 El somni d'Althaiaper Josep Lluís Seguí I Flaubert contempla amb la seua habitual, congènita indiferència la mar d'Althaia. En sap poc, de lletres, Flaubert, i deu ignorar que la mar, a més de mar, té un nom: Mediterrània. A la seua mirada felina ni tan sols hi ha perplexitat davant açò que acostumem a dir-ne la immensitat de la mar. Una gota d'aigua amunt o avall. El somni aquest d'Ulisses. Althaia. Retornem, però, al meu somni. Vaig somiar un dia que acabaria els meus dies a un hotel. Vaig prometre que seria a Althaia. Un lloc tan improbable com un altre qualsevol, més encara, per a escriure unes memòries; memòries improbables, definitives, inacabades com la memòria mateixa. I el seu oblit. S'escriu també per a l'oblit, la pèrdua, la forma d'allunyar-nos dels records. Escriure. Les memòries d'uns dies passats a Althaia. les memòries d'allò que van ser els meus dies oblidats abans de l'última arribada a aquesta ciutat, la platja, l'hotel i una habitació que pega a la mar. Unes vacances a la vora de la Mediterrània també poden servir de teràpia; i a l'agost, que els psicoanalistes tanquen la consulta. Una teràpia literària a Althaia. Més encara si per una vegada t'hi véns a soles i la borratxera és obligada, segura, ni tan sols arriscada o imprudent. A soles. És una manera de parlar. Mai he cregut trobar-me a soles a Althaia, això no s'ho creuria ningú. Heu agafat una borratxera, supose, a la vora de la mar en una d'aquestes nits de lluna plena com només n'hi ha a Althaia. Clavar-se fins les entranyes en la profunditat d'aquesta mar desconcertant, movible, amb gust a sexe femení. Salat com el fluix, font de jade, marisc cru. Clavar-te en aquest cos de dona amb gust a mar, que té tant de la mar: abismal, vertiginosa i calma, calma, que es remena al seu moment. Aquesta dona que voldries que fóra l'última. Per acabar amb aquest constant fluix i reflux de la mar. Fluix i reflux femení, d'amor. La marea abismal de l'amor que has sentit per aquella o l'altra dona en aquesta platja o en unes altres que en són la prolongació o la metàfora, el seu destí literari. L'epitafi: Qui no ha estimat en Althaia no en sap, de l'amor. Què en sé jo, d'Althaia? Les dones que m'han atret, que m'han dut, a les seues platges. Sirenes creades per mi mateix. Invenció de la meua ment bullent d'escriptor, diran. Amor, arròs, la mar. Hores i hores assegut a una taula d'un restaurant de la platja menjant marisc sense treva amb els millors vins del país. Deixar que caiga la nit, que per a nosaltres mai no és tard. Em pega per recordar la pel?lícula aquella de Billy Wilder <The Lost Weekend>, un cap de setmana perdut, en la que un escriptor alcohòlic, és clar, acaba redimint-se per la literatura -i l'amor, és clar, és clar-. Sempre he pensat tot el contrari: l'alcohol, també l'amor, potser impur, és allò que ens redimeix de la literatura. Un cap de setmana perdut seria aquell en el que no arribaries a fer-te ni tan sols un glop, ni un amor. Abandonar per un moment, uns dies, un cap de setmana, el teclat de la màquina d'escriure i beure i estimar fins sentir que, aquests sí, són uns dies que et deixen empremta. Els únics dies que no pots donar per perduts. No res a dir-ne. Després et prens un Almax, Benadon, Trankimazin o uns ditets d'alcohol de cremar per tal de refer el nivell etílic de la sang i tornes a ser el tipus aquell que dedica els seus dies a escriure ficcions. Llibres de viatges, memòries, la biografia mateixa, guies turístiques, que tant se val. Comences escrivint per plaer i tot seguit entens que els plaers són els que et proporcionen els llibres que arribes a publicar. El millor d'això de fer l’amor és el cigarret o la dutxa de després; el millor d'escriure, el bourbon que et prens a la fi de la jornada. Diguem-ho: el que té de millor l'amor, igual que els viatges, és el moment del comiat. El comiat. I abans, l'encontre. Desperte d'un somni; un breu somni amb el cap recolzat prop del Toshiba portàtil, la pantalla en blanc a causa del desplaçament involuntari del cursor. He somiat que tornava a Itaca o estic en ella? Menuda odissea la meua, ¿no? Uns quilòmetres d'autopista per acabar tancat entre les quatre parets d'un hotel. Jo que vaig ser o vaig creure que era Homer encegat per la il?lusió, l'encís, la bellesa d'una i de tantes dones. Cronista dels sentiments mai acabats d'educar, il?lusions que no arribem, no, no arribarem a retrobar. Cada viatge té el seu moment i seria inútil emprendre’l en una data errada. Podem dir el mateix de cada llibre que escometem, arrisquem, hi tornem. Per no parlar-ne d'amors, que és un tema que hem deixat de banda per una volta, per un llibre. Un llibre és una conseqüència. Una altra història és que també siga l'escriptor qui produeix conseqüències, de qui només que conseqüències poden esperar-se. Alguna cosa esperava Penèlope més enllà de l'arribada del seu Odisseu. A banda, és clar, de desfer-se dels seus pretendents. Les conseqüències sexuals que podia carregar-li la improbable infidelitat o la possible viduïtat, que en ella no deixaria de ser una infidelitat pos mortem. Tot és començar. Començar a teixir la xarxa dels somnis. Somiar que el teu marit tornarà i et contarà la seua odissea quotidiana. Si no és que Ulisses, o com li diguen, no es troba la dona al llit amb un altre. La infidelitat està present, presumpta, en cada picada d'agulla que done Penèlope a la roba que li ha de preservar la castedat; més encara quan la desfà, que la castedat és una xarxa que va desfent-se una nit rere una altra fins esdevenir inútil, potser indesitjable. El desig de Penèlope es teixir i desteixir el viatge d'Ulisses. Sargidora del seu virgo, el filet de l'himen, un tel que serveix de carta marina al marit perdut a la mar dels seus desigs. II Hi haurà una pluja d'estrelles fugisseres, les que duen per nom Persèides, aquesta mateixa nit que la llum de la lluna, la llum d'aquesta lluna plena d'Althaia, ens impedirà percebre, o serà la nostra ceguesa la que no ens deixe albirar la pluja argentada. Llàgrimes del cel. Imaginarem llàgrimes d'amor, de suor, de fluix, la saliva dels llavis d'Althaia. La deessa Althaia, vull dir. Les llàgrimes de tants d'amors plorats que són estrelles fetes pluja, partícules lluminoses de cossos estimats i destruïts alhora. La calor de l'estiu incidint en el fred de l'ànima. Que hi ha moments que et claves al llit i sents aquest fred que t'anuncia la mort del sentiment, la fugida, la fi, que tens un cadàver al cor i que potser mai no tornaràs a estimar, bé que això supose la mort. Per això és que pitgem cada vegada més l'accelerador, accelerem la màquina del cos, revolucionem la ment fins deixar-la en blanc, desfeta, diluïda i no precisament per les estrelles ni de manera poètica. Restes de naufragis en viatges que va teixir per a nosaltres, sí, nosaltres, ingenus marins, que anà teixint alguna dona. "Ves-te'n a Althaia uns dies i escriu un llibre. Et servirà de descans i de teràpia. Jo t'esperaré teixint i desteixint les teues mateixes infidelitats... literàries", féu ella Estimar és ja una infidelitat, com ho és escriure. Tendim cap a la mudesa i al cos inert, invisible. La vida contemplativa, diguem-ne, a la que convida Althaia. L'estat dionisíac permanent, amb moscatell romà o bourbon, que tant se val, nèctar o ambrosia. O com la embriaguesa que proporciona la mar. Borratxeres de mar en matins que t'encega el sol. Edip, Tirèsias, Homer. Banys de lluna o d'estrelles, de pluja d'argent o daurada, d'humits sexes femenins. Un tempesta d'estiu a la mar de paraules que dus, escrites, estimades. Posar-li límits a la mar, a l'amor. Allò que les cartes mateixes de navegació delimiten. I ni tan sols això. En aquest viatge pots eixir-te'n de la vora de la carretera, acabar a la cuneta, podria ser que al viatge de tornada, sense retorn. Un viatge és una pèrdua. De temps, del sentit, de l'espai, podria ser que arribares a perdre les maletes o els papers. Podria ser que et preguntares: "Què faig jo en aquesta illa a la qual mai no he arribat?". Què faig jo en aquest llit estrany, en aquest llit que trobe estrany, amb una dona per a la qual no deixe de ser un estrany. El mateix estrany de cada estiu. El viatger, l'escriptor. Aquest estrany. El que té d'estrany l'amant. Més estrany encara resulta l'amor en llocs que no són els d'habitud. Als que et dus la dona estimada o la seua memòria. L'amor té la seua pròpia memòria; igual que la mar les despulles de la seua història. La història de cadascú es perd a Althaia; de la mateixa manera que Althaia es perd en el temps. (Ens perdem en el temps; que el temps no es perd mai, seria massa fàcil, això). Es fa la història cada vegada que s'arriba a port o es toca la vora de la platja. Còdols; com tot el que hem sigut des de fa anys, d'un temps cap ací. La història pot comptar-se també per les arribades i les partides al voltant d'Althaia. Les nits de lluna plena en les que ens va ser del tot impossible conciliar la son; o aquest somni de somiar que Althaia arribara a ser l'últim amor, el principi i el final de tots els amors impossibles. L'amor, impossible, com ara el desig. Igual que atrapar la mar en una mà o amb una mirada. Un impossible que la literatura busca com a representació. Flaubert ho sap. Un gat vell. M'hauria agradat preguntar-li si allò que de veres estimava no eren les dones que hi havia entre novel?la i novel?la, entre cada capítol. "Vosaltres no estimeu les dones. Són només els vostres personatges", em recorda la memòria d'una dona estimada, perduda en les pàgines d'una novel.la. I quina no? Quina de totes elles no ha sigut la meua amant i tot just la protagonista? La dona que acaba per ficar-se en les pàgines d'estil que delimites com a espai d'una novel?la.... "No t'enroques massa amb una dona", li vaig sentir dir a un marí en cada ocasió que em veia aparèixer per Althaia acompanyat d'aquesta o d'aquella. Enrocar-se, potser igual que la mar que topa i erosiona alhora la roca de l'amor, aquesta realitat. La mar, l'amor. L'espai de la novel?la està contingut a la mar. Horitzó sense límits que les cartes de navegació et permeten transitar. Són també cartes d'amor? Ho és tota forma d'escriptura, com ho deu de ser la mirada. La mirada que contempla des de la paraula. Que duem la paraula per davant o acabem per dir-ho tot si fa no fa. La mar, també, esdevé escriptura. Igual que la pluja, pols d'estrelles, sexual, de sentiments i emocions. Que algú em diga que no ha plorat mentre la pluja, tota la pluja, li queia damunt del cos. Un bany de pluja. Una jove amorosa plovent damunt el meu cos. Com un bany de mar, d'estrelles, de la llum lunar, de la humitat amorosa dels cossos estimats. Ens trobem a Althaia, amor contingent d'unes poques nits. Les suficients per a saber que l'amor és estrany i passatger. L'amor amb un estrany, amb un viatger imprevisible, passatger d'autopista. Bonica mort si la xica la russa de que vaig dur uns quilòmetres per l'autopista, fins el Club on recalava, m'haguera proposat una fel.lació sobre la marxa a qualsevol preu, amb els ulls ben oberts, els seus, amb la seua boca estrangera, en profunditat, fins l'extrem de perdre el control del volant i simplement imaginar que és el plaer qui et fa volar. Volar en aquestes altures. Althaia és una volada. Diguem-ne: un vol d'ocell. Ni tan sols no cal, maleïda falta que fa, de navegar en vaixells d'aficionats. Ni un navegant, ni un viatger, ni un escriptor ni un amant no és un aficionat. A què o de què? S'estima per aquest sentit de l'amor que ens dóna la vida, que ens produeix la dona; de la mateixa manera que es navega, vull dir, per l'atracció mateixa de la mar. I t'escriu l'escriptura, ella, la dona damunt el cos de la qual escrius. "Deixa que estenga el paper sobre la teua esquena nua per tal de prendre unes notes, per a prendre't, amor, en les meues notes d'escriptura", li dic. Escriuré aquestes pàgines sobre la teua pell. Les últimes carícies d'un estiu que podria ser també l'últim. Althaia, amb tot el dret que li confereix ser la companya d'amors, vull dir, el fet d'haver fet l’amor amb mi, que això sempre s'agraeix, no diré si es paga. Altaia em pregunta per què aquesta obsessió meua per la mort a la mar, si no hi ha mar que arribe a morir mai, que sempre renaix, més encara si es tracta de la Mediterrània. "Era Homer qui estava obsessionat amb la mort a la mar, amb la mar i la mort". "Homer era cego. Tu m'ho vas dir. Cego, ¿de quina manera podria veure la mort, vull dir, la mar?", diu ella Et desarmen, les paraules d'una dona; et desarmen els seus ulls, la boca, el seu cos... La humitat que els plou. Tant de somni. Ho has d'entendre, Flaubert. L'estiu és propici per als somnis; el meu psicoanalista està fart de repetir-m'ho. I no vages a pensar, Flaubert, que he estat tancat a un establiment psiquiàtric, que podria ser. Tampoc és tan senzill, això de tornar-te boig, que t'agafe la bogeria. Sí. Has de tapar-te les oïdes amb cera verge per no escoltar el cant de les sirenes, no contestar al telèfon ni respondre el correu que t'arriba cada dia, atrevir-te a dir-li: "tu vas ser l'última dona de ma vida" a aquesta dona que ni tan sols coneixes o a la que només has acariciat amb els teus múltiples braços de polp marí. ¿Un mariner, un home de mar, jo? Navegant de cossos. Ulisses de ficció, impostor, que es quedà atrapat, ¿enrocat?, a la platja d'Althaia. La resta és el somni de la dona que t'espera. El llibre que només escrit esdevindrà una botella llançada a la mar amb el missatge de la impossibilitat d'escriure sobre aquesta mateixa mar. La pèrdua. Escrit sobre la mar, damunt l'arena o els còdols de la platja, sobre un cos de dona; posem-ne Altaia, o aquesta o l'altra dona. El vent. Hi ha calma total. Els vaixells de vela estan inerts en aquesta espècie de badia que forma l'Olla, El pirotècnic dibuixa un somriure sabut quan li preguntes si el vent, si la lluna, si la mar, si aquest dia d'agost afavorirà o què la disparada del castell de focs artificials. Els déus ho diran. Que açò és assumpte de déus, de semidéus si més no, d'herois mítics, d'homes tan dèbils com qualsevol altre mariner, escriptor o caçador de la vida que perd el cap en una marea. Elles, tan belles com una deessa. No es pot viure ni escriure sense moscatell romà, sense el perill d'accelerar el cotxe a la autopista, sense una deessa feta carn de dona. Tampoc no es pot escriure, viure, sense el vi, sense la velocitat, sense l'amor al que una dona vol arrossegar-te i fins i tot enrocar-te. No es pot viure, escriure, ni tampoc tot el contrari, sense Althaia. No purifica i tampoc no crema, el foc. És un artifici i ho sabem, entrem en la complicitat de la festa. El foc, ni purifica ni consumeix, ni tan sols crema, no. El foc és una il?lusió dels sentits, igual que l'avern són les flames imaginàries d'allò patit per amor. Els focs d'artifici d'aquest castell tenen la seua pròpia escriptura. La fugacitat d'una carcassa és un llampec que la mirada no arriba a agafar, ni ho intenta. No hi ha paraules que puguen dir el que és la invenció d'un llampec. ¿Qui digué per primera volta la paraula Amor, Sentiment, Emoció, Foc, Artifici...? I per a què? Els cossos, amb la mirada, se submergeixen en la mar amb el seu horitzó de foc. Aquesta volta és el cel que crema. I la carn, si aquest foc d'artifici et travessa la pell, que així és. La festa és el foc. I les llàgrimes que brollen en els que ho contemplen són de vi i de sal, de moscatell i d'una alegria llunyana, ancestral, de marins que albiren a la fi les llums incertes, enganyoses de la costa. Trossos de lluna vermellenca on es trenca el cor. Althaia és una nit de lluna i foc. Althaia és la mar que acabarà feta cendres. Viatger, Ulisses, arreplegat entre les flames. Vas teixir el teu somni i, com la nit, la vida s'apaga... III Farem les maletes, Flaubert. La dona que m'acompanyava desaparegué anit entre les aigües de la Mediterrània o potser va partir, polissó d'amor, en un vaixell d'autèntics homes de mar. Deixem els oblits i oblidem les cartes de viatge. Els records es van cremar en el simulacre d'artifici, en el foc del castell. Deixarem també, perdut, un disquet amb el recompte de les paraules escrites: <El somni d'Althaia> Hi ha una autopista de tornada. Amb revoltes en les que no hauria de passar dels cent vint quilòmetres per hora, a tot estirar cent quaranta, tu ja ho saps, gatet. Abandonar una ciutat és partir cap a una altra. Si no t'encegues en el camí. Rere l’última mirada al Mediterrani, abans d’entrar al túnel, els llums del cotxe apagats, els teus ulls, Flaubert, molt oberts, Homer, jo mateix, com el desig, cecs Ítaca és en girar la carretera. Si tornem a naufragar en ella. Altea, estiu del 99, L'Eliana, tardor del 99 |
| © 2000 Josep Lluís
Seguí Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
 Josep Lluís Seguí. Nascut a
València, 1945. Escriptor. Novel.lista. Periodista. Analista i professor de cinema.
Articulista de premsa. Conferenciant. Obra literària publicada (selecció): <Les
tribulacions de rosa Vermell>, <Una eixida, Sam>, <El laberint de l'home
llop>, <Rosa Vermell, detectiva privada>, <Rosa Vermell i l'amant que arribà
de l'Est>, <Biografia de J-L.>, <Diari de bordell>, <Comèdia>,
<El segrest de Xico Black>, <Quadre de cavalls>, i altres.Guionista de ràdio, televisió i audiovisuals. Crític de cinema, arts plàstques i mitjans de comunicació. Coordinador i presentador d'actes culturals. Comissari d'exposicions d'artistes plàstics. Webmaster i coordinador de pàgines web. Saxo tenor del grup de jazz INTOCABLUES TU Amb residència actual a L'Eliana (País Valencià) He residit a New York, Barcelona, La Havana, i París. Membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), PEN CLUB, Escriptor Valencias d'Audiovisuals EVA), Guionistes Associatats de Catalunya (GAC), Unió de Periodistes Valencians (UPV), GUIONS.COM. Associació Valenciana de Crítics d'Art (AVCA), CEDRO, SGAE, Web professional (AELC): www.partal.com/aelc/autors/elsegui/index.html Web personal (La Factoria) www.falcon-es./usuarios/jlsegui |
William S. Burroughs: