BERLIN
SOTA EL NAZISME, DES DE DINS
Gabriel Vinyals
 Seul dans Berlin, de Hans Fallada
Folio: 2004
Traduït de l’alemany per A. Virelle i A. Vandervoode
Hans Fallada, pseudònim de l’escriptor alemany Rudolf Ditzer (Greifswald, 1893
– Berlín, 1947), és un dels grans escriptors en llengua alemanya i, com no podia
ser altrament, és un perfecte desconegut en la illetrada Catalunya.
Nascut a la mateixa ciutat de la Pomerània on
gairebé dos-cents anys abans havia vist la llum un dels noms imprescindibles de la
cultura occidental –el pintor Caspar David Friedrich–, Fallada va tenir una
existència accidentada i rebel, marcada tant per la convulsió social, cultural i
política del seu temps com per la turmentada vida interior que va viure, afectada per
l’addicció a la morfina –que havia de dur-lo a la mort per sobredosi. Va
manllevar el seu nom literari a un personatge de Grimm.
Com a escriptor Fallada havia freqüentat els ambients
expressionistes del Berlín dels anys vint abans de començar una carrera de novel·lista
que es va manifestar en un esplèndid conjunt de més de vint novel·les, entre les quals Kleiner
Mann – was nun ? (1933), Der Trinker (1944) i Jeder stirbt für
sich allein (que vindria a ser "cadascú mor sol", traduïda al francès per
Seul dans Berlin), acabat unes setmanes abans de la seva mort. Qualificada per
Primo Levi com "el millor llibre sobre la resistència antinazi alemanya", Seul
dans Berlin és una novel·la realista, colpidora, imprescindible: l’epopeia
modesta i tràgica, alhora, d’uns personatges que habiten un Berlín de misèria i
terror amagat rere la fastuosa façana d’un règim en el seu apogeu. Hi ha una
constel·lació de llibres que descriuen i denuncien el nazisme com a règim de terror,
com a maquinària de la mort per a l’extermini dels jueus, però no hi ha a penes
obres que relatin el dia a dia dels berlinesos, marcat pel terror a les policies, la fam,
la misèria de la delació, els bombardeigs, la por al present, la por al futur.
 L’acció
de la novel·la s’inicia al juny de 1940, en el moment en què França capitula. Els
habitants dels apartaments del número 55 del carrer Jablonski de Berlín –un barri
popular situat al nord d’Alexanderplatz– viuen aquest esdeveniment i el règim
polític nazi de manera ben diversa: del més aferrissat fervor a la total indiferència,
de l’odi més pregon a la por infinita. Aquest mateix dia, el matrimoni Quangel rep
la notícia de la mort del seu únic fill, al front, "heroicament: pel seu Führer i
pel seu poble". Aquest esdeveniment tràgic capgira la vida, fins aleshores
tranquil·la, del matrimoni, i els farà passar de la tebior enfront la Història a ser
actius propagandistes antinazis –sense militància ni organització. I així, aniran
sembrant els replans de les escales dels immobles berlinesos de cartes i postals amb
textos de denúncia. Durant quatre anys, cada cap de setmana els Quangel escriuen els seus
missatges i distribueixen uns pasquins que finalment ningú acaba llegint: tal és el
terror que tenir un paper així a les mans provoca en l’atemorida ciutadania, en un
context en què el terror indueix les persones a delatar per evitar ser delatats, i on la
vida privada és inexistent: tothom espia l’altre, perquè l’altre sempre és un
potencial enemic d’un mateix. Cadascú esdevé el seu propi policia per tal de no
ultrapassar els límits de por establerts pel règim.
Al llarg dels cinc anys en què es desenvolupa
l’acció de la novel·la –fins que la conclusió de la guerra no va posar fi a
aquell règim de follia–, davant del lector desfilen els diversos aspectes de la vida
quotidiana dels ciutadans anònims que, des de dins, sofrien les atrocitats del
nazisme: víctimes que també són botxins, lladres que roben i són robats a la vegada,
amors i desamors, desmesura i impostura, misèries humanes de tota mena, la degradació
més extrema de l’espècie humana, permeten comprendre l’absurda realitat del
règim –sense que l’autor estalviï pas escenes d’una cruesa extrema.
La mort d’Otto Quangel (Anna, l’esposa,
morirà de fet en perdre la consciència del jo, quan enfolleix) s’esdevindrà sense
glòria, tal com havia transcorregut la seva vida i la seva modesta acció de
resistència, però amb aquell to de grandesa moral que tenen alguns personatges
dostoievskians: aconseguir per damunt de tot la serenor de la dignitat humana en els
moments decisius. Què importa si les cartes, després de tot, no han servit de massa, o
de ben res! Què importa si d’aquells 276 missatges-bomba –segons que els
Quangel creien– només 18 han tingut probabilitats de ser llegits (vol dir que no han
estat denunciats)!
Un esforç gegantí que, després de tot, sembla haver
esdevingut inútil, però que constata que la dignitat i grandesa moral són els únics
atributs que permeten l’home de continuar creient en l’ésser humà.
Una novel·la que es llegeix ben de grat i d’una
tirada, malgrat ser un volum de gairebé sis-centes pàgines –en l’edició de
butxaca suara comentada.
|
Narrativa