ressenya: Metall, de Xavi Grimau, per Joan-Josep Camacho

CANTANT AL CANTELL DE LA POR
joan josep camacho

a les trinxeres no hi ha àngels
Chinaski

Segons el Diccionari de l’IEC, la belladona és una "planta ufanosa, medicinal i molt metzinosa". Aquests epítets també es poden aplicar -sense fer escarafalls- a la poesia de Xavi Grimau Baqués (Sabadell, 1975), el qual ha obtingut el Premi Miquel Àngel Riera de Poesia 2003 amb el seu primer llibre: Metall (Fundació "Sa Nostra", Palma de Mallorca, Col·lecció El Turó núm. 69, 2004). L’escriptura de Grimau no és gens convencional, ja que té un poder de suggestió poc comú en l’actual panorama de l’adotzenada poesia catalana oficial. Metall destaca per la seva forma atrevida i frondosa en la qual es combinen el català, el basc, l’anglès, l’alemany i el francès com si d’un huracà lingüístic es tractés: "vinc vestida de metall, / parlant llengües foranes: paraules incomprensibles són el meu refugi". El poeta sabadellenc assumeix un risc autèntic, no només a nivell estètic amb la mescla de les llengües emprades, els versos sincopats i el discurs convuls i hermètic, sinó que a nivell poètic -vital i real- hi ha un perillós acostament al caire del precipici de les nostres pors més insondables. Metall és una immersió en la realitat -interior i exterior- que circumda i ofega el poeta, en la qual són abundoses la desesperació i la rutina. El jo poètic -una poderosa veu femenina amb cos d’àngel caigut i "els pits corcats i secs"- decideix cavalcar el drac màgic: "dragons de fum i boira: / sacred dragons are my walls / my madness". Així doncs, a les dues primeres parts de Metall, sota els títols "nit" i "droga", hi trobem esmentades tota mena de medicines i metzines -sintètiques i naturals- com són "l’espit", "mig gramet de déu", "morfina", "mandràgora" i "tollkirsche" -o "belladona"- entre d’altres barbitúrics transgressors de la realitat, però que sepulten més fondo el jo poètic en l’odi i l’angoixa. A més, el jo-dona enceta la recerca d’un infant, perquè segons diu "he perdut un nen al ventre de la nit". Pot ser que un Berbesuc transvestit remogui el subsòl per trobar l’infant Jesús? O és el propi dimoni interior que cerca el-nen-que-ha-estat per ajustar-ne alguns comptes pendents? O es tracta de recuperar aquell paradís d’irrepetible innocència a qualsevol preu? En aquest sentit, sembla que Grimau reculli i estrafaci la visió de la infantesa d’Agustí Bartra a la seva novel·la Crist de 200.000 braços: "Crec que, en l’home, mai no mor l’infant. Aquí, en el camp, penso molt en la meva infantesa, en el món perdut de la infància. L’infant ens acompanya sempre, i quan en moments de soledat ens girem cap a ell, és per demanar-li les imatges més belles que dormen en el nostre cor." A la tercera secció, intitulada "màquina déu", hi ha una indagació sobre la identitat del jo i la divinitat: "diré el meu nom. (...) no tindré nom, / tindré mil noms." Metall està impregnat de referències bíbliques -"antigues llegendes del desert. / La perversió de Magdalena / el somriure de Judes"- i d’altres més nostrades com la Moreneta -"la verge negra / en capella de fang". En aquest apartat l’àngel caigut es converteix en l’àngel exterminador i executa la seva venjança: "impertorbable plantaré cinc-centes creus / de ferro / en cada gest dels meus / sembraré llavors de flames". "roig" és el colofó del llibre, en el qual s’enllesteix la investigació sobre la infantesa: "els murs rojos imponents del temple del crepuscle / acolliran / finalment els infants perduts els infants decapitats els / infants rojos". Així doncs, l’hora exquisida esdevé l’urna de la infància i d’aquells que van lluitar i morir per la República a la Guerra Civil, ja que és inevitable veure d’altra manera aquests "rojos", com és insubornable no creure que els "Cowboys rapats al zero" que persegueixen a "la geganta" no siguin aquests nazis de merdra que empastifen el Vallès i la resta del món. En el poema "Stillschweigen" -"Mutisme"- el jo poètic decideix callar i només hi ha un vers en català -"la mà del cel tacada"-, mentre que la resta del text està escrit en anglès i fa referència explícita a Auschwitz: "horror loses its name / when steel machine rules". Per tant, Metall és un llibre de denúncia, amb un intens desig de llibertat i de restabliment de la memòria dels rojos i de tots aquells que han patit i pateixen l’horror de la guerra i de la quotidianitat. Metall acompleix l’afirmació de Max Jacob que "una obra és conflicte", a més de subratllar amb escreix que "la poesia és la respiració de l’ànima" (Benjamin Péret). Però es tracta d’una respiració fatigosa -assistida per la màquina metàl·lica- com de mort terminal a un pam de l’esperança que és "la llum de l’alba i la llum del crepuscle". És ben segur que Xavi Grimau hagi arribat a la mateixa conclusió que Charles Bukowski, perquè Metall posa de manifest que "hi ha alguna cosa en això d’escriure poesia que porta a un home a l’aresta de l’abisme."

[girona, 17.VIII.04]

© joan josep camacho

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització