 Poemes meritxell cucurella-jorba
de nuar
(emboscall editorial, vic 2004)
...però nuar paraules és travessar-les, foradar-les, per
una veu que és, no pas crit, sinó murmuri, bruissement: ‘és l’estremiment del
sentit allò que interrogo quan escolto el murmuri del llenguatge’ –nuar
paraules sense deixar-les sortir del seu murmuri, posar-se dins de l’escriptura, per
restar-hi, és clar: escriure per omplir d’algú aquest lloc sense ocupant que és
l’unica identitat –possible
Xavier Antich (del pròleg)
quant fa que no mossegues l’alba?
voldria viatjar en un avió buit i tornar a la ciutat d’on mai
no he sortit.
no miris el que els meus ulls beuen, estan alcoholitzats.
Posa’t la pluja a les butxaques i omple’t les mans de buidor.
No em diguis que no.
el rebost celebra banquets de suculències absents, el meu sexe
sobreviu en la foscor i visitem museus el dia que tanquen, per descans setmanal o
sentimental. després, un temps, un silenci. didascàlies.
(Ella obre. Ella entra. Ella s’obre. Parlen tan sols els ulls.
ella s’obre i es clou. i es clou.)
d’Els amants de Sarajevo (arola editors, tarragona 2004)
d o n a d e v e n t
poema romput Participi de rompre. (Qui decideix els títols de crèdit?)
segello la fi amb un cop de vent
[ ]
el teu llit aliè és encara calent
i ets ja camí de lluny
a la finestra, la mà que mira |
la mà que t’ha expulsat del laberint
la causa és justa tens por de
menjar pomes
inèdits d’ací i d’allà
París set dies
un altre agost sense París
ser-hi per primer cop
l’oferta és bona |
ni set dies ni cap
trepitjant-la com si fos ciment
fet pell del teu amant
més antic
per què no hi’nem
fas tota ingènua fent
veure que et fa il·lusió
la il·lusió és per
als cretins que
no compren loteria
però somnien en cases i en coses que mai no tindran
a il·lusió és
absència de
li ho saps prou bé
|
| París |
no anar-hi amb qui et pertoca i creure’t
que hi tens cita amb un cor-cos inexistent que t’has construït a còpia de veure que
no passava res
que no passa res que no passarà res
que més ençà del passat no podem conjugar res
|
| París set dies |
i et dic amor
i em mires mut
com si fos mentida |
París
dius que esperes tranquil el dia que arribin les ganes de matar el desig que de tu tinc |
|
jo
ja ho veus
de
calma cap
perquè m’empasso
com passa un altre agost sense haver anat a París
ni set dies ni cap i una altra nit sense haver trencat el cel amb tu
i qui diu cel diu sostre diu capsa
diu tot diu tu |
em dicto dèries
en l’aire fred de l’agència blava
on un cartell resa París set dies
l’agost
que ve ja hi aniré
potser |
Sitges (amat fugit)
noms a la sorra
ploguts de nit
esbudellats buits
llàgrimes seques neguen els ulls
no et tapis la pell quan et cridi
sents?
Hiroshima
Hiroshima
amor
meu sóc jo jo sóc
els
noms de lloc que amaguen la muda
la
lletra silent que no nomina la por
les coses no dites no són
insídia
per sobreviure quan l’únic que es vol
és no dir les coses no dites són el
pòsit
de
l’oblit i la memòria
ossos fets mans
abracen sense pressa un cos d’home és
l’home que amagava rere l’horitzó rere
la línia on vaig enterrar la cendra del darrer
amor mort
no
hauria dit mai que una línia
digués tant més i tot fa savi
l’arquitecte
mentre penso en les bombes que m’exploten dins
i em desfiguren les cares del cos
la vida no és un sol
és un aeromodel de cargols rovellats
que sobrevola una ciutat industrial que
ha soterrat els rius i desfet els deltes
pesa
lenta la vida
pesen
lentes ara les hores
sobre l’esquena d’aquest home darrer que
no reveuré
Hiroshima
amor
meu sóc jo
que
et quedi clar
tu
no has vist res aquí ni enlloc
has
plorat mai alguna cosa tu?
mai no sabràs res meu mai
i no diguis que Nevers és una paraula maca
perd forma la bellesa quan duu la pólvora dins
Hiroshima
amor
meu sóc jo jo sóc
la
metxa que no hauries d’encendre
torna
torna caut amb els teus
Hiroshima seguirà on és
també les pors
i els silencis a qui ningú no regalarà veu
les coses no dites seran sempre per tu ben poc o res
i si mai que aquí és
algun cop
la bomba et devora
no em busquis dins la vitrina de cap museu
Santa Maria in Trastevere
pels temples on obscenament clandestina em vaig dar a tu
vago i divago sota un gran ull que em diu
una
cosa sola ti manca
les giragonses bizantines m’emboiren el cap
l’orgue em travessa tota
sóc un crucifix
sóc una nova
jesucrista
una
cosa sola ti manca
el meu evangeli ets tu encara que em pesi
una
cosa sola ti manca
una monja seca em passa arran
coneix només la immensitat de l’amordedéu
desconeix la pluja la inundació la catàstrofe
una
cosa sola...
jo seguiré sent caníbal
vull el teu pronom dins el meu per devorar-lo
amén |
Narrativa