La guerra feta paraula. Testimonis escrits de la guerra del 36

Cinta Arasa

Va succeir, per tant pot tornar a passar:
això és l’essència del que hem de dir
Primo Levi.

Es pot escriure sobre l’horror?

Es pot escriure sobre l'horror? L’escriptor Elie Wiesel arriba a qüestionar l’existència d’aquesta literatura –la de l’horror en estat pur- quan afirma explícitament que la literatura de l’Holocaust no existeix perquè Auschwitz nega tota forma de literatura. El silenci plana sobre les paraules i, més àmpliament, també sobre l’art.
       En la mateixa línia, en una entrevista que li va fer Joan Fuster, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, l’any 1989 -i que Xavier Pla reprodueix parcialment en un article de l’Avenç el gener del 2002-, parlava de la impossibilitat d’escriure sobre l’experiència de situacions tan dures com un conflicte armat. Ell posava com a exemple tres grans novel·les entorn la guerra, i deia: “n’he llegides moltes, de novel·les de guerra; conec a fons les tres més importants, Le Feu, D’Henri Barbusse, Res de nou a l’Oest, de Remarque, i Incerta Glòria de Joan Sales. Amb tots tres observo una mateixa constant: la de defugir la realitat autèntica. Els fa una por terrible i, aleshores, per exemple, Barbusse fa transferències. Les coses crucials, que li deuen haver passat a ell, fa que li passin a un altre. I Remarque també queda molt ambigu, però hi ha coses que si ell no hagués estat el protagonista, no ho podria saber. I ja no dic en Sales, que positivament, des del començament fins al final, des del mateix títol, no fa sinó amagar el cap sota l’ala... Perquè qualificar d’incerta la glòria que li pugui prevenir és amagar el cap sota l’ala” (1).
       Amagar el cap sota l'ala, o no parlar, o parlar només d'alguns dels aspectes viscuts. De fet, el silenci va molt lligat als testimonis sobre l'horror, fins i tot als que ens han arribat i, per tant, han parlat/escrit. Parlar de testimonis escrits després d’una tragèdia col·lectiva causada per un grup humà sobre un altre grup humà amb tot el coneixement de causa, amb tota la seguretat que es farà mal, és doncs parlar, sovint durant força temps, de silenci (si més no parcial). L’escriptora i filòsofa Sarah Koffman, francesa de família jueva originària de Polònia, es pregunta al seu llibre Paroles suffoqueés (2), com (es pot) parlar d’allò davant del qual tota possibilitat de parla cessa? És la pregunta d’una dona que quan era petita va patir la persecució nazi a França i a qui li van matar el pare a Auschwitz.
       I malgrat aquest dolor que produeix rememorar la barbàrie, fins al punt de preguntar-nos si és possible escriure-la, el cert és que s'ha escrit sobre la guerra, s'ha escrit sobre la barbàrie i hi ha autors per als quals existeix un fil que permet unir la literatura i el rebuig a la destrucció i la violència. Primo Levi, en el seu llibre Els enfonsats i els salvats (3) resumeix aquesta idea quan afirma “Va succeir, per tant pot tornar a passar: això és l’essència del que hem de dir”. És més, en una altra de les seves obres de referència, amenaça els lectors que no estiguin atents al seu testimoni, i llança la següent maledicció als qui no recullin el seu llegat: “(que) se us ensorri la casa, la malaltia us impossibiliti, els vostres fills us girin la cara” (4).

1936-1939. La guerra a les paraules.

L’objectiu inicial de la violència franquista, exercida durant la guerra, era estratègic, batre el bàndol contrari i erigir-se com a guanyadors del conflicte. Ara bé, un cop la guerra guanyada i quan el règim franquista ja havia aconseguit el reconeixement de la comunitat internacional, la repressió va perdurar, acarnissant-se en grups molt nombrosos de ciutadans, encara que alguns d'aquests, durant la II República, no havien tingut responsabilitats polítiques. Per tant, ja no es perseguia guanyar res, perquè ja era guanyat. Calia, doncs, que la població tingués por de fer trontollar la dictadura. La por, com en tots els sistemes autoritaris, fou una molt bona aliada del nou règim. Evidentment, i malgrat aquesta por –molt fonamentada- hi hagué una destacada activitat antifranquista, i moviments importantíssims de persones que van passar bona part de la seva vida lluitant, que van patir represàlies, o fins i tot van ser assassinades per mirar de combatre el feixisme.
       Els textos nascuts durant la guerra i la dictadura es van veure afectats, doncs, per les condicions en què van ser creats, des del punt de vista psicològic dels supervivents (basarda de reviure l’experiència en posar-la per escrit), però també com a conseqüència de la situació política (temor de la repressió). Resulta comprensible, per tant, que els primers testimonis escrits sobre la gran catàstrofe que fou la guerra a Catalunya, es produïssin fora de Catalunya, per part de la població exiliada, i es fessin públics molt poc a poc, i que haguessin de passar encara uns anys perquè esdevinguessin coneguts per al gruix de la població.
       Si analitzem les reaccions que ens han arribat per escrit de les persones que van viure el conflicte seguint la línia cronològica de la guerra i la postguerra, trobem que, generalment, davant les primeres manifestacions de violència, es produeix estupefacció i fins i tot incredulitat. La percepció que l'alçament feixista seria qüestió d'hores o dies es repeteix constantment, fins i tot quan el pas de les setmanes havia posat en entredit les esperances que tot fos foc d'encenalls.
       En realitat, en els primers moments del conflicte a l’Estat espanyol, fins i tot també es van produir reaccions d’un cert entusiasme entre els entorns republicans i d’esquerres. Sobta –o potser no, donades les circumstàncies socials i polítiques de la Catalunya dels anys trenta- que les primeres reaccions davant l’esclat de la guerra, un acte de violència explicitíssim, siguin, precisament, d’entusiasme. Sembla com si la sensació moltes vegades compartida era que aquell alçament hagués posat a l’abast de molts grups la possibilitat d’autoreivindicar-se i d’autoafirmar els seus ideals.
       Mostres d’aquest entusiasme les recorda Otília Castellví, en el seu llibre de memòries De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi (5), on l’autora, militant del POUM, explica el seu periple des de l’esclat de la guerra civil al seu exili a Veneçuela, passant per una estada a l’Alemanya nazi. Aquest entusiasme també apareix reflectit en les pàgines de La Plaça del Diamant (6), no de la mà de la Natàlia-Colometa, la protagonista i veu omnipresent de la novel·la, que viu amb angoixa l’esclat del conflicte i afirma: “sempre pensava que un dia no el tornaria a veure” (el seu marit, el Quimet) sinó del propi Quimet que “corria pels carrers i anava cada dia pels carrers... “. El Quimet haurà d'anar al front per ser conscient de la cruesa de la guerra.
       Al costat de l’entusiasme dels primers dies trobem també un fort sentiment de la responsabilitat. En joc hi havia la dignitat dels ideals, el propi futur i el futur del país. Les biografies de molts intel·lectuals catalans de l’època, com Joan Sales i Pere Calders, que no van dubtar d’anar al front, són una mostra d’aquest compromís.
       Si alguns autors van anar al front, d'altres, com Teresa Pàmies van viatjar fora de l'Estat espanyol amb l'objectiu d'explicar la situació del país en guerra. Pren molta força, doncs, la figura de l'escriptor/a compromès o escriptor/a- guerrer/a fins i tot. En paraules de l'escriptora britànica Nancy Cunard -que va dedicar grans esforços a la causa republicana- “per als qui posseeixen un veritable sentit de la vida, escriure és ara sinònim de lluitar (7)”. Així, alguns textos dels escriptors i escriptores que van viure aquells fets tenen tot sovint una marcada voluntat de denúncia i de reivindicació (text-testimoni). Hi ha un vers del poema Retorn de Montserrat Abelló que sembla resumir aquesta realitat “Per això, com que sóc filla/ d’aquesta terra tan trepitjada,/ he sortit rebel (8)”.
       Voluntat de denúncia, sí, però també evidència de la penúria, sobretot en els testimonis que van viure els episodis més durs del conflicte. Alguns dels passatges de la realitat al front que apareixen a Incerta Glòria en són una mostra inqüestionable. Un altre exemple d’aquesta llastimosa percepció de la situació al front la trobem en els versos d’un poeta britànic, John Cornford, que amb vint-i-un anys va morir mentre lluitava per la República. En descriure en una poesia, poc abans de la seva pròpia mort, la mort d’un company seu diu (9) : “We buried Ruiz in a new pine coffin,/ But the shroud was too small and his washed feet stuck out./The stink of his corpse came through the clean pine boards/And some of the bearers wrapped handkerchiefs round their faces./Death was not dignified. (10)”
       Aquesta realitat, en què la cruesa de la penúria sembla voler burlar-se de les intencions més heroiques i de les ideologies més nobles, la trobem igualment en alguns testimonis de supervivents dels camps de concentració. És a dir, enmig d’una guerra, enmig d’un conflicte en què conceptes d’abast tan important com democràcia, genocidi, lluita nacional, etcètera, estan en joc, ens trobem, i molt sovint, realitats que ens parlen de la pudor, de la brutícia o de la gana. Primo Levi, a Si això és un home (11), i el títol és molt explícit o Joaquim Amat- Piniella al seu K.L. Reich en són dos exemples molt significatius.
       Amagat darrere de l’angoixa de la gana, el turment dels polls, etcètera, hi ha però, l’interrogant sobre la dignitat humana. Què és capaç d’aguantar? Fins quan pot sobreviure? Quan la dona i l’home, les persones humanes, deixen de ser-ho? Poden arribar a deixar de ser-ho en algun moment? Hi ha testimonis esfereïdors de persones supervivents de presons i camps de concentració que es mortificaven perquè el primer sentiment que havien tingut en veure la mort d’un company era d’alleujament per no ser ell o ella mateixa el que havia mort.
       I al mateix temps, al costat de reflexions que interroguen la vida de tu a tu, també hi ha textos que transmeten un esgotament i un desgast fora de qualsevol reflexió. És especialment esfereïdor el passatge de La Plaça del Diamant (12), de Mercè Rodoreda, en què la Natàlia-Colometa diu “I vam dormir junts (ella i els seus dos fills, l'Antoni i la Rita). Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. I si a la nit hi havia alerta, i les sirenes ens despertaven, no dèiem res. Ens quedàvem quiets, només escoltant, i quan tocaven la sirena d'acabament, si podíem dormíem, però no sabíem si estàvem adormits, perquè callàvem sempre.” La rendició individual davant del patiment també ha vingut reflectida en escenaris descrits per testimonis de l'Holocaust, que expliquen que alguns presoners dels camps de concentració nazis es llençaven als fils elèctrics que feien de tanca dels camps, i s'electrocutaven per no patir més.
       Els testimonis de les persones que van exiliar-se i van poder fugir de la repressió també són crus i transmeten molta angoixa i cansament de la situació que els va tocar viure. L’enyor fins i tot físic que sentien els va portar a idealitzar Catalunya, i ens ha deixat algunes de les pàgines amb més desànim de l’exili. L’any 1945, Francesc Trabal, exiliat a Xile des de l’any 39, escrivia en la dedicatòria a la seva neboda que precedia la seva novel·la Temperatura (13) que “l’enyorança (que sentia de Catalunya) arriba ja al fons dels meus ossos i sento que no em seria suportable per molt temps més”. Francesc Trabal no va tornar mai a Catalunya. Morí a Xile l’any 1957 i el seu amic, l'escriptor Joan Oliver, que ja havia retornat a Catalunya l'any 1948, va escriure d'ell: "No puc deixar de creure que en Trabal morí d'enyorament".

La guerra, setanta-dos anys després.
En l'actualitat hi ha certes veus que asseguren que s'ha escrit massa sobre la guerra civil, i parlen d'un suposat “cansament” sobre aquest tema. En paral·lel, però, tot just fa uns anys que el debat ha entrat de ple en la societat i és cert que hi ha aspectes importants sobre el conflicte que encara no són coneguts. En certa manera, els textos sobre el conflicte (i els literaris en més mesura) han contribuït i contribueixen a crear un imaginari col·lectiu sobre determinats aspectes de la guerra que no sempre ens han arribat. De fet, sovint, el procés de recerca d'aquests aspectes és entorpit políticament i jurídicament a l'Estat espanyol i aquest fet és molt significatiu per entendre com l'Estat espanyol viu i interpreta la seva història. Sgurament els testimonis escrits, en la seva capacitat d’esdevenir memòria permanent, puguin contribuir a despertar la necessitat de conèixer exactament la nostra història.

1 Xavier PLA, a Incerta glòria, novel·la excessiva. L’Avenç núm 265, gener del 2002.
2 Sarah KOFFMAN, Paroles suffoqués, París, Galilée, 1987.
3 Primo LEVI, Els enfonsats i els salvats dins de La Trilogia d'Auschwitz. Edicions 62, Col·lecció El Balancí. Barcelona, 2005.
4 Primo LEVI, Si això és un home. Edicions 62, Col·lecció El Balancí. Barcelona, 2005.
5 Otilia CASTELLVÍ: De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi. Quaderns Crema. Barcelona, 2003.
6 Mercè RODOREDA: La plaça del Diamant. Club Editor. Barcelona, 1993.
7 Traducció pròpia a partir de la traducció castellana d'Aránzazu Usandizada reproduïda al llibre Aránzazu USANDIZAGA: Escritoras al frente. Intelectuales extranjeras en la Guerra Civil. Editorial Nerea. Sant Sebastià, 2007.
8 Montserrat ABELLÓ: Poema Retorn. Dins de Vida Diària. Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002. Editorial Proa. Barcelona, 2002.
9 Traducció pròpia: “Vam enterrar en Ruiz en una caixa de fusta de pi/ però aquell sudari era massa petit i els peus del soldat sobresortien. / La fortor del cos travessava la fusta/ i alguns, per carregar el taüt van haver de cobrir-se la cara amb mocadors/ Ni la mort no era digna.
10 Rupert John CORNFORD: A Letter From Aragon. Dins de Collected Writings. CarcanetPress Limited. Manchester, 1986.
11 Primo LEVI, Si això és un home. Edicions 62, Col·lecció El Balancí. Barcelona, 2005.
12 RODOREDA, Op. Cit.
13 Francesc TRABAL: Temperatura. Edicions Catalònia. Mèxic, 1947.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------