La mà negra
Orgullós, ple de força, fuig dels gossos
a trot suau, amb peresa i suficiència.
Puja pel bosc traçant un laberint
de rastres entre els pins i les carrasques
que únicament els perdiguers experts
desxifraran més tard, sempre més tard,
quan ja només serà el flat d’una promesa.
No té por de les veus que el persegueixen,
ni dels bufecs dels corns, ni els trets llunyans.
Si no s’atura, mai el faran seu,
perquè coneix millor que tots
els misteris del bosc, cada petjada.
Quan descresta el serral, el veig baixar
per entre les alzines, confiat.
Té la barbada blanca del porc vell
que ha viscut moltes guerres i batudes,
i no li importa que aquest blanc tan pur
sigui un reclam enmig del fosc fullatge.
Si no s’atura, mai el faran seu.
Sense saber com ni per què, de sobte
se n’adona: els gossos l’han portat
fins al límit del món, allà on s’acaba
el paradís frondós de fusta i fulla.
Una fiblada al llom el fa aturar-se,
recelós, al darrere d’un coscoll.
Alçant el cap, ensuma l’invisible
i el fred sec de febrer el tranquil·litza.
Podria, si volgués, dibuixar un cercle
protector entre el pins i els ametllers
i atrapar l’altra banda del boscatge.
En canvi, si travessa a camp obert
guanyarà temps i estalviarà forces.
És temptador el desig del camí curt:
quaranta metres i, de nou, la vida.
Torna a ensumar buscant algun indici
i el vent només li parla de fragàncies,
d’aromes de timó i de romaní.
Si no s’atura, mai el faran seu.
Quan arrenca, no sap que la mà negra
ja fa estona que el té encanonat.
Jo sóc aquesta mà que el mira als ulls,
el que no es veu, el tret que atura el gossos,
els corns i els crits llunyans. Jo sóc la mort
i he vingut a buscar-lo aquest matí.
_______________
La nit dels jubilats
Ha sentit els cavalls
trotar tota la nit sobre l’asfalt.
No sap si era en un somni, o els batecs
del cor que corren sempre a despertar-lo.
Juraria que no, que eren cavalls.
I ho hagués dit també després de veure,
amb aquests ulls cansats de donar fe,
que no eren sinó rodes
de maletes nocturnes de turistes
que van o vénen o se’n tornen
al seu plàcid infern de jubilats.
Des del balcó d’aquest hotel de costa
de novembre, els mira desfilar
fent trotar el món aquesta nit
perquè ell, en un descans de la consciència,
torni a sentir per dins les ferradures.
Dura un instant l’encant dels cavalls vells
que encara volen repicar les lloses fredes.
De seguida la calma, com si res
no hagués passat, inunda d’aigües mortes
la nit del cor.
Què pot salvar aquest home de l’insomni?
Qui pot reemborsar-li el que ha perdut?
De sobte el mar, batent damunt la platja,
és un codís que llisca en la memòria.
Un, dos, tres, quatre bots, i ja és estiu
a l’altra riba, i la forca venta
cap al cel i el cel cau com si fos or:
així serà la vida, un bon any.
Però la pedra no s’atura,
i rebota, un cop
i un altre cop, fins que desgrana
tota la vida en un minut.
Quan ella
li prem la mà fixada a la barana,
sola també en el seu insomni,
sent els cavalls de l’home com galopen
afuats per aquesta pedra negra
que li penja del coll com un calvari.
Plora en silenci per tots dos,
perquè ell no sap plorar. Sense dir res,
el porta cap al llit, i amb la punta dels dits
li pentina els cabells. Ell s’esborrona
com una criatura quan la pell
sent la fiblada de la carn,
i s’abraça la dona
i en silenci també li demana perdó
per tants anys de silenci.
Plouen llàgrimes
seques aquesta nit de jubilats,
i el dolor és ara el mar que els torna a casa.
De nou són tres en una cambra al sol:
els amants i un fillet
i un cavall de cartró.
Pintura (Dossier Jaume Ribas)