EC: Jo penso que m'apunto a totes aquestes línies de poesia. Les veig com afluents d'un mateix riu que segurament acabaran trobant-se. Aquesta mateixa diversitat i la possibilitat d'escollir entre, per exemple, ser abstracte o figuratiu constitueixen part del trencament amb la primera meitat del segle XX.

BR: Creus que el que està passant en la poesia catalana és diferent del que passa en altres tradicions? Hi ha alguna diferència més o menys essencial entre la poesia escrita en català i la que s'escriu en altres llengües?

EC: És una cosa que no acabo de tenir clara. Per una banda, crec que la poesia, encara que utilitzi una llengua en particular, no està en cap idioma: és l'idioma primigeni, de l'home primitiu. Encara que es materialitzi en un idioma particular, aparegut en unes circumstàncies històriques concretes-com en el cas del català-, no és essencialment distinta en una llengua o una altra. D'altra banda, si vas llegint potser trobes en la poesia catalana una mena de panteisme senzill, certa aspiració de claror i de paradís terrenal, a l'abast de la mà. No sé si m'ho imagino, m'ho han dit o realment hi és: sempre que intentes fer una delimitació d'aquest tipus hi ha autors que no hi encaixen, començant per Ausiàs March, que té aquest punt de duresa mística que el fa potser més proper a la poesia espanyola.

BR: Els teus mateixos llibres tenen formes i registres molt distints, però encara així no és difícil trobar punts de contacte entre ells. Segueixes un plantejament previ a l'hora de posar-te a escriure o vas ordenant en llibres els poemes un cop escrits?

EC: Escric una mica tot alhora, sense un plantejament previ aparent, però crec que hi ha una evolució. Vaig començar amb el poema en prosa d'inspiració surrealista, després vaig passar a l'època medieval, i vaig anar refent la història europea: el renaixement i el barroc, amb els sonets, fins arribar al segle XX amb Uh.

BR: Els teus dos darrers llibres, Uh i De la nota del preu del sopar del mosso són també molt distints. Com van sortir?

EC: Uh és l'última cosa que he escrit seguida. De la nota del preu... és una tria entre una muntanya de poemes en prosa que tinc, de diferents èpoques. Per mi, el poema en prosa és molt important, sempre n'he fet i gairebé mai no n'he publicat. Vaig conèixer aquest petit editor que porta Ediciones del Khan i vaig fer una tria que tingués cert sentit.

BR: Encapçales De la nota del preu... amb quatre cites seguides de Max Jacob i una de Ramon Llull...

EC: Max Jacob és el referent del poema en prosa tal com l'entenc jo, més que no la línia representada per Baudelaire i Rimbaud. Per Baudelaire, el poema en prosa sovint és gairebé com un conte curt, per Max Jacob es tracta d'una estructura tan tancada com un sonet, breu i sovint sense argument. Max Jacob és el primer poeta que vaig estudiar a fons.

D'altra banda, Llull és el creador de la nostra llengua i un pensador molt estrany. Curiosament, una cosa que no és molt coneguda és que Jacob va traduir al francès el Llibre d'amic e amat, per tant té una relació evident amb Llull.

BR: A D'equivocar-se així citaves Bob Dylan i Jacint Verdaguer un al costat de l'altre. Creus en la distinció entre "alta cultura" i cultura popular o "contracultura"?

EC: Tot això són etiquetes... Verdaguer en el seu moment era tan popular com Bob Dylan ara, i Dylan és, com Verdaguer, un autor de cultura, a la seva manera, amb les seves pròpies referències literàries i bíbliques.

BR: : I quins són els teus referents literaris? Podries fer un incís per als lectors de llengua anglesa?

EC: És difícil de dir, perquè també vaig canviant, i els mateixos referents de vegades van canviant de sentit. Uh, per exemple, és fruit d'una indagació personal en l'avantguarda russa, en una línia que podríem anomenar "protodadaísta". Per mi, això tanca un cicle a l'hora de repassar la història literària europea, que va més enllà de les avantguardes parisenques.

En anglès, d'antics, aprecio especialment John Donne i, no cal dir-ho, els sonets de Shakespeare. També William Blake, de qui fa poc he traduït un poema de la seva darrera època, titulat Milton. D'això que en diuen segle XX, m'identifico molt amb e.e. cummings, i amb Kenneth Patchen. Allen Ginsberg i els beatniks sembla que han estat més importants com a referent vital que com autors en concret, però algunes coses de la forma de recitar i la creació d'un ambient sí que m'han influït. Dintre del món del rock, gent com Kevin Coyne, Captain Beefheart, i altres que semblen més superficials però que tenen un joc lingüístic que a mi m'interessa, com els T- Rex amb Marc Bolan, entre d'altres.

BR: Què va significar per tu guanyar dos premis tan diferents com el Carles Riba (1995) i el Contenidor (1997)?

EC: El Carles Riba em va venir molt bé: té dotació econòmica i em va fer conèixer públicament. El Contenidor és una manera de retrobar-me amb la meva pròpia línia, el meu món i el meu ambient. El Carles Riba, l'editorial Empúries i tot això em sembla molt bé, però abans jo havia fet coses més underground, a l'estil de Container.

BR: A Calç, el llibre amb el qual vas guanyar el Riba, abunden les referències als Paradisos Artificials, l'assaig de Baudelaire sobre el vi i el haixix. Quina relació veus entre drogues i poesia?

EC: És un tema llarg i complex, i algunes coses ja estan expressades a Calç. Hi ha molts elements contradictoris i és difícil donar-ne una resposta positiva, sense tenir en compte totes les contradiccions possibles en els poemes. En cert moment, hi havia una necessitat d'experimentar amb els sentits i les sensacions, ja fos amb l'amor, les drogues, o altres aspectes de la vida. D'altra banda, hi havia una cosa que potser no està directament relacionada amb la poesia, que és la necessitat de no quedar-se enganxat a cap droga, sinó anar-se'n divorciant.

A Calç, els "paradisos artificials" es contraposen als "inferns naturals," però és difícil definir aquesta relació amb una fórmula. Hi ha drogues que en determinades cultures no estan considerades com a tals. William Burroughs creia que tot el que es pot aconseguir per mitjans químics també es pot aconseguir sense, idea potser discutible però certament interessant: no em prenc re i a veure fins a quin nivell pujo... (riuen) Gertrude Stein deia que anar serè és molt més excitant que anar embriagat, així que potser anar serè és una altra droga...

BR: Creus que la poesia és una cosa "artificial"?

EC: És un punt de confluència entre allò artificiós i el que és natural. El mateix llenguatge és individual i alhora collectiu, no se sap si és una cosa natural o inventada, em penso que també passa en les altres arts això, no només en la poesia: hi ha un intent d'encaixar impulsos, visions i idees naturals amb les formes externes que se li imposen.

BR: Signes els 49 poemes de Calç en deu dies de 1987 i en tres localitzacions, Barcelona, Perpinyà i Montpeller. Com el vas escriure?

EC: Al tren (riu). Suposo que el devia estar madurant per dins i va sortir de cop. El vaig fer tot seguit, en unes tres sessions. El vaig escriure a plomí en una llibreta una mica cursi que m'havien regalat feia anys pel meu aniversari; a la portada, hi deia "Album de poesía". No vaig tenir pressa a publicar Calç i el llibre va guanyar el Riba vuit anys més tard. La poesia no és com el periodisme: deu anys no signifiquen re i no hi valen les presses. No tinc un mètode creatiu uniforme: alguns poemes meus són molt lents, i estan molt treballats, com per exemple alguns poemes narratius de Desfà els grumolls.

BR: A més d'escriure, duus una intensa activitat com a recitador. Què representa per tu i com creus que es complementa amb la teva escriptura?

EC: Durant un temps va ser la meva forma habitual de publicar la poesia, la forma primigènia. Enlloc de buscar editors, em resultava molt més fàcil anar al bar del costat i organitzar-hi un recital. A base d'anar-ne fent i d'agafar confiança he anat aprofundint en aquesta activitat, fins al punt que hi ha poemes que no sé si realment estan acabats fins que no són recitats, com si el gest, la veu o la música en formessin part.

BR: Què guanya o què perd la poesia en ser recitada?

EC: Depèn de qui la reciti... (riu). Per una banda guanya, però hi ha poemes que s'han de llegir una vegada i una altra per captar-ne tots els sentits possibles.

BR: Passes llargues temporades a l'estranger i ara acabes de tornar de Berlín després d'uns quants d'anys. Et costa treballar un idioma com el català en l'aïllament lingüístic? Quin valor tenen per tu aquestes estades?

EC: El català, el vaig llegint i escrivint amb normalitat, sense cap disciplina en concret per mantenir-lo. Durant un temps sí que estudiava l'estil i el llenguatge dels autors, però ara ja tinc una certa base i vaig més lleuger, tot i que sempre vaig descobrint coses noves.

Canviar de lloc i viatjar sempre et dóna visions noves del món. Ara he estat a Berlín, mirant d'esbrinar si els alemanys són com la resta del món o no, cosa que mai no s'acaba de saber en cap país. Per la feina d'escriure, l'aïllament sempre va bé. A Barcelona, conec massa gent i em passo el dia fora, al carrer. A l'estranger puc escriure i aprofundir en altres literatures.

BR: Tornes per quedar-te o te'n vas? Comenta'ns un poc els teus projectes.

EC: De moment em quedo. Vull fer un llibre de retòrica en to humorístic, del qual ja he escrit uns dotze capítols, i on, entre altres coses, em dedico a insultar la metàfora. També tinc coses antigues que hauria d'acabar d'enllestir. Feina en tinc, l'únic problema és fer-la...


BR: Creus que la poesia és una cosa "artificial"?

EC: És un punt de confluència entre allò artificiós i el que és natural. El mateix llenguatge és individual i alhora collectiu, no se sap si és una cosa natural o inventada, em penso que també passa en les altres arts això, no només en la poesia: hi ha un intent d'encaixar impulsos, visions i idees naturals amb les formes externes que se li imposen.

BR: Signes els 49 poemes de Calç en deu dies de 1987 i en tres localitzacions, Barcelona, Perpinyà i Montpeller. Com el vas escriure?

EC: Al tren (riu). Suposo que el devia estar madurant per dins i va sortir de cop. El vaig fer tot seguit, en unes tres sessions. El vaig escriure a plomí en una llibreta una mica cursi que m'havien regalat feia anys pel meu aniversari; a la portada, hi deia "Album de poesía". No vaig tenir pressa a publicar Calç i el llibre va guanyar el Riba vuit anys més tard. La poesia no és com el periodisme: deu anys no signifiquen re i no hi valen les presses. No tinc un mètode creatiu uniforme: alguns poemes meus són molt lents, i estan molt treballats, com per exemple alguns poemes narratius de Desfà els grumolls.

BR: A més d'escriure, duus una intensa activitat com a recitador. Què representa per tu i com creus que es complementa amb la teva escriptura?

EC: Durant un temps va ser la meva forma habitual de publicar la poesia, la forma primigènia. Enlloc de buscar editors, em resultava molt més fàcil anar al bar del costat i organitzar-hi un recital. A base d'anar-ne fent i d'agafar confiança he anat aprofundint en aquesta activitat, fins al punt que hi ha poemes que no sé si realment estan acabats fins que no són recitats, com si el gest, la veu o la música en formessin part.

BR: Què guanya o què perd la poesia en ser recitada?

EC: Depèn de qui la reciti... (riu). Per una banda guanya, però hi ha poemes que s'han de llegir una vegada i una altra per captar-ne tots els sentits possibles.

BR: Passes llargues temporades a l'estranger i ara acabes de tornar de Berlín després d'uns quants d'anys. Et costa treballar un idioma com el català en l'aïllament lingüístic? Quin valor tenen per tu aquestes estades?

EC: El català, el vaig llegint i escrivint amb normalitat, sense cap disciplina en concret per mantenir-lo. Durant un temps sí que estudiava l'estil i el llenguatge dels autors, però ara ja tinc una certa base i vaig més lleuger, tot i que sempre vaig descobrint coses noves.

Canviar de lloc i viatjar sempre et dóna visions noves del món. Ara he estat a Berlín, mirant d'esbrinar si els alemanys són com la resta del món o no, cosa que mai no s'acaba de saber en cap país. Per la feina d'escriure, l'aïllament sempre va bé. A Barcelona, conec massa gent i em passo el dia fora, al carrer. A l'estranger puc escriure i aprofundir en altres literatures.

BR: Tornes per quedar-te o te'n vas? Comenta'ns un poc els teus projectes.

EC: De moment em quedo. Vull fer un llibre de retòrica en to humorístic, del qual ja he escrit uns dotze capítols, i on, entre altres coses, em dedico a insultar la metàfora. També tinc coses antigues que hauria d'acabar d'enllestir. Feina en tinc, l'únic problema és fer-la...

© 1997 The Barcelona Review