índice   no. 33: novembre - desembre '02

AL CAIRE DE LA POESIA DE
FELIU FORMOSA
Agustí Bartra

Un crític angles avançà la hipòtesi que si la imatge precedeix sempre la idea en el desenvolupament de la consciència humana, no sols hem de tornar a escriure la historia de la cultura, sinó que també hem de revisar els postulats de totes les nostres filosofies i, en particular, hem de preguntar-nos una vegada més quins són els fonaments correctesde l'educació. En una paraula: cal anar al redescobriment de l'ànima de l'home per tal de viure una altra vida que sigui la negació dels valors establerts basats en la barreja del cristianisme i la civilització industrial. Els surrealistes, sorgits de la desesperació, atonia i esgotament de la primera Guerra Mundial, foren els apòstols convulsos d'aquesta necessitat de renovació dintre la cultura occidental. Abans que res volien la llibertat. Fou un moviment de joves; el surrealisme, específicament parisenc, amb sucursals de segona categoria, que si bé no donà obres genials acomplí una tasca de fecundació que encara dura. Les incoherències de la llibertat surrealista no negaven la llibertat de la vida: anaven del sensible a l'existencial a través d'un realisme oníric que desembocà en un esoterisme tèrbol. Els joves revolucionaris dels famosos manifestos que no van reescriure la història de la literatura, però aconseguiren afegir un capítol més a la saga de la literatura del m6n i, per flotacions meravelloses, donaren noves vigències de somni a l'ànima desconeguda de l'home unidimensional. Van ésser heretats. Però ells, abans, també havien heretat: venien de la part més profunda del romanticisme, que per damunt de tot fou un mite del sentiment, i navegaren en les correnties que provenien de Novalis, Hölderlin, Jean-Paul, Coleridge, Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont; i agraïen l'obra de síntesi de llur gairebé contemporani Apollinaire. Però el mocador d’Apollinaire no era prou. ( «Un mocador basta per aixecar el món», havia dit aquest poeta.) Feliu Formosa, des de la seva peculiaritat original, s’adscriu en aquesta constel·lació de la lírica moderna.

Des de fa dies, freqüento l'exclusiva companyia dels cinc llibres que, des del 73 fins ara, formen el corpus de l’obra de Feliu Formosa: Albes breus a les mans, Llibre de les meditacions, Raval, Cançoner i Llibre dels viatges. Tot un món de paraules que volen ser -i són- paraules en el món, tot el cant fins ara d'un poeta de la soledat i les presencies, d’un ésser humà que escriu poesia perquè no vol ésser oblidat de la llum. Tinc una finestra a la meva esquerra. Si em giro, veig la figuera talada, al clos de davant de casa, i el canyissar on ve a dormir el vent, i l'ametller que aviat parlarà de resurrecció. I tinc el meu somni i les meves certeses, que són el treball del meu destí. I ara he d'escriure sobre una poesia que se m’assembla -tot i ésser tan diferent de la meva- perquè inefablement se'm comunica. L’he vista néixer en les seves exploracions i cristal·litzacions, en el seu aïllament i en la seva temptativa d’ésser ofrena d'una vida personal a la nostàlgia comuna de «mon semblable, mon frere» i d'afegir a la desolació del temps i a l'anhel de l’home el ram i el rem d’una alegria jaspiada d’ombra. Les finestres no s’apaguen mai. Cal lligar una enyorança al murmuri dels mites de la nit, encadenar una fatiga a una tempesta oblidada en un armari abandonat, donar un nom a l'ombra dels llops. Recordo. Henry Miller diu: «Cap dinamo, cap matèria, per enorme que sigui, ni tan sols una dinamo de cent milions d’ànimes mortes, no pot lluitar contra un sol home que sap dir sí.» Amb un Sí acaba l'Ulisses de Joyce. Recordo també les últimes hores de Max Jacob al camp de concentració alemany de Drancy. Julien London ens ho explica: «Cap al final, Max Jacob ens deia que uns grans arbres no cessaven de desfilar per davant els seus ulls... Poc abans d'expirar, quan el metge s'inclinava damunt d'ell, Max el mirà de fit a fit i murmurà dolçament: "Teniu un rostre d’àngel..." Foren les seves últimes paraules.» La cara del metge, crec jo, era la cara de tots els homes del món. Els arbres eren el somrís de comiat de la terra.

Voldria, en aquest llindar meu a la poesia de Feliu Formosa, atènyer el centre, arribar a aproximacions que almenys expressessin una síntesi de la seva mitologia palpitant, precisar-me les inefabilitats que em convencen en una voluntat lírica que, venint de les pregoneses de l'ésser, aconsegueixen l'obert en la seva expressió. Ja voler explicar-me-la, aquesta poesia, és acostar-m'hi. Però això no basta. No pesaré en balances crítiques -no és el meu ofici escandallar- cadascuna de les cinc unitats d'aquesta obra. Hi busco, abans que res, aquell valor cabdal -en el doble sentit de qualitat i coratge- que es basa en l'autenticitat que pervé de la fusió patètica del poeta i el seu destí, un destí que sap que, quan el vent s'aixeca, cal intentar de viure, però que també cal intentar de viure quan el vent dorm...

Diré d'ell: és de la raça dels pastors de paraules que s’agrupen en ramats de significacions: misteri, amor, essència de l’ésser, epifanies del cel i de la terra, les aurores de la veu, el vent on es desperta l’esperit, les rels de la nostàlgia, la deu secreta de les imatges, el rou de l’esperança, les herbes infinites de la pau, l’alosa de la llum, la lluna dels records, la molsa solar de 1’alegria dels cossos, la mar de ferro de la mort, les sabes de la resurrecció, els llavis d’or de l’etern retorn... I ell, l’home enfervorit des del tu de l’amor, dirà:

No hi ha res més que la sabuda crida
que tu llances al vent i fa volar
vers el teu front, que el realitzarà,
el somni d’una terra conquerida.

Feliu Formosa, en el seu refús de l’absolut, difícilment podria compartir la ultrapassada tesi de Heidegger que s’aferra a la idea que la poesia és una projecció cap al diví, cap a l’infinit, potser com una compensació davant la precarietat de l’home que no s’alça de la seva caiguda còsmica. El filòsof reivindica una concepció pessimista de 1’home, la qual cosa el priva d’acceptar que la poesia es situa dintre l’ambit de l’humà. Formosa no és un metafísic del no-res. Emplaçat entre el temps i la història, el poeta triarà el temps i dirà el seu cant de temporalitats com des de dins de l’instant i el somni, perquè sap molt bé «que representa el pas de cada dia...» Però de Heidegger segurament acceptaria la noció de la lluita entre món i terra i que la creació és la veritat d’un estar-aquí que s’ha desocultat de la tancada terra. Per a Feliu Formosa, la poesia no és la imaginació flotant que fantasieja, ni un caprici irreal de la mera representació. Però, ara sí, podria seguir Heidegger en això: «Allò que la Poesia, com una il·luminació sobre el descobert, fa esclatar i injecta a la bestreta en l’esquinçament de la forma, és l’obert, al qual deixa esdevenir de manera que, trobant-se enmig de l’ens, porta a aquest a l’infantament i a l’harmonia.» I la frase decisiva en la direcció de l’esperit líric del segle: «La poesia és la instauració de l’ésser amb la paraula.» La terra vol, per al món, una més fonda eternitat. El poeta ajunta terra i món en l’obra fatalment temporal que vol anul·lar les victòries del temps. Però la terra és també somni, una de les paraules recurrents en la poesia de Feliu Formosa. Un somni que no sap que es somnia, que ha d’ésser desentranyat. El somni, en aquesta poesia del nostre poeta, substitueix l’esperança, mot que només brilla una sola vegada en tota la seva lírica: significativament en el poema dedicat a Salvat-Papasseit. El somni, Eros i els objectes, uns objectes que es pleguen «damunt ells mateixos». El somni, en Feliu, advera la fórmula nervaliana amb què comença Aurèlia: «El somni és una segona vida.» El somni, en el seu cas, no és pas una evasió de la realitat degradada, sinó que s’arrela en la voluntat de crear-ne una altra que confirmi les profunditats de 1’infant; és l’obra d’un esforç per reduir a claredat els mil infants que cadascú de nosaltres porta soterrats tota la vida. Un somni en el qual batega l’essencia individual i la nostàlgia col·lectiva. Pavese ho va dir, referint-se a la dificultat de la creació: «Perquè 1’obstacle, l’escorça que cal arrencar és aquesta: la soledat de 1’home, la nostra i la dels altres. En això consisteix tot el nou estil, la nova llegenda. I, amb això, la nostra felicitat.» No gosaria dir que la poesia de Feliu Formosa intenta una explicació àrtica de la terra, com volia Mallarmé que fos la poesia, la seva especialment, però m’arriscaria a afirmar que no és aliena a una explicació àrtica de l’ésser, com segurament hauria volgut Rilke.

Feliu Formosa es basteix i funda en la seva poesia. Poesia de possessions. Podríem preguntar-nos si el seu perfer manté una actitud de consciència alerta, d’intel·lecte i ànim a l’aguait, més interessats en les operacions de l’esperit que en el poema mateix. Aquesta actitud hi és latent, però obligada a recular. Ni el mateix Valéry no arriba a caure del tot en aquesta trampa del racionalisme absolut, que en tot cas canalitza cap a uns Carnets monumentals. I és significatiu que Feliu Formosa s’hagi de completar, també, en uns Diaris.

En el nostre poeta, el seu dir no és un cant raonat, sinó una confessió fèrvida, un mormol del múltiple existir. El mateix poeta del Cementiri marí ho va dir un dia, amb una emotiva lucidesa: «La poesia és l’intent de representar, o de restituir, per mitjà del llenguatge articulat, aqueixes coses o aqueixa cosa que intenten obscurament expressar els crits, les llàgrimes, les carícies, els besos, els sospirs, etc.» Feliu no es tanca en el somni: s’hi obre. Algú ha preguntat si és segur que el somni és una traïció més condemnable que l’atenció exclusiva als actes i els problemes del «real» que han obsessionat algunes de les darreres generacions. No ho és pas, de segur, això: car la poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant els enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes... Com Feliu Formosa.

Les disset proses curtes de Raval, autèntica petita obra mestra, em fan pensar en les atrotinades sabates de camperol pintades per Van Gogh. Hi ha en ambdues realitzacions una immobilitat còsmica i còsica que les agermana en esperit. Raval és nocturn, encara que en algunes descripcions brilli la llum del dia, i sense acció, sense personatges veritables, ni desenllaç, ni metàfores lligadores d’extrems. El protagonista és la innocència d’una infantesa recordada com un passat irrepetible. El seu poder d’evocació és tan intens que sentim que les imatges que el poeta conjura cobren un relleu arquetípic: trobem expressada tota la tragèdia de l’anonimat genèric dels suburbis d’arreu del món. Els éssers no tenen nom, el temps històrics s’ha convertit en temps existencial. Colors, sentors, llums, ecos, murmuris, vents, penombres, dits lunars, sols pútrids, potser les nits d’ulls, alcohol i hams, els crepuscles sense raça, l’absència de destí vital, tot, en aquest món de Raval, xiuxiueja l’agonia d’un món caduc i oprimit, sense voluntat d’aurora, sense la tirania clarosa d’una realitat projectada cap al futur i òrfena dels tremolors de la veritat.

Feliu Formosa pertany a l’estirp dels poetes de l’home que tempten l’essència i la resurrecció. Una resurrecció és la seva darrera obra, Llibre dels viatges, on el record ja és una pulsió que tendeix a convertir-se en somni que es mitifica. Aquí les visions viuen d’una realitat transformada que vol tornar a la terra allò que la mateixa terra ha cedit amb resistència. I l’ésser roman al centre del cercle màgic, des d’on reordena el món i nega l’absurd total de la mort, aquest mite nu i velat. Aquesta poesia instaura l’ofrena d’un verb trèmul i transferible. Poesia de l’home, doncs, per damunt de tot, d’aquest home que no col·loca l’impossible Salvació al magatzem dels accessoris, per dir-ho amb paraules de Sartre, d’un home fet de tots els homes i que val per tots, comqualsevol. La d’un home, diria jo, la paraula del qual «és la verda missió que trenca la discòrdia».

Terrassa, 24 gener 1978.

(del Pròleg al Llibre dels viatges, Aymà: Barcelona, 1978)

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il