 Fan Club
Àngel Burgas
La mare, vestida de dol rigorós, m’ha estret les mans amb
força. Ha fet una ganyota estranya, i tot seguit, tirant-se’m a sobre, s’ha
posat a plorar desconsolada sobre la pitrera de la meva camisa. Era un plor agut,
desesperat, histèric. He donat un cop d’ull a la sala, als convidats que
s’havien posat drets i ploraven en veure plorar la mare d’aquella noia morta a
qui jo gairebé no coneixia. Ploraven amb ella, l’auxiliaven en el seu plorar de mare
desesperada, però m’ha semblat distingir una actitud estranya, sobretot en alguns
dels presents, en la jove rosseta que en aquell moment abraçava en Lluís, i també en
l’altra noia, la que fins aleshores seia al seu costat, que ha passat un braç per
l’espatlla del meu germà mentre ell abraçava la rossa. Eren les germanes de la
morta, ho he sabut després, quan la dona ha separat el cap de la meva camisa, i m’ha
demanat perdó, perdó per no haver-se pogut contenir, perdó per haver-se deixat trair
per la il·lusió, mentre jo em preguntava a quina il·lusió es referia i ella ja
m’agafava de la mà i m’empenyia cap al cercle de ploraires, Aquesta és la meva
germana, la tia de la Nuri, i la dona també m’abraçava i plorava sobre meu, i jo no
he sabut què fer, buscava amb els ulls els d’en Lluís, que xerrava en veu baixa amb
les dues germanes de la morta, la rossa i la morena, i jo em preguntava per què cony he
decidit acompanyar-lo a donar el condol a aquesta família que viu en desgràcia des que
ahir se’ls va morir la filla, una tal Nuri Garriga, que segons en Lluís jo havia de
conèixer per força, perquè era de la meva quinta, nascuda el seixanta-cinc com jo, Nuri
Garriga? No em sona el nom; sí, home, en Lluís insistia, Nuri Garriga, segur que la
coneixies. Jo he objectat que feia vint anys que no vivia al poble, i ell ha dit que
precisament per això, que a la Nuri l’havia de conèixer d’abans, de quan hi
vivia, que si tots dos érem del seixanta-cinc, segur que havíem anat a la mateixa classe
a l’escola, si més no a l’EGB. Nuri Garriga? La meva germana m’ha
auxiliat, sí, home, sí, aquella que era amiga de l’Elisenda Raurich i que tocava el
piano, que un cop ens va convidar al seu aniversari i la seva mare la va obligar a tocar
per a nosaltres disfressada de Mozart. Ho va fer perquè coincidia amb el carnestoltes,
l’ha corregit en Lluís; Carnestoltes o no, jo trobo de molt mal gust obligar la teva
filla a fer el pena disfressada de Mozart al piano, ha sentenciat la meva germana, i just
aleshores he recordat l’escena, feia una pila d’anys, en devíem tenir vuit o
nou, nou la meva germana, vuit jo, i set en Lluís, tots tres encadenats, l’època de
conilla de la mare. Una festa d’aniversari, sí. D’una nena que anava a la meva
classe, però que ens va convidar a tots tres germans, segur que la mare de la Nuri havia
buscat públic extra per aplaudir l’actuació de la nena. La Nuri Garriga. L’he
recordat de més gran, i en Lluís tenia raó, havíem anat sempre a la mateixa classe, i
quan vam anar a l’Institut de Figueres, no compartíem aula, però sí curs; si jo
era del primer de BUP B, ella era del primer de BUP C; agafàvem cada dia l’autobús
que ens duia a Figueres, però ella seia amb les seves amigues i jo amb els meus amics,
potser intercanviàvem un bon dia, o un com va. La Nuri, és clar. Tothom li deia la
Garriga, era d’aquestes que no destaquen en res: ni era molt llesta, ni molt tonta,
ni molt espavilada ni massa pàmfila. La Garriga, és clar. En Lluís m’ha explicat
que va tenir un accident. Jo acabava d’arribar de Barcelona, he vingut només a
passar el cap de setmana amb ells per posar-los al dia sobre els meus projectes de futur.
En Lluís m’ha vingut a recollir amb cotxe a l’estació de Figueres, i mentre
conduïa cap al poble, un gat ha travessat la carretera, i el meu germà ha hagut de
frenar, la mare que el va parir! Collons! I de seguida ha recordat la Nuri Garriga,
precisament ahir es va morir la Nuri Garriga, saps qui vull dir, no? No, no sé qui és.
Venia de Barcelona, es veu, explicava en Lluís, no és que hi visqués, simplement hi
havia anat a passar el dia, i tornant, vés a saber com, es va fotre una nata a
l’autopista, a l’alçada de Bàscara. Era amiga teva?, li he demanat. No, jo
sempre m’he fet més amb les seves germanes bessones. Tenia germanes bessones? Sí,
d’aquelles que no s’assemblen.
La tia de la morta m’ha alliberat de
l’abraçada just quan es llançava als meus braços el seu marit, el tiet de la
morta, el tiet Jaume, me l’ha presentat la mare de la Nuri, i el tiet s’ha
deixat anar, ha perdut la contenció i ha plorat a llàgrima viva quan jo per fi atreia la
mirada d’en Lluís i li exigia un cable, una ajuda, que em rescatés, ja que ha estat
ell qui m’ha proposat d’acompanyar-lo a donar el condol a la família, perquè
jo no la coneixia de res, la noia. Ja, ha dit ell, tant se val, tampoc ets a temps de
conèixer-la, ara. Jo hi aniré de tota manera, ha dit el meu germà, m’hi podries
acompanyar, serà un moment, i després podem anar a Figueres, he quedat amb en Manel i en
Toni. Us he de comentar una cosa important, els he dit. De què es tracta?, m’ha
demanat la Clara. Us vull parlar d’un projecte, si de cas en parlem demà. Hem dinat,
hem fet el cafè, ens hem vestit i li hem preguntat a la Clara si ens volia acompanyar. A
la vetlla de la difunta? No, no és una vetlla, ha dit en Lluís, només anem a donar el
condol a la família. Passo, ha dit ella. Va dona, després anirem de marxa. Amb els de la
vetlla? En Lluís m’ha comentat, mentre pujàvem al cotxe, que segurament em trobaria
amb antics companys del cole, gent que deu fer una colla d’anys que no veus. No sé
si els reconeixeré, li he dit, ja has vist el que m’ha costat recordar la morta.
Cony, tio, la morta té un nom!, s’ha queixat el meu germà, a veure si amb la
família se t’escapa, això de la morta.
Després del tiet m’ha abraçat una segona tia, i
després les germanes de la morta, i després una amiga de la família, i després un avi
de la morta que gairebé té cent anys i no es mou ni es mena de la cadira de rodes. Ell
no s’ha adonat de res, m’ha explicat la mare, i el vell, el seu pare, s’ha
limitat a enlairar els ulls i obrir la boca. En Lluís s’ha acostat a nosaltres, ha
donat el condol a la mare de la Nuri, i li ha preguntat com havia anat tot. La dona ens ha
fet seure en dues cadires que, sol·lícites, han anat a buscar les germanes, i ens ha
explicat amb tot detall allò que havia dit la policia de trànsit, que es veu que la Nuri
es va adormir, que no va veure un camió que s’incorporava a l’autopista pel
carril de la dreta, i és que aquests camioners no vigilen mai, es queixava la dona,
sempre es pensen que ens hem d’aturar nosaltres, els que duem els cotxes més petits.
Però si la mo... si la Nuri estava adormida, he dit jo, potser la culpa no va ser del
camioner. He clissat la mirada desafiant del meu germà; bé, és clar, he matisat, en el
cas que realment s’hagués adormit, com diu la policia... La mare s’ha posat a
plorar una altra vegada, i jo he llegit en els ulls d’en Lluís, veus què has
aconseguit?, i ja estava a punt de posar-me a dir fàstics dels camioners i transportistes
per esmenar la meva intervenció quan hem sentit, darrere nostre, la veu d’una de les
ties. Voleu veure-la?, ens ha demanat. Ni per un moment m’havia passat pel cap que la
morta fos a la casa, ara és més habitual deixar els cadàvers al tanatori, però al
poble no hi ha tanatori, en algun lloc s’han de guardar els cossos abans no
s’enterrin, i la dona, sense esperar la resposta, ens ha precedit fins a una de les
habitacions, i jo em preguntava quin aspecte podia tenir un cadàver que ha estat
atropellat per un camió, com l’havien recompost i en quin estat l’havien portat
a casa, i la dona ha semblat que sentia els meus pensaments, perquè abans d’entrar a
l’habitació s’ha afanyat a precisar que no se li notava res, que
l’empremta de l’accident passava desapercebuda a la vista, que el mal es va fer
per dins, per fora sembla un àngel, s’ha meravellat, i per dintre està destrossada;
i a l’interior d’aquella cambra en penombra hi havia un munt de gent a qui en
Lluís saludava compungit, mentre jo no podia apartar els ulls del cos jacent que
resplandia, ben bé un àngel, tenia raó la tia, blanca com la cera, tota ella vestida de
blanc amb una mortalla impol·luta, un pentinat anys vint que segur que havien copiat
d’una revista de cinema; les mans encreuades sobre el pit, i entre els dits un lliri
blanc. L’havien maquillat, una mica de color a les galtes i els llavis de carmí. En
Lluís em va presentar la gent que planyia la morta, la Nuri morta, no el recordes? És en
Jordi Gardella, i Jordi Gardella era un nom que m’arribava de molt lluny, d’un
temps de matemàtiques i dibuix, del professor senyor Miquel i la professora senyoreta
Maria Dolors; de pissarra i de guix, de berenars al pati de les escoles nacionals, de
formar files abans de pujar a les aules, Jordi Gardella, i encaixava la mà d’un
tipus que semblava molt més gran que jo, panxut, sense cabells, ulleres de cul de got,
que m’estrenyia ben fort la mà en l’encaixada i em presentava simultàniament
la seva dona, la Laura Pey, la recordes? També anava a la nostra classe, el món és un
mocador. I jo reia, i deia que sí o que no, però no podia desviar els ulls del cos inert
que presidia la cambra damunt del llit, un cadàver net i polit vestit de núvia o de
primera comunió, sense rastres del camió o l’autopista. La Laura Pey ha dit que em
trobava molt bé, que per a mi no havien passat els anys, i ha cridat una noia que estava
a l’altre racó de la cambra, Lluïsa, vine, mira qui hi ha, i la Lluïsa es deia
Lluïsa Gifreu, i a ella sí que la recordava, els petons d’amagat darrere dels
plàtans de la Plaça Major, els petons d’amagat a la cuina de casa seva, hola
Lluïsa, quant de temps, i ella m’abraçava i em preguntava què se n’havia fet,
de la meva vida, i jo li deia que tot anava bé, i ella es planyia per la sort de la pobra
Nuri, que contenta estaria si et veiés, i jo la veia a ella, a la Nuri, morta com un
àngel damunt de la vànova, i la Lluïsa, canviant una mica el to de veu, em recriminava
no haver vingut abans, i jo l’he mirat sorprès, sense entendre què volia dir; la
Nuri i jo ens vam fer molt amigues, m’ha confessat, potser les millors amigues, i
m’ha fitat de dalt a baix, insistent, seriosa, no és un retret, però penso que has
trigat massa, i jo he mussitat perdó, perdó sense saber per què, i ella ha somrigut,
tant se val, ja no hi podem fer res, i en Lluís s’ha acostat a nosaltres i ha
llançat una indirecta per anar tirant, hem d’anar a Figueres, hem quedat amb una
gent, i jo he dit que sí de seguida, i m’acomiadava de la Lluïsa Gifreu quan
s’ha acostat la mare de la morta i ens ha preguntat si volíem entrar a
l’estudi, i jo he mirat en Lluís i ell m’ha mirat a mi; quin estudi?
L’estudi de la nena, és clar, i no hem sabut què dir, i la dona s’ha posat una
mica vermella i ens ha demanat que l’acompanyéssim, que volia comentar-nos una cosa
en privat, i ens ha portat a la cuina, i un cop allà m’ha preguntat si jo hi havia
anat a donar el condol sabent o sense saber, la dona vermella de vergonya, de pudor, una
cosa estranya, i jo he mirat en Lluís, i ell m’ha mirat a mi, tots dos amb cara de
badoc, no sé de què em parla, senyora, he dit finalment, i ella s’ha portat una mà
a la boca, s’ha mossegat els dits, els ulls plorosos, ballant sobre una cama,
inquieta, així no saps res, així que has vingut sense saber, i jo he confessat que no
sabia què havia de saber, i la mare de la Nuri s’ha abraçat a en Lluís i s’ha
posat a plorar desconsoladament, o sigui que tu tampoc ho saps, fill meu?, li ha dit, i en
Lluís s’ha encongit d’espatlles mentre la dona l’abraçava, i jo m’he
preguntat quina mena de misteri era aquell, i la dona insistia, o sigui que les nenes no
te n’han dit mai res, oi Lluís?, i el meu germà feia que no amb el cap, però no li
sortia cap paraula de la boca, què li havien de dir, senyora?, he preguntat, i la dona ha
alliberat en Lluís per aferrar-se a mi, sense aturar el plor desconsolat, Déu meu, Déu
meu, repetia, i tot d’una s’ha separat de mi, ha tret un mocador de la butxaca i
s’ha sonat; bé, aleshores és millor que ho veieu vosaltres mateixos, ha gemegat, i
ha sortit de la cuina segura que la seguiríem, com efectivament hem fet, i ens ha dut al
pis superior, era una casa de dues plantes, i quan hem arribat a dalt de l’escala ha
travessat un corredor i s’ha quedat palplantada davant d’una porta tancada.
Aquest era l’estudi de la Nuri, el Museu, que deia ella. I ha obert la porta, i ha
buscat a les palpentes l’interruptor del llum, i quan hem entrat s’il·luminava
tot just aquell espai amplíssim, sense cap moble, amb les parets plenes d’imatges i
papers, realment semblava la sala d’un museu, només al fons de tot hi havia una
taula, i una cadira, i una butaca, i una prestatgeria plena de llibres; no ho sabíeu,
doncs?, ha insistit la dona, i nosaltres hem negat amb el cap mentre els ulls es dirigien
al primer quadre que penjava de la paret a la dreta de la porta, una col·lecció de
fotografies enganxades l’una al costat de l’altra, fotografies de nens jugant,
fotografies antigues i nens antics asseguts en rotllana a la vora d’un tobogan, nens
i nenes ballant agafats de la mà, nens i nenes pintant amb els dits damunt de papers de
colors, i de sobte, en el meu camp de visió, la irrupció del dit de la mare de la Nuri
que assenyalava una de les fotografies, el nen que apareixia en una de les fotografies, i
en Lluís ha dit, ets tu, de petit, i jo m’he apropat a la foto i sí, m’hi he
reconegut, amb una samarreta amb la qual apareixo en algunes fotos que corren per casa, jo
i els meus cabells rossencs d’aleshores, els meus pantalonets curts, les galtes
vermelles, i m’he reconegut també en la fotografia de la rotllana, i en la
fotografia del tobogan, m’he reconegut en totes les fotografies que circumscrivia el
marc de fusta, i per segona vegada, el dit de la mà de la mare de la Nuri assenyalava
alguna cosa, ara fora del marc, clavat a la paret, una plaqueta de llautó collada amb dos
cargolets daurats, i una inscripció, «Les nostres primeres trobades», i he tornat a
mirar les fotografies dels nens i les he situat a l’escola del poble, aquelles
classes lluminoses amb alumnes de totes les edats, els primers treballs amb pintura, amb
punxó, les primeres lletres, la a, la l, la b, la e, la r, la t, a-l-b-e-r-t, el meu nom
vist i llegit per primera vegada quan la senyoreta va haver passat el tou del dit per
damunt de totes i cadascuna de les lletres, albert, tot seguit, el meu nom. El meu nom,
just aleshores me n’he adonat, esgrafiat sobre un quadrat de marbre, presidia el
centre de la paret com l’indicador del nom d’un carrer, també collat amb
cargols daurats, Albert Juanola, i a sota hi havia una llegenda en caràcters modernistes,
«Aquesta cambra està dedicada a l’Albert Juanola, Lladó 1965», descobrint
incrèdul que l’Albert Juanola sóc jo, que vaig néixer a Lladó, a l’Alt
Empordà, el 7 de juny de 1965, i demanant-me què coi significava aquella broma, qui era
la dona que m’empenyia amb suavitat i em convidava a recórrer les parets
d’aquell museu surrealista dedicat a la meva persona; tres grans murals emmarcats i
protegits amb vidre amb fotos meves, de carnet, ampliades, fotocòpies làser blanc i
negre i color, des que tenia vuit o nou anys fins als vint-i-cinc, més o menys, quan vaig
tornar de Londres. M’he girat i he interrogat la dona amb la mirada, i ella m’ha
respost amb un somriure, entre orgullosa i admirada, la fotografia del meu primer DNI, la
recordava perfectament, la fotografia que il·lustrava el carnet d’estudiant a la
facultat, la fotografia d’abonament de metro a Londres; d’on han sortit aquestes
fotos? Què hi fan aquí?, i la dona m’ha agafat del bracet, com una parenta
enyorada, en tenia moltes més, mireu, mireu, ens ha forçat a continuar el recorregut; jo
a l’escola, els meus llibres vells, les meves llibretes d’espiral amb la coberta
de cartró blau marí, Albert Juanola, sexto de básica, Ciencias naturales; Albert
Juanola, séptimo de básica, cuaderno de dibujo, els meus dibuixos exposats i emmarcats
com una exposició antològica, dibuixos del natural, dibuixos de l’hort de la tia
Neus, dibuixos dels cadells, dibuixos del gat Fèlix; no entenc res, senyora, he dit, i
aleshores han entrat les germanes de la Nuri i s’han acostat a nosaltres, tímides,
capbaixes, i en Lluís els ha demanat què cony era tot allò, i la rosseta s’ha
limitat a mirar-me, el Museu, ha murmurat, la Nuri en deia el Museu. Fotografies de
l’excursió a Mallorca en acabar vuitè de bàsica; no en sabia res, ha confirmat la
mare a les bessones, i totes dues han somrigut, i una d’elles m’ha posat la mà
sobre l’espatlla dreta, fort, oi?, i en Lluís, Però des de quan? Per què ho feia?
I la mare assenyalava una de les fotografies, ampliada a mida de pòster, dos nens davant
de la portalada de la catedral de Palma, aquesta és una de les joies de la col·lecció,
ha dit, i jo m’he descobert a mi mateix en aquella foto, és la Nuri, ha dit la
bessona morena, no sé qui us va fer aquesta foto junts; jo i la Nuri Garriga, la sonada
de la Nuri Garriga que es dedicava a fotografiar-me i a col·leccionar fotos meves, i
llibres meus, i llibretes meves, i dibuixos meus, la Nuri Garriga cofoia quan jo li
passava un braç al voltant de les espatlles davant de la catedral de Palma, i jo no
recordava la foto, no l’havia vist mai, segur que la va encarregar a alguna de les
seves companyes, i, astorat, m’he preguntat què és exactament la realitat, o si
n’hi ha més d’una, de realitat; la meva desconeixença total d’aquella
fotografia antiga, o bé la importància crucial que aquesta fotografia tenia per a una
altra persona, la Nuri Garriga, la mare de la qual m’arrossegava cap al següent pas
del viacrucis, el plànol de la casa dels meus pares, amb una X enorme marcada allà on jo
tenia l’habitació; una reconstrucció a mà alçada de la localització exacta dels
mobles de la meva habitació, el llit, la taula, la prestatgeria, la cadira, l’armari
de la roba, l’armari de les joguines velles, una habitació que la Nuri Garriga no
havia vist mai, un espai on no havia penetrat, i la rossa li ha dit a en Lluís que la
Nuri va poder fer aquell dibuix gràcies a ell; que elles, les bessones, s’havien
encarregat de demanar-li al meu germà l’exacta distribució dels mobles de la meva
habitació perquè la Nuri pogués fer-ne el plànol, la sonada de la Nuri Garriga somiant
on jo dormia, on estudiava, on escoltava música; més fotocòpies del meu DNI, del meu
llibre d’escolaritat, del meu diploma de francès; bitllets de l’autobús que
enllaçava Lladó i Figueres, fotografies de l’Intitut Alexandre Deulofeu i de molts
dels seus professors, en Toni Ventura, la Diéguez, la Nati Pereda, la Bonavia, la Núria
Geli, que era filla de l’escriptora Maria Àngels Anglada; la Nuri Garriga posant amb
alguns d’ells al pati de l’Institut, al vestíbul, als passadissos, al gimnàs;
fotografies de companys de classe, fotografies meves jugant a bàsquet, jugant a futbol,
fent teatre, disfressat per carnestoltes, darrere de la barra de begudes a les festes que
fèiem per treure peles pel viatge de fi de curs de tercer de BUP; però per què ho
feia?, ha insistit el meu germà, tan enamorada estava? Enamorada és poc, ha dit la mare,
era una obsessió. Una obsessió secreta, destructiva: sentències esfereïdores contra
noies amb qui jo havia sortit a l’institut, dibuixos naïf de tombes decorades amb
les lletres RIP i el nom de les meves enamorades, la Sílvia Pi, la Mercè Crespo, la
mateixa Lluïsa Gifreu, que encara devia ser a baix, contemplant el cos angelical de la
morta rancorosa; fotografies estripades, però tot i així emmarcades, de la Sílvia, la
Mercè o la Lluïsa, i de mi mateix amb elles, rient, mig abraçats, fent-nos un petó de
broma; Però estava bé del cap?, s’ha atrevit a demanar en Lluís, i la mare ha
arronsat les espatlles, i una de les bessones ha confessat que havia estat en tractament
psiquiàtric durant uns anys, però que darrerament estava bé, que continuava
obsessionada, però que estava millor, que no feia mal a ningú; i l’altra germana,
la que feia un moment m’havia posat una mà a l’espatlla, me l’hi ha tornat
a posar, ningú no ho sabia, només nosaltres, la família; i jo he volgut saber fins quan
li va durar aquesta dèria malaltissa, i la germana m’ha dit que no li havia passat
mai, que fins al darrer moment havia estat obsessionada per mi, i tot just llavors
m’he adonat que encara faltava molta paret per recórrer, i he volgut anar de pressa,
sense poder creure allò que progressivament descobria, fotografies meves de quan ja no
vivia a Lladó, els companys de la facultat d’arquitectura de Barcelona, el plànol
del pis on vaig viure els primers anys, l’informe de les meves notes de primer de
carrera; jo fotografiat amb els meus amics, amb les meves nòvies; però com collons
aconseguia aquestes imatges?, he volgut saber, com sabia qui eren els meus amics?, i les
germanes s’han mirat l’una a l’altra, la Nuri era com una espia, ha
invertit totes les hores d’oci a seguir-te i fotografiar-te, i a mi se m’ha
glaçat la sang, què voleu dir?, i la mare m’ha explicat que la Nuri treballava en
una fàbrica a Lladó, però que tots els caps de setmana se’ls passava a Barcelona,
perseguint la meva ombra, que havia llogat un pis a Sants; en deia el centre
d’operacions, ha intervingut una germana, i m’he posat a riure, i elles també
han rigut, però s’han aturat de seguida perquè estaven de dol, però jo he
continuat rient, sents això, Lluís? Ho has sentit?, i en Lluís s’acostava a les
fotografies i es devia pessigar per comprovar que no somiava, que allò ens estava passant
de debò; fotografies de la facultat, de l’edifici on vaig viure més endavant amb la
Laura i en Sergi, fotografies de Manchester, de quan hi vaig anar amb la beca Erasmus; i
la mare m’ha suplicat comprensió, que la Nuri era una noia difícil, que vivia amb
aquesta obsessió malaltissa, però que precisament l’havíem de respectar per això,
perquè era una malalta, i he parat de riure i m’he posat a caminar més de pressa
arran d’aquelles parets que representaven el dia a dia de la meva vida sense la Nuri,
sense la més remota idea de l’existència de la Nuri; la meva temporada a Londres,
quan vaig acabar la carrera, la meva primera feina al despatx d’en Jaume Jiménez,
els meus primers projectes d’arquitectura; fotografies de quan vaig conèixer la
Sònia, del meu casament amb la Sònia sota una pluja d’arròs davant del jutjat de
pau, de la meva separació de la Sònia; també escrivia uns diaris, m’ha explicat la
germana mentre assenyalava les lleixes del fons, plenes de quaderns arrenglerats l’un
darrere l’altre, quaderns de tapa dura amb les cobertes decorades, que es mantenien
drets entre dos aguantallibres que eren escultures de fang del meu bust; és al·lucinant,
és increïble, no podia parar de repetir-me, i la germana rossa ha agafat un quadern i me
l’ha allargat perquè el fullegés, però jo m’hi he negat, he continuat
recorrent aquella infàmia, aquell malson, aquell infern de la impotència; fotografies de
la façana de casa meva, de la planta d’oficines que actualment estic reestructurant,
dels meus amics, de la meva nova companya, la Beth, amb qui abans d’ahir vam acordar
deixar-ho tot i anar-nos-en a viure al seu país, els Estats Units, provar-ho una
temporada, arriscar-nos a viure l’aventura, començar des de zero, perquè estem
enamorats i volem un canvi radical, i he pensat, com de passada, que la Nuri Garriga va
saber les nostres intencions, va interceptar la nostra conversa d’abans d’ahir
en un restaurant del centre, i la va desbordar la impotència, incapaç de deixar la
fàbrica i la família per anar-se’n tant lluny, i va abandonar la seva posició
d’espieta a la taula del costat amb els ulls ennuvolats, i va caminar esmaperduda per
la Barcelona que coneixia poc, que li era aliena, que no contenia les parets guaridores
del seu museu de Lladó, i, desesperada, va treure el cotxe del pàrquing, i a l’A-7
es va llançar, com una kamikaze, contra un tràiler que sortia en aquells moments de
l’àrea de servei de l’Empordà.
|
Poesia