Sobre el llibre Lo clarinet és l’aixada
de Miquel Àngel Marín (Ed. Cafè central)
Qualsevol so, qualsevol, és la música de l’ésser, ésser amb hom o sense hom. L’hom, o es, és un pronom no gens boumusical. La música de l’hom, com a objecte abjecte que fa de subjecte, subjuga l’ésser: hom ha de fer això i allò; s’ha de fer tal cosa i tal altra; cal fer això i no pas allò; hom, això, no ho pot fer pas; això és fa així i aixà; s’ha d’anar per aquí i no pas per allà; hi ha unes maneres correctes i unes altres d’incorrectes.
Alliberades de l’hom, de l’això i de la correcció, les notes de l’ésser, el noten, l’ésser, i l’ésser llavors s’escindeix en és i ser, tot essent ser un sinònim d’ésser. Tenim, doncs, és ésser, o sigui, la música sense hom és ésser, és la de l’ésser, igual, però, que ho és la música amb hom.
Per tant, tant l’hom tan omnipresent com l’absència de l’hom omplen l’ésser i li impedeixen de buidar-se, diríeu que per sort, perquè si l’ésser es buidés esdevindria no-ésser, el qual, tanmateix, es preferible a l’ésser. Tot amb tot, com que l’ésser no és i el no-ésser és, podem suposar que, buidat de l’hom, el músic ja no té mestres, ja no fa cas de l’hom, ja no segueix la partitura absoluta de la Llei, amb majúscula.
Net i cru, clar i net: clarinet, és a dir, l’hom és la màscara dels integrats entre els gats lliurats a una fenomenologia ontològica, o estudi o lògica de l’on, i l’on és l’ésser en grec.
I de l’on adverbi de lloc al pronom hom hi va una hac, que és la caplletra, o inicial o lletra muda i invisible, de gat i, per corrupció, de gas. La gasificació social passa per la música; i els no-integrats, i malgrat tot no pas desintegrats, els quals no-integrats no necessàriament són apocalíptics, pensen en l’antimúsica, a desgrat que aquesta també és música i que, de fet, la desintegració és impossible, per bé que és més desitjable que no acabar essent un funcionari de l’hom.
Ara bé, no es tracta pas, en absolut, d’anar en contra dels integrats, de la música dels gats, perquè ho hauríem de fer des de la integració immanent a la socialització de l’ésser, la qual no és factible, mal que és, o, més ben dit, boués.
L’Àngel Miquel ha escrit:
“Quan toques, hi ha massa pes, i el taller del músic no admet càrregues, crostes; és lleuger el que s’hi fa: xiular. El taller del músic és Eros, lleugeresa, fluïdesa. Lligat de peus i mans i punxat com un bou, perquè jo abaixi el cap i així pugui ser torejat i mort.”
I al plany de l’àngel, hi afegim, que, anihilat el taller en nom de la llibertat, en el camp de quatre gats el jo s’oposa al no-jo. Aquest, la negació del jo, sí que és ben bé lleuger, fluid, líquid, no gens solidificat ni coherent, i per això mateix s’escorre entre els intersticis no consolidats mai del jo impulsat pel no-jo.
La música del jo i la seva animeta, la poesia del jo, són, potser paradoxalment, conseqüència de la tirania de l’hom, del reialme del sentit sempre únic, de la significació absoluta, de la partitura, d’allò que no para de negar el bouésser.
I mentrestant, el no-ésser i l’antiésser s’entortolliguen a fi de subvertir el concepte social que tenim de la subversió, i aleshores l’ésser, replegat en si mateix, fa com quan, per tal de superar el conflicte entre el que és racional i el que és irracional, Empèdocles es va suïcidar llançant-se al cràter de l’Etna.
En Miquel Àngel gairebé acaba el seu llibre amb una advertència:
“El que sobretot fa por del clarinet és la possibilitat que té de crear un discurs”.
Aquesta asserció tan suggeridora, la podem glossar bo i afirmant que la por que fa qualsevol instrument, de música o de qualsevulla altra cosa, és la paüra, el terror dels malpensants, d’esdevenir un professional, de ser, d’allò més, subjugat per l’hom, reconegut o adulat per l’hom, que vol dir allunyat de l’esser, brollat del no-jo, renyit amb el bouésser.
© Carles Hac Mor
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització