AUTOPRESENTACIÓ
Carles Camps Mundó Com a carta de presentació perquè tots vostès es puguin fer una mínima
idea de qui sóc, a part dun perfecte desconegut, els diré que la meva activitat
poètica va començar en la dècada dels seixanta, en el meu pas de ladolescència a
la joventut. Els meus primers intents diguem-ne literaris de seguida es van inscriure en
el que amb molta condescendència podríem anomenar avantguardisme, encara que haig de
reconèixer que els meus pobres resultats daleshores eren més fruit de la
inconsciència juvenil i de les ganes de rebentar-ho tot que no pas del coneixement dels
moviments avantguardistes europeus. Recordis sisplau de quina època parlem, uns
anys de reducció a la ignorància de la cultura en general i, no cal dir, de la cultura
pròpia. En aquesta època primerenca també vaig fer "imitacions" foixianes, i
en dic "imitacions" per no ser excessivament cruel amb mi mateix, que sorgien de
la fascinació que exercia en mi lobra del poeta. A poc a poc, sobretot a través de
la coneixença de Tàpies i Brossa, la meva estètica va anar madurant, es va anar
concretant i, finalment, va desembocar en la poesia visual. Van ser els temps en què
compartia estudi i activitats amb amics pintors, escultors i també poetes. Daquest
nucli, en va sortir una petita col·lecció interdisciplinària i algunes exposicions, la
més important la que vam fer a la Sala Gaspar, avui desapareguda, a finals del 1972.
Sigui dit de passada, era la primera vegada que sexposava a Barcelona poesia visual.
Després van venir unes quantes col·lectives i finalment la mostra individual, el 1981,
de tota la meva obra visual a la Fundació Miró. Era el meu comiat daquesta mena de
poesia, que, en realitat ja havia abandonat abans del 1975. Com veuen, tot això havia
anat passant en la dècada dels 70, una dècada a Catalunya i a Espanya traumàtica i
alhora esperançadora. Moria el dictador i sanava fonent la dictadura i, encara que
amb totes les pors i amenaces evidents, començava a obrir-se pas la democràcia quan els
de la meva quinta començàvem a ser adults. Van ser una anys de replantejaments i de
radicalitzacions de tota mena, tan socials com personals, i no cal dir literaris. En
aquells moments, paradoxalment, jo em vaig llançar pel que fa a la poesia a buscar la
meva veu de debò. Insatisfet de les meres experiències formals, en vaig voler indagar
els continguts per saber quins eren els aspectes que em feien o em desfeien íntimament i
si shavien plasmat en la meva obra fins aleshores. Les temàtiques universals van
aparèixer immediatament ja en les primeres provatures de tornada a lescriptura.
Ara, el que feia falta no era ser original, com fins aleshores, sinó donar-hi la meva
perspectiva: la meva veu, una manera de dir inconfusible, tenint ja lautèntica
avantguarda com a tradició. Haig de dir que laventura ha sigut fascinant. Érem
fills, la meva generació, duna immersió lingüística i, encara pitjor,
ideològica que ens havia transformat en analfabets funcionals en la nostra llengua i que,
alhora, entre la religió i la "formación del espíritu nacional", però també
a través de la història, de la literatura i de la ciència, ens havia imbuït
dunes idees morals miserables de pecat, de sentiment de culpa, dhonor, de
masculinitat i feminitat i de tota mena de conductes ràncies, sempre amb la condemna de
tot el que no fos feixisme i catolicisme ultrancer. La immersió havia durat tant i va ser
tan fonda que els daquelles generacions que ens hi vam trobar de ple, sense ni
records anteriors, hem hagut de patir, i molt, per desempallegar-nos dallò que ens
havien imprès el cervell amb ferro roent. Daltra banda, ja des de bon començament
vaig escriure en català, però els models literaris que encara sobrevivien eren sobretot
els noucentistes, que aleshores, encara que no els sabia defugir, ja em semblaven molt
encarcarats. Era el model de llengua que ens ensenyaven a les classes de català que
sanaven fent mig damagat i que simposava des de la resistència
cultural. Vaig entestar-me, doncs, a depurar la meva llengua, a retrobar com jo parlava
autènticament, amb lúnica excepció dels barbarismes evidents. La meva divisa
literàrio-lingüística acabaria sent que en el meu estàndard literari no faria servir
cap paraula que jo no reconegués com a pròpia, perquè, si no, em semblava que
renunciava a la meva manera de ser lingüística; és a dir, a la meva manera de ser.
Laltre gran debat era amb els conceptes totalitzadors que afloraven fàcilment
provinents de la ideologia feixistoide rebuda i de la religió més reaccionària. Era
important adonar-se de la literatura i de la història que sens havia fet aprendre,
amb totes les mutilacions dallò que podia ser humanament progressista, i de tots
els valors que sens havien escamotejat. En aquest punt de necessària superació, el
marxisme i lexistencialisme i tots els corrents materialistes que sen van anar
derivant hi van tenir molt a veure. Va ser lèpoca de poder accedir ja gairebé
sense dificultats clandestines a tots els corrents literaris i de pensament que havien fet
intel·lectualment la complexitat del que era Europa: la cultura de la crítica de la
cultura. És a dir, la relectura constant del llegat cultural. Una festa, vaja, i encara
érem prou joves per disfrutar-la. Una dècada de lectures desordenades, de discussions
interminables per qualsevol matís, dautèntiques indigestions filosòfiques i
psicoanalítiques..., perquè el nostre estómac lector satrevia amb tot! I a pesar
de tot plegat, enmig daquell enrenou intel·lectual que nosaltres mateixos fèiem,
gairebé sense adonar-men, la meva pròpia veu sem començava a fer sentir, se
manava modulant amb el descobriment de molts aspectes de mi mateix en aquelles
pàgines devorades que mexplicaven tota la complexitat humana que ens havia estafat
la hipòcrita rigidesa moral del franquisme sota pal·li. Amb tot, per mi van ser també
anys de silenci públic i dinsatisfacció amb els propis resultats poètics: sempre
la impossibilitat de reunir prou poemes per fer-ne un llibre, perquè, en aquell procés
introspectiu, cada nou resultat feia dolent lanterior. Però, com en un procés
químic gairebé imperceptible, els materials es van anar decantant, i així van començar
a néixer els poemes de "LAbsent". Un nou poema ja no volia dir que
lanterior no valia. Lagitació dels materials es començava a dipositar.
Havien sigut deu anys de silenci, i en passarien vuit més fins a laparició de
"Lliçó de tenebres". "Dies de nit" ja no trigaria pas tant. Eren
llibres en què ja treien el cap duna manera més o menys conscient tots els temes
que més tard he anat treballant i ampliant en llibres posteriors. Jo diria que tots tres
són llibres força abstractes, especulatius, filosòfics si això no és una petulància;
diria que aborden i aprofundeixen el que jo anomenaria una metafísica negativa, a partir
de la clàssica contradicció de lanhel i la realitat del cos. Aquesta sensació que
vivim, envellim i morim amb el cos cada cop més deteriorat, però amb lanhel
intacte, amb totes les grans preguntes sempre sense resposta, sempre sense esperança,
perquè les esperances que sens ofereixen sempre són a costa del jo, que, en
realitat, és el que voldríem preservar. En definitiva, loposició desig-record que
ens impedeix viure, com els animals i les plantes, letern present de què ens parla
Rilke. En calia trobar un culpable, i en primera instància ho semblava ser el temps.
Però, esclar, el temps no és res sense el llenguatge, i allò que en la joventut
trobàvem tan balsàmic, la capacitat de dir, es revelava amb una contumàcia terrible en
lautèntic culpable del sofriment: haver de saber. Les paraules ens parlen un cop i
en altre cop de la caducitat i sentim, amb Adorno, que la vida orgànica és massa feble
per aguantar tant pes. Tant dir que el poema parava el temps, que latrapava a la
pàgina, quan en realitat qualsevol frase o oració, qualsevol text, no és res més que
successió, o encara més ben dit: consciència de successió. Un cop acabem de dir o de
pensar ja tot allò és record i res més que record, perquè el record també és
lingüístic: el llenguatge ens expulsa constantment de tota mena de paradís, no ens
deixa parar mai quiets en la contemplació sense pensament. Ens impedeix ser eterns en
linstant, i en laltre instant, i en laltre instant... Com ho són un
arbre o un gos... Les paraules ens encadenen a la corrua de passat i futur, de memòria i
afany, a la cadena de presoners de la totalitat del temps. I no hi ha cap estratègia per
escapar-ne; contra tant verí només tenim lantídot sempre precari de sentir el
desig correspost: lúnic oblit ni que sigui temporal de la mort. Daquí,
daquesta sensació de temps i de pensament indeturables, potser sorgeix un dels
temes emblemàtics de la meva poesia: la mirada des de linstant de la mort com a
únic instant que vivim deternitat, perquè no hi ha més temps. Totes aquestes
qüestions poètiques que he mirat de plantejar succintament culminen ara com ara, i, a
més a més, amb un deix més emotiu que no pas en els llibres anteriors, en els meus dos
últims títols publicats: "Un moviment quiet" i "Llibre de les
al·lusions", i també en linèdit "El contorn de lombra", que
seran bàsicament don trauré els poemes que a continuació els llegiré. Abans
dacabar magradaria llegir-los la petita poètica que vaig escriure quan el
poeta i editor Antoni Clapés em va demanar unes ratlles per la solapa del "Llibre de
les al·lusions". Els hi llegeixo perquè crec que resumeixen prou bé el sentit de
la meva poesia: de la metafísica negativa de què els parlava fa una mica. Són aquestes:
La gran poesia moderna és expressió de carència. Per absència o per pèrdua. És la
consciència que el llenguatge és temps i no pas indici duna existència més alta.
Fins i tot, lafirmació de plenitud hi és expressió dimpossibilitat.
Lexperiència de lalegria abans anticipació de la promesa del
paradís és ara inútil resistència contra la destrucció de la continuïtat:
làvid consum de linstant. La salvació a "imatge i semblança
nostra" ja no mereix cap crèdit. El més enllà és, si és, unitat de contraris,
liquidació del jo. Des de la vida, a laltra vida només hi ha mort.
Aquest text va ser llegit per Carles Camps Mundó abans de la
lectura dels seus poemes a la casa taulé, seu de lalliance française de sabadell
el 28 de maig del 2005 |