EDITORIALS
editorial 1
editorial 2: LA DÈRIA NORMAL
A la ria d’Ea, els ànecs i els gats de sobte van alçar la vista. Unes veus poderoses emergien de les roques i semblava que s’ho emportarien tot a mar. Ni els gavians no se’n sabien avenir: quin vent era aquell que eixordava tot el poble, tot, inclosos els castanyers del camí a Bedarona?
La família Landa havia pescat uns peixos prenyats de substàncies desinfectants i els repartien entre la població. L’àpat era una confusió entre la lluna, la música, el vi, la licantropia de l’Ester Xargay, els ulls de la Xiana Arias, la força demolidora de la Itxaro Borda i la il·legalitat. Perquè a Ea fins i tot les llambordes són il·legals i cal anar amb compte, en travessar el pont de més avall, de no relliscar amb una tifa legal de mala llet de la sacrosanta.
Parlant amb justesa, aquella confusió era la realitat. Jo era l’ambaixadora real oficial dels Països Catalans a Euskal Herria i la Maria do Cebreiro, en Daniel Salgado i la Xiana Arias eren l’ambaixada real oficial de Galiza, i tot el que fèiem, dèiem i vèiem era exclusivament i estrictament real i evident.
Tota la cala il·legal d’Ea s’havia convertit en la caixa de ressonància de les nostres veus, on es barrejaven les pedres basques, el vent, els pirates, l’humor gallec, les eines de la terra que es diuen com jo, la sang, la presó, la memòria i el meu cos català, que, ficat en aquella confusió licantropa, prenia un sentit real, compacte i precís.
El peix de la família Landa es va multiplicar i tots vam compartir-lo: la Leire, en Xabier, la Miren Agur, la Yolanda, la Itziar, la Katixa, i, a mesura que en menjàvem, el Cantàbric (per cert, mar il·legal) inundava les nostres vísceres reals, les que comprenen la seva existència clamorosa. Fins que va arribar el moment en què tot Ea (és a dir, Euskal Herria, Galiza i els Països Catalans en massa) es va adonar que era (i sempre havia estat) una marea.
Els ànecs en són testimonis: vam inflar-nos, inflar-nos i inflar-nos fins a convertir-nos en un peix, un penyal i un huracà i vam envestir la tifa enganxifosa de la sacrosanta, que va esfumar-se amb un sorollet ridícul de llufa.
Perquè la realitat, i això els germans Landa ho saben molt bé, és evident, densa, contundent i inevitable com les onades del Cantàbric.
LA DÈRIA NORMAL
Em sona que algú ja ho havia dit abans, això. Torna la vida normal, oblidem els gorgs dels mesos sense erra. És temps de deixar llocs amables i de reprendre dèries. L’ombra dels plataners s’allargassa de manera vampírica pel passeig de cada raó oblidada. Se’n va la darrera llagosta que fa girs atàvics pels nostres ulls amb la mateixa certesa i seguretat que l’aire trèmul ens despentina, i això reconforta i neguiteja a parts iguals. És l’hora de reprendre de nou els vells estímuls, vells de fa massa poc, de rellegir i de sorprendre’s per algunes de les coses que hem viscut i encara no hem tingut temps de pair com il faut. Trobar esllomada, entre línies, aquella frase miraculosa d’algun poeta que portes gravada amb lletres roents als ulls, retrobar l’alè d’alguns girs que tu creies impossibles en la llengua que t’ha infantat, enjoiar-se per la furibunda sensació d’ofec que fan els udols, al lluny.
Ja s’acomiada de nosaltres la lentitud pesada de la xafogor, la cabòria de l’arena entre els dits, de la cala que va despentinar cabelleres, del mirall que mostrava nafres, dels vents ingràvids de festivals i vespres guanyats a l’hora de les nones. És l’hora de posar en ordre el garbuix que hi ha a les llibretes, de fer un nou propòsit de lletres i mots, de noves descobertes i de missals perduts en gintònics febrils. Ja s’havia dit, això. Però és moment de fer ballar la xavalla d’aquests dies de tramuntana i marees, de fer-ne un càlcul aproximat de guanys i posar-los, com peixos bocabadats i fràgils, a la xarxa que ha agafat tot el què hem volgut mostrar.
Un vaivé suau, el de setembre, amb les anades i tornades de Sitges i els mots de l’Amadeu. Amb els poemes d’en Vicenç, trobat per primer cop a una aula amb més poetes que oients. Amb els viatges en forma de dona, i catalana, a Itàlia, amb la maleta plena de bastides. Amb els dards que prenen formes distintes d’en Xavi, amb el torrent que no cessa, dens, compromès i subtil, de la Batzuca. Amb tota una marea de nord enllà. I amb el desig del què encara ha de passar, abrigats ja, a la riba d’una bocana d’aire no tan càlid.
© tbr 2007
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització