ÍndexNavegació

índice   no. 30: maig - juny 2002

 sunyol.jpg (9182 bytes)
IUXTA
Víctor Sunyol
 I
La poesia, sempre enfront del cadàver que és la llengua, en el qual no pot ni vol reconèixer-se, i amb el convenciment que se n’ha d’allunyar tant com li sigui possible i recercar en la seva pròpia pràctica un llenguatge veritable, viu i vàlid. I etern.
 
II
La consciència de la realitat del llenguatge, el dolor que comporta, sofriment, per la pèrdua d’algun desig entrevist en el qual es confiava en excés.
 
III
Dolor pel neguit d’haver d’abandonar una casa que es creia pròpia, una casa enrunada i inhabitable (però casa, al capdavall, i la única coneguda), per anar a la recerca d’un altre territori aparentment habitable, possiblement també en ruïnes.

IV
La llengua, reconeixent-se en la seva realitat de miratge, d’inutilitat, i havent per això de desterrar el seu passat (i desterrar-se’n) i renunciar a qualsevol ésser de present o de futur.
 

V
En tant que només és i només pot ser allò que dissortadament és, la llengua, reconeixent-se en els seus mateixos termes com a un ésser impossible.
 

VI
[Vull una llengua feta de preposicions només, i de conjuncions (i potser algun adverbi). La llengua d’abans que els substantius i els mots de pretesa referència concreta vinguessin a destruir-la. Ells, el lèxic i les relacions sintàctiques que demanen, van venir a torpedinar una llengua essencial, pura, justa.
Una llengua només composta de preposicions i de conjuncions s’estableix amb una sintaxi neta, elemental, suficient, que els mateixos elements li donen i li aporten; no li calen reglamentacions externes i imposades, ni signes per a marcar-les.
Amb la irrupció de la "semàntica objectual o referencial" aquests elements primers van quedar reduïts a nexes subordinants (o coordinants) i subordinats i van ser buidats de contingut.
: Retornar-los el significat ple i absolut que encara guarden, i desterrar verbs, substantius, adjectius i tota la faramalla.]
 
 
VII
Si només en un llenguatge no inclòs, en un llenguatge no fet en funció d’un món, que no pertanyi a cap estructura… Si només en un llenguatge així hi ha el coneixement, només en un llenguatge així podrà haver-hi el dir, el cant.
Un llenguatge "no inclòs" (María Zambrano), fora de qualsevol circumstància externa a ell mateix.

 
VIII
Només amb la consciència de la mort del llenguatge i des de la seva assumpció, la possibilitat de fer d’allò de què es disposa alguna realitat semblant al llenguatge.
 

IX
Sentir-se parlant només des del dolor i l’esqueixament del llenguatge patits en la pròpia carn.
 

X
Només en la violència, en el dislocament de la llengua, pot haver-hi parlar. [I no només si d’alguns àmbits es vol dir (Heidegger), sinó en qualsevol desig d’expressió.]
Violència i dislocament : clara llavor de parla.
 
 
XI
La llengua : record dolorós d’un llenguatge perdut.
Com conté en ella el rastre del dolor (el dolor) que aquesta visió provoca.
 
 
XII
Memòria engendra desig de parlar. Memòria és desig, com desig és record.
[I la memòria d’una "llengua d’abans", que crida el desig.]
Un desig de parlar, de parla veritable i profunda, que la llengua no pot satisfer.
 
 
XIII
Només hi ha nemòleg, el text de ningú.
El poeta no pot voler ser aquest "nemo" parlant; (el poeta ha de) ser el llenguatge, (ha de) ser "en el llenguatge".
[Qui parla és el llenguatge mateix. Parlar : fer (deixar) que parli el llenguatge.]
 

XIV
El poeta no "parla de". El poeta "hi és". 

XV
El gerundi : l’etern, el constant, l’acció contínua, ininterrompuda, infinita.
El gerundi : el temps etern, immòbil, constant.
Gerundi : el temps de la poesia (un fluir constant; un essent en temps etern.)
 
XVI
[Som memòria, som llenguatge. I no altra cosa.
Volíem retrobar-nos i ser en la memòria i l’hem coneguda com és realment : miratge, falsedat.]
Memòria : llenguatge.
La memòria, el llenguatge : els tràgics desencontres

XVII
La poesia : nemòleg, discurs de ningú en un espai i un temps eterns i absoluts (o inexistents).
El poeta és aquest nemo (ningú), qui recull aquesta paraula, que se li dóna tota.

XVIII
Etern i ardent. I prou : el llenguatge.
[Qui ha trobat la llengua, qui s’ha retrobat en la llengua, ja no podrà emprar mai més cap substitut, cap succedani.
I la seva parla esdevindrà, per això, ardent i eterna.]

XIX
[La desaparició del jo en l’assumpció de la paraula poètica.]
Renunciar al jo, ja dissolt en la poesia.
[També potser reconèixer-se només en l’altre, o com a altre.]

XX
"El poeta sap que mai no arriba."
[No es tracta de "no arribar enlloc", sinó de "no arribar".]
[No s’arriba mai a la fita. Si s’hi arriba, ja no és fita.]
No arribar mai.

XXI
No esperar res.
[El poeta no ha d’esperar res, no ha de voler res.]
[No esperar res, ni tan sols de cap mena de poètica.]

 

tamdaght / vic

hivern-primavera 2001-2002
© Victor Sunyol 2002

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

tbr : no. 30: maig - juny 2002

-Narrativa
     7 contes breus de Miquel Bezares
__________________________
-Especial Benet RossellBenet Rossell
Benet Rossell: Poemes, escultures i dibuixos
Robert Coover: La primeria de la vida de l’artista
Carles Hac Mor i Ester Xargay: Retrat paraparèmic de Benet Rossell
__________________________
-Poesia
     
Víctor Sunyol:
Iuxta
      Dos poetes del XVIII Festival de Poesia de Barcelona
__________________________
-Articles
      Carles Hac Mor:
Coneixement...
      El traductor recomana: Nick Hornby, per Xavier Dilla
      Evocació de Segimon Serrallonga
__________________________
-   Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il