índice   no. 33: novembre - desembre '02

UNA LECTURA (AMB LLAPIS AL COSTAT) DE
"LES PENES DEL JOVE WERTHER"
Gabriel Vinyals

Johann W. Goethe
Werther
Traducció de Manel Pla
Tusquets, 2002

Que content que estic d’haver marxat! El passat, passat està, i vull viure plenament el present, despreocupat. La solitud d’aquest indret paradisíac resulta un bàlsam impagable per al meu esperit. No puc dibuixar ni una ratlla, i en canvi, mai com ara m’havia sentit tan bon pintor. No vull més guies, ni emocions ni estímuls: aquest cor meu ja bull prou per si sol. Tinc cura del meu cor com si fos un nen malalt: li ho consento tot. Busco en aquesta vida allò que no hi puc trobar. Construeixo en silenci un món propi. Ser incomprès és el meu destí. No desitjo esdevenir un jove de profit que estima amb mesura, que ordena bé el seu temps, que administra amb seny les seves propietats; si així obrés, l’amor i l’art s’haurien acabat, no podria esclatar la fúria torrencial del geni que escumeja, amb la marea alta, tot trasbalsant l’ànima astorada. ¿Que potser el destí de l’home no és exhaurir la seva pròpia dimensió, beure’s del tot el vas de la seva vida?

Un àngel m’ha empresonat els sentits i des d’aleshores no he tornat a distingir el dia de la nit i he perdut el món de vista: l’"allà" esdevé "aquí", l’abans i el després es confonen. Tot el meu ésser es deixa sadollar per una sensació única, magnífica, immensa. Sento que ella m’estima: i com m’estimo a mi mateix d’ençà que m’estima! El desig calla, en presència seva. L’ofuscació i les tenebres de la meva ànima s’esvaeixen, i torno a respirar lliurement. "La veuré!" crido als matins quan em desperto, i tot es dilueix en aquesta perspectiva. Alguna vegada m’he fet el propòsit de no veure-la tan sovint, però tant de bo el pogués complir!

El seu promès ha tornat. Tanmateix no puc negar una certa estimació i afecte envers ell, però tinc el cor esquinçat. Sé que ara s’ha acabat estar amb la Lotte. Trobo insuportables, però, les persones que em demanen resignació davant la inevitable fatalitat. Per molt enteniment que hom tingui, de res no serveix quan esclaten les passions. ¿Cal que allò que fa feliç una persona es torni després en l’origen de les seves desgràcies? No hi ha cap instant que no et destrueixi a tu i els que t’envolten, ni cap instant en què no siguis, per força, un destructor. En va allargo els braços cap a ella, al matí, quan revinc de somnis feixucs. La nostra imaginació, obligada a dreçar-se per la seva pròpia naturalesa, alimentada per les imatges fantasioses de la poesia, es construeix una rastellera d’éssers en què nosaltres ocupem la posició més baixa i en què tots els altres són perfectes, i tot, fora de nosaltres, ens sembla magnífic. M’he quedat sense imaginació, la naturalesa no m’inspira sentiments de cap mena i els llibres em fan fàstic. He de marxar: l’únic final que veig a aquest dolor és la tomba. Bon Déu, tu que m’ho has donat tot, ¿per què no te’n quedaves la meitat i em donaves a canvi confiança en mi mateix i satisfacció?

No sé ben bé per què em llevo ni per què me’n vaig a dormir. No sóc més que un caminant, un pelegrí sobre la terra. Tot, tot ha desaparegut: cap indici del món passat, cap batec dels meus antics sentiments. No entenc com en pot estimar un altre, com s’ho permet, quan jo l’estimo només a ella amb tanta plenitud i fervor, sense conèixer res més, sense saber ni tenir res més que a ella. El sentiment per ella ho devora tot; tinc tantes coses, i sense ella tot se’m torna res. Déu sap quantes vegades em fico al llit amb el desig, amb l’esperança algun cop, de no despertar-me mai més. Ella ho sap, com pateixo. La seva figura em persegueix: mig despert o ensonyat m’omple tota l’ànima. Vet aquí l’home, exalçat com a semidéu. I bé que li fallen les forces precisament quan més les necessita. I tant quan s’enlaira en l’alegria com quan s’enfonsa en la desgràcia, ¿no es queda paralitzat en tots dos casos i torna a la seva freda i apàtica consciència, quan aspirava a perdre’s en la plenitud de l’infinit?

Per favor... mira’m, estic acabat, ja no ho suporto més!

La decisió d’abandonar aquest món ha anat cobrant cada vegada més força en el meu ànim. L’hora del meu marciment és a prop, ja és a tocar la tempesta que em farà caure les fulles. Està decidit, Lotte, vull morir, i t’ho escric sense cap exaltació romàntica, serè, el matí del dia que veuré per darrera vegada. Perdona’m, perdona’m! No podràs odiar aquell qui crema per tu. Sabia que m’estimaves, ho vaig saber des l’instant de la primera mirada, plena de vida. No m’estremeixo pas per agafar el fred i espantós calze d’on beuré el deliri de la mort. Tu me l’has donat i el prenc sense por. No somio, no m’enganyo, prop de la tomba ho veig més clar. Lotte, Lotte, adéu!

Tornarem a ser, ens tornarem a veure!

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il