La publicació de l’obra completa de Lautréamont omple un buit
important de la literatura catalana
«Bell com l’encontre fortuït entre un paraigua i una
màquina de cosir sobre una taula de dissecció» és una sentència que va entusiasmar
els surrealistes. L’autor d’aquesta enigmàtica frase, Isidore Ducasse
–més conegut com a comte de Lautréamont (1846-1870)–, present a la literatura
catalana a través del ressò de les més variades veus, desembarca definitivament
a la nostra literatura de la mà de l’escriptor Ricard Ripoll, qui ha traduït per
primera vegada l’obra completa. El volum –composat per Els cants de Maldoror,
Poesies
i, en annex, les
cartes– és el tret de sortida d’una nova col·lecció, la Col·lecció
Palimpsest, de March Editor. L’obra omple així un buit important, donat que la
darrera traducció d’aquest autor –composada només per Els cants i ara
exhaurida– va córrer a càrrec de Manuel de Pedrolo el 1978. Mentre que en castellà
existeixen més d’una dotzena de traduccions i diversos reculls de les obres
completes, fins ara la seva obra era pràcticament inaccessible en català.
A l’obra de Lautréamont, precursor del surrealisme, apareixen de
forma primerenca molts dels trets que caracteritzaran posteriorment moderns i postmoderns:
utilització de la citació, el collage, la paròdia i el plagi; barreja de gèneres;
descodificació oberta, atorgant al lector gran llibertat, i utilització sistemàtica de
la ironia per tal de desbaratar la interpretació. De fet, de la famosa frase de
Lautréamont a l’escriptura automàtica de Breton o als objets trouvés de
Marcel Duchamp, només hi ha un petit pas...
Ricard Ripoll, apassionat lector de Lautréamont, ens va parlar de
l’obra i de la seva traducció, amb la que va ser finalista del premi de traducció
Vidal Alcover de Tarragona l’any 2002.
-Dius que el vas conèixer a la universitat. Quan estudiaves a
França (anys vuitanta), Lautréamont era ja un autor reconegut?
Sí, era un dels clàssics.
-Penses que aquí a Catalunya succeeix el mateix? Creus que aquí és
un autor reconegut?
La seva relació amb la literatura catalana és estranya. Tot i que els grans autors de la
literatura catalana es refereixen molt a ell i el tenen per un gran mite (Palau i Fabre, i
Brossa, en parlen, per exemple), l’única traducció que té és la de [Manuel de]
Pedrolo. Així com en la literatura en castellà s’han publicat moltes traduccions, i
encara s’estan publicant, aquí no ha passat el mateix. D’altra banda, tampoc hi
ha un coneixement de Lautréamont per part del gran públic.
-Se sol dir que van ser els surrealistes els que es van inventar
Lautréamont. Però, en cert sentit, no podríem dir també que va ser Lautréamont el que
va fer possible l’espai poètic en el que es van moure els surrealistes que, al cap i
a la fi, seria l’espai poètic d’una certa modernitat? Teòrics de relleu com
Julia Kristeva i Maurice Blanchot el situen en un lloc preeminent.
Durant molt de temps es va donar com a nom de la modernitat poètica el de Baudelaire.
S’ha suposat que ell és el que la inaugura i, darrere d’ell, Mallarmé. Julia
Kristeva és un dels pocs teòrics que situa Lautréamont com un autor que inaugura una
cosa molt important : una nova relació amb el sentit. És veritat que els
surrealistes redescobreixen Lautréamont, però abans Alfred Jarry, en tota la seva obra,
ja l’havia rescrit d’alguna forma. Però Jarry no va ser un autor de masses, i
encara avui se l’està redescobrint. Els primers, doncs, van ser els surrealistes:
Aragon, Breton, Soupault... que van tornar a llegir l’obra i la van obrir al gran
públic. És cert que el surrealisme s’inspira en Lautréamont, però ha estat aquest
qui els ha donat una força, una dinàmica que els permetia ser un moviment fort, potent.
-Moltes vegades s’ha volgut veure en Els cants i en les Poesies
un tall brusc. Quina relació estableixes tu entre els uns i les altres?
En aquesta traducció mostro que les Poesies i Els cants formen un tot, que
no són una cosa deslligada. És cert que durant molt de temps s’ha parlat de
l’anvers i el revers, com en una medalla: els primers canten allò negatiu i les
segones allò positiu. Però tan aviat uns proposen una teoria de l’escriptura, com
les altres plantegen una pràctica. Hi ha una mena d’espiral que, curiosament, respon
a l’espiral del Père Ubu [en el que es van inspirar els Joglars per fer Ubu
president] de Jarry, moviment continu i reactivació de l’escriptura. Els
cants anuncien les Poesies, i les Poesies reactiven Els cants.
M’agrada la idea que les Poesies puguin entendre’s com un pròleg als
cants. De fet, ell ja parlava de les seves poesies com un pròleg a un llibre futur,
que no s’escriu mai. ¿No podria ser que el llibre futur foren Els cants? Com
si el llibre de desprès fos la introducció a l'anterior. La meva idea és que una cosa i
l’altra es van reactivant constantment, no s’oposen. És una obra paradoxal i
contradictòria prolongada a l’infinit.
-De fet, va ser desprès de la lectura de les Poesies –que,
per cert, no són més poètiques que qualsevol altra prosa– que es va descobrir la
seva utilització de les citacions i el collage…
Sí. Aquesta manera de concebre l’escriptura com escriptura permanent, com una mena
de palimpsest, es veu aquí clara, doncs reivindica el plagi. Desprès de llegir les Poesies
s’han mirat de prop Els cants i, efectivament, s’han descobert una sèrie
de plagis. Aquesta reactivació és el que em sembla el més important. Per això dic que
no és possible prescindir d’una part de la seva obra. No és factible publicar una
part sense l’altra. El diàleg de l’obra amb ella mateixa és el més
interessant.
-D’altra banda, el diàleg que estableix, també, amb el propi
lector fa d’ella una obra molt moderna i, per així dir-ho, inaugural.
Lautréamont fa del lector –invocant-lo constantment– un personatge més de Els
cants. La confusió dels diferents personatges –que no es va entendre al
principi– és molt innovadora. El narrador, l'autor i Maldoror es confonen
constantment. D’alguna manera, la relació amb la divinitat plantejada pel narrador
es correspon amb la seva relació amb el lector. El fet de voler que el lector fos
conscient de la seva lectura i pogués participar en ella com una creació més és un
aspecte modern de l’obra.
-Lautréamont incita constantment el lector a rebel·lar-se, li prepara
trampes, el desconcerta...
Juga molt amb això al cant sisè, on fa una mena de novel·la (els altres cinc cants són
una mena d’epopeia) de trenta pàgines, a l’estil fulletonesc, inventant una
cosa del tot rocambolesca, que era el que agradava a la seva època. Escriu unes frases
totalment enigmàtiques, que són les que s’escrivien a les novel·les. Llavors juga
amb aquesta retòrica i planteja uns enigmes que, d’alguna manera, ja estan
disseminats pel text i que fan que el lector pugui participar en la seva resolució. És
molt modern per l’època, només comparable amb Rimbaud, el seu contemporani. El
curiós és que no hi ha constància que es coneguessin mai i, no obstant, diuen coses
semblants, inclòs quan es contradiuen l’un i l’altre. La frase cèlebre de
Rimbaud, quan diu «Jo és un altre», pareix contradita per Lautréamont quan diu «Jo no
sóc un altre». Per la cronologia donaria la impressió de què Rimbaud hagués donat una
resposta a Lautréamont, ja que ell ho escriu el 1869 i Rimbaud el 1871. Però,
paradoxalment, quan el primer diu «jo no sóc un altre» sembla que estigui responent a
Rimbaud. Tenim, una altra vegada, aquesta espiral, com si el temps en literatura no
existís, com si el que vingués desprès existís abans.
-Maurice Blanchot va parlar de la ironia de Lautréamont. Segons ell,
aquesta bloqueja el comentari crític sobre l’obra. Doncs, quan ho llegim, mai no
sabem si el que vol dir és això o el contrari; si ho diu seriosament o burlant-se.
Lautréamont utilitza la ironia per anar en contra del discurs de l’opinió
majoritària, en contra de la doxa. En aquest sentit, és completament subversiu.
Planteja una cosa i el contrari, i mai se sap si ell adopta una posició o la contrària.
El lector està totalment perdut però, al mateix temps, conquereix una nova llibertat: la
de decidir ell mateix amb la lectura. Així és com Lautréamont dóna tot el poder a la
lectura. La paròdia també juga molt. Els cants s’han d’entendre com la
paròdia del discurs romàntic. Per exemple, quan parla de l’oceà (que, curiosament,
és un moment que salven com a "literari" aquells a qui no els agrada
Lautréamont). Diuen: «Allò sí que són pàgines ben escrites!». I no saben que el que
s’està fent allí és una paròdia total del romanticisme. I no sols això: a més,
fa una reflexió sobre la seva pràctica d’escriptura. La imatge de l’oceà
–immensitat impossible d’abastar– és una metàfora de la seva pròpia
escriptura. Darrere de les seves imatges s’amaguen sempre conceptes relacionats amb
una teoria de l’escriptura.
-De fet –en un moment en què Nietzsche començarà a parlar de la
realitat com a extensió de metàfores– Lautréamont genera realitats i les destrueix
constantment amb la seva escriptura.
Lautréamont crea unes màquines textuals que permeten generar discurs. Podríem dir que
és precursor dels surrealistes, però també del OULIPO, que crea màquines que
permeten escriure. Ell ho utilitza molt, fent frases amb elements repetitius
(«contra… contra… contra…») que podrien continuar repetint-se
infinitament («contra el mar, contra les muntanyes, contra el nord, contra el
sud…»). En aquest sentit, també és molt modern. Mallarmé agafarà d’altra
manera aquesta infinitud de l’escriptura a través de la disseminació de la lletra
sobre el paper i donant una importància molt gran al blanc, dimensió que no existeix en
Lautréamont. Mallarmé completarà aquesta modernitat disseminant la lletra sobre la
pàgina, donant-li un sentit més estètic, com també la completarà més tard
Apollinaire. Estem parlant d’un moment que prové, més que de Baudelaire, de Victor
Hugo, i que acabarà al segle XX amb Apollinaire. El surrealisme serà ja una reescriptura
d’aquesta modernitat.
-D’on creus que prové el sadisme i la crueltat de Els cants?
És la paròdia dels discursos anteriors, tant del romanticisme com del
parnàs. És una exacerbació i exageració dels discursos existents, amplificant amb la
seva lupa –i fent evident– tot el que ja hi havia en aquells discursos.
Lautréamont és un gran lector, i escriu a partir de lectures (tal com també feia
Rimbaud, qui escriu el seu famós poema "El vaixell ebri" sense haver vist mai
el mar, a partir de les seves lectures de Victor Hugo, Edgar Allan Poe, Baudelaire...).
Lautréamont ha llegit els clàssics (Milton, Dante...) i a partir d’ells recrea una
escriptura d’escriptures, exagerant-ho. Tot el que eren detalls en els clàssics ell
ho agafa com a tema de la seva escriptura per a exagerar-ho.
-Quin podria ser el valor de l’obra de Lautréamont avui en dia?
És una escriptura molt lliure. I una escriptura total, que engloba pràctica i teoria,
reactivant-se l’una a l’altra. La pràctica crea una teoria, i la teoria es
fonamenta sobre la pràctica que va creant. Tot això és bastant actual.
-Pel que fa a la teva versió, quins han estat els criteris de la traducció ?
Lautréamont sembla que utilitzi un francès poc acadèmic. Per moments sembla fins i
tot que no domina la llengua francesa. Això és el que alguns crítics li han reprotxat,
titllant-lo d’escriptor adolescent (són els mateixos que van dir que era boig) i
menyspreant la seva escriptura. És evident que utilitza hispanismes i a vegades un lèxic
molt aproximat, a més de forçar el llenguatge. Això s’havia de veure a la
traducció, i és la part més difícil, perquè el català és una llengua molt purista
que difícilment accepta una escriptura menys acadèmica. Llavors, havia de jugar amb
allò poc acadèmic, però sense caure en fórmules no acceptades. Aquí recau la
dificultat de la traducció. A vegades, pot ser, es força la llengua, però del mateix
mode que en l’original. Algú pot pensar que no sap escriure, però està, com deia
Rimbaud, inventant constantment una nova llengua. La gran poesia és això: inventar una
nova llengua. Aquesta ha estat una de les dificultats de la traducció, la de poder
inventar aquesta llengua sense caure en l’error de fer un català massa allunyat de
les regles. Jugar amb les regles des de fora d’un cert academicisme. Per altra banda,
aquesta edició situa les cartes en annex, fora de l’obra completa. Durant molts
anys, en les edicions franceses, quan es parlava de l’obra completa es consideraven
els cants, les poesies i les cartes. Al meu entendre les cartes no tenen el mateix valor
que els cants i les poesies. Per això les he posat en annex. L’obra de Lautréamont
és un díptic. He afegit també un glossari de noms que poden ser interessants per al
lector, i la gran majoria de les frases que utilitza per a les seves poesies, de Pascal,
La Rochefoucauld… Així es veu com Ducasse canvia el sentit original de les
sentències, que sol contradir. Al negar-les, crea una nova màquina textual. Esdevé un
joc complex.
Entrevista a
l’escriptor 
Narrativa