ÀNGELS GREGORI

Llegiu la crítica de Carles Hac Mor sobre Llibre de les brandàlies.
Mireu el vídeo que Ester Xargay ha fet del poema “Oliva”, amb imatges i veu d’Àngels Gregori.

 

AVÍS

Al diccionari,
les paraules que existeixen s’hi troben,
i les que no hi són,
s’inventen.

IT’S RAINING POEMS
                                                        
M’he desullat de tant mirar-te.                    Joan Vinyoli

Escric perquè vull contar-te el que veig
i perquè vull que mires
tot allò que els meus ulls veuen.
Vull mirar amb els teus ulls,
que res no se m’escape.
I parir poemes fregats
amb la saliva dels dies que s’escolen
fins que la pell se’m faça vermella,
la sang en boles,
l’ànima a tires, 
i notar les gotes de suor
de les desgràcies que cada nit em cauen.
Vull mirar per contar-te les coses que he vist.
He vist un astrolabi de propulsió quàntica
a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.
I jo vull viure per contar-te aquestes coses,
vull veure’t mentre em mires,
mirar-te mentre em veus,
veure’ns mentre ens mirem viure. 
I saber que escric perquè em llegeixes,
que només escric poemes  perquè els llegeixes,
i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,
mots com, per exemple,   préssec       laspislàtzuli
mestral         libèl·lula        aeròstat     
o qualsevol altra paraula només per fugir,
per estalviar-me d’explicar-te 
que aquest poema em sagna
i que sens tu,
sóc l’ésser menys u.

 

ACLARIMENT

I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.

 

OLIVA
                  El principi i la fi són un poble, Françoise
                               V. Andrés Estellés

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi, dir  placeta és com si per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’Institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta. 
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca. 
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva.

(Mireu el vídeo que Ester Xargay ha fet d’aquest poema, amb imatges i veu d’Àngels Gregori)

ACÍ S’ACABA TOT

I ara ,
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
                      Josep Piera

Ací s’acaben tots els versos,
els que he escrit
i els que encara deixe per escriure.
Ací s’acaba el mot precís,
la sintaxi desfeta, l’afàsia incendiada.
I si fins ací he escrit és perquè
sàpigues tot allò que sóc
i allò que mai no dic,
allò que em calle i mai no en parle. 
Deixe per escriure el que faré en uns anys, 
quan les ànsies m’arrapen per les parets
de l’aluminosi d’una casa de set sostres en runes
i les bigues del meu cos
ja no aguanten tanta calç acumulada. 
Deixe la ràbia i el goig i l’excés
de tantes goles exaltades,
i deixe el poble,
i el pols de la mà que m’empeny a escriure,
i deixe l’ampla mar del temps feliç de la ignorància,
dels estius grocs i la casa a la platja,
la sorra i la sal i el dinar a casa l’àvia
i tants amors a contraban.

Jo, ací, em deixe la vida.
I a les parets d’aquest poema fa una estona
gotejaven llàgrimes del pes d’una abraçada. 

(Poemes extrets de Llibre de les brandàlies, 2007)

 

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- maig-juny 2008