ESSÈNCIA
DE MITCHUM
per Richard Peabody
Avui és un d’aquells
típics dies en què no tinc la força necessària per obrir uns gofres congelats, i
enlloc d’això m’estic a la cuina mirant com una cortina d’aigua cau per
les finestres tipus Andersen. Veig la porta de l’armari mig ajustada, i penso que
potser al final m’afaitaré, faré alguna coseta de profit, i trobo el desodorant de
la Cynthia on normalment hi ha la meva espuma d’afaitar. Què és això? Mitchum?
Aixeco el pot verd pastel. M’està fent el salt la Cynthia? Algun paio ha deixat la
seva...? Oh, ara veig la paraula Mitchum, en relleu, envoltada de lletres de
fantasia blanques i roses. És Lady Mitchum. A quin sonat se li ha acudit posar el
nom de Robert Mitchum a un perfum de dona? Aquests publicistes de Revlon deuen anar pujats
de crack.
La Cynthia em truca des de la feina. Està de molt
mala llet.
--M'han posat una multa.
Típic de la Cynthia. Sempre parla de les
conseqüències i mai de la seva responsabilitat quan és ella qui s'ho ha buscat.
--Què has fet doncs? T'has saltat un stop? --li dic.
Té una nova mania de saltar-se els stops, que
realment em posa els pèls de punta.
--No té gràcia, Chip.
Noto com li tremola la veu. El senyal per deixar de
fer-me el graciós.
--Ho sento, carinyo. Explica'm què ha passat.
Conduia amb el walkman posat. No té importància, això. El seu Honda està tan cascat
que l'equip de música ja era irrecuperable des de que la vaig coneixer. Però això de
conduir amb el walkman posat és nou. Per descomptat, ella no sabia que era il.legal. I no
puc dir que hagi sentit parlar que hagin enxampat algú per això.
-A quant puja la multa?
-Uf, dic. I penso, adéu a les pizzes del cap de
setmana. Merda.
D'alguna manera, aquest problema m'omple d'energia. Em
torno creatiu. Obro la nevera. Agafo unes cassoles que xoquen entre sí. Faig una sopa de
debó. Tiro verduretes a l'olla. Deixo que coguin tot el dia. Veig que la Cynthia està
cabrejada però li encanta el comí i està encantada que hagi fet el sopar.
-Lamento que se t'hagi emmerdat el dia, li dic.
L'abraço. Li dono un petó a la galta. Enfonso el nas en els seus cabells castanys i
respiro a fons.
-Vaig a dutxar-me, em diu a cau d'aixella. I la deixo
anar dels meus braços.
Tallo tomàquets, els assaono amb oli i alfàbrega.
Obro les dues últimes baguettes. I llavors reparteixo la sopa en els únics bols
decents que tenim. De blanc-brut amb ratlles d'un blau tradicional.
La Cyn em sorprèn, tornant de la dutxa, se m'acosta
encara embolicada amb tovalloles de color pruna.
La sopa és bona, em relaxo i la miro com menja. Amb
les forces renovades, es torna més xerraire. Però no sintonitzo el que diu, la
musicalitat de la seva veu em captiva i no puc distingir les paraules. A més, no estic
acostumat a sopar amb una dona que ensenyi tanta cuixa i és molt dur fer veure que no
miro. Perquè ho faig, sempre que puc. Mirant els petits sécs del genoll allà on una
cama creua per sobre l’altra; on la tovallola deixa entreveure les cuixes, encara
rosades per la dutxa, mirant com s’ha col·locat la tovallola a la regatera.
--Chip. Ni tan sols m’escoltes.
Sembla ofesa. Em concentro.
--Ho sento, xata. Només pensava en tu i en aquell
poli de matí. Ella mou el cap. –Gràcies per la sopa. La propera vegada posa-hi una
mica d’all. D’acord?– S’enretira de la taula. Li arrenco la roba
púrpura per la cintura quan passa. Em pica els dits però fa una rialleta i de sobte
estem a la catifa beix de la sala i els dos gats escandalitzats salten del futó i
se’n van, avergonyits dels seus amos.
Aquesta nit somio amb Robert Mitchum. Sóc al mig del
carrer. A Old Tuscon o algun lloc així. Se m'acosta, enfosquit per aquesta sorra que
s’arremolina. I a més, canta. Puc distingir les paraules de "Thunder
Road". Puc veure les botes negres de "cowboy", però no la seva cara de
tanoca. Potser és a uns divuit metres abans que el vent comenci a afluixar. I llavors el
veig. Sí, és en Mitchum, i encara canta. No em puc moure. Sé que els peus no em
respondran. Vull córrer. Perquè en Mitchum porta un vestit de dona. Un d’aquests
modelets de Miss Kitty a La ley del revólver. Amb plomes d’estruç i mitges
de malla negra. I els seus llavis molsuts amb Ultima II Sexxxy Red. S’atura davant
meu. Un moment d’spaghetti western. I  aleshores va i em diu: --Fes-me un petó, xato.— Em desperto amb una suor
freda i surto del llit amb mandra i camino sense pressa cap el bany on Lady Mitchum
espera. Obro el vaporitzador i ensumo el perfum per la vàlvula. No gran cosa. Segur que
es tracta d’aquesta mena de glicerina de tetraclorhidrat d’alumini i circoni.
Sigui el que sigui, cony. El provo automàticament. No em fa cap efecte. Em dic a mi
mateix que demà em tallaré el cabell i potser buscaré feina. Decididament tinc massa
temps lliure. Llavors, me’n torno al llit a les palpentes.
|
Richard
Peabody va néixer a Washington, D.C. i ha publicat quatre llibres de poesia i dos reculls
de contes. Actualment ensenya escriptura creativa a la John Hopkins University ai al
Writer's Center a Bethesda, Maryland. Peabody és el fundador de la revista Gargoyle
Magazine, i co-director de la sèrie Mondo (Mondo Barbie, Mondo Elvis, et al.) per al St.
Martin's Press. El seu llibre més recent és 'A Different Beat: Writings by Women of the
Beat Generation', que ha editat per a l'editorial Serpent's Tail/High Risk. Se li pot
contactar a hedgehog2@erols.com a Arlington,
Virginia.
William S. Burroughs: