| original en anglès | espanyol | francès

EXTRACTE DE LA NOVEL·LA
LOCOS; UNA COMÈDIA DE GESTOS

Identitat
de Felipe Alfau
tr: Carmen Pons

EN ESCRIURE AQUESTA NARRACIÓ, COMPLEIXO UNA PROMESA QUE VAIG fer al meu pobre amic Fulano. El meu amic Fulano era el menys important dels homes, i aquesta era la gran tragèdia de la seva vida. Fulano havia vingut a aquest món amb l’impertorbable objectiu de fer-se famós i havia fracassat del tot; s’havia convertit en la persona més grisa que hi pogués haver. S’havia aventurat en tota mena de projectes per adquirir importància, popularitat, reconeixement públic, etc., i el món, amb una determinació sinistra, havia refusat persistentment, fins i tot, de reconèixer la seva existència.
      Sembla que sobre la personalitat de Fulano –si és que li n’atorguem una– hi penjava un núvol de manca d’atenció que resistia les escomeses, gairebé heroiques, que Fulano feia per atravessar-lo.
      Fulano feia esforços suprems perquè el notessin, però invariablement, la gent en feia cas omís.
      He vist Fulano encaixant la mà calorosament a algú que li estaven presentant, tot mirant-lo fixament amb agressivitat, i amb la cara convulsa a dos dits de la de l’altre, mentre, i no exagero, deia a crits:
      –Tanto gusto en conocerle.
      I de seguida, l’altre individu ja s’havia oblidat de Fulano per complet, i parlava amb algú altre.
      He vist Fulano, en una altra ocasió similar, quedar-se assegut, i estendre un parell de dits de la forma més altiva possible. Res! Del tot en va. Un segon després, la persona ja no recordava que Fulano existia, i mirava sense interès a través d’ell, com si no hi fos.
      Una vegada, vaig presentar Fulano a un amic, i vaig haver de repetir tres cops:
      –Et presento el meu amic Fulano. –En veu normal.
      –Et presento el meu amic Fulano. –Aixecant la veu.
      –Et presento el meu amic Fulano. –Tan fort com vaig poder.
      L’amic va mirar al seu voltant uns quants cops, i finalment, va veure Fulano que, gairebé damunt seu, li sacsejava les espatlles amb l’instint criminal als ulls.
      Va obrir la boca i va dir, de la manera més poc encoratjadora possible:
      –Ah… què tal?
      La insignificança del pobre Fulano havia arribat al grau de convertir-lo en invisible i inoïble. Tenia el nom insignificant, una cara i una figura insignificants, la roba que portava era insignificant; i la seva vida sencera era insignificant. De fet, no sé pas com jo mateix vaig arribar a advertir-lo; tot i que és veritat que quan el vaig conèixer, em va esclafar una mà, em va dislocar un braç, i em va donar una puntada de peu al sec de la cama.
      Fulano havia llegit totes les obres amb títols del tipus: "Magnetisme Personal", "Personalitat i Èxit", etc. Havia exhaurit totes les publicacions d’autoajuda, inútilment. Un dia, es va plantar al mig de La Puerta del Sol, i va començar a cridar:
      –Foc…foc…!
      Però ningú no semblava sentir-lo, i finalment va haver d’abandonar el lloc, perquè de poc l’atropella un tramvia.
      Un altre dia, va tirar una pedra a l’aparador d’una joieria molt coneguda. En sentir soroll de vidres trencats, l’amo va sortir. Tot mirant l’aparador i sense fer cas de Fulano en absolut, murmurà:
      –Vaja,vaja… vés a saber què ha passat... –I va tornar cap a dins.
      Ni tan sols els captaires s’atansaven a Fulano per demanar-li almoina.
      Tot això hauria estat considerat una benedicció per una persona més pràctica, però Fulano no tenia un altre objectiu a la vida que no fos ser important, atraure l’atenció; i aquestes coses encara el feien desesperar més.
      Una vegada, jo era al Café de los Locos, a Toledo. Els escriptors dolents tenien el costum d’anar-hi per cercar personatges, i jo també hi anava de tant en tant. En aquest lloc, s’hi podien trobar gangues de segona mà i també material nou, que era força bo i barat. Com que la moda marca molt el valor de mercat, s’hi podien trobar personatges que en el seu moment havien estat destacadíssims i que havien treballat per a genis famosos, però que ara portaven temps aturats a causa de la evolució de les tendències literàries envers nous ideals.
      Recordo haver-hi vist un pobre home, flac i espellifat, que afirmava haver estat al servei de Cervantes. Doncs bé, el pobre en aquest moment no interessava a ningú. En una situació similar, hi havia uns quants personatges prou bons que havien estat magnífics en la seva època, però que ara no servien absolutament de res.
      Aquell dia en particular, feia una estoneta que estava assegut en una taula fent conversa amb un amic meu, el Dr. José de los Ríos, tot observant els diversos rostres i personalitats al meu voltant. De sobte, vaig sentir tres cops de puny a la taula, i una mà em va estirar pel coll de la camisa. Al mateix temps, una veu va dir fort:
      –Sóc aquí.
      Em vaig girar i vaig veure Fulano assegut al meu costat.
      –Vaja, quan has arribat?
      –Fa mitja hora, si fa o no fa. He estat assegut exactament en aquest lloc tota l’estona intentant de ficar-me en la vostra conversa.
      Em vaig disculpar dient que havia estat absort en la contemplació dels personatges que esperava utilitzar en aquest llibre. Després d’això, amb no poca dificultat, i mitjançant l’aplicació de diversos mètodes violents, vaig reeixir en presentar-lo al Dr. de los Ríos. Llavors, vaig notar que Fulano semblava més pansit del normal.
      –Què et passa? Se’t veu trist, Fulano.
      –I com et sembla que he d’estar, sinó? Finalment, m’he adonat que mai no seré important. Tant és que m’hi escarrassi. No hi ha res a fer. El món, senzillament, no em farà cap mena de cas .
      –És molt desagradable això –vaig admetre– però hi ha molta altra gent que passa pel mateix tràngol. Mira, per exemple, hi ha un bon nombre de marits, predicadors, dictadors i…
      –No em surtis amb gracietes, ara. El que et dic és greu. Sé que mai no seré important com a ésser humà, i he pensat que potser em podria fer famós i important com a personatge. M’és igual si ho fas tu o algú altre. Tu ets amic meu. Saps que en tinc moltes ganes, i potser podries convertir-me en un gran personatge.
      La magnitud del compliment em deixà aclaparat.
      –Si no pots usar-me, passa’m a algun altre escriptor. Si em poguessis fer colar en aquest llibre que dius que penses escriure, t’estaria infinitament agraït. Ém fa igual què m’hi toqui fer, si em garanteix notorietat.
      –I…quina formació tens per fer de personatge?
      –Doncs precisament això, home! La meva manca d’importància. Se’m definirà com el personatge menys important de la ficció literària. Ja saps que cada personatge té una personalitat més o menys vigorosa, que a tots els personatges els passen coses extraordinàries. No em diràs pas que series capaç de trobar un altre personatge tan insuls i desproveït d’interès com jo.
      –Bé…en pots trobar molts en la literatura actual… No sé si jo…
      El Dr. José de los Ríos que havia callat al llarg de la conversa, va girar-se cap al meu amic, i li va dir:
      –Senyor Fulano. Tot i que ens acabem de conèixer, veig que només hi ha una manera de provar de treure´l de la situació en què es troba. Senyor Fulano, vostè s’ha de suïcidar.
      –Què?
      –No vull dir matar-se de veritat, sinó suïcidar-se oficialment.
      –Què vol dir?
      –Justament això. Aquesta tarda, tan aviat com es comenci a fer fosc, vagi al pont d’Alcántara i deixi l’abric a terra amb tota la documentació personal, les credencials, els diners, el talonari, etc., i una nota que digui que s’ha llançat al Tajo. Llavors torni a Madrid, ja sense identitat oficial, i allí intentarem fer-ne un personatge, de vostè, Fulano em mirà amb una expressió interrogant. Vaig dir:
      –Trobo que això que el Dr. de los Ríos proposa és molt lògic.
      El Dr. de los Ríos continuà:
      –Ho veu? Aquest pretès suïcidi també suposarà un petit pas cap a la notorietat. Estem de sort que tot això tingui lloc en aquesta ciutat. Toledo, el Tajo, i el pont d’Alcántara compten amb un rerefons històric que afegirà versemblança al seu acte.
      Hi havia agraïment als ulls de Fulano, i va donar les gràcies al Dr. de los Ríos afectuosament. Jo vaig prometre que faria tot el que estigués en les meves mans per ajudar-lo, un cop ell hagués complit la seva part del tracte.
      S’havia fet tard i ja era mitja tarda. El Dr. de los Ríos havia de fer una visita, i en marxar, va desitjar a Fulano que tingués èxit en la seva empresa. Nosaltres vam quedar-nos asseguts a la taula. Com que Fulano havia d’esperar fins que es fes fosc, i no teníem res a fer; vaig pensar d’entretindre´l assenyalant-li els personatges que hi havia pel cafè.
      –Veus aquell policia gras i calb? Es diu Don Benito.
      El policia s’escarrassava inútilment a encendre un cigar amb mistos que s’apagaven contínuament. Llavors, va adonar-se que parlàvem d’ell, i va adoptar un posat arrogant.
      –Ara, mira la taula que hi ha al costat de la finestra. La cambrera que riu és la Lunarito. Li diuen així perquè té una piga que no es pot veure des d’aquí. El noi ben plantat que fuma la pipa i li pessiga la cama és el Pepe Bejerano.
      –Presta atenció a l’home amb el coll de la camisa descordat. El que beu a la barra…mira ara…el que empeny aquella dona i la insulta…És El Cogote.
      En aquell moment, dues monges van entrar al cafè, i van començar a anar de taula en taula demanant almoina per al convent. Vaig assenyalar-li’n una:
      –Mira aquella monja. La que s’està interposant entre El Cogote i la dona. És força atractiva per ser monja. Hauria estat tota una dona fora del convent. Has notat amb quina alegria riu i les dents tan blanques que té? És la germana Carmela.
      Les dues monges ara s’havien apropat a una taula una mica enretirada on hi havia dos capellans asseguts, i hi parlaven.
      Mira aquell capellà, el que té més bones maneres i que està dret parlant amb la germana Carmela. És el Padre Inocencio. Diuen que fa molt bones obres per aquí.
      Les dues monges van sortir seguides del Padre Inocencio, que els va obrir la porta perquè sortissin i es va quedar mirant-les mentre travessaven la plaça.
      –Contempla’l, el cambrer de la barra. Fixa’t en l’esplèndida barba d’apòstol, i de quina manera més escandalosa riu amb El Cogote. És Don Laureano Báez, un vell bergant molt divertit. La dona gran que té al darrere amb cara trista i que passa el drap pels vasos és la seva dona, Doña Felisa.
      –Ara, repara en l’home que està assegut en aquella taula. El de la perruca blanca i l’expressió poètica, que sembla tan distret i distant. Es diu García.
      L’home estava olorant una flor que portava a la solapa.
      En aquell mateix moment, un gosset que tafanejava pel cafè li va començar a esgarrapar la cama amb la poteta.
      García li va donar una puntada cruel al gos, va tirar-li una moneda al cambrer i se’n va anar.
      –Mira la senyora pàl·lida de negre que és a la taula amb aquell senyor. Fixa’t que està a punt d’adormir-se. És Doña Micaela Valverde.
      L’acompanyant de la dona va aixecar-se en silenci, va agafar el barret i va abandonar el cafè de puntetes. Doña Micaela que estava profundament adormida no el va sentir marxar.
      Ja feia estona que havia notat un individu dret al costat d’una taula on hi havia quatre homes. Els ensenyava petits objectes que treia de la butxaca, i que semblava que volia vendre’ls. Es va girar, i el vaig reconèixer. Ens vam saludar, i va venir cap a la nostra taula amb un objecte menut a la mà.
      Vaig dir a Fulano:
      –Aquest és Don Gil, un vell venedor ambulant que roda pels cafès venent andròmines.
      Don Gil s’apropà. Es va recolzar amb una mà a la paret, i amb l’altra ens va mostrar una petita figura xinesa de porcellana.
      –Mireu quina ganga –va dir, mentre feia moure la figureta sobre el palmell de la mà–: És una obra d’art genuïna feta a la Xina. Què me’n dieu?
      Vaig mirar la figureta que era prou fina. Representava un guerrer herculi amb un bigoti de puntes caigudes i una expressió ferotge.
      Tenia una papallona a l’espatlla. El color de la cara no era groc, sinó d’un color més fosc, més com el bronze, i el vestit no era gaire evocador, jo vaig suggerir:
      –Potser és índia, en comptes de xinesa.
      Don Gil, que sens dubte preferia la Xina a l’Índia, em va mirar una mica empipat.
      –No, és xinesa –digué.
      Llavors no vaig poder evitar de veure que la mà que sostenia la figureta estava bastant bruta, i vaig inferir que la seva germana probablement es trobava en les mateixes condicions.
      Vaig dir:
      –Don Gil, vagi amb compte. Don Laureano l’esbroncarà per embrutar-li les parets.
      Don Gil va enretirar la mà, i va deixar una marca negra que resultava insospitadament petita en la superfìcie de la paret emblanquinada. Va continuar elogiant la mercaderia:
      –Sí, aquest és un guerrer o un mandarí xinès de veritat, no sé quin dels dos, i és una autèntica ganga. Potser el vostre amic hi estaria interessat.
      –Fulano va fer un bot, i va deixar anar un xiscle. Era el primer cop que un estrany havia advertit la seva presència pels seus propis mitjans.
      El pobre Don Gil es va espantar tant que va deixar caure la figureta, que es van trencar en mil bocins contra la taula de marbre. Em va semblar de veure una mirada furiosa en el caparró de porcellana, que ara estava separat del cos.
      Don Gil va fer caure els trossos a terra amb la mà, i va marxar, tot trepitjant-los, amb una expressió de contrarietat a la cara.
      –Bé –vaig dir quan Don Gil havia marxat– suposo que n’has tingut prou, de personatges, en un dia. Ja s’ha fet fosc, i t’hauries de posar a punt per al suïcidi.
      Fulano va gargotejar en una nota: M’he suïcidat saltant al Tajo, i va dir:
      –Totes les meves esperances depenen d’això.
      Es va aixecar, i va marxar, prometent-me que ens trobaríem a Madrid.
      Ara, com a autor que sóc d’aquesta obra, puc veure tot el que Fulano va fer després de marxar; tot i que se suposa que jo em quedo assegut al cafè.
      Fulano va anar a la seva habitació. Va recollir tots els seus papers i la documentació i va començar el viatge fatídic. Mentre baixava per les escales del carrer, s’havia fet de nit i cada pas que feia era com enfonsar-se un segle en el passat; fins que va aparèixer enmig d’una ciutat hostil que havia mort amb el Renaixement, i que, tot i així, encara vivia una extranyíssima vida pòstuma. Toledo estava en silenci, però Toledo no reposava. A mesura que Fulano anava avançant indecís, notava les inquietes i decrèpites fileres d’edificis que, de sobte, s’agitaven a causa d’un vent del passat. Semblava que el terra s’aixequés, caigués i es revoltés en la seva rugositat de pedra, com un mar agitat. Va caminar per carrers tan costeruts que va haver de recolzar-se d’esquena en els murs per no caure, i va arrencar a córrer per carrers estrets que baixaven des del capdamunt de la ciutat avall, com torrents saltadors que es precipitaven dins les aigües del Tajo.
      Toledo ressuscita cada nit. És una ciutat de silenci, però no una ciutat de pau, a la nit els seus interessos es multipliquen; esdevé una ciutat d’horror, de somnis del passat que fan por, d’horribles malsons històrics. En girar per un carrer, aquesta impressió va capturar Fulano de tal manera, que el va clavar a terra com si s’hagués convertit en un més dels espectres de pedra. Totes les ombres de les coses passades van venir a trobar-lo de dins de carrerons foscos, de cantonades tristes; per condensar-se i prendre forma, per fer la nit més negra. Podia imaginar-se la imatge de Don Pedro el Cruel, amb els genolls que li cruixien, arrosegant-se per un carreró que coneixia bé, cap a la casa del jueu que li deixava diners. Podia sentir la feixuga atmosfera carregada amb l’alè fatal de la Inquisició.
      Aquest silenci, aquest sentiment d’haver-se quedat tot sol per compartir la ciutat amb els morts, li va fer veure-hi clar. Toledo, de la mateixa manera que ell esperava ser-ho algun dia, era un mite. Toledo no existia. Va emergir enmig de la nit, sobre la base de la seva significació històrica i estètica, abandonada en la solitud de l’estèril Castella. I pensant en això, Fulano va topar, com una ombra espantada i desemparada, amb el seu propi cos. Els carrers angostos, torts i sinuosos, l’evitaven, negant-li el camí, burlant-se, grunyint; igual que serps en una jungla d’estructures estràmbotiques. Anava trontollant de sorpresa en sorpresa, portat per aquesta immensa força que el suggestionava de forma irresistible. Va passar per cases que estaven horriblement gastades allà on s’ajuntaven amb el sòl, les pedres de les quals s’havien mesclat amb les del paviment; i també per portes que mai no s’obrien, amb els baixos rosegats, per on gats medievals entraven i sortien furtivament. Va sentir les aigües del Tajo fent la seva crida, i tota aquella esplendor d’abans fondre’s en un respons etern; tota la glòria d’abans s’esmunyia muntanya avall, i s’enfonsava en el Tajo.
      Fulano sabia que el remolí del passat l’havia engolit, que s’havia enfonsat en segles remots de la història, i que ja havia perdut la seva identitat d’existència present. L’aclaparador sentiment de temps condensat l’ofegava, estava irremeiablement perdut en la foscor de milers de nits llunyanes que se superposaven, en aquell laberint de carrers que el feien anar d’aquí cap a allà, que l’amenaçaven d’arrossegar-lo amb el seu corrent de mal averany, i d’empènyer-lo al fons del Tajo, i a l’oblit.
      Havent perdut completament el sentit de l’orientació, Fulano es va deixar expulsar, llençar Enfora centrífugament, gravitatòriament, per aquesta ciutat semicònica que li giravoltava dins la ment tèrbola. I va anar creuant un a un tots els murs de Toledo, cadascun emmarcant un període de la història, com si conquerís falanges vistes en perspectiva; cada mur més gruixut i més baix, tots muntanya avall, com esglaons, i que finalitzaven Tajo endins.
      I va ser així com la ciutat de Toledo va expel·lir l’individu insignificant sobre el pont d’Alcántara.
      Enmig del pont, Fulano es va treure l’abric, va depositar-lo a terra i hi va enganxar la nota. Havent fet això, i sabent del cert que ningú no l’havia vist, va començar a caminar en mànigues de camisa cap a l’estació.
      Fulano no va veure què va passar al pont després que hagués marxat però jo, és clar, sí que ho vaig veure; i si l’escriptor tingués el privilegi d’interferir o evitar els incidents que té la desgràcia de presenciar, jo hauria evitat tot el que va tenir lloc, pel bé del meu pobre amic Fulano. De tota manera, si l’escriptor pogués fer això, totes les històries acabarien bé, i la justícia triomfaria en tota la literatura. Com que això resultaria molt monòton, aquest poder no ha estat atorgat. Per tant, vaig haver d’estar-me allà quiet, i observar els esdeveniments en un estat de profunda impotència i indignació.
      Un home amb aparença perversa anava caminant pel pont. Amb la llum de la lluna, va veure l’abric a terra, es va ajupir, i el va arreplegar.
      Va forfollar per les butxaques, i en va treure tota la documentació. Va encendre un misto, i la va examinar ràpidament. Llavors, va veure la nota enganxada a l’abric, i un somriure malèvol se li va dibuixar al rostre.
      De pressa, va tornar els papers a les butxaques; es va treure el seu abric, hi va enganxar la nota, i es va posar l’abric de Fulano.
      En el tren cap a Madrid, Fulano no va advertir un home amb una gorra calada fins als ulls i un abric que feia joc amb els seus propis pantalons. Fulano esternudava furiosament de tant en tant, però el cap i el cor li saltaven d’esperança i alegria.
      L’endemà, un diari local de Toledo incloïa aquesta notícia:

      "Ahir al vespre En Tal, que s’havia escapat de la presó, i a qui les autoritats perseguien, va suïcidar-se llançant-se al Tajo des del pont d’Alcántara. Això es va deduir d’una nota enganxada en un abric que es va trobar al pont. Sembla que després de tots els crims que havia comès, li van agafar remordiments, i finalment va decidir d’acabar amb una existència pecadora. ACS."

      Un dia, després de tornar de Madrid, jo anava caminant per un carrer de Sevilla quan algú em va engrapar per les espatlles, i em vaig trobar amb un rostre encès per la còlera a dos dits del nas.
      –Hola, Fulano! Però, què et passa?
      –Que què em passa, dius?
      –Sí. Com va anar el truc del suïcidi?
      (Per descomptat, jo havia oblidat completament el que havia vist al pont.)
      –Que com va anar…? Que com va anar…? Espantosament!!
      –Què vols dir, espantosament? Però, què va passar?
      Fulano es va enretirar un parell de passos, i es va quedar plantat mirant-me:
      –Que m’hi veus, aquí?
      –Una mica borrós, però t’hi veig.
      –Bé doncs, no existeixo.
      –Què?
      –Que no existeixo.
      –No existeixes?
      –No.
      –Però, com pot ser això?
      –Des que he tingut ús de raó, he aplegat dubtes seriosos sobre la meva existència. No, no em miris com si estiguéssim a punt de començar una discussió metafísica. Estic parlant seriosament. Sí, sempre he tingut dubtes seriosos sobre la meva existència, però des del teu suggeriment poca-solta del suïcidi, aquests dubtes m’han abandonat del tot. Ara estic segur que no existeixo.
      –Però, explica’t, explica’t…
      Fulano ja s’havia esbravat una mica i podia parlar amb més calma.
      –Bé, hi ha algú, ara mateix i aquí a Madrid, que està gaudint de la meva personalitat, del meu nom, de la meva propietat, de la meva casa, de la meva dona… de tot allò que era meu. I és enormement famós, per a la teva informació et diré que és un dels polítics i homes de negocis més coneguts, i està acumulant una tremenda fortuna. I jo no sóc res, estic completament perdut. Busco alguna identitat escadussera per tal de trobar-me a mi mateix. Però totes les identitats tenen propietari, i jo no sóc res, res. No existeixo. Fulano es va ensorrar, i es va eixugar els ulls amb un mocador.
      –Però, vols dir que la gent que et coneixia no hi troba cap diferència? No s’adonen que aquest altre Fulano és un impostor?
      –Com hi han de trobar cap diferència, si mai no van notar que jo hi era? Sempre he estat tan insignificant, tan absolutament insignificant!
      Per primera vegada, vaig comprendre, en tota la seva magnitud, la tragèdia de la vida d’aquest home insignificant.
      Fulano va treure un diari, i em va assenyalar, en silenci, però de forma eloquent, els grans titulars que deien tot de coses elogioses sobre l’altre Fulano.
      –Mira què diuen d’ell. El que haurien d’estar dient de mi. M’ha pres el nom, la identitat, i amb això tota la fama i la Importància que haurien d’haver estat meves.
      –No, Fulano, no t’enganyis. No ha estat exactament el teu nom, el creador d’aquest home. Tu mai no hauries assolit aquest èxit si haguessis continuat sent Fulano. Aquest home té la personalitat que et falta i que ha fet el nom famós. Realment, en certa manera, li hauries d’estar agraït.
      –Estar-li agraït…! Això em dius després d’embolicar-me en la teva idea poca-solta!
      –Va ser el Dr. de los Ríos, i no jo, qui va proposar la idea.
      –És igual, li vas donar la raó, i ets igualment responsable. I ara m’aconselles que continuï així, sense ser res, mentre l’altre gaudeix de les meves possessions, de la meva glòria, de la meva fama, i de tot allò que un home pot desitjar. Jo he de seure i tenir paciència, content de no ser ningú, i, a sobre, encara he de donar-li les gràcies per tot. T’adones dels inconvenients que comporta estar viu sense existir?
      Vaig haver d’admetre els inconvenients que comporta una situació tan estranya:
      –Sí, hem de posar-hi remei d’alguna manera.
      –És clar que hem de posar-hi remei i tu ets qui ho ha de fer, tu em vas ficar en... Però, Déu meu! Com ha pogut passar que aquest home estigui ocupant el meu lloc en el món?
      Vaig sentir que havia de confessar, que la situació m’abocava a trair el secret d’autor. Al cap i a la fi, perdre la pròpia identitat deu ser la sensació més estranya del món. Per tant, vaig relatar tot el que havia vist al pont i vaig mencionar la notícia que havia estat publicada en el diari l’endemà de l’incident.
      Quan vaig haver acabat, Fulano treia foc pels queixals i se’m volia llançar al damunt, però una mà el va retenir amb fermesa. Era el Dr.de los Ríos en persona.
      Fulano intentà desfer-se’n, i em va començar a escridassar:
      –M’estàs dient que et vas quedar allà, i no vas fer res per evitar-ho, per salvar-me d’aquesta horrible tragèdia?
      El Dr. de los Ríos va intentar de calmar-lo. Jo vaig acotar el cap.
      –Fulano, amic meu. Si hagués pogut fer res, no hauria dubtat a fer-ho, però no és a les meves mans d’interferir amb el destí dels homes.
      –I se suposa que m’he de conformar amb aquesta resposta, que he de continuar sent un cos buit, sense un lloc en la societat, un supernumerari en aquest món… A la merda amb els escriptors que poden posar un pobre home en una situació així, i després no l’en poden treure!
      Vaig acotar el cap una mica més.
      –Perdona’m Fulano, miraré de fer alguna cosa per tu.
      –Bé, doncs, endavant. Suposo que ja no pots espifiar-la més. Les coses ja no poden anar pitjor.
      El Dr. de los Ríos, que havia estat massa ocupat subjectant Fulano, ara va parlar:
      –Sr. Fulano, jo vaig ser qui va fer la proposta original del suïcidi, i n’assumeixo tota la responsabilitat.
      –Se me’n fot qui n’és el responsable. Estic amb l’aigua al coll, i vull que m’ajudin a sortir-me’n.
      –I tant que sí, Sr.Fulano, té tota la raó de fer aquestes exigències, però només hi veig una possible solució. No hi ha identitats despariones en aquest món que vostè pugui enxampar per recuperar el seu vincle amb la vida. Només hi ha una identitat supèrflua, tant com vostè mateix; i és la que hi ha al fons del riu Tajo. Sí, Sr. Fulano, oficialment aquella identitat és al fons del riu, i darrerament, vostè es deu haver fet càrrec de la importància de les coses oficials. L’ànima que hi ha al llit del Tajo és mor de ganes de tenir un cos, tant com vostè es mor de ganes de tenir una ànima. Vagi allà, reuneixi’s amb ella, i acabin la seva mútua absurditat. Després d’això, estic segur que el meu amic mirarà de fer-lo reviure en una narració, i en farà un personatge, de vostè.
      Fulano se’m va tornar a girar amb una expressió interrogant. Vaig dir:
      –Sí, Fulano, et prometo fer el que el Dr.de los Ríos diu.
      Fulano ens va estrènyer les mans amb força. A la cara hi tenia la determinació que neix de la desesperació.
      –Adéu, Fulano.
      –Adéu.
      Aquella nit, Fulano tornava a ser al pont d’Alcántara. Havia vingut a cercar una identitat allà on també havia anat a deixar-ne una. Va mirar avall cap a les aigües negres del Tajo. Sí, allà hi havia l’única salvació que tenia.
      I de nou, va veure Toledo que cobria el seu turó com un bosc petrificat de segles. Era absurd. Amb totes les justificacions possibles de la seva existència perdudes, la ciutat era allà com un emperador mort en el seu tron destrossat; més grandiós, però, en la decadència que en la glòria. Allà jeia el cadàver de la ciutat; estesa en un monticle oblidat, amb la història escrita a cada solc profund del semblant esquerdat, amb les articulacions penjant pels marges del riu avall, finalment enterrades sota les aigües inquietes.
      Fulano va mirar cap a baix i va saber el seu destí i la seva grandesa; no va dubtar més, decidit, va saltar.
      I per complir la promesa amb aquell home tan desafortunat, el més insignificant de tots, he escrit aquesta història. Si he reeixit en crear-ne un personatge, o fins i tot un símbol, o si ell gaudirà d’aquest pobre renaixement, no ho sé pas. Ho he fet tan bé com he pogut.

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il