.

Aquesta narració forma part del recull 'Ella ve quan vol', guanyador del Premi Andròmina, octubre 1999.

ELLA VE QUAN VOL
per Matthew Tree

Senyora doctora, i quina doctora més maca, si tingués vint anys menys... Maca, però una mica freda, oi? Doctora, dic, vostè no pot tenir ni idea de com se sent un ingressat aquí, passant els dies aparcat davant aquella finestra mirant l'aigua del Ter com baixa cap a Ripoll; a vostè, ningú no l'obliga a escoltar la Maria del Mar Bonet dia sí dia no a través d'uns altaveus omnipresents, al.legant que es tracta de la música de 'la nostra època' i que se'ns ha d'agradar per collons, doctora, perdoni l'expressió; collons, dic, el fet és que tota la seva plantilla va nèixer després del dos mil, o sigui, no tenen ni la més mínima idea de què pertanyia i de què no pertanyia a la nostra època; de fet, no teníem cap època, doctora, ningú no en té, fins i tot nosaltres, malgrat el fet que tots tenim l'edat avançada que tenim i malgrat el fet que tots compartim l'afició a l'alcohol que compartim.

Mai de la vida hauria pensat que la Generalitat hagués acabat inventant això de les llars d'avis alcohòlics però, és clar, qui podia imaginar que, d'alcohòlics, n'hi hauria tants i tan grans? Això de l'any dos mil ens va fotre a tants, doctora, i pensàvem que no, pensàvem que seria un any com la resta però amb més cava consumit; no pensàvem pas, doctora, que tot el que faríem i diríem us semblaria insuportablement desfasat, a les noves generacions, no pensàvem pas que ens miraríeu amb llàstima, com si ens faltés algun òrgan vital; no pensàvem pas que a més de suportar totes les desgràcies normals de la vellesa també hauríem de suportar el llast afegit de ser una mena de supervivents d'un segle desgraciat, odiat, menyspreat, enterrat voluntàriament per vosaltres i els vostres fills; que seríem considerats uns ignorants i uns ingenus que mai no havíem sabut intervenir de ple en els esdeveniments del nostre segle que havia estat el segle de la màxima brutalitat i de la màxima manipulació i per tant de la màxima passivitat... I nosaltres, els supervivents, som, per tant, uns arrugats sense redempció, uns records penosos.

Però no és per això que sóc aquí a la seva oficina, amb la porta tancada i un infermer en guàrdia a l'altre costat de la porta; no, vostè vol una explicació dels esdeveniments d'ahir. Som-hi.

Com sempre, doctora, jo i l'Eugeni i la Helga i la Núria i el Martí i el Ricardo i l'Anna ens trobàvem aparcats prop de la finestra badant com sempre davant de l'aigua del Ter; llavors va arribar l'internat nou, una altra víctima del mam, el Jordi. Ja sap qui vull dir.

Que em vol explicar alguna cosa sobre el Jordi aquest? D'acord, però esperi un moment, que no he acabat.

Els infermers somrients que ens vigilen nit i dia no s'havien fixat prou en la seva jaqueta de motorista: era com un joc xinès, aquella jaqueta, doctora, amb les suficients butxaques amagades per burlar els escorcolls dels infermers. D'allà dins el Jordi va treure - txatxan! - tres ampolles de tequila, una tequila bona que realment s'havia destil.lat a Mèxic i que tenia color de mel; va col.locar-les a un prestatge que hi havia just a sota de la finestra, de manera que ara vam poder contemplar el riu com corria entre tres colls color de mel, doctora; com si fóssim gats, els nostres ulls es concentraven d'exactament la mateixa manera en les tres ampolles de tequila i si haguéssim tingut orelles les hauríem dreçat a exactament el mateix angle. Mentrestant, els altaveus gemegaven que llarg es fa esperar....

Feia tant de temps que no havia tastat ni una gota d'alcohol; havia fet bondat, és per això que vaig vacil.lar tant abans d'obrir la primera ampolla. Ja ho sé que els altres no en van beure: només jo i el Jordi; ell era nou i per tant era lògic que encara no tingués miraments a l'hora de beure i pel que fa a mi

per l'amor de Déu, doctora, no es comporti com si fes de directora d'un parvulari

sóc conscient que no tenia ni tinc cap excusa; però vaig meditar la meva decisió, no es pensi: quan vaig agafar aquella ampolla i vaig obrir-ne el tap, sabia el que feia; el segell metàl.lic va fer clic i en un tres i no res, doctora, ja tenia la mel a flor de llavis i al cap d'un moment, doctora, ja la tenia gola avall, a la recerca dels psicofàrmacs que em navegaven per la sang com una colla de mariners disciplinats.

Veurà, doctora, al principi, quan el líquid fa contacte amb la panxa i es posa a cremar-hi feliçment, quan els encenalls es posen a petar, doctora, oh, llavors puja al cap la més meravellosa sensació, un pessigolleig al fons del cervell, a la zona del cerebel, de l'occipital, dels parietals i del plec callós, aquell sensible plec callós! Les cançons interminables passen per davant dels ulls, doctora, regalimant sucre, fent joc amb l'aigua del riu que ja no mires perquè una per una les vaques sagrades acusadores del passat, ja mortes totes però vives en la imaginació, una per una les vaques sagrades van rient; com ara la mare i el pare, morts fa tant de temps, els pares que havia decebut tant, doncs ara el pare està rient i la mare també, cosa ben rara perquè no em recordo d'haver-ho vist gaire, això, però ara ho veig clarament i veig també que s'han oblidat de les decepcions esmentades, que tant se'ls en dóna, que fins i tot estan contents, molt contents amb mi, amb mi.

Un altre glop de mel, i miro al meu voltant, i tots els altres, que no beuen res més que aigua, s'assemblen a una colla de passatgers a la sala d'espera d'una estació sense cantina, i no hi ha res més trist, doctora, que una estació sense cantina.

Em poso a pensar en el fill o filla que havia imaginat que podria cuidar, xerrant-li constantment quan seria petit o petita, donant-li consells sorprenentment orientadors quan ja seria un o una adolescent fotut o fotuda; jo sempre imaginava que no repetiria pas els errors dels pares, és a dir: no faria inversions en el futur dels fills o com a mínim no els faria mai sentir que els n'hagués fet, però la veritat és, doctora, que no els faré sentir mai res perquè no n'he tingut, de fills, a l'hora de la veritat no m'hi vaig veure amb cor.

***

Quan només quedava un cul de mel a l'ampolla, el cos se'm va cansar i vaig aclucar els ulls. Al cap de no sé quant de temps l'amic Martí em va dir que seria millor que me n'anés a l'habitació abans que m'enxampés un dels somriures uniformats que treballen per vostè. Tenia el cap espès, però no hi ha res que faci tant d'horror com la possibilitat de ser tractat com un nen dolent per un d'aquells sants assalariats; per tant, vaig deixar que el Martí m'acompanyés a l'habitació, on em va deixar sol i estirat al llit. Vaig dormir de debò, profundament, i quan em vaig despertar ja es feia fosc, hi havia una lluna que li faltava poc per ser plena, hi havia silenci als carrers i vaig mirar l'habitació a les fosques, les parets blanques, la calaixera, l'escriptori, la cadira, el lavabo, tot a les fosques, tan conegut, tan clar, era com si ho veiés tot amb la bombeta encesa; era com quan tenia la meva habitació d'adolescent al pis dels pares, fa uns cinquanta anys, els anys setanta del segle vint, doctora; i pensant en això, pensant en el senyor no-ningú que era quan era un adolescent, em va venir al cap com era seure a l'escriptori a les tardes dels caps de setmana: tardes llargues quan no hi havia res a fer, el cel a fora blanc com un llençol i no gaire més interessant; res més a fer i jo allà, sentint-me sol, com si les parets mateixes em fossin estranyes; més sol que una mosca a punt de rebre el pes d'un diari. Llavors, doctora, ella va venir.

***

Es deia Addie, Addie Reed, i tenia uns disset anys; era grassoneta, i tenia una cara pàl.lida i els ulls vius; de la manera que caminava, de la manera que es comportava, de la manera que somreia, sabia sens dubte que res no era sagrat per a ella, que es movia pel món lliure i desafiadora; es va expressar tan lliurament com es movia, deia paraulotes cada dos per tres, i anava buscant una mica de sentit a la pròpia vida; en el moment d'aparèixer em va somriure sense dir res i jo que li vaig dir "Addie! Ja era hora!", i ella em mirava tota la tarda de la paret estant, de la paret estant, explicant-me coses, havia fet un viatge a Jamaica, a Montego Bay, però no me'n recordo res més, ni d'aquell viatge ni de les altres coses que havia fet.

I després d'aquell dia, quan caminava sol pels carrers, la veia a l'altra banda; quan caminava entre els meus amics i enemics a l'institut on anava, ella em feia costat; quan jo mirava per la finestra, era ella que caminava al llarg del carrer, aturant-se un moment per aixecar la vista i saludar-me amb la mà; em va salvar, doctora, sense Addie Reed, vés a saber què hauria fet - alguns adolescents són uns desgraciats, doctora, les estadístiques parlen per elles mateixes - i després d'haver-me salvat, Addie Reed va desaparèixer, doctora, durant anys.

***

Anys més tard, quan ja vivia a Barcelona, em vaig trobar en una relació amb una noia de carn i ossos que no funcionava, que era un calvari, doctora, segons ella jo era un porc, cada dissabte a la nit, quan entrava al meu dormitori, en comptes de despullar-se i posar-me a to, solia escombrar el terra; teníem unes discussions terribles sobre no-res, sobre foteses; malgrat això, malgrat aquestes discussions que sempre acabaven quan ella marxava a grans gambades - com si volgués guanyar una medalla d'or - i jo l'havia d'atrapar i calmar-la, tot això sempre al mig del carrer i davant dels amics, malgrat això, dic, ella volia que ens veiéssim cada setmana i llavors cada vespre i llavors cada dia, fins que només faltava que anéssim plegats al wàter fent manetes, era impossible treure-me-la de sobre; els amics ens evitaven; ella estava malament, doctora, però no sóc ningú per parlar de les suposades febleses mentals dels altres (això, vostè); el fet és que em feia por tallar la història amb aquella noia perquè si ho feia era ben possible que ella corregués com si tingués un coet al cul al balcó més proper per llançar-se al buit; de manera que em sentia absolutament miserable, doctora, enfonsat, saturat d'alcohol i quan ella, al cap i a la fi, em va fer el salt amb un paio que treballava a la seva oficina, l'Addie va tornar, afortunadament.

S'havia fet més gran, lògic, havia viscut una sèrie d'aventures que no sentia la necessitat d'explicar-me però quedava clar que n'havia vist de verdes i de madures, doctora, no em sorprendria que l'haguessin violada en algun moment donat: era una noia dura, una dona dura però era viva com ella sola, doctora; Addie era tota una altra cosa, no ho pot imaginar, només calia que ella em toqués i ja em sentia millor, acompanyat, preparat...

***

Una dècada més tard, any més, any menys, les coses em van començar a funcionar bé: estava ja amb la dona de la meva vida; no sentia el buit arran de pell que sento ara; per tant, em va estranyar força que fos justament aleshores que vaig rebre una visita d'una noia: aquesta vegada, però, una noia que no s'assemblava gens a l'Addie. Devia ser un diumenge, devia ser al migdia; em trobava al bany, complint la rutina biològica; havia defecat, suposo, i orinat, i rentat les dents; en sortir d'allà, la pudor de l'alè ofegat per la pasta de dents, l'estómac buit, ella, la noia aquesta, va aparèixer; tenia els cabells negres i lluents i ben llisos - li queien rectes a les espatlles - i darrere d'ella hi havia un espès fum vermell; devia ser jove, no més de vint-i-pocs anys, i em mirava i no deixava de mirar-me

les esquerdes arreplegades pel camí, no

no va durar gaire, ella, unes hores i prou i quan va marxar ho va fer dient "tot anirà bé amb mi, tot, tot, tot, tot".

***

Això, quan el segle ja estava a punt de plegar; i no l'he tornada a veure des d'aleshores, fins fa ben poc, fins a la ressaca d'ahir, quan estava estirat al meu llit; es feia fosc, ja t'ho he dit.

Ella va aparèixer recolzada a la calaixera, envoltada, com abans, de fum vermell; aquesta vegada, a més, portava un vestit vermell que li anava tan bé, no he vist mai un vestit que anés tan bé a cap altra noia; ella era un pèl més gran potser, però encara no havia arribat a la trentena, doctora, i això per un iaio com jo és la joventut personificada; em mirava amb els ulls negres, em van mirar no de cap a peus sinó des del principi fins a la fi de la vida, la meva vida, sense recriminar-me res. Somreia una mica, molt poquet, i la vaig veure tan clara, tan visible, més que vostè, doctora, més que aquestes cadires on seiem i aquest linòleum que trepitgem; em deia que em calmés, que sempre m'havia neguitejat per no-res, que em calmés, que tard o d'hora caldria estar ben tranquil, i que ella, si calgués, m'ajudaria a estar-ho.

I llavors jo sabia que ella, per poc que s'hi assemblés, era la mateixa Addie que m'havia visitat quan era un adolescent, doctora; i vaig somriure, era feliç, ja sé que això és gairebé trencar les regles de la casa però era feliç i li vaig dir, del llit estant, "Sóc teu", sense vergonya, tal qual. I ella va fer que sí amb el cap i ens hauríem quedat així durant no sé quant de temps si un dels vigilants alegres no hagués obert la porta i encès el llum per fer-me la prova d'alcoholèmia.

Estic bé, doctora. En certa manera, sóc més feliç que mai. Estic preparat per ser inserit, una vegada més, en la societat dels pacients que només beuen aigua i que passen les hores mirant com passa el riu.

Per cert, què és que em volia explicar sobre el Jordi, el nostre contrabandista de tequila? Incomunicat? Pa i aigua? O li va receptar les pastilles aquelles mortals per a casos crònics, que et fan volar el cor a l'acte si beus una miqueta d'alcohol, ni que sigui mitja cervesa? Un nom anglès, tenen, antiabuse, això.

No, no sabia que ja en prenia.

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il