_______________________________________
Promiscuïtat
Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2011
Les metàfores sempre tenen més d’un sentit, i més encara quan actuen en el camp de la poesia. Per aquest motiu, no s’enganyin els qui llegeixin aquest article, amb aquest títol volgudament llampant, i que procedeix del darrer poemari d’Àlex Susanna, Promiscuïtat (Proa).
La promiscuïtat a la qual es refereix Àlex Susanna al poema titulat precisament Promiscuïtat, és la dels cossos dels llibres de la seva biblioteca actual, anys enrere ordenada molt escrupolosament. Ara aquest ordre ha estat bescanviat per l’elaboració d’una biblioteca de la maduresa, on amb el temps i d’una forma natural segons les preferències de l’autor s’han anat barrejant els gèneres, les llengües i els moviments estètics en una convivència tan amable com creativa.
Les metàfores tenen més d’un sentit, dèiem a l’inici. Perquè a Promiscuïtat també hi conviuen experiències del quotidià juntament a les literàries. Així, del mateix escalf anímic que les variades i estimulants lectures procuren a l’escriptor, en resulta la temperatura adequada per a una metamorfosi alquímica: la categorització dels fets de cada dia, com ara un sopar amb els amics al voltant d’una taula ben parada, l’esmorzar en família un dissabte al matí, el descans al sofà després d’un dia de treball trepidant, o la trobada d’amor conjugal amb l’esposa.
Salvant les distàncies geogràfiques, temporals i culturals, llegint aquests poemes d’Àlex Susanna m’he trobat amb la lírica anglesa per allò de la promiscuïtat… I és que en els poemes d’Àlex Susanna s’hi respira un aire anglès, civilitzat, diria fins i tot aristocràtic, i que per obra i gràcia del mester poètic es transmuta, dins la mateixa polarització, en un assolellat aire grec, clàssic, d’equilibrades proporcions que elabora imatges de craters plens de bon vi servit amb contenció i generositat, actituds gens incompatibles en un bon amfitrió com és el poeta.
Així, a través dels 52 poemes que componen Promiscuïtat, l’autor ens convida a participar d’aquest àgape filosòfic i sensual al mateix temps, on natura i cultura s’harmonitzen en una unitat superior que dignifica l’existència humana transcendida d’ella mateixa, però sense perdre ni un bri de la seva naturalesa concreta en cada hora, en cada minut.
Cal entendre, doncs, que més enllà o més ençà de qualsevol creença religiosa estem davant del relat d’uns moments epifànics que en la seva plenitud relliguen el que és temporal amb l’intemporal, i torno al redós de la poètica anglesa en la veu de William Blake quan en el seu llibre Les noces del cel i l’infern afirma: L’eternitat està enamorada dels productes del temps.
Quan el temps –horitzontal- i l’espai –vertical- s’entrecreuen, en aquest centre imaginari s’hi esdevé el moment present. Gaudir-ne, i fer conscient aquest gaudi no és cosa fàcil en els nostres temps tan abocats al frenesí que ens empeny endavant, endavant, a un pas més enllà de la verticalitat del cos. El nostre poeta, però, s’atura per viure el moment present i per contemplar aquesta vivència que només alçarà el vol quan l’escrigui en una pàgina i esdevingui, en el vers, una experiència compartida.
Cap ocell no s’enfila gaire amunt si ho fa amb les seves ales, deia Blake. És clar. Perquè per viure d’una forma més humana fan falta les ales de la contemplació conscient del que s’ha viscut. I és aquesta contemplació serena el que reverdeix, primaveral, a les pàgines de Promiscuïtat. Teresa Costa-Gramunt
On no sabem
Cèlia Sànchez-Mústich
Tres i Quatre
València, 2010
As coisas são o único sentido oculto das coisas (Fernando Pessoa). Amb aquesta cita comença el poemari amb el qual las Cèlia Sànchez-Mústich va obtenir el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre. Destaco la cita perquè amb ella podríem resumir el contingut del llibre: la dualitat de les coses i dels éssers. D’una banda el que es veu, el que es mostra i d’una altra el que no veiem o no sabem, però copsem amb els ulls de l’ànima. En aquest cas, la poesia ens serveix per acostar-nos.
En efecte, els poemes ens parlen dualitats: “Des de la platea el camaleó em retorna / els meus dos perfils”, bàsicament les que ens afecten a nosaltres mateixos o més aviat al nostre esperit torbat per l’emoció de l’existència: “Hi ets tu que em tradueixes a tu./ Hi sóc jo que t’interpreto en mi.”O bé: “La meitat de tu respira amb la claror / d’un capvespre veloç. / L’altra meitat, ja no.” Diríem que l’essència de les persones i les coses és quelcom ocult i que l’existència o la presència és el que es veu i el que manifestem, però tot i així, en la presència hi hauria trets de l’essència: “L’ànima se t’aboca als llavis / i t’ensaliva el rostre, el rosega / fins al coll i després recula / i s’enfila als ulls i des d’allà es despenja/ ja ben assaciada”. Tot el que passa per dins es reflecteix per fora, però els dins és tan profund que no arribem a comprendre’l. La poesia és l’esquerda, la porta o el pont per on entrem a l’espai de la revelació tot i que aquesta no se’ns mostrarà mai en la seva totalitat. És el misteri de l’existència. La poesia ens acosta a la filosofia, al pensament, de vegades al misticisme, però sempre a la transcendència a partir de la realitat quotidiana.
El pas del temps, tema poètic des dels inicis de la literatura, és tractat des de diversos vessants, com ara la pèrdua de sentit de les coses: “Ja deixa de tenir sentit. / El perd a poc a poc, / a un ritme lent de fils / que es desembasten, / d’interruptors del llum / que es van prement / a l’hora de dormir. / Com la paraula el perd / si és repetida un cop i un altre / fins a quedar-se sola.” I no obstant, la memòria salva el sentit: “Però ara, abans no passi tot això, / ara sé que té sentit que n’hi donem. / Que en té voler-ho recordar” o “Algunes pàgines del llibre / estaven doblegades per l’angle superior. / N’he alçat, d’amagat i amb reverència,/ els triangles menuts de les puntes./ Ha estat com obrir les finestres / d’una casa tancada i barrada / des de feia molts anys / i anar descobrint les empremtes / dels teus dits als porticons.” O bé “Hi ha d’haver un mar on s’aboquin les cendres / de les pàgines que han mort d’oblit”. I també, la percepció flexible del temps segons la pròpia experiència ens aboca a una altra dualitat. El temps és l’estança on som, quelcom que té entrada i sortida, ple de passadissos que ens modifiquen i que alhora en enfronten a la gran pregunta sobre el més enllà, on no sabem: “Quina cosa més estranya, el temps! / De vegades hi ha més passadís que habitacions, / d’altres és just tot el contrari / ... / Però també, a prop de la sortida, / de tant en tant hi veus un saló / que semblaria de ball / i que et fa somiar que el temps / s’ha expandit, que t’hi podràs quedar.” El temps és també l’instant etern: “No vull minuts, ni mesos, / ni tan sols demano anys. / En tinc prou amb una eternitat / que em deixi empremta en el buit de la mà, / l’espai d’on me l’han retallada.”
Seguint amb les dualitats, la poeta cerca els ponts que uneixen els mons intangibles de la seva ànima, uns ponts que produeixen filtracions “que permeten la fuita de paraules”. La poesia és aquest pont.
En aquests universos paral·lels ens trobem amb les vides creuades d’éssers desconeguts que, de sobte, s’aturen: “Mentre jo et somreia / davant la càmera, / el clic del fotògraf / aquietava les formes / de tantes vides simultànies”, però és una quietud que avança cap a la sortida per les estances del temps: “Sota la lupa, els rostres es propaguen / com rèpliques d’un adéu.”
La paraula és molt més que un concepte, la paraula és molt més que l’emoció que connota, la paraula ens ajuda a entendre’ns “M’han traït! Xisclo. I me n’alegro. / No de la traïció / sinó d’haver après que del que sento / se’n diu haver estat traïda, / que tinc un lloc al fons del fons / on rebre la traïció, resseguir-ne els contorns / i després oblidar-me’n, una mica / més feliç que abans.”
El poemari és molt ric en imatges, i amb aquestes també trobem la dualitat: “Set llibres apilats, sense títol / ni autor al llom de les finestres.” La imatge és preciosa i profundament suggeridora perquè el lector pugui transformar-la tot llegint “ni autor al llom” o “al llom de les finestres” i tanmateix, la fusió de les imatges ens aporta un significat més enllà de la realitat física, que fa que les finestres siguin també uns llibres a través de les quals llegim l’il·legible, la vida contemplada.
És possible que cercar la bellesa ompli més que la bellesa? que cercar la veritat ompli més que la veritat? que investigar el misteri sigui més enriquidor que descobrir els seus secrets? No ho sé, però aquest meravellós poema ens indica que tal vegada sigui així “Què no donaria, per una finestra / amb vistes al mar. Tot, / anys de vida, llum a casa, / menjar, vestit, hores de lleure i de son, / un braç, una cama. / Tot, ho donaria, per una finestra / amb vistes al mar. Tot / llevat d’una sola cosa: / la meva nua, grisa, particular / finestra sense vistes al mar.”
El darrer poema “Involució”, m’ha recordat el primer poema d’Oniris i el tret del caçador, de Màrius Sampere, perquè diu així: “Hi entrarem a l’amor / quan l’univers es contragui d’aquí a bilions de músiques /... / i la cançó que s’hi escolti / sigui la de l’última partícula, / revelant-nos, abans de desaparèixer, / per on s’hi entra”. El poema de Màrius, titulat igual que el llibre que hem nomenat, diu: “El tret perfora –no podia ser!- / el pit més pur de tots i Oniris cau / i es desperta per morir. Una taca de sang / inaugura les flors (no existien encara) / damunt la terra estèril”. Rodolfo del Hoyo
Cartas a Yves
Pierre Bergé
Editorial Elba
Barcelona, 2011
Hi ha llibres insòlits, sorpreses inesperades que no fan altra cosa que reflectir amb una capacitat de fascinació gens corrent històries humanes de tanta intensitat que fins i tot arriben a ultrapassar les fronteres marcades de la vida. La prestigiosa editorial francesa Gallimard en va publicar una que ara ha sortit en versió castellana de Milena Busquets a Elba Editorial.
El llibre és diu “Cartas a Yves” i és una d’aquelles joies que cal perseguir i capturar.
L’any 1958, amb 28 anys, Pierre Bergé coneix Yves Saint Laurent. Dos anys després funden la casa d’alta costura que ha passejat el nom del creador arreu del món, convertint-lo en un mite del món de la moda. Des d’aquell instant màgic ja no es separarien mai més. De fet, Bergé, a més de parella del creador i des del silenci i la discreció va ser mecenes i guia del dissenyador i també va ser president de la companyia fins que es va tancar l’any 2002.
L’any 2008, Yves Saint Laurent moria i amb ell s’apagava l’essència d’un dels genis més creatius i torturats del segle XX. Bergé prenia una decisió radical, meditada i insòlita: treia a subhasta l’esplèndida col·lecció d’art, mobles i objectes decoratius que havien anat acumulant tots dos a la residència de la rue de Babylone de París. Era un camí bastit en comú, un projecte de tots dos que amb la desaparició d’un perdia tot el sentit i no tenia raó de continuïtat, un trencament ferotge que dóna una idea molt aproximada de la relació que mantenien tots dos i del trencament tràgic que la mort d’Yves deixava en el cor de Pierre.
Bergé, que també presideix la Fundació Pierre Bergé-Yves Saint Laurent, va començar aleshores a escriure cartes dirigides al creador durant l’any que va seguir a la seva mort. El resultat és aquest Cartas a Yves, un llibre insòlit, culte, tendre i tintat d’aquesta malenconia erudita i un punt decadent que resta quan s’apaguen els llums de les grans mansions. Bergé mostra enyor, tendresa, fidelitat, saviesa, cultura i una profunda capacitat per anar reflectint els sentiments, analitzant-los i verbalitzant-los d’una manera pulcra i descarnada a la vegada. És amor i devoció en estat pur
Aquest curiós i magnètic epistolari arrenca el dia 5 de juny de 2008, com potser no podia ser d’altra manera, barrejant dos moments clau de la seva història personal, recordant el moment en que Pierre va conèixer Yves, quan les cendres del dissenyador emprenien el seu darrer viatge a Marràqueix i es tanca el 14 d’agost de 2009 amb la presència dels Assajos de Montaigne, llibres d’Stendhal, versos de Whitman i un comiat de Víctor Hugo, a més de confessions com : ¿Por qué escribo todo esto? Porque es mi última carta. Sabes, Yves, podría continuar durante largo tiempo, pero ¿para qué? Pensé que escribir aplacaría mi pena, pero sólo la ha desviado. En el fondo, estas cartas tenían un único objetivo: hacer un balance, el de nuestra vida. Explicarles a los que las leen quién eras, quiénes éramos. Poner al dia mis recuerdos, decirte, a fin de cuentas, lo feliz que fui contigo, gracias a ti: quería mostrar, y espero haberlo logrado, tu talento, tu gusto, tu inteligencia, tu amabilidad, tu ternura, tu fuerza, tu valor, tu ingenuidad, tu belleza, tu mirada, tu integridad, tu honestidad, tu intransigencia y tu exigencia. Esas “alas de gigante” que te impidieron caminar.
Em temo que no hi ha dubte, només aquesta declaració final ja justifica per ella mateixa la lectura d’un llibre fantàstic i captivador. Jordi Cervera
© TBR 2012
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------