Josep Casadesús i Calvó (K100) LA RATA

LA RATA
Josep Casadesús i Calvó (K100)


Havia passat una mala nit. A les dues, li va semblar sentir fressa i els ulls se li van obrir de cop. Després s’hi havia tombat d’un cantó, de l’altre, però per molt que es regirés, la son li fugia llefiscosa i esmunyedissa com un peix. Al final s’havia llevat. Aquell llit buit encomanava la buidor a tot el pis. Havia anat a la cuina a beure un got d’aigua. S’hi va repensar i va agafar una Estrella. No podia suportar aquell deliri d’electrodomèstics que el miraven amb ulls estúpids: el microones, l’assecadora de roba, la nevera nova, i encara la màquina de rentar, el vídeo del menjador, la tele petita de l`habitació, tots aquests aparells que li recordaven la felicitat d’ella i el somriure atent dels venedors, que ja el coneixien, que el tractaven pel seu nom. Com més petits es feien els números de la llibreta, més creixia el respecte d’aquells comerciants obsequiosos. Quant més compraven més llarga era la llista de tot el que encara els faltava per ser completament feliços. Que la Susi l’havia deixat, a aquestes altures, després d’una setmana fora i havent-se endut les seves coses, era més que evident . No podia pas dir que no ho veiés venir. Però la trobava a faltar. Com se n’havia pogut enamorar? Potser no era amor, només companyia. Però això era molt. No li seria fàcil trobar una altra persona amb qui viure. No li podia retreure que li hagués buidat el compte corrent. Sempre havia estat ell que li havia ofert cèntims perquè no hagués de treballar tant, perquè es pogués quedar més a casa i hi estigués còmoda, perquè li semblava inconcebible no tenir-ne prou per mantenir-la. Sempre havia tingut l’esperança de…. No podia pas dir que ella no li ho hagués advertit. No sóc lliure, em dec al meu deute. No em demanis mai que deixi de treballar. Un dia marxaré. És clar que estic bé amb tu! I ell sabia que sense el deute ni l’hagués arribada a conèixer. Era una dona intel·ligent, la Susi. Atrapada en la seva fugida per una teranyina, però intel·ligent. Estava en un lloc equivocat, potser sempre hi estaria, però aquest no era el seu lloc. Tenia paraules, i quan mirava un home als ulls, l’amansia que semblava un xai demanant clemència a les portes de l’escorxador. Quan et ficaves al seu llit el món s’aturava, com si només existíssiu tu i ella, sense abans ni després, sense cap lligam. Havia decidit inventar-se la vida, encara que ho tingués tot en contra. Ho faria. Ell estava segur que al final aconseguiria portar el fill des de l’altra banda de l’Atlàntic, un fill sempre present en els seus pensaments, però que s’anava difuminant, que sense ser-hi l’amor s’esbrava. Què faria ell si un dia se li presentava amb un fill ja criat i el ficava a dins de casa? La Susi es capficava amb la responsabilitat d’oferir-li un bon futur i per això necessitava cèntims, més cèntims, que volia dir més anys de treballar, més temps sense aconseguir el que anhelava. La sortida del túnel era un punt de llum a la llunyania. Els terminis se li allargaven i no veia quan podria plegar i començar la nova vida. I en Marc cada cop li aguantava menys que se n’anés al prostíbul. Quant més la posseïa, més se sentia posseït per l’obsessió de tenir-la només per a ell. Cada cop se sentia més esqueixat quan ella tornava a casa amb el que imaginava que eren les olors dels homes que se li havien rebolcat al damunt.
      S’adonava que pensava com si encara estiguessin junts. Hem vist moltes vegades que separacions així acaben en esquellots. Si no em truca, l’aniré a buscar, rumiava empassant-se l’orgull.

Tot això anava pensant a batzegades mentre la Cota derrapava a cada revolt de la pista que el baixava dels cingles a la vall del Quer. En Turc, el gos d’atura, el perseguia com podia, amb la llengua de pam que li degotava penjada al costat del morro: pagava el malhumor de l’amo desfogat a cops de gas.
      Va travessar el riu que en aquell lloc s’acabava d’estimbar en un salt de més de cent metres. El gos s’hi va ajaure i va beure amb desfici. No entenia per què no el deixava enfilar al dipòsit de la moto com altres vegades. Quan ho havia provat, feia una estona, en Marc l’havia desmuntat amb un revés tot remugant confusament. En aquesta vall s’hi comptaven sis cases de pagès abandonades, que s’enrunaven de mica en mica. Només una estava habitada per un vell solitari que, de no veure ningú -només pujava al poble un cop cada dos mesos-, havia oblidat el tracte normal entre persones civilitzades. Poca gent volia baixar a treballar en un lloc tan feréstec i salvatge, el país del senglar. Molt menys un home sol, que depenia del seu vehicle, tan lluny de cap casa habitada, tan desemparat en cas d’accident. Va arribar als plans del Quer, una casa de pedra amb les llindes de totxo. Va parar la moto i s’hi va acostar. Vora la porta d’entrada un estenedor amb uns pantalons descolorits, bruts, una mica esparracats, i uns trossos de samarreta. Va deduir que feia anys que hi eren abandonats. Va ficar el cap per la porta, una escala amb quatre dits de brutícia s’enfilava entre envans mig aterrats. Au Maria! Que hi ha algú? Ningú no va respondre. Va posar un peu al primer graó, al segon, va ser llavors que li va venir com un calfred. No li va fer gràcia. El Turc s’havia quedat a fora, esbufegant, ajagut a l’ombra de la paret. Va recular. Un cop a fora va caminar un tros avall, es va asseure en un marge, sota una pomera, i va desembolicar el paper de plata del seu pa amb tomàquet.
      Se’n va adonar abans que el gos. Va notar com una manxada de vent al clatell. Es va girar i va veure el vell, sec, amb pantalons de vellut, camisa blava, el vell que se li anava acostant fent esses des de la casa. Duia un sac a la mà. El Turc va bordar.
      -Calla, remaleït!
      En Marc va aconseguir fer callar el gos i articular un bon dia que no va obtenir resposta. El vell isard es va aturar, es va girar de costat, mirava de reüll, no va dir res. Es va posar el sac sota el braç, va recular fins al cobert de la casa i va desaparèixer.
      Aquell vell li havia fet angúnia. En Marc va embolicar el que li quedava del pa amb tomàquet i pernil, va engegar la moto amb dos cops de peu i es va enfilar cap al bosc de la Mola.
      En Quer va pujar les escales i va entrar a la cuina. Va treure l’escopeta del sac. Amb el canó apartà el desmanec de tasses, plats i el porró, la revista pornogràfica, que va caure a terra, i va fer un lloc per a l’arma. Era migdia i encara no havia menjat res. Va agafar un pot de la pica, se’l va mirar, no era pas gaire brut. Hi va passar aigua, el va omplir i se’l va escalfar per fer-se una sopa de sobre. De segon menjaria una mica de pa torrat i llonganissa. Va encendre el foc amb branquillons de bruc que ja tenia preparats. El pa s’havia de torrar, quan era tan sec. Un cop torrat hi posaria oli, sal, hi fregaria un gra d’all per cada cantó, després hi sucaria el tomàquet i una estona més a torrar-se: quedaria ben tou. Va pensar en aquest noi que havia estat a punt a punt de ficar-se-li a casa. Li sonava la cara. Més valia que no l’emprenyés gaire la gent. Algun dia en pelaré un i veuràs com s’acaba aquesta comèdia de venir a tocar els collons. Encara reia quan recordava la cara de pànic que va fer aquell desgraciat que va entrar ara feia tres setmanes. Ell s’havia quedat adormit a l’escó i quan va obrir un ull va veure aquell home que tafanejava per la cuina. Va engrapar l’escopeta i, sense pensar-s’ho, li va engegar un tret per sobre del cap. Li vaig fer la clenxa. L’home es va quedar dos segons immòbil i quan es va adonar que encara era viu es va llençar esperitat per l’escala que va superar amb dos bots. Encara tornava a riure pensant com, des de la finestra, va veure que les cames li tocaven el cul saltant marges, com devia resar parenostres!, fins a la pista on havia deixat el cotxe. Amb el riure li va venir un atac de tos i un afogament. La salut li anava de mal en pitjor i veia clar que això s’estava acabant, però quan la mort el vingués a buscar, la rebria amb unes quantes escopetades. Sí, senyor. I a prendre pel sac!
      No es va acabar la torrada. Havent dinat va tombar, cap per avall, el plat fondo ben escurat: serviria per sopar. Va fer una copa de conyac i es va cargolar un cigarret. Amb les primeres pipades, la tos li va tornar amb una violència extrema. Es va agafar a la taula, una taula sense estovalles, de fusta ennegrida de greixum. A cada estossec plats i gots trontollaven, el cos se li vinclava. Va picar-hi amb la barbeta, un got va anar a petar a terra i va esclatar amb estrèpit de castell de focs. Esgotat, es va mig endormiscar amb el cap voltat d’ampolles de cervesa, tetra-briks, plats bruts i una aurèola d’engrunes. La viva estampa de la santedat. Va somiar amb la dona i la criatura, morts feia tants anys. Per què no se n’havia anat amb ells? Havia d’haver acabat allà mateix i pelar algun d’aquells fills de puta. Va imaginar com hauria pogut ser la vida sense aquella tragèdia. Els llavis se li van afluixar amb un somriure. Un atac d’estossecs el va despertar. Va engrapar l’escopeta i vacil·lant, amb una mà resseguint la paret, se’n va anar al llit. Va penjar l’escopeta a la capçalera i es va deixar caure sense forces.
      Un soroll de vidre li va fer obrir els ulls quan el sol ja declinava. Pel rectangle de la porta oberta de la seva habitació veia la pica amb els plats bruts, gots i olles, tot el caos amuntegat, i, per sobre, la finestra que donava a un paisatge que se sabia de memòria: La vall tota verda, una mica daurada amb els últims raigs de sol; la carretera i el riu, que s’intuïa al fons, flanquejat de pollancres, i el pendent d’alzines que s’enfilava fins al cingle de parets verticals. Es va adonar que als pulmons no li cabia prou aire i que tenia un dolor, com una coïssor que li pujava des del pit fins al coll. S’hauria volgut aixecar, però les cames no li responien. Va tornar a sentir el clec de vidre a la pica. Era a la pica, sí. Un plat que no solava bé perquè tenia una forquilla a sota, s’anava gronxant segons les llepades d’una rata tafanera i grossa com un conill. El missatger de la mort, se li va acudir. Sense apartar-ne els ulls, va estirar la mà enrere per palpar la culata, va seguir amb els dits per la corretja i va despenjar l’escopeta, molt a poc a poc. Molt a poc a poc va arronsar les cames amb els genolls enlaire, es va empènyer enrere fins a recalcar l’esquena a la capçalera. Va tornar arronsar les cames amb els genolls alçats i hi va recolzar el canó. La rata es va girar un moment de cara a l’habitació, va moure el musell i els bigotis i, al fons d’aquell gran forat rectangular que se li obria al davant, heus aquí què li va semblar veure: Un ull, només un ull decantat, brillant en la penombra, voltat de cera clivellada. No va acabar d’entendre que aquella era la lluïssor apassionada del caçador el moment just abans de prémer el gallet. No va poder fer més deduccions, no va tenir temps ni de girar la cara. L’explosió i la mort van ser u.
      El ressò de l’espetec dins de les parets tancades va ser tremend. I, alhora, el terrabastall de la trencadissa que la perdigonada va fer entre els plats de vidre, esmicolats i escampats per tota la cuina, entrant a l’habitació. Un vidre de la finestra trencat en forma de teranyina, els esquitxos vermells de sang a les rajoles blanques, els vidrets a terra, tenyits de color vermell, vidres blancs, també de duralex daurat, com una estesa de bijuteria, i la cua que encara balancejava penjant a la pica. Per la finestra, com una aranya, el sol es ponia, amb olor de pólvora, a la vall del Quer.

© Josep Casadesús (K100) (L’Esquirol, Osona,1959) és autor dels llibres de poesia Vine lluna (poemes infantils il·lustrats), Carretera del desig i Petjades al fang, publicats a Emboscall Editorial. De narrativa ha publicat el llibre de viatges Namastei Babà (Ed. Columna), premi Pere Calders 1999 i La corda (Ed. Trabucaire), premi Ramon Juncosa 2003.

Aquest conte és del llibre La corda, Ed. Trabucaire, 2004.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització