Mireia Calafell
DISSOLUCIÓ
Avui que tan de sobte llegeixes el teu llibre
i l’ombra de la impremta et fa malbé el somriure,
defuges l’exigència del vocatiu insòlit,
destries de la sort l’espurna del talent,
preguntes al cambrer què vol dir l’últim vers
-i l’encavalcament?
No esperes la resposta quan la cullera còncava
deforma les paraules i et recorda impertinent
que el cafè pot refredar-se
si no es dissol el sucre a temps.
OXÍMORONS D’ENYOR
Només per no buscar-te, ens varem retrobar
quan la nit queia absorta en fetilleres llunes
i vas besar-me els ulls gosant poder estimar
i se’ns desfeia el tacte borrós sota l’alè
deliqüescent de mots que ens resguardaven.
I ens va renèixer el món perduts en la mirada.
Només per no trobar-te, no vaig saber buscar
el camí de tornada a intimitats tan còmplices
i els dits en el record són esperons que punyen
i em sagna el cos sencer rabiós per la basarda
d’un trist tapís de nafres que em parlen de nosaltres.
I es fa tèbia la llum que encega i ja no ens balla.
De POÈTIQUES DEL COS
Ara estàs sola, a la intempèrie,
i per saber qui ets et mires al mirall,
perduda en la paradoxa d’un cos representat
que és sempre enunciat,
malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs
d’aquell filòsof podrit en la desconfiança
d’allò que estava fora del seu nom,
sense saber que el jo és subjecte
només en tant que cos.
Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum
ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps
que era instant, ara i aquí,
l’adéu a la festa de la pell i els orificis,
de la metamorfosis: l’etern esdevenir,
del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,
de la imaginació i la sorra de la platja.
Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort
-oh festa stultorum, good bye risus paschalis!.
Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la
i xiulava Divendres tot escombrant
la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.
Calgueren dues guerres per desvetllar
l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant
que no mirava el cel, que no dubtava mai.
Calgueren dues guerres i un disgust,
les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,
les lluites per la nit, els bars de llibertat,
les queen, els king... les drag.
Mireia Calafell va néixer a Barcelona l’any 1980, és llicenciada en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i actualment fa el doctorat de teoria de la literatura i literatura comparada a la UAB. El seu recull Poètiques del cos (Edicions Galerada) és el darrer premi Amadeu Oller. En els seus versos qüestiona la relació entre el cos i la identitat, en què el desig n’és el motor, i hi aboca reflexions sobre un cos “llegit i vist a través dels altres”, un cos en procés, que podem reescriure i on podem trobar-hi “l’espai de llibertat que en queda”.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització