les lletres, Valentí Puig fins i tot ha arribat a parlar de post literatura, donant a entendre que no tota escriptura és literatura.
La realitat és que hem anat molt avall, ja fa temps que l’aigua de la futilitat i l’enganyatall ens arriba al coll. Fa temps que vivim en aigües culturals cada cop més empobrides i per a alguns ser culte fins i tot pot ser considerat pedant, de mal gust, elitista, ofensiu. Per aquesta raó, molts lectors se sentiran agermanats amb el plany de la protagonista d’Olga Xirinacs. Plany per aquest món al qual la cultura donava un sentit més enllà de l’estricta materialitat i circumstància. Una progressiva indistinció de nivells intel.lectuals converteix el món cultural en un caos i la crítica poc hi posa llum. Però les excepcions hi són i donen nom al talent. Però aquesta és una forma d’obrar que té un preu: perdre la vida. No la física, s’entén, ara com ara aquí no es mata pel carrer els qui s’expressen amb esperit lliure, però hi ha moltes maneres de provocar la mort social. Ho denuncia Xirinacs de manera valenta, ella sí.
En unes pàgines escrites amb colors dramàtics propis de Shakespeare, més d’una vegada els lectors es trobaran Maria Romana identificant-se amb la imatge d’Ofèlia, ja sigui vista a través de la pintura de John Everett Millais o la d’Odilon Redon. Però també es trobaran Maria Romana en la imatge de Virginia Woolf, i qui sap si en la d’Alfonsina Storni, totes tres anant a buscar de manera voluntària i segons es miri la fredor-escalfor del líquid amniòtic, imatge de les aigües primordials.
La tesi d’aquesta magnífica novel.la que és La inundació d’Olga Xirinacs pren forma en la metàfora del diluvi. Aquest diluvi, que té una lectura bíblica, també té una lectura alquímica, ja que el diluvi representa la dissolució de la matèria primera, dissolució que ha de donar pas a la coagulació d’altres formes de vida regenerades.
Hi ha motius per a l’esperança, doncs. La inundació es clou amb un final obert. Tot i la mort i destrucció que comporten, inundacions i diluvis possibiliten regeneracions, renaixements de mons nous. Les aigües carregades de llim són fèrtils, com saben bé la gent de la riba del Nil o del delta de l’Ebre. La inundació d’Olga Xirinacs es resol amb un retorn a la nit còsmica, al preformal de l’existència prefigurant-ne, però, una altra. Aquesta és la meditació de fons d’una novel.la que ha sabut integrar a la perfecció la problemàtica local amb un significat simbòlic d’abast universal.Teresa Costa-Gramunt
L’OMBRA DE LES PARAULES
La Rosa
Àlex Reig
Témenos edicions
Barcelona, 2011
El volum La Rosa, la darrera entrega del jove poeta Àlex Reig, és una poètica o una declaració d’intencions o un posicionament del seu autor o tot alhora. Comença dubtant d’una sèrie d’element típics de la poesia, tant de la clàssica com les flors o les estrelles, com de la contemporània com la nit, l’instant fugaç o el silenci, però el poeta vol seguir la veu que li ve de dins, que sorgeix de la tremolor del seu esperit creador “I m’hi fico a dins, / a dins de la nit”. I la flor, símbol de bellesa, és ara una rosa amarga transformada en ciutat, lloc de l’home, mirall o projecció del poeta “Qui porta les notícies / de la rosa amarga? / Qui sap, / dels seus pètals de ciutat / extreure’n llei de vida”, això no obstant “Recollir el fruit / és si més no, a / vegades; / Un impossible.” , però, inevitablement, el poema fa camí per dins fins que acaba sortint “La rosa de veritat, / la dels pètals de maig, / carbura tot l’any / i al final d’estiu / rebenta en sec”. I la poesia és una forma de ser i d’estar, és l’hàlit que forma l’ésser “Construir els poemes / com / em construeixo / jo mateix.”. Aleix Reig fa també un homenatge als seus referents com ara Bolaño: “D’entre les teves pàgines / n’escullo unes poques / i com tu dius, / què més voler / que aferrar-s’hi desesperadament”, o Whitman, Bellow, Wallace, Palahniuk, Stivens, Sterne, “els russos, els maleÇits francesos, Rimbaud: vull ser Rimbaud, potser Verlaine, (el meu país és tan avorrit...)” o Baudeler, Blake i Wilde que “preferien l’insomni / de la massa / i el fum de les estances / a l’olor dels vents/ dels seus respectius / empordans”. Veiem que insisteix en la ciutat como a motiu poètic. El poema al qual acabem de referir-nos s’inicia amb uns versos prou significatius “Amb els anys / prefereixo la ciutat / i la contaminació / dels carrers”. En aquest sentit construeix una poètica per contraposició al que considera clixés “Utilitzar metàfores / d’arbres / ja està prou / vist / si em permeten l’expressió”. Entén també que la poesia juga un paper social, es refereix al lector que “es un contemporani / que no escriu a les revistes / però que seu / a les butaques de la / biblioteca / en busca del teu consol”. I troba, precisament en aquesta comunicació amb el lector, el valor de les paraules, fer com si els mots llisquessin a cau d’orella en un càlid acompanyament fins el punt que la poesia podria mudar en conversa, perquè el que realment importa és el sentit “primer estem jo, / després tu i jo, / formant parella/ indestructible, / encarnant la millor poesia / que s’ha pogut posar sobre el paper / mai.” i ho rebla “Després estan les coses, / però no és tan important”. Hi ha un grup de poemes on sembla que l’autor està enfadat amb el món editorial i amb alguns companys de lletres com per exemple aquests versos “L’editorial / em presentà / milers de petits individus / pugnant per un mateix / plat , al final / tremendament indigest” o aquests “Està molt bé ser / modern, / només una estoneta / i com a pose, / més o menys estudiada / després, tots / tenim les nostres / històries” o aquests altres “Ser poeta de carrer, / de campus / o de low cost/ com es prefereixi / fer-se el maleït / i llegir a francesos / decimonònics, / portar ulleres fosques / o fer-se el / pagès / Creure en l’oci / com a forma literària, / són coses menyspreables.” No falta el carpe diem “Que la joventut és un / minut, / M’agrada escoltar-te amic –dic mentre passo pàgina-. / Que tot s’acaba / sovint, aviat, / aprofita ara el temps, que demà serà passat”. Hi ha també espai per a l’amistat, per a l’amor, per al desamor, per al dolor i, sempre, la poesia és refugi d’hivern “jo abandonava tots els edificis / i incendiava les fustes del terra / per donar calor / a aquest cos mig mort, / mig enyorat, mig perdut,/ mig desorientat en el / gran hivern de Barcelona i / en el meu novembre particular, / em sortien paraules / com si tingués un animal / mig ferit, / atrapat en el coll”. El poemari es complementa amb una sèrie de fotografies de Júlia Echevarria amb fragments de poemes que, units a les fotografies semblen tenir vida pròpia i oferir noves lectures. Si les paraules tenen ombra, les fotografies cerquen l’ombra tot traçant una narració visual de singular bellesa. La Rosa esdevé una magnífica presentació d’un jove poeta que aportarà sens dubte una nova veu al panorama poètic català. Rodolfo del Hoyo
LA POESIA COM A JOC
Cloc!
Agustí Bover, poemes
Pere Capella Simó, dibuixos
Arola Editors
Tarragona, 2011
Màrius Serra, en el pròleg de Cloc! ens diu als lectors que estem a punt de transformar-nos en boveristes, un mot que s’inventa per definir aquest poemari d’August Bover. Diu Màrius Serra “el boverisme és un estat mental que s’alimenta de l’enginy verbal. I l’enginy és una cruïlla en la qual coincideixen enginyers i enginyosos. L’ordre i el caos. La xifra i el verb”. Serra segueix el pròleg tot situant aquest Cloc! “dins la tradició verbíbora de la literatura potencial, encetada pels matemàtics i poetes francesos del grup Oulipo fa només mig segle.” Estic d’acord amb tot el que escriu Màrius Serra perquè, entre d’altres coses, al meu entendre August Bover tracta el llenguatge com una cosa amb la qual és possible jugar, que es pot manipular, amb la qual podem experimentar, alhora que conserva la seva capacitat de significació, de sentit, i per tant, convertir la poesia en un joc profund i complex. Dit això, entenc que l’autor tria els mots no només pel que signifiquen, sinó que també per la seva condició fònica, per trobar-los un emparentament fonètic. Bover experimenta amb la capacitat de la poesia per superar les restriccions del llenguatge tot aconseguint un resultat estètic excepcional i fent participar del mateix al lector.
El poemari es divideix en 11 parts encapçalades per dibuixos de Pere Capella. La primera es titula “Palíndroms del nostre primer pare”, on l’autor juga amb el cognom de Llull, palíndrom ell mateix, i amb mots que comencen i acaben amb ll, “llengua i llegat –hi ha cap present més bell?-“ En “Tornaveu” juga amb l’eco tot fent que el darrer mot de cada vers tingui una rima interna. En “Aparences i semblances” els mots es disfressen. Els gentilicis tenen altres significats “Darrere les persianes”, “envoltada d’arbequines”, “havans amb molts fums”. En “Sons i lletres” ens proposa una sèrie de poemes fa servir la seqüència alfabètica. Cada vers comença per una lletra de l’alfabet en el seu ordre. En la cinquena part “Síl·laba per síl·laba”, fa un homenatge a Pere Quart i Cerverí de Girona, als quals cita, per encapçalar uns poemes fets amb monosíl·labs, i fer finalment un elogi del triftong “Tant se val si no creieu, / però us cal estar a l’aguait / i dur el velam amb la guaira / sempre que el canal creueu.” Segueix amb “Accentuació i dièresi” tot exposant un bon grapat de paraules amb els dos puntets damunt la u alhora que investiga les possibilitats de les esdrúixoles. No podia faltar la “Vindicació del guionet” on aprofita per utilitzar onomatopeies “Sota un bell xim-xim / canina xau-xau, /ell va fent xip-xap / i el seu gos bub-bub”. En “Totes les vocals”, fa servir una sola vocal per a cada poema “Orb com sóc, mormolo mots”, seguits de poemes amb monorima i el doble joc del mot en un poema amb títol suggerent, “La neutralitat impossible”: “Ben segur que s’/ serraria”, “a què a/ espira un a/ espirant”. En unes quantes consonants, explora fer servir una consonant en cada poema. Criden especialment l’atenció al ç: “solaç d’una amistançada / capaç de fer-lo feliç”, i la ela geminada: “Una damisel·la / del País de Gal·les, / sota d’una ombrel·la, / seia al Paral·lel”. En “(Algunes) parts de l’oració” ens ofereix un seguici de prenoms febles i onomatopeies. Finalitza el poemari amb “La formació de les paraules” proposant-nos un joc amb mots compostos.
He fet aquesta descripció per confirmar l’enginy al qual es referia Màrius Serra en el pròleg. Com diu Serra, per llegir Cloc! cal oblidar-se d’apriorismes, cal llegir i descobrir el que el llenguatge ens ofereix tot relacionant el que no té relació. El joc diverteix i emociona. Cloc! ens divertirà i, si som capaços de llegir sense prejudicis, també ens emocionarà. I també haurem entès una mica més aquesta nostra llengua. Rodolfo del Hoyo
- Deu anys de contes! exclama tothom
Planeta Lluç
Joan Pinyol
Editorial Aire, 2012
En tenir Planeta Lluç a les mans hem de llegir-ne la portada sencera. Sembla una qüestió òbvia, però no ho és. Si ens quedem només amb el títol, ens perdem una informació essencial del llibre. Cal aturar-nos en el subtítol, que, d’altra banda, fa agafar una espècie de vertigen: Deu anys de contes! Es diu molt aviat, però darrere –o dins- d’aquests deu anys, hi ha moltes lletres, molts pàgines escrites, molts d’aprenentatges i molta literatura. També, escrivint en la nostra llengua, molta constància i molta força. El món de les lletres, que ens fa tan feliços, no és gens fàcil, gens, i en un país tan petit, encara menys.
Llegint Planeta Lluç ve al cap la imatge d’un bufet lliure de literatura, una safata plena de tastets que, haver-ne fet un mos d’un, t’adones amb recança que gairebé ja te l’has cruspit del tot. Alhora, però, la recança és passatgera, perquè saps que, a la pàgina següent, te n’espera un altre, i un altre, com una d’aquelles barres giratòries amb diversos plats que van passant. Planeta Lluç és ben bé una d’aquestes barres giratòries en la narrativa de Joan Pinyol. I el resultat, quan has escurat la darrera de les espines del lluç, és un menú trufat de petites delícies. Hi trobem una salsa feta de tots aquells elements a què ens té acostumats el Joan Pinyol, el regust de Calders, el paladar de la narrativa breu, el bouquet del realisme màgic, un puntet de literatura de l’absurd, l’amargor de la narrativa centrada en la guerra civil, tan sentida...
El fet que no hi hagi fil conductor entre les narracions contribueix a que no es barregin entre sí, que cadascuna conservi el seu tast i, per això, en llegir-les, totes mantenen una personalitat molt ben definida.
Així, trobem personatges amb profunditat, rodons, a qui acabem coneixent força bé encara que viuen en un món fet com d’esquemes, amb comportaments potser un pèl exagerats, perquè així ens concentrem en allò que l’autor vol. No es pot no reflexionar davant d’esquemes tan clars. El Josep no es vol despertar de cap manera, i l’Eugènia ho prova de totes les formes possibles, fins que passa alguna cosa que fa que els papers es girin. Ens arribarem a entendre mai, homes i dones? En Robert té tres amants i ha d’arrossegar el pes de tres mòbils. Són els mòbils les cadenes modernes de les presons modernes que són les relacions que s’aguanten per la inèrcia? L’Ot és l’ase de tots els cops de tothom. El seu món – el nostre?- no té pietat. Ell, que en tenia tanta, l’acaba perdent. No ho vol ni veure, però.
I al costat, personatges que, com els anteriors, viuen en un món que sembla que els va massa balder, o massa estret, o que està fet d’un color que no els acaba d’escaure, i que reconeixem però no del tot. Ells, els personatges que hi viuen, sí que senten de veritat, sí que temen, sí que ploren. Ploren tant que s’han d’inventar un foc per fer fum de les penes, pateixen tant, que només una dona amb nom de flor els pot consolar però fins i tot ella s’esfuma... La vida és així, diuen. I en un altre espai de la barra giratòria, la història, la història del nostre petit i maltractat país –cada quants anys recordaven feia poc que calia bombardejar?-, tan maltractat, que fins i tot ens n’han volgut robar la memòria. I potser per això, als nostres camps, amarats de mort, barrejades amb la terra, encara s’hi poden trobar restes de soldats republicans. No és d’estranyar que un dels protagonistes de Planeta Lluç, algú prou sensible com per voler ser ocell, decideixi tancar els ulls davant de tanta ignomínia.
I, per acabar, tornem al començament. Tornem a llegir la portada sencera del llibre. Deu anys de contes!. Crec que val la pena recordar què vol dir deu anys de contes. Vol dir que ens trobem davant d’un escriptor amb una trajectòria que caldria escoltar. Tenim un país petit, no ens quedem amb una llista petita –i sovint massa repetida- d’escriptors, si us plau. Cinta Arasa
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------