Yamaha Nòrdica.
Aquell home era una moto.
Li vai dir que em parlés d'ell
i em va parlar de la moto,
una Yamaha no sé quants,
el somni de tots els meus alumnes.
Més endavant li vai dir més
-és interessant conversar amb una moto-
li vai dir que havia petat el meu cotxe
i que mon pare tenia un peu a la tomba.
Es va preocupar pel meu cotxe.
Va dir: Explica-m'ho tot del cotxe.
No en tinc ni puta idea, dels cotxes.
Així que li vai parlar de la vida.
No sé com m'ho vai fer per treure
un tema amb tan poca gasolina.
Aquella resposta el va desanimar,
i més quan la temperatura era
de tants graus sota zero
al gèlid país per on circulava.
Jo m'acoplava bé a la seva Yamaha
i ell sabia treballar l'accelerador
quan notava els meus pits al darrere
l'alè de la boca, la química del gas oil.
Les cartes creuaren 10.000 km,
fins que les respostes van frenar en sec.
Una avaria a l'escalfador. Una rucada.
Mon pare no es va morir després de tot.
Era una altra la mort anunciada.
Les Maduixes trucaven a la finestra.
Les maduixes trucaven a la finestra
Ep! Hi ha algú aquí? A l'altra banda?
M'estava tirada a dins, al llit. Immortal. Immòbil.
Saborejava un dolor de fusta cremada.
Ditades roges al vidre, llaors negres m'escoltaven,
una remor de fulles fosques cridant-me.
Vaig beure una mica d'alcohol. Tot seguit sortia
a abraçar-me a aquella primavera..
Volia ser mortal: una mica més del compte.
Vai penjar el jo ben amunt d'una gran branca.
Per l'ànima corria un camp jugant amb una xiqueta.
Me n'hi vai anar al darrere a aconseguir-lo,
el camp es va fer bosc. El bosc em deixà veure un estiu.
Em vai oblidar de les deixalles que rebentaven la bossa
sota l'aigüera. El temps lligà l'aigua amb tap de suro.
Venus parpellejava.
Un ren amb el musell brut de maduixa em convidà,
m'oferí tot un llac ple de desig i vodka.
No vam trigar gaire a capbussar-nos-hi.
Allí vam nedar tots els estils, vigilats per una nútria vella.
Vaig saludar els vells glaçons que s'estaven
al ventre eixut del cel, una ressaca de llunes.
Al fons, les algues es podrien de romanticisme
amb el llimac de les angoixes.
Amb el cap al golf de Roses i els peus a l'aurora boreal
vaig dormir aquella nit màgica, estranya.
"Jo no sabia que un ren!" Vai somniar en un món
on no hi hagués cadenes, un món a l'alçada de l'ànima.
Un món on la nevera estigués eternament plena
i en poguéssim menjar tots, sense recança.
I allí, amb l'esperit del bosc i de la baia, lluny del jo,
em vaig purificar
i la llum em va curar per dins i per fora.
DOLORS MIQUEL
Dolors Miquel: