T.Peipins

NARRACIÓ BREU | Teresa Peipins | Original en anglès |

COM ELVIS

de Teresa Peipins

          El meu pare va morir el mateix any que l'Elvis. Era això el que em servia per marcar el pas dels anys. A l'estiu, vam sentir la notícia a la radio per primera vegada. En aquell moment no va significar gran cosa.L'Elvis ja estava passat de moda. El seu aloha televisiu des de Hawaii mostrava un home gras, tot embotit en blanc. A la nostre ciutat de províncies hi havia aquelles noies de la classe que l'havien vist en concert. Van fer el viatge fins a un centre de convencions a les Cascades del Niàgara que ell encara podia omplir, però aquelles eren les noies que van acabar quedant-se prenyades el seu últim any a l'institut i van desaparèixer.

          Jo coneixia bé les seves pel·lícules castes i pures ja que les havia vistes amb els pares a la tele, normalment els divendres a la nit. Totes eren gairebé iguals, l'Elvis en una casa encantada, a la platja o en un rodeo. La noia era, invariablement, maca i dolça. Aquelles pel·lícules no em deien res. Jo anava en cotxes a tota pastilla escoltant "Maggie May" o be em quedava a casa somicant amb la Joni Mitchell i la seva eterna recerca de l'amor.L' Elvis no hi tenia rés a dir.

          No va ser fins els trenta que el seu somriure em va atraure, la manera de posar els llavis, potser. Vaig veure un reportatge amb mitges veritats i malucs sacsejant-se que em va commoure, si, em va tocar ben endins.

          Encara no havia arribat al menyspreu. Això va venir en conèixer el marit d'una amiga, un imitador de l'Elvis , en un poblet del oest d'Ontàrio. "És evident per què m'he casat amb ell, oi?", em va clavar desafiadora. Allà estava ella, en aquella plana que s'estenia fins a l'infinit, compartint la seva vida amb un home de llargues patilles.

          En un fragment de Eduardo Galeano, el periodista d'un continent mortificat, es referia als anys 70 i a l'Elvis. L'Elvis gras i amb bolquers, a la seva habitació de Graceland, disparava al televisor quan no li agradava el que veia. Vaig trobar l'article i vaig descobrir una vida en què ningú no li deia mai que no. L'Elvis, amagat, tal com feia Howard Hughes, s'atapeïa de bacó socarrat i puré de patates. Se li satisfeia qualsevol possible caprici. El tenien sempre drogat perquè, aleshores, deuria ser la manera més fàcil de tractar amb ell. Vaig sentir una estranya mena de compassió.

          La paraula preferida del meu pare era 'no'. Es trobava atrapat en un país estressat tan llunyà al seu. Què li podria representar, el fet de provenir d'un petitíssim puntet en el mapa i anar a parar a l'enorme extensió d'Amèrica? Bé, sobretot, podria fer embogir. Ell va arribar juntament amb la moda Mario Lanza. La meva mare, molt més jove, mirava totes aquelles pel.lícules religiosament. Es van conèixer i van festejar a la ciutat i van acabar en una granja.

          Però el meu pare aspirava a ser un home modern. Em va comprar la primera minifaldilla (rosa llampant) perquè la lluís al poble. A a més, li agradava l'Elvis, fins i tot tenia una retirada. EL seu color de cabell, negre atzabeja, mai emblanquia i als seus seixanta anys tenia un cos fibrat gràcies a l'esforç de treballar a la granja. Els meus pares seien, un al costat de l'altre, al porxo de la casa, esgotats després de llaurar el fenc, falcejar o sembrar. Així és com els recordo, asseguts allà, mentre a mi m'avergonyia que els meus amics els poguessin veure quan passaven amb els seus cotxes prop de casa.

          Podríem haver viscut en dos mons diferents. Mai participava en el treball dur, però en canvi me'n beneficiava. Trobaven gatets per a mi. Menjava cireres, prunes i pèsols frescs i mentrestant, jo observava el seu embogir.

          Va ser quelcom que la meva mare i jo ens vam preguntar molt sovint, sense arribar a cap conclusió. Ella afirmava que es devia a tots aquells anys de prendre medicaments per a l'asma. Segons ella, aquell home i l'home amb qui s'havia casat eren completament diferents. Jo no n'estava tan segura. Pensava que es tractava d'una malaltia masculina, d'una explosió de còlera que desapareixia al cap de poc.

          També estava present una infinita amabilitat. Era un home que feia anys que no es comprava res de nou per tal que la seva família pogués tenir-ho tot. Era un home que pelava la fruita que nosaltres menjàvem i que ens obria nous que ell mai no arribava a tastar. Tot era sempre per a nosaltres.

          Primer li va afectar la memòria. Eren coses senzilles, els focs encesos, l'aigua que vessava dels abeuradors de l'estable. Havíem de fer una ullada a tot diversos cops el dia, d'una manera discreta, això sí, per no despertar cap tipus de sospita que pogués provocar el seu empipament.

          D'alguna manera, s'anà convertint en odi. El meu besoncle per part de mare, es va retirar i va venir a viure a la nostra espaiosa granja. Una nit, el meu pare, senzillament el va fer fòra; no hi va haver cap provocació, cap disputa. I allà estava ell, un home gran dret a la carretera, ben entrada la nit. Me'l mirava des de la finestra de la meva habitació. La mare cridava de ràbia i de por.

          El pare tenia penjada a la paret del porxo lateral una escopeta que utilitzava per caçar cèrvols i conills. No la tocava gairebé mai ja que no se li donava massa bé i, potser,ni tan sols li agradava caçar. Un dia, com sempre, l'autobús de l'escola emva deixar a la meva parada. Mandrosament vaig pujar el turó i vaig trobar tot ple de vidres als esglaons que duien cap a casa. Al trepitjar-los, els peus els feien cruixir. La mà em tremolava sobre el pom de la porta. Ell seia a la sala d'estar amb el cap entre les seves mans.

          A la cambra hi regnava un silenci pertorbador. La catifa estava plena de vidres. Sentia els fragments com si els tingués clavats a la pellVaig quedar palplantada. I on era, la mare ? Volia fer mitja voltai córrer però enlloc d'això vaig travessar l'habitació fins a la cuina com en un somni. Ella estava asseguda ben bé de la mateixa manera que ell. "M'hauria pogut matar". No va ser l'única vegada.

          Jo feia veure que no el veia. Feia veure que em preocupava la trigonometria i qui era popular i qui no a l'institut. Als setze anys duia un barret de llana sobre el cabell greixòs i no podia evitar vomitar-ho tot.

          La majoria dels dies eren normals. L'escopeta va desaparèixer, desprès es van amagar les claus del cotxe. Però això no el privava d'utilitzar els punys. Gairebé cada paret tenia alguna marca. La por planava sobre nosaltres com el fum del tabac en un bar.

          Jo contava els dies. Guardava dos calendaris; un amb pintures impressionistes de lliris i ballarines, i un altre amb espais buits per escriure-hi coses. Els omplia amb fotos de personatges que retallava de les revistes. En el meu joc privat, parlaven entre ells. Vivien a cases boniques; eren feliços.

          De nit, el cor em bategava amb força per la por. Fins ben entrada la nit, podia sentir la veu d'ell. Després, passarien unes quantes setmanes normals i quasi me n'oblidaria. Un dia, va marcar les vaques amb línies. Les vaig mirar com si fossin algun tipus de símbol tribal, pensant que si les podia entendre, ho entendria tot.

          Finalment, al setembre va venir el seu germà, un home que gairebé no coneixíem. Entre ells, parlaven una llengua estranya. El meu pare el va seguir dòcilment cap a un gran sedan de color gris.

          "On va?"

          "Necessito descansar o perdré el cap. Va al Canadà, cap al nord. Recordes el llac que vam visitar? No, aleshores eres massa petita."

          Ho vaig observar amb una barreja d'alleujament i incredulitat. No havia dit adéu. Va enganxar la cara al vidre i va mirar fixament. Ma mare plorava. No el vam tornar a veure mai més.

          Al principi, van arribar cartes escrites pel germà. A l'octubre, van tornar a Toronto. El pare visitava un metge un cop per setmana, un home que parlava la seva llengua. No va haver-hi actes de violència. Potser el drogaven per mantenir-lo calmat. Em feia l'efecte que havia deixat d'existir.

          Així, va arribar la tranquil·litat. Tornava a dormir i menjar. Llegia muntanyes de novel.les i veia les pel.lícules de mitjanit. L'escola tornava a anar bé. La mare plorava sovint a la nit. Vam vendre els animals i ella va trobar feina a la cuina d'un restaurant. Els caps de setmana, jo hi feia de cambrera.

          Una matí de desmebre va sonar el telèfon. Encara no eren les set, així que era completament de nit. "Se nha anat."

          "Què?" Per un moment vaig estar a punt de preguntar qui. Estava asseguda menjant cereals. "Què ha passat?'

          "Un atac de cor, sembla."

          Les dues ens vam quedar a casa fent els preparatius per al llarg viatge cap al nord. Vaig preguntar allò que no gosava, "Creus que és hereditari?"

          Va somriure, "Reina, la seva vida va ser molt dura. No te'n recordes, de les fotografies? Menjava escombraries; va viure la guerra. La teva vida és tan diferent."

          "Però com ha pogut passar?'

          "Potser algú d'allà ho sabrà."

          El lloc on vam arribar era diferent. Ningú de la seva família parlava l'anglès. Quasi no se'n recordaven, de la mare i ara actuaven com si ella en fos d'alguna manera culpable. Eren vells; jo me'ls mirava amb recel. Les dones duien mocadors de cap i vestien de negre.

          Vam anar en el cotxe funerari. La mare semblava més jove que mai. La vaig mirar i em vaig preguntar per què l'havia triat a ell i el seu món fosc i estrany. Vam escoltar la cerimònia, sense entendre-la. Una de les dones em va posar una foto a la mà. Era ell, jove, ben plantat i magnífic. Vaig somriure a la mare i ho vaig comprendre. Però per a mi, ell va continuar sent inaccessible, una part de mi que no gosava explorar, una part que em feia tremolar a la nit.

NARRACIÓ BREU \| Teresa Peipins \| Original en anglès \|


	COM ELVIS
	de Teresa Peipins