De l'Hospitalet a Osona, |
De l'Hospitalet a Osona, |
| Mireu el primer capítol CAT Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix Matthew Tree Columna, 2000 Matthew Tree decideix, tal com declara en el títol del llibre, emprendre un viatge per veure si Catalunya existeix. De fet, arriba a la conclusió que sí, que “existeix; està una mica esfilagarsada, està coberta de pols, està força trepitjada i té algun forat però existeix de la mateixa manera indiscutible que existeix una taula de fusta o un plat de porcellana o qui llegeix això.” Però el que es fa evident quan un va llegint els apunts, descripcions i reflexions que desgrana dia a dia, és que existeix un escriptor català “per elecció” anomenat Matthew Tree, i que és una sort que existeixi. Desproveït dels prejudicis avials que ens tenen més aviat acomplexats o, si més no, menys aclaparat que els catalans no per elecció pel pes de la història i la tradició, Matthew Tree sembla un català nou que s’ho mira tot plegat des d’un punt de vista francament refrescant. Cat és un llibre amable --ni novel·la, ni guia, ni diari-- que té moments molt divertits, expressions amb molta gràcia i pàgines introspectives, explicatives i analitzadores que deixen el lector amb ganes de rumiar-hi. Matthew Tree (Londres, 1958) fa més de vint anys que viu a Barcelona i no pretén, “ni borratxo”, explicar-nos els costums i el paisatge dels llocs que visita. Més aviat sembla que vulgui explicar-se ell mateix, retrobar el caliu que el va fer cremar les naus angleses per establir-se a Catalunya i fer-se escriptor en català. I mentre s’ho explica ell mateix, i ens ho explica “a tots els catalans ambigus, és a dir, a gairebé tota la població catalana“, el lector es va veient retratat, des de fora per un de dins, no sé si m’explico. No està gaire per orgues, en Matthew, i ja d’entrada declara ser “un estranger que mai no ha compartit la indiferència agressiva i la ignorància aclapadora” dels estrangers que viuen aquí, “però que tampoc comparteix l'esquizofrènia identitària dels nadius, i que n'està, a més a més, fins als collons”. Res a veure amb els viatgers il·lustres del XIX i el XX que recorrien terres catalanes i espanyoles i escrivien les impressions que els causaven els estranys costums dels nadius per a instrucció o gaudi dels seus compatriotes. En algun moment, el deliri de Matthew Tree per la llengua i la passió amb què es mira Catalunya m’ha fet pensar en el filantròpic arxiduc Lluís Salvador d’Àustria que, fugint de la lúgubre cort austrohongaresa a primers del XIX, es va instal·lar a la costa nord mallorquina i va cultivar un amor per la llengua, la gent i les terres que es va traduir en una desena de llibres sobre l’illa, uns quants en català. Però som en una altra època i qui viatja és Matthew Tree, i no té cap intenció d’anar de descobridor d’indígenes, ho diu ben clar: “De cap de les maneres faré com el D.H. Lawrence, posem per cas, que entrava als bars i deia a la primera víctima que l’escoltava parla’m de tu i les teves coses, potser ho ficaré en un llibre, és que sóc escriptor”. L’única cosa que fa pensar en els viatgers de segles passats és la poca fiabilitat dels transports públics. La RENFE és un dels entrebancs amb què topa el viatger i que li allarga o li escurça les estades als llocs en aquest viatge que té com a única norma anar sempre en transport públic. I això no li és fàcil, ara i aquí. Però la cosa comença bé, perquè el destí de la primera etapa del viatge, “la segona ciutat de Catalunya”, és a salt de metro, una ciutat a la qual troba que tothom tracta com “l’equivalent urbà d’una tia malalta d’Alzheimer... aparcada en un racó mentre la vida de la resta del país flueix al seu entorn, airosa i resignada a la vegada”: l’Hospitalet. D’aquí va a Vilafranca, on recorda temps passats i contrarietats del destí; al Vendrell, la imatge del desastre; a la Pobla de Segur, on, prenent com a model Josep Borrell --que val a dir que no li cau gaire bé--, s’esplaia sobre la dissimulació de la catalanitat de molts catalans, però la sang no arriba al riu. La conclusió és que, “en poques paraules, ser català i no voler saber res de Catalunya com a país, és una altra manera de ser ben català”. A Vielha el desespera el desgavell lingüístic que hi observa, a Puigcerdà recorda la CNT, a La Seu llegeix amb avidesa “un llibre tan bo que segurament ni tan sols convidaran l’autor a cap programa de ràdio i menys de televisió, de tan genuí de tan poc tòpic que és aquest llibre (Cavalls Salvatges de Jordi Cussà)”. A Banyoles, hi descansa, a Sant Feliu de Guíxols segueix el rastre d’un altre catalanòfil i, de Girona, en canta totes les lloances possibles. Barrejat entre les descripcions de pobles i paisatges, les converses amb amics als diferents indrets que visita, el surrealisme dels problemes logístics dels transports públics catalans, els divertits comentaris de coses qüotidianes i els records elegíacs d’amics perduts, hi ha de tant en tant reflexions profundes de l’autor en què fa gala d’una sinceritat que desarma. Com quan, passejant a la vora del riu, a Tortosa, una ciutat que li provoca certa recança, veu dos magrebins, “un d’ells amb motxilla, i he vist que m’han vist i que han dit alguna cosa entre ells i que s’han aturat, mirant-me de tant en tant (molt de tant en tant) i de cop i volta el cor se m’ha accelerat i he creuat el carrer per evitar-los i al cap de poc em trobo caminant darrere de dos magrebins, penso que els mateixos, i torno a creuar el carrer.” Però quan torna a l’hotel, es posa a pensar que els magrebins podien ser turistes com ell, i “de tanta vergonya que he sentit, a quarts d’onze de la nit he sortit de l’hotel i he baixat cap al riu a les fosques, cap a la riba deserta, i he caminat al lloc on havia vist els primers dos magrebins; m’hi he quedat una estona, sol, per demanar-los perdó en silenci i per intentar convènce’m que no sóc ni covard ni racista.” Un altre d’aquests moments de reflexió inspirada el té a Avinyonet de Puigventós, mentre espera un amic i pensa en els “quinze minuts de fama” de la seva vida, una època en què col·laborava en un programa de televisió, va publicar un llibre, parlava a la ràdio i anava “fumat de fama”, diu: “em vaig convertir en un perfecte idiota, de vegades la gent em mirava al carrer i jo no sabia si era perquè havien vist el programa, si sabien que havia tret un llibre o si em penjava un moc o potser senzillament volien saludar algú darrere meu.” A pocs dies del final del viatge arriba a Tàrrega, i s’escau que hi ha una exposició que commemora el desè anniversari de la mort de Manuel de Pedrolo. Aquesta avinentesa el porta a parlar de la literatura catalana (que sembla conèixer tan bé com l’anglesa) amb la passió que a aquestes altures del llibre ja el caracteritza, i a preguntar-se esparverat els motius de la caiguda en desgràcia d’un autor, Pedrolo, que “durant anys i panys, va ser un dels escollits, un dels lloats, durant anys i panys els crítics li sacrificaven xais i li encenien espelmes aromàtiques perquè la seva obra contenia elements crus i obscens, perquè hi provava d’incorporar les últimes tècniques de la novel·lística europea; perquè alguns dels seus llibres es venien com xurros.” No és tan remota l’època en què els seus llibres eren de lectura obligada a l’escola, i sí més remota l’època del 68, en què ens els empassàvem amb tant delit com els d’Enid Blyton. A qualsevol país llevat de Catalunya, diu Matthew Tree, “la literatura és comparable a un parc immens cuidat per un exèrcit sempre insuficient de jardiners que ara mantenen un parterre en unes condicions òptimes i adés descuiden algun raconet durant anys, en un procés perpetu d’abandonament i redescobriment que un públic assidu segueix amb avidesa o com a mínim amb un cert interès. La literatura catalana, en canvi, s’assembla més aviat a un petit cementiri atapeït fins a no poder més, en el qual molts dels noms gravats a les tombes s’han esborrat del tot, alguns ja costen de llegir...” I de Tàrrega surt per fer l’última etapa del viatge, passant per Solsona i Berga, fins al poble d’Osona on fa vint anys va començar la història catalana de Matthew Tree, quan la fortuna el va portar a enamorar-se a finals dels 70 a Londres i a emprendre un viatge que el “va fer aterrar lluny, lluny d’allà, et va fer aterrar al mig de camps grocs i de gent estrangera, et va fer aterrar en un lloc desfet, a can seixanta, et va fer aterrar al mig de l’olor freda de fusta del camp”. Això són paraules de Fora de Lloc (Cafè Central, 1996), una novel·la de paraules precises i ritme engrescador que, dividida en tres parts i narrada a tres veus, explica la vida d’un jove dependent a Londres a la dècada dels setanta que s'enamora d'una estrangera, l’arribada de la parella a un país que no s’esmenta, i l’allunyament del jove de l’amor, que coincideix amb el descobriment d'una cosa impalpable que semblava ser el que buscava a la vida. Va trobar “un lloc on cada dia era un dia assenyalat i els dies passaven volant i les preocupacions de la gent que hi vivia anaven bufant amunt i avall fins embolicar-te com una tovallola de platja fins que vas descobrir que ja tenies el que et feia falta, el que sempre havies estat buscant, sense saber-ho, és clar; ja se t’havien obert els ulls, ja se t’havia traslladat fora, ben fora, ja se t’havia donat el lloc ideal, el lloc fet a mida, el lloc mai avorrit, el lloc salvador i redemptor, el lloc a mil anys llum de l’illa i de la ciutat de l'illa...” Dolors Udina Mireu el primer capítol Entrevista (Barcelona Review número 17) a Matthew Tree Podeu trobar els llibres de Matthew Tree a: CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. COLUMNA EDICIONS, S.A. http://www.grec.net/llivirt/mp.pqm?F=83006146 Fora de lloc, EUMO EDITORIAL, S.A. http://www.grec.net/llivirt/vda001c.pgm?ISBN=84-7602-985-3 Ella ve quan vol. Premi Octubre de narrativa 1999. EDICIONS 3 i 4. http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?F=7502596X |
| © 2001 The Barcelona Review Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | barcelona review número 22 gener - febrer 2001 |
|
|
 Poesia |
Poetes de Farrera (Conn i Crowe) |
| Entrevista |
Flavia Company |
| Col·laboracions |
Lluís Calvo: Principis actius Salvador Faura: Caixa d'Olivera |
| Ressenya |
'De l’Hospitalet a Osona passant per Flix i Girona' |
| crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|
