|
LA FE
Com la tristesa. Com l'arròs bullit.
Com un vailet ofès en un racó.
En un racó, sense plors, per plorar
lluny de la creu de ferro dels pastors
en quietud de mariner vençut
per la basarda i arraulit al fons
de sí mateix, res més car diu que diu
que així t'has de conèixer, quan el cos
és el senzill laberint tatuat
i trencadell on viu el caragol
bravós de l'ànima, no, l'esperit,
la consciència, la forma, jo,
que es pensa que ha trobat l'amagatall
on dormirà per sempre fent el bót
exactament igual que el nen petit
que tanca els ulls, fa veure que no hi és
i creu que així poc el veurà ningú,
que segons com t'ho miris té raó.
Així et coneixes, bord, parat i buit.
En un racó perquè es negui el consol
per sol consol, de res, sopa de pa.
En un racó per llepar l'amargor
de sal resseca de plors oblidats
de tant plorar per res o per error,
com una boca oberta per el crit
o l'esgarip i que no fa cap so.
I a fora el tràngol sec, tramuntanal,
sorprenent, destruint, treballador,
arrossegant la mandra riu avall
I mil cinc-cents pollastres per segon.
I a fora càlid el garbí patint
desfent pessebres i atabalant llops,
diu perquè sí però no sap per què,
fent enfollir fins a la mort el gos.
I a fora el fred sever ve de ponent
però no res, només remou la pols.
I a fora i de llevant cau aigua amb sal
com qui xuclés la llengua de la mort.
I a dins la calma d'aire malaltís
d'anar vivint quan tot es descompon
en la foscor que hi ha sota el coixí
menys un voler que hi neix de por, de no.
|
 |
|
LA VIDA SECRETA DE SALVADOR DALÍ
La meva dona no sap
la meva vida secreta
i aquí us la vinc a explicar
perquè vull que em senti ella.
Entra somnis m'ha parlat
un que rega meloneres
i només puc recordar
que recomana tenebres.
Al castell l'escarabat
va aferrat a la femella
que puja amb deu mil treballs
la paret de vent i pedra.
Hi ha la mort del salvador
a la paça de l'església
amb un nus escorredor
i una forca que no hi era.
Hi ha l'escena de punyal
carreró de ciutat vella
però això ja ho he explicat
amb una altra cantarella.
L'abellerol, ocell blau,
i la blanca cuereta
i un immòbil corb de mar:
vinga esbotzades valentes!
La dona li faig el salt
li faig amb ella mateixa
que es passeja pel meu cap
com si fos a casa seva.
I aquí troba el meu germà
que l'agafa i la mossega
mentre enllà lluny foll de fam
se sent el llop que gemega.
Quan ve l'hora de sopar
quan es tanquen les finestres
quan em vénen a avisar
dels dolors de la partera.
Quan el món diu que se'n va
que té ganes de fer festa
i amb les mans m'haig d'aferrar
a la rel de la ginesta. |
|
|
UN PUNT
Una cosa és l'himne que entona el ramat, una altra cosa és
la cançó deIs quatre que conspiren, una altra cosa, el crit
ben afinat que orienta l'ovella esgarriada i la fa tornar amb les altres,
i encara una altra cosa el cant solitari que fa plorar les pedres o riure
les finestres o guarir els epilèptics, peró aixó que
ara escoltem no és res d'això, de què serveix, això?
Una cosa és donar-se la mà estimant-se, que també
pot ser una cançó, però això, verge santíssima,
això què és? No és tampoc el bordó tenebrós
de veu fonda que espanta o adorm els infants, certament, ni la mare que
canta amb la cria, déu meu. Es molt senzill, és la nota del
preu del sopar del mosso, que no se l'ha menjat, al final.
__________________________©1997 Enric Casassas
'Un punt', publicat a l'antologia 'De la nota del preu
del sopar del mosso/De la nota del precio de la cena del mozo', edició
bilingüe publicada per Ediciones del Khan, Apartat de Correus 348,
Barcelona 08080. |
|