KUKA DE LLUM
D’Alice Mullen
Traduït per: Gisela Angulo, Neus
Flores, Mª del Mar Martínez andMontserrat Majó.
Cel·la BX 23915
Presó del Comtat de Stratham
Dover, New Hampshire
Quan va entrar per primer cop,
estava fet una merda. Estava sortint de l’heroïna, sense ajuda, sense medicaments,
sense res, tenia el mono. Tot el que se sabia d’ell eren els gemecs, els crits i la
malaltia.
No m’importava gaire. Per ser
sincer, el que li provocava l’addicció era la cosa més interessant amb què
m’havia trobat en mesos. Sé que és una mica pervers, però cada dia passava alguna
cosa diferent. El que més m’agradava eren les al·lucinacions i les coses que deia
mentre suava, amb febre, mig adormit. Era com escoltar una part de la conversa i mirar
d’endevinar l’altra. M’inventava històries senceres i guions, que després
adaptava a les coses que ell deia. Em tornava boig intentant posar una cara als noms que
pronunciava. Els que més repetia eren Tran i Lídia. Cada vegada que provava
d’imaginar-me’ls, només em sortien versions deformades de la seva cara. Quan la
febre era molt alta, em passava molta estona mirant-me’l. Els ulls es movien sense
parar en flaixos ràpids sota les parpelles. Tenia els llavis ressecs, i a vegades quan no
parava de parlar i parlar sense que res del que deia tingués sentit, se li tallaven i
li sagnaven. Té la mandíbula força quadrada i pots endevinar quan serra les dents
perquè sembla que se li eixampli, o bé que sobresurti més sota les patilles que es
converteixen en pèl moixí.
Quan estava tan malament no em podia amagar res.
De vegades plorava com una criatura i d’altres cridava com un boig. Normalment, aquí
la gent està bastant ben protegida, i no ho dic amb doble sentit. En Harlo no ho estava.
Pel que fa a la neteja, estic segur que els guàrdies me l’haurien assignada si no
l’hagués feta. A més, com que també haig de viure a la cel·la, ha d’estar
presentable. Al cap de dues setmanes va començar a situar-se. Recordo que una nit mentre
el refrescava amb una tovalloleta humida, em va mirar directament als ulls. Aquella va ser
la primera vegada que ho feia i em va reconèixer. Feia dues setmanes que estava aquí i
per primer cop va adonar-se de la meva presència, perquè era jo qui el cuidava.
Era estrany, quan ja no estava tan fotut, era com
veure la diferència entre un vestit posat o penjat. Semblava que tornava a ser ell i
anava definint el seu caràcter. He de dir que va tenir una desil·lusió quan es va
recuperar. D’una banda, era com si el conegués de tota la vida, com si fóssim
amics; en canvi ell no sentia el mateix. Però si em poso en el seu lloc, ho puc entendre.
Durant un temps estàs fet una merda, boig i quan et recuperes, el teu company és
amable amb tu? Així doncs, m’he apartat d’ell i l’he deixat sol. Ja han
passat unes quantes setmanes i no hem parlat gaire. De tant en tant em mira amb una
expressió estranya mentre estem junts a la cel·la, però la major part del temps quan
és oberta i tenim accés a l’àrea comuna, m’evita. Això ja m’està bé,
perquè sembla que ocupi tota la cel·la, però potser només m’intimida aquell cos
musculós.
Cuidar-lo em va anar molt bé. Ho trobo a faltar. Des
que vaig arribar he tingut la tendència a fixar-me en les coses més estúpides. No sé
si és avorriment o si estic massa pendent de tot. Per exemple, odio profundament
rentar-me les dents. M’agrada tenir-les netes i tot això, però el que em rebenta
és el procés. La manera com tot es belluga mentre te les rentes... M’he passat
hores intentant fer-ho sense moure el cap, però m’és impossible. Tampoc no suporto
mirar endavant quan camino, perquè tot es mou a cada pas. Em miro els peus mentre vaig
caminant per no notar-ho tant. Vaig intentar caminar ben rígid, però els guàrdies em
feien patir quan em deien que anava massa a poc a poc o que els posava nerviosos. Com que
mentre cuidava en Harlo em vaig obsessionar tant amb el que necessitava, o com anava, al
final vaig poder apartar del meu cap aquestes merdes.
En James, el meu antic company de cel·la, pensava que
jo estava massa tens, massa nerviós. A vegades el trobo a faltar, em pregunto en què
està ficat ara. Sempre em vaig sentir més còmode amb els altres paios un cop vaig tenir
clara la meva relació amb ell. En James va ser el que em va posar aquest maleït nom.
Cada matí quan em vesteixo, em veig aquesta piga a l’espatlla, quan la miro de cua
d’ull em penso que és un insecte. Així que gairebé sempre m’espanto quan
estic mig adormit, i faig un bot o l’espolso. Això li agradava a en James, pensava
que era una bestiesa que cada nit me n’oblidés. Assegurava que era com una marieta.
Així que entre l’insecte, el meu cabell pèl-roig que sembla més taronja que cap
altra cosa, i la meva facilitat de paraula em va posar el sobrenom de kuka de llum. Tothom
m’ha dit així des que en James ho va fer el primer dia. Fins i tot els guàrdies.
Amb el temps t’acostumes a qualsevol cosa. El que em fot no és el nom; és aquesta
piga. Per què cada matí he de passar pel mateix, que me n’oblido? A vegades penso
que el meu cervell no rutlla bé, o que haig de reduir la dosi de cafè. No ho sé.
Ara entenc perquè en James em volia protegir quan
vaig arribar per primer cop, a mi em passa el mateix amb en Harlo. És com una barreja
entre cuidar un animal malalt fins que es cura, i fer-se amic del nen nou a l’escola.
Potser aquesta comparació no funciona, perquè a vegades quan estava molt malalt era com
burxar un animal trepitjat a la carretera amb un pal, encuriosit. Si penso en ell com
un nen nou de l’escola, puc ensenyar-li com van les coses. És a dir, si em deixa.
Però també el puc veure emprenyat amb tothom i caient de morros. No sóc jo el cabró
retorçat?
Suposo que té raó d’estar paranoic. No em
coneix i segurament es pensa que l’únic motiu pel qual l’he ajudat és perquè
vull alguna cosa. És impossible dir-li a algú que t’interessa perquè et distreu
(bé, simplement no crec que funcionés, així que miro de deixar-lo estar).
Per tant, estàvem asseguts a la cafeteria i, com de
costum, ningú no parlava perquè només disposem de quinze minuts per menjar i no tenim
temps per això. Jo ni tan sols mirava el plat, més aviat engolia el menjar mentre
observava al voltant amb una certa indiferència. Em distreia el fet de mastegar, tot es
bellugava, però, si més no, és més fàcil menjar, i menjo ràpid si no m’ho miro.
Així que només se sentia el soroll de les forquilles en els plats de plàstic, i com
s’arrossegaven les safates marrons sobre les taules, i en Harlo va parlar. No és que
la sala estigués en silenci absolut, se sentien murmuris i una remor de fons a
l’altra banda mentre els paios acabaven i s’afartaven, però des d’on jo
estava assegut la veu d’en Harlo va ser com –Boom. És tot el que vaig poder
sentir.
Suposo que ja tenia moltes ganes de sentir-lo, per
això em va passar. Així doncs, va dir amb una veu clara i potent a tots els que estàvem
a prop i a ningú en particular:
– Sabeu on hi ha un lloc que faci por?
Tots els que sèiem a la vora ens el vam mirar com si
estigués boig i es va respondre:
– Dins d’un tros de pollastre fregit.
I ens va mirar com si estigués buscant algú que el
recolzés o hi estigués d’acord, o alguna cosa semblant. Mantenia una expressió
seriosa, com de confiança total, com si estigués transmetent una veritat evangèlica (Paraula
de Déu). Seguia mirant i el vaig observar obertament, sense poder apartar la mirada,
i vam acabar sense treure’ns els ulls de sobre. La seva expressió va ser el que em
va matar; estava d’un seriós que espantava. Vaig esclatar en un riure boig tan
bèstia que feia mal com un dimoni. Llavors no sé ben bé què va passar. Mentre ens
miràvem, va ser com si veiéssim alguna cosa que ens era familiar.
Ara em parla, no gaire però sí de tant en tant, i
sembla com si ja no estigués paranoic amb mi. El van tancar per robatori amb
intimidació. Un cop hagi presentat el seu al·legat, segurament li cauran sis anys. No li
vaig donar explicacions sobre mi. Aquesta nit, mentre s’estava desvestint, li he vist
el tatuatge. A la part superior del braç té dibuixat un lleó aixecat que porta una
bandera en una urpa, com una caricatura, i a la bandera hi té escrit el nom, Harlo. Un
tatuatge amb el teu propi nom em sembla la cosa més estúpida del món però, segons com,
li escau. Els colors estaven descolorits, com si després de fixar-los els haguessin
estirat amb força. Deu tenir uns vint-i-set anys, però el tatuatge sembla més antic.
Avui hem anat al jutjat. Érem set a l’autobús.
Un dels paios era dels més perillosos, així que els guàrdies estaven molt tensos. Els
he sentit dient-li "Cuba" però no sé perquè l’havien de jutjar. Hi havia
tres guàrdies i dos d’ells estaven com enganxats a aquest paio, de manera que mentre
s’ocupaven d’ell a la resta ens han ficat en una sala del jutjat que no
s’utilitzava. Durant una estona l’Adam ens ha explicat històries. Sempre està
amb aquestes merdes, i si no ens parla de la seva amistat amb l’alcalde de
Providence, ens parla dels diners que guanyarà quan surti de la presó. Així hem passat
l’estona durant dues hores. No només amb les històries de l’Adam sinó també
amb l’estira i arronsa entre ell i els altres paios. Te l’has de creure; sempre
li prenen el pèl. Podria estar al Titànic dels collons i parlar i parlar de com és de
segur el vaixell i de quant ha pagat pel passatge fins a trobar-se escopint aigua salada.
Al cap d’un moment, però, tots estàvem avorrits i callats. Alguns s’han
adormit, i m’he adonat de la sort que suposa no tenir un company de cel·la que
ronqui.
Jo només esperava comparèixer davant del jutge i que
em donés data per a la pròxima revisió de la condicional. Normalment les programen a
intervals regulars, però quan es va dictar la sentència, com que era jove, no van voler
perdre de vista la meva rehabilitació. De fet, no sé com se suposa que l’haig de
sentir, així que mai no sé si hi estic mes a prop o més lluny.
Tenia disset anys quan vaig calar foc a la casa de la
Misty. Havíem estat sortint durant set anys, des que estàvem al cinquè curs. No sé
perquè va voler tallar. Ho havíem deixat altres vegades, però aquell cop va ser
diferent. No sé què li va agafar, però el cas és que no em volia veure més. La seva
mare estava a la feina, i ella va sortir perquè havia quedat. Ho sé perquè la vaig
veure marxar amb ell.
He anat a l’assistent social, al psiquiatre, al
psicòleg, a tots. Cap d’ells m’ha pogut fer entendre el que em va passar
aquella nit. Mai no he sentit res d’igual, ni abans ni després. No era jo. La
coïssor enganxosa del gas se’m posava al nas i al coll; gairebé el podia notar quan
respirava per la boca. Podia sentir el líquid fred com es movia dins de la llauna
vermella de metall mentre carregava aquell pes a les mans. La vaig inclinar com si
estigués regant les plantes, pensant en les flames que sorgirien d’allà on el
vessés. Vaig fer un regueró per sobre el sofà de flors de l’amagatall on la Misty
i jo ens ho muntàvem. Vaig estar-me mirant com la roba quedava xopa mentre la humitat
s’escampava i les flors es tornaven vermelles com la sang.
Estava a la porta d’entrada d’aquella
habitació quan vaig encendre el llumí. No va ser un moviment exagerat del canell ni un
arc lluminós en l’aire, sinó que va semblar que passava a càmera lenta. Simplement
el vaig deixar caure. La guspira diminuta del cap del llumí va fer pampallugues
tornant-se petita i blava fins que va entrar en contacte amb els vapors que pujaven de
l’estora mullada. El so va ser com una alenada suau, un impetuós bluuf!!!. Em vaig
quedar mirant com s’escampava fent onades i s’apoderava de tot. Hi havia tantes
olors diferents, com de cabell cremat, de cafè, plàstic negre i pneumàtics
socarrimats... M’hi hagués estat més estona, simplement mirant-m’ho, si no
hagués estat per la calor. Quan vaig marxar, les flames es perseguien entre elles,
pujaven per les parets com esquirols enfilant-se als arbres i espetegaven, cruixien i
xiulaven per a mi. Vaig estar-me al bosc del darrere de la casa mirant com
s’apoderaven de tot. Vaig sentir les sirenes dels bombers sonant i vaig saber que
havia de marxar, però em costava apartar els ulls de tot allò. La petita guspira blava
que havia encès s’havia transformat en unes flames enormes que pujaven cap a
l’aire fresc de la nit arrencant grans trossos de la teulada mentre creixien. Petites
espurnes s’elevaven portades pel vent com estels en la nit fosca.
Aquí és on rau el problema: d´una manera lògica
entenc que el que vaig fer va ser incorrecte. N´estic avergonyit perquè veig que era
destructiu i no portava a res. Però aquell foc, no ho sé. Aquell foc va ser la cosa més
sorprenent que m´ha passat mai. Quan penso en aquelles flames, l´alçada que agafaven,
l´escalfor que sortia d´aquell lloc, l´olor a torrat que feia l´aire ple de cendra, em
sento com si tingués un do que ningú d´aquí no veurà mai.
Per tant, estàvem tots esperant, pensant que el temps
que passa és el mateix que s´esmuny mentre estem a la presó. Estava a l´última fila
de la tribuna del jurat on ens han col·locat, i en Harlo estava al meu costat.
M´ha fet uns copets a l´espatlla i he fet un bot per
la càrrega estàtica que s´ha creat. En Harlo ha assenyalat l´ampit de la nostra
esquerra.
Mira -ha dit- una marieta de Jonestown.
M´he tombat i he vist les llunetes vermelles i negres
mortes que embrutaven l´extrem blanc de la fusta. La idea era clara, però m´he adonat
que de seguida he sospitat pensant que qualsevol observació que tingui a veure amb
insectes podria ser una indirecta cap a mi. Però tan aviat com he deixat de banda aquest
pensament, n´ha aparegut un altre per reemplaçar-lo i li he contestat.
- Mmmm. Kool-Aid.
A en Harlo se li ha posat aquest somriure forçat a la
cara, i m´ha llençat una mirada radiant. No semblava que ningú més ens escoltés, era
una cosa només entre nosaltres. Ni tan sols sé si algú ho entendria, però el moment ha
passat i també l´oportunitat de dir-ho als altres i de fer-los riure, i en Harlo i jo ho
hem deixat córrer.
La claror de la tarda s´escampava per la sala del
tribunal i notava la llum del sol que, comparada amb la fredor de la presó,
m´embolcallava de forma molt acollidora i càlida. Al final, a tots ens ha tocat estar
davant del jutge a la sala. M´imagino que en Harlo ha fet el seu alegat i a mi se m´ha
assignat una nova data per presentar-me davant el consell de la condicional. L´Adam va
marxar una estona i va tornar amb una mirada pansida però no va dir gran cosa més aquell
dia. Quan erem tots a l´autobús per tornar tothom estava destrossat. És curiós que
després de tot un dia de no fer gairebé res puguis sentir-te tan cansat, però sé per
experiència que et poses nerviós i molt tens a la sala del tribunal i això t´esgota.
Tant fa el perquè estiguis tens, podria tractar-se només del fet d´encarar-te amb la
sentència, de l´esperança cínica de sortir-te´n, però sigui el que sigui, ens queia
al damunt com una llosa.
El trajecte de tornada a la presó en autobús va ser
tranquil, com qui diu podies sentir els cervells rebotant dins els cranis amb els sotracs.
M´evadia mirant per la finestra i en Harlo era al meu costat. Mirava els arbres nus com
passaven de llarg com un llampec i els munts de neu a la cuneta amb una crosta fosca pels
fums. Així, de cua d´ull vaig veure en Harlo fer un gest estrany, em vaig girar per
mirar-lo més de prop i el continuava fent. Mantenia la mà cara avall, paral·lela al
terra i d´alguna manera treia el cap des del darrera i mirava ara a un cantó ara a
l´altre amb els ulls que li sortien de les òrbites i un rictus estrany amb els llavis
apretats. No deia ni una paraula. Va deixar caure la mà al costat i va tornar a mirar al
voltant com si res no hagués passat. Vaig mirar de nou la carretera i vaig intentar fer
el mateix, però sincerament em començava a preguntar si se me´n reia. Al cap d´uns
vint minuts, no m´ho podia treure del cap i el fet de no preguntar-li-ho estava a punt de
tornar-me boig.
- I doncs què ha estat allò? - vaig dir, repetint
una mica el gest de la mà.
- El què? -va dir
Vaig repetir el gest intentant imitar al màxim el
que havia fet.
- Allò.
- Oh -va dir com si se n´hagués oblidat del tot. I
llavors ho va tornar a repetir, una mà fent de paret, el cap esforçant-se per
sobrepassar-la, el gest de O a la boca i va afegir-
Sóc una boca d´incendis, estic intentant veure-hi
des de sota la neu, i saludo a tothom que passa.
No hi fa res que fos collonut que ho fes primer ell i
llavors ho deixés estar fins que li ho vaig preguntar, però n´estava tan segur... Era
com, oh, i tant.
Aquella nit em va costar dormir. El tribunal m´altera
molt tal com és, però els dies que em poso a pensar en la Misty i el foc, tinc malsons.
Tinc somnis d´aquell foc molt distorsionats respecte d´allò que realment va passar. En
James m´explicava com parlava mentre dormia o donava voltes i em movia però mai va
acabar de treure´n l´entrellat. Així doncs, durant la nit continuava despertant-me de
tant en tant. No paraven de perseguir-me imatges curioses per no deixar-me dormir i no hi
havia manera de desempallegar-me´n. Deurien ser al voltant de les tres del matí. Podia
saber l´hora per la llum estranya que es colava per la finestra, i per la manera que ho
tocava tot amb aquell blau humit tan especial. El llençol, el tenia tot enredat al
voltant del coll i el notava fred, com si hi hagués hagut un corrent d´aire a la
cel·la.
Tenia la mà d´en Harlo sobre l´espatlla. El palmell
em pressionava la part alta de l´esquena, i els dits s´ adaptaven als tendons que unien
l´espatlla amb el coll.
No sabia què fer. Vaig trigar uns segons a recordar
on era i a imaginar-me de qui seria aquella mà. Sempre peco de ser massa confiat. Per
tant, vaig frenar la respiració que entrava i sortia dels meus pulmons, per fer veure que
dormia. Aguantava l´aire, deixant-lo anar a poc a poc, i la mà encara seguia allà.
Sentia que l´escalfor de la mà deixava un relleu com de braille a la pell. Aquell tros
petit de carn establia el contacte entre nosaltres. Estava convençut que quan la mà es
retirés, tindria marcades les empremtes a la pell. Vaig contar les respiracions lentes
mentre intentava no tensar la musculatura i evidenciar que estava despert. Quinze sèries
d´aspiracions lentes i expiracions regulars continues.
Tota la meva concentració se centrava a fer veure que
dormia, i en el tacte de la mà. No havia sabut mai que pogués experimentar tantes
sensacions a través de l´espatlla. No havia sabut mai que la meva pell tingués tant a
dir-me. Podia notar la mica d´humitat del palmell de la mà, com la rosada. I vaig saber
que les seves mans estaven suant lleugerament. Notava com les articulacions li cruixien
quan les agafava. Notava l´aire fresc que em tocava la pell entre els seus dits. I durant
una dècima de segon, vaig pensar que podia percebre la seva respiració. Però potser
l´havia confós amb la meva. I llavors la va retirar.
El primer que vaig sentir va ser una sensació
d´alleujament. Després, ja no hosé. El pes de la mà havia desaparegut tan ràpidament
de sobre meu que em vaig preguntar si ho havia imaginat. La tensió que la mà havia creat
en mi i que semblava que duraria per sempre, es va anar alleugerint a poc a poc. Llavors
no me´n vaig ni adonar que el meu cor bategava a tot drap, ja que provava amb totes les
meves forces de semblar adormit. L´escalfor de la mà m´havia semblat insuportable
mentre la tenia a sobre, però tan bon punt la va haver retirat vaig tenir la sensació
que tot el meu cos entrava en erupció com un infern contingut. Tanmateix, després vaig
passar la resta del matí tremolant sota els llençols il·luminats per la freda llum
blava. Al final em devia adormir en algun moment. Em vaig despertar d´un bot quan
l´alarma de l´altaveu va sonar al passadís. Em sorprèn que les convulsions carregades
d´adrenalina d´aquella nit cedissin prou com per a deixar-me dormir ni que fos una mica.
A la llum del dia no volia reconèixer res del que
havia passat. No sabia com encaixar-ho. Així que vaig fer com si no hagués passat res.
En Harlo també ho va fer. Crec que ho vam fer. Durant la primera part del dia hi havia
tensió, com si volguéssim fer que allò no hagués passat. Però de què parlo? Què va
passar? El meu company de cel·la em va tocar. Ja sé que això no és res, però sembla
com si ho fos. O potser només sóc jo. En canvi, la manera que es va comportar en Harlo
l´endemà em va fer sentir molt millor. Quan vaig baixar aquella nit ja estava més
convençut que erem inseparables, i que m´havia posat histèric per no res.
Poc després les coses es van tornar a normalitzar.
Explicàvem acudits i fèiem broma a la saleta del televisor enfotent-nos de la merda que
donaven, i dels altres paios. L´Adam en va deixar anar una sobre nosaltres, que tot ho
fèiem junts. Jo m´ho vaig pensar dos cops abans de reaccionar. No em podia imaginar si
el que deia em posava a la defensiva perquè estic tot confús sobre el que va passar
l´altra nit, o si només em cabrejava perquè és la típica insinuació que es diu
sempre per aquí. En Harlo li va donar la volta d´alguna manera fent veure que se´n
reien de l´Adam.
Unes setmanes després va tornar a passar el mateix.
Jo no podia dormir i potser el vaig despertar. La seva mà va descansar un moment sobre la
meva espatlla com si pensés despertar-me i no es pogués decidir a fer-ho. Així ho
entenc ara. Una part no ha canviat. L´escalfor era igual d´intensa, però ara semblava
que s´escampava des del centre de la seva mà, i més enllà dels seus dits. Vaig
mantenir els ulls tancats, però era com si tingués flames ballant darrera les parpelles.
Em vaig quedar totalment glaçat encara que semblava que estaven passant moltes coses
alhora.
I ha estat així des d´aleshores. De tant en tant no
puc dormir a la nit, i ell no em sacseja. Només m´agafa l´espatlla. Fins i tot he
arribat a apreciar-ho. Provo de prendre-m´ho tal com ve. En certa manera em reconforta
que es preocupi de si dormo profundament. No s´emprenya si el desperto, com farien els
altres, sinó que em tranquilitza. I això evita que quedi atrapat en el laberint dels
somnis. L´escalfor encara hi és. Algunes vegades em torno a adormir mentre encara la
noto.
Aquesta nit no he estat donat voltes al llit. Només
estic ajagut sobre el costat dret, amb la mirada perduda en el ciment que tinc davant. No
sé si sap si estic despert o no. Té la mà a la meva espatlla i l´escalfor és
insuportable. Em porta records del foc. És una guspira intensa, petita i propera. A certa
distancia de mi, fa pampallugues. Els músculs del meu braç dret estan tensos. Els
primers intents de moviment gairebé em fan mal. L´aire em crema les vores internes dels
pulmons mentre espera que el deixi sortir. Serro les dents, i sembla com si fos aquella
nit. Amb un moviment ràpid i subtil, el llumí s´encén. Ja no hi ha retorn. Em passo la
mà dreta pel pit. No puc amagar que estic despert. No puc fer-me enrere de res. La mà em
sua i està freda i mullada. Allargo la mà i la poso sobre la seva.
Deixo que s´hi quedi. Ell no s´ha mogut i jo tampoc.
Ara puc sentir l´escalfor per tot el cos. La seva respiració tèbia al coll. Som en
aquell moment glaçat en què el llumí troba el gas moll i fred. En Harlo i jo ens
encenem.
|
