índice     no. 31: juliol - agost 2002

Josep Maria Sala-Valldaura

El debat actual de la historiografia de les idees ha sotmès el segle XX, com era la seva obligació, a un diagnòstic ple de dubtes i de contradiccions. Els qui treballem en el camp de la literatura, sabem prou bé els blasmes d’Harold Bloom pel que fa al paper transmissor del coneixement de les universitats nord-americanes o recordem l’evolució de George Steiner, que, des d’una visió religiosa, ha qüestionat amb encert les mancances que una racionalitat sistemàtica té a l’hora d’entendre la poesia, la música i l’art, una racionalitat que hem heretat de la Il·lustració i ha caracteritzat la modernitat. De seguida, però, podem recórrer a visions i a metodologies del coneixement, també en el camp de la literatura, que menen a l’optimisme d’una globalització filantròpica: el comparatisme, per exemple, a la recerca d’uns universals que respecten i prenen en consideració l’altre; o els estudis culturals, que pretenen que les humanitats siguin integradores. Amb paraules de Germán Gullón,

 los estudios culturales pretenden resolver las encrucijadas culturales borrando fronteras, visitar áreas ajenas del saber para que regresemos a la propia especialidad enriquecidos por una nueva perspectiva.ii

      Pel que toca a la literatura comparada,

elle étudie depuis longtemps la dimension étrangère, la diversité des langues et des cultures; elle apprend à regarder l’Autre, à l’étudier. Ce faisant, elle nous permet de reconnaître deux dangers, contradictoires et complémentaires, installés dans notre univers quotidien: la pulvérisation de celui-ci en un désordre d’ensembles fragmentés et la mondialisation de phénomènes, de pratiques culturelles, de réactions physiques par l’uniformisation des sensibilités. À son infime échelle, elle montre, jusque dans ses hésitations, la nécessité de surmonter les tensions entre le multiple et l’unique, entre la confusion de Babel et le monologue d’une quelconque Idole.iii

      De tota manera, durant l’últim període del segle XX —el que comprèn les tres darreres dècades, des de la contracultura fins a Kosovo—iv, el món occidental ha estès un imperialisme no només comercial sinó també informatiu que representa, crec, una nova etapa cultural. Abans de referir-m’hi, m’agradaria, però, resumir breument les dues etapes anteriors: la primera representa la impossibilitat d’assolir la Veritat amb majúscules, és a dir, literàriament, la impossibilitat de la tragèdia i de l’epopeia. D’ençà del Renaixement, la nostra visió del món, divulgada per la impremta, ha esdevingut calidoscòpica. Com assenyala Milan Kundera,

era quan Déu abandonava lentament el lloc des d’on havia conduït l’univers i el seu ordre de valors, destriant el bé del mal i donant un sentit a cada cosa, que Don Quixot sortia de casa seva i ja no va estar en situació de reconèixer el món que el voltava. Absent el Jutge suprem, aquest apareixia de sobte esfereïdorament ambigu; la Veritat divina, l’única, s’havia fraccionat en centenars de veritats relatives que els homes es repartirien. Naixia d’aquesta manera el món dels Temps moderns i amb ell la seva imatge i model: la novella.v

      El fet que el teatre anés abandonant el vers per la prosa n’és, també, una prova.
      La segona etapa cultural s’ha beneficiat del gran guany que va representar la invenció de l’electricitat: s’ampliaven els suports culturals i, alhora, el temps diari de lleure. La relativització, però, del coneixement del món s’estenia de mica en mica a l’àmbit de l’ésser humà: si la fotografia i, després, el cinema pretenien reflectir la realitat, la pintura es desplaçava cap a la subjectivitat i l’abstracció.
      La passió personal, subjectiva, íntima és la pista on s’envola i aterra l’estètica. Ho explica molt bé Edgar Allan Poe:

 Quan en realitat els homes parlen de la Bellesa, no es refereixen precisament a una qualitat, com cal suposar, sinó a un efecte — es refereixen, només, a la intensa i pura elevació de l’ànima.vi

      La subjectivitat esdevenia un centre d’atenció literària mentre es fragmentava el jo, convertit en un oceà amb corrents de fons, flux i reflux de consciència i subconsciència, d’ego i superego, un "jo" tan relativitzat per Freud, per Kafka o pel surrealisme com uns segles abans havia succeït amb la Veritat del món. En aquesta mala maror s’aixoplugava la poesia, convertida en gènere marginal i dissident: la poesia acceptava l’esbocinament del món perquè així el tornava a definir, a ordenar i desordenar; i, al mateix temps, acceptava totes les màscares del subjecte, les seves miopies, el desajustament entre les realitats i els desigs. Si de resultes del doble desplaçament còsmic i òntic, l’escultura ha descobert el buit, la poesia habita el silenci, i la cal·ligrafia i la tinta de la seva escriptura neixen justament de la virtualitat entesa com a revelació verbal del món i del jo: realitat transreal, sotsreal, sobrerreal; jo "transjoitzat", "sotsjoitzat", "sobrejoitzat".
      Ara, dèiem, comencem segurament a viure una nova etapa cultural: després de la fragmentació de la realitat que ha impossibilitat la Veritat amb majúscula, després de la fragmentació del jo que ha impossibilitat el Centre mateix de la mirada, és a dir, després de la modernitat i la contemporaneïtat (potser postmoderna), encetaríem un tercer moment, que els organitzadors d’aquest Encontre de creadors han denominat, metonímicament, "l’era de la informació".
      Si som pessimistes, mirarem de definir aquesta etapa cultural donant la raó al neocapitalisme, al Banc Mundial i a Fukuyama, tement l’agressió en la nostra quotidianitat dels mitjans d’opinió o informació, esfereïts per la idea que tant el món com nosaltres, els humans, només som mercat i mercaderies en mans de grans poders internacionals. Des de l’escepticisme i el desencís subratllarem

els efectes nefasts que comporten l’aplicació de polítiques tecnocràtiques i economicistes de base neoliberal al món de les ciències socials i humanes, sigui en l’ensenyament, la investigació o l’edició.vii

      No hi ha, però, cap motiu per a creure que no existeixen aspectes positius en l’era de la informació o l’era electrònica. Cada nova etapa n’ha emmirallat uns quants, que han reemplaçat badocament la importància dels continguts per l’admiració dels suports per ells mateixos. Per què sí la impremta, per què sí la llum, per què no les noves tecnologies? La velocitat del ciberespai ha materialitzat, com diu l’urbanista Paul Virilio, un temps únic i, per conseqüència, tres atributs fins ara relacionats amb Déu són, a hores d’ara, un poder humà: "la ubiqüitat, la instantaneïtat, la immediatesa; l’omnividència i l’omnipotència"viii. Es tracta, però, d’un poder que admet la crítica i la creació, com els que varen sorgir amb la invenció de tècniques anteriors. Més o menys resituada pels nous llenguatges, la poesia pot aprofitar el nou suport cibernètic i pot continuar interrogant-se sobre les relacions entre l’ésser humà, el temps i l’espai, coincideixin o no les seves descobertes i troballes amb la nova conformació de les coordenades espacio-temporals.
      La dissidència i la marginalitat de la poesia són seculars, i poden enfrontar-se als elements perniciosos d’aquesta tercera etapa cultural. Hi ha el perill, dins l’era de la informació, d’una percepció no reflexiva o no crítica; fins i tot, sembla que hi ha un desplaçament comunicatiu. La representació es lligava fins ara amb un referent que és vertader o no vertader: gràcies a aquest seguit de conceptes vinculats parlem en aquest mateix encontre de "realitat i ficció", perquè quan llegim som una consciència, un subjecte (polièdric, això sí) davant les coses reals o fictícies. En canvi, les noves tecnologies àudio-visuals substitueixen sovint la representació pel simulacre, eliminen la vella qüestió "realitat - ficció" que és l’origen de la novel·la i de la nostra primera etapa cultural moderna. A hores d’ara, internet o televisió no serien, segons Jenaro Talens, simplement uns nous suports per a vells continguts:

No es un problema de que cambie el significante, es un problema de que ahora es la realidad la que tiene que parecerse al significante del discurso, y no al revés. Y eso es lo que me parece grave. Porque esto no se había dado nunca con anterioridad a la aparición de los lenguajes electrónicos y la tecnología.ix

      Això obre més indeterminacions en la lectura del nostre món, tot i que la percepció sense reflexió i la percepció sense concepció no són tan lluny de les arts emblemàtiques o del teatre encomiàstic, per tal de posar només un parell d’exemples de la tradició cultural. Possiblement el terreny de la virtualitat on la poesia moderna i contemporània deia el que callava ha modificat les seves fronteres. Durant el segle XX, la virtualitat poètica havia estat, entre altres coses, revelació compartida, comuna i solidària de la realitat; també, regeneració de la realitat i recreació de la veritat: la virtualitat de la realitat era expressable, en una bona mesura, gràcies a la virtualitat del llenguatge poètic: la realitat existia des del poema, dins el poema i fora del poema, com he escrit en un altre lloc x. En l’actual etapa cultural, en canvi, el concepte de "virtualitat" s’ha desplaçat; amb paraules de Jean Baudrillard:

La realitat virtual, la que estaria perfectament homogeneïtzada, numeritzada, "operacionalitzada", substitueix l’altra, perquè és perfecta, controlable i no contradictòria. [...] Ara, el virtual és el que substitueix el real.xi

      No sembla que la poesia perdi la seva funció amb aquest nou desplaçament (o fins i tot, en alguns casos, substitució). La pintura ha admès i admet l’automatisme i el gestualisme, per una banda, i l’hiperrealisme, per l’altra. Els canvis de substrat cultural són molt lents, perquè la nostra biologia és plena de cultura; en un assaig d’antropologia general, recorda Tzvetan Todorov totes les normes que rebem des de la infantesa:

Es tracta, en efecte, d’un consens sobre l’haver-de-ser sense autor particular, fet de costums, d’evidències, de descobertes científiques, de lleis, de proverbis, de clixés, que enregistrem en algun lloc en el fons de la nostra memòria, sense saber encara quin ús en farem.xii

      La nova era de la informació ha canviat el temps, l’espai, la velocitat, la percepció, la virtualitat... Aquesta nova etapa afavoreix un nou poder, i també unes noves tècniques, unes noves crítiques, unes noves metodologies, com ara la comparatística i els estudis culturals: un reconeixement de la importància de l’antropologia i, en general, de totes les ciències, val a dir, una importància de l’ésser humà i del saber (no tan sols el pur, l’experimental, l’especulatiu...). Pel que fa a la creació, si l’ésser humà està conquerint nous espais indeterminats, nous buits, nous silencis i cegueses, la poesia i la ciència n’estan contentes: continuaran així llur feina de frontera. La poesia, marginal i dissident, continuarà ampliant els marges i les dissidències, dient ara el que fins ara no deia.

_________________________

i Col·laboració en en "L’estat de les literatures ibèriques", 4t Encontre de creadors, Lleida, 15-17 de maig del 2002. Llegit als "Dillunsus de la Confiteria" (Barcelona, 15 d’abril de 2002)
ii Germán Gullón, La novela en libertad, Saragossa, Tropelías, 1999, p. 19.
iii Daniel-Henri Pageaux, La littérature générale et comparée, París, Armand Colin, 1994, p. 185.
iv Veg. Peter Watson, Historia intelectual del siglo XX, trad. de David León, Barcelona, Cátedra, 2002.
v L’art de la novel·la, trad. de Joan Tarrida, Barcelona, Destino, 1987, p. 19.
vii "Filosofia de la composició", a El corb i altres poemes. Filosofia de la composició, versió de Xavier Benguerel, Barcelona, Edicions del Mall, 1982, p. 37.
vii Narcís Sellés, entrevistat per D. Bonaventura, "Esquerp" 2 (hivern 2001), p. 3.
viii Paul Virilio, Cibermundo, ¿una política suicida?, trad. de Cristóbal Santa Cruz, Santiago de Chile, Dolmen, 1997, p. 19.
ix El sujeto vacío. Cultura y poesía en territorio Babel, Madrid, Cátedra, 2000, p. 384.
x "Virtualidad y realidad en la poética contemporánea", Réel, virtuel et vérité, Hispanística XX, 19 (2001), pp. 3-15.
xiContraseñas, trad. de Joaquín Jordá, Barcelona, Anagrama, 2002, pp. 47-48.
xii La vida en comú, pròl. de Mercè Rius, trad. de C. H. Mor i E. Xargay, València, Edicions 3 i 4, 1996, p. 213.

tbr : no. 31: juliol - agost 2002

Narrativa
        Àngel Burgas: Fan Club
        Edgar Cantero: Els nostres noms escrits en un paper

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il