ÍndexNavegació

índice   no. 33: novembre - desembre '02

mirrorD’INCÒGNIT
Ponç Puigdevall  

 

I de la mateixa manera que l'anhel de xipollejar amb fermesa dins les basses de l'entrada, com si desafiés una superfície tenebrosa, va constituir un fracàs perquè el sòl, a pesar del xàfec, lluïa immaculat, l'Eric tampoc no va satisfer el desig de rebel·lar-se contra l'espieta del segon segona perquè cap signe anòmal no li va permetre intuir que distreia ningú. Ni la dona del cosí, que va obrir-li la porta amb desgana i sense immutar-se quan el gos va espolsar-se la mulladissa del damunt, ni la tia ni el vell, que trastejaven a la cuina, van lamentar l'aspecte que l'Eric arrossegava morosament amb la intenció de ser compadit, quan va aturar-se a l'entrada de la saleta perquè, enmig de la fosca, va endevinar fa figura de l'oncle, assegut i mirant capficat molt més enllà de la finestra i de la pluja, tampoc no va recollir cap paraula ni cap mirada que li facilités el contorn d'alguna esperança. Al dormitori el va rebre el reflex al mirall d'una cara repulsiva que moquejava i que li hauria agradat no conèixer i, abans de canviar-se de roba, va voler comprovar si existia un altre motiu que encara el degradés més, però ningú havia escorcollat la motxilla i la capsa el va reptar des de la butxaca on estava guardada. Va despullar-se amb fàstic i, tot i que es va encoratjar imaginant la suavitat i la tebior de la roba neta, només va tenir prou empenta per deixar-se caure sobre el llit i tancar els ulls. El va oprimir el glec-glec i el gluc-gluc de l'aigua, el va torbar el ning-nang d'un rellotge, el va desplaure el trip-trap d'uns passos al carrer, el va inquietar un fru-fru darrere la porta, el van colpir els crecs i els cracs que esmorteïen els gemecs discontinus al pis de baix, el bum-bum al pis de dalt el va vexar, i el van enfastidir el xacs i els xaps que van arribar-li del menjador o de la cuina, però sobretot l'enutjava el zub-zub a les temples que volia anul·lar-li la voluntat d'esvair-se: al darrere de cada sentida hi oscil·lava un deure que s'esborrava per reaparèixer en companyia d'un altre. Havia d'abolir la desídia i el triomf del dubte, la llàstima que l'amarava, l'estupidesa que el vencia i les mirades sentimentals que li falsejaven els records. Havia d'eixugar-se el cap i havia d'impedir que avancés l'enfredoriment que li cenyia el cos nu, havia de triar entre si es posava el pijama, a pesar de no tenir cap bata per cobrir-se, o si obria un calaix i es vestia de nou, i havia d'esforçar-se a trobar un amagatall convincent per la capsa, però també ansiejava enclotar-se en un son letàrgic que li allunyés la necessitat de saber què ordia la Gemma, què feia l'Alex, amb quina rapidesa reeixien els plans pels dies del futur, i com l'acollirien els pares l’endemà, quan el veiessin després de tant de temps i els expliqués les circumstàncies insignificants d’una vida acabada. No va adormir-se, només va pronunciar unes paraules inconnexes i sense força, i que es van esvanir entre els seus llavis fins a convertir-se en el somic feble d’un nen malalt. Llavors un crit airat de l’oncle el va desensopir, un tro vibrant el va empènyer amunt, un cop exànime al passadís el va alarmar i va voler creure que els dos trucs vigorosos a la porta li desfeien el vestigi de qualsevol indolència. No va permetre que l’extenuació li dificultés el dilema que li plantejava la tria de la indumentària, i a sobre el pijama es va posar un jersei i uns pantalons i després es va assecar els cabells amb els calçotets. No va voler defallir en entreveure que les cares de les preocupacions es despertaven de sobte i creaven un regne feixuc de quietud opressora, i va recórrer el dormitori provant d’encabir la motxilla rere la calaixera, rere l’armari i rere la tauleta. Quan va haver-la col·locat sota el llit, va tornar a agenollar-se, però no la va treure ni la va moure, tan sols va mirar-la fins que va ser conscient que potser ja feia massa estona que algú l’havia advertit del sopar. L’Eric no va preguntar-se a qui pertanyia la mà que havia picat la porta, però va adonar-se que s’hauria endut un desengany si hagués deduït que era de la cosina perquè el primer que va escoltar en asseure’s a la taula va ser que no sopava allà, sinó amb unes amigues en un poble de les rodalies. Si per una banda l’Eric va haver d’observar les estratègies que l’oncle usava per sostenir enlaire una discussió difícil d’entendre sobre l’absència de la cosina, sense benveure l’afany de contemporitzar que la tia posava a cada rèplica, per l’altra van intrigar-lo més els somriures incrèduls i lleugerament babaus que el cosí, recobrat ja de la crisi d’orgull, destinava a la seva dona, immune a l’alegria que se li desitjava contagiar i impàvida davant dels retrets que el vell exclamava perquè una vegada més no volia tastar res. No va ser fins havent sopat que tot es va accelerar i que l’Eric va comprendre que els intents de l’oncle per ofendre la tia no eren tan sols una trama secundària, i que el nucli del conflicte s’havia desenrotllat mentre ell clapotejava enmig de les basses del parc. Abans, però, l’emmudiment de l’oncle el va enganyar, i va creure també que anunciava un canvi d’actitud, un rumb més respectuós amb la tia i que podia incloure tant un gest de contrició com una trèmula vergonya. Després d’haver acomiadat al vell, la tia va voler lligar una broma sobre la pressa que se l’havia endut amb alguna estratègia que soterrés el xoc amb l'oncle i establís un espai de convalescència on oblidar-se de l'efecte de les paraules corrompudes. Va ser llavors quan va semblar que les fúries de l'oncle s'exultessin i s'unissin de la mà, inclinant-se una mica cap a una banda, balancejant-se i demorant-se per agafar embranzida, fins que van traçar un moviment circular i rígid i, arrossegant-se al principi, van flamejar amb un ritme regular, lliure i veloç per abatre's com un remolí sever damunt el desconcert de la tia. Sense cridar res més, sense preocupar-se pels rostres transmutats que no gosaven mirar-lo, va sortir del menjador, va tornar i va traspassar-lo abrigant-se i remugant i, com si entre els murmuris hi habitessin les raons que l'enardien, va marxar del pis ventant un cop de porta tan torbador com l'única llàgrima que la tia no va poder retenir. No va ser fins al cap d'una estona, quan el gos va treure el cap des del passadís i va trencar el silenci sec que acorralava la taula, que l'Eric va saber que l'origen del conflicte eren les befes de la tia perquè l'oncle havia estat incapaç de contactar amb algú que arreglés televisors. Poc després, amb uns badalls sonors, el cosí va concloure que es retirava, exhibint un deix d'orgull perquè la seva dona no s'hi va oposar, sense adonar-se de la fredor atroç amb què el seguia al dormitori, i l'Eric va quedar-se al costat de la tia calculant alguna astúcia que li proporcionés una excusa discreta per accedir a l'armari on preveia que l'esperava la licorera. Va discórrer infructuosament perquè no es van acompanyar amb cap conversa que desglacés el temps d'espera, tan sols van aconseguir que els retrunys dels trons els sol·licités alguna frase rutinària i que l’avanç de la nit els enterbolís les afliccions que els mantenia l'un a la vora de l'altre. Però quan l'Eric buscava acomodar-se entre els llençols encara li ressonaven unes paraules que la tia havia formulat de sobte, sense cap anunci previ i sense cap continuació, sense esperar cap resposta ni cap comentari. No l'emmalaltia ni el temps de solitud que l'esperava ni augmentava tampoc el seu dolor el record de la breu vida feliç que havia passat amb l'oncle. Era només que la fastiguejava la poca capacitat de persuasió i fantasia que demostrava tenir per conservar-lo a la vora d'ella com un còmplice satisfet.

© Ponç Puigdevall

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

-Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

-El Dossier Central : Feliu Formosa
      
1. Tria de poemes
      2. Bibliografia
      3. Al caire de la poesia... Agustí Bartra
      4. El constant civisme... Heike van Lawick
-Poesia
       
Jordi Domènech: La Poesia Dialectal d’Itàlia
       Ester Xargay: Sonet amb pa
       Joan Josep Camacho:Plàstica dràstica
-Ressenyes
 
      Sara Martín Alegre: Sitges 2002: El festival més gran
      Gabriel Vinyals Una lectura de Les penes del jove Werther
       

        Rebosteria selecta     
-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il