 10 POEMES DE DESGLAÇ
Maria Mercè Marçal
La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.
Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.
No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.
I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.
Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l’aigua
immòbil el silenci
d’aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç.
"Cada dona adora un feixista..." Sylvia Plath
Aquella part de mi que adorava un feixista
-o l’adora, qui ho sap!
jeu amb tu, jau amb tu.
No l’espanta la tomba. Cridada des de sempre
al domini més fosc,
mor amb tu, i viu de tu.
Ofrena tremolosa, no sap sinó seguir-te
i arrapar-se al teu mal
com al port més segur.
Medusa desossada, allò que de mi resta
malda per completar-se
sense tu, lluny de tu.
El bisturí vacil.la. Qui em viu a l´altra banda?
I com podré pensar-te
com si jo no fos tu?
PUNK IS NOT DEAD
Paraules per a l’Àngela
Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d’atzur tibant,
l’interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que una allau
d’ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d’escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l’alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l’estrall cerca torres
més altes d’on penjar
l’alegria-esquinçall
e bandera robada
a l’enemic. Amor
violent d’un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d’una mar
temerària: Saps?
Perquè t’he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc expoliat
sense ferir la son
minúscula de l’herba.
Perquè t’he vist els ulls,
l’esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l’impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l’incendi d’una onada
ens trenarà en l’embat.
Com l’assassí que torna al lloc del cri
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat:
així tornava jo al lloc de l’amor.
Sota aquest vent s’aviven
calius d’antigues xeres mal colgades...
Estrany cal.lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
-oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca-
i on el que és nou perd llei d’estrangeria...!
En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m’alimenta
d’ altres paisatges que l’ oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l’enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.
No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l’ombra ni l’estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:
Prenc el camí que m’ha portat a tu.
No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
-com la deixalla més obscena
a contrallum del cant que neix.
No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
-com l’ala estèril del pesombre
a contrallei del somni tes.
No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
que l’alta nit i fora port.
A contra-llum, a contra-llei/ no sé estimar-te sense mort.
Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.
T’estimo quan et sé nua coll una nena,
com una mà badada, com un reclam agut
i tendre que em cridés des d’una branca nua,
com un peix que oblidés que existeixen els hams.
Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.
Com l’estrall en els ulls de l’infant mutilat
en el somni, en la carn. Com la sang que s’escola.
Nua com una sang.
T’estimo quan et sé nua com la navalla,
com una fulla viva i oferta, com un llamp
que la calcina, cec. Com l’herba, com la pluja.
Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.
Quan, enmig del desglaç,
el riu remunta
cap a la deu,
i el seu curs foraviat es peix
com un mirall
del teu rostre, i me’l torna,
enllà de tu,
convertit en tenebra
i esglai opac...
Que em neixin ulls de cega,
uns ulls vivents
al cap dels dits
per llegir-te i no perdre’m
en el vell simulacre
sense contorns
que com un gorg devora
la meva nit.
|
Narrativa