ANNA M. VILLALONGA
ELS NOIS D’HISTÒRIA
Per a algú que està redactant una tesi sobre teatre i que es passa el dia submergit entre bambolines, tramoies, dramaturgs i actors de temps pretèrits, resulta especialment engrescador ―a risc de semblar malalt del gènere― escriure una crítica teatral d’un esdeveniment actual. Hom experimenta la sensació d’assistir a la connexió màgica, a través d’un tènue fil invisible, entre el passat i el present. Si l’esdeveniment consisteix en la recuperació d’una antiga sala de Barcelona i si, a més, el flamant nou director artístic es diu Josep M. Pou, l’encanteri esdevé enlluernador.
El cert és que el mític Teatre Goya ha obert novament les portes: renovat de cap a peus, amb aires de minimalista modernitat que defugen el luxe superflu dels velluts estantissos. I ho ha fet amb una obra que el mateix Pou defineix com a “insòlita i estranya”: la peça Els nois d’història, del reconegut dramaturg anglès Alan Bennett.
Vaig sentir parlar Pou, amb la seva cultura, bon gust i capacitat inqüestionables, i em va semblar una meravella el seu compromís de convertir el Goya en el lloc on l’espectador afamat podrà estar al dia de les darreres estrenes mundials pel que fa al teatre amb majúscules. Ha començat molt bé, perquè Els nois d’història és un text sòlid i inspirat que recull tantes qüestions de la nostra societat que es fa difícil de definir amb poques línies. Potser per això Pou deia: “Em té el cor robat perquè parla de moltes de les coses que més m’agraden (i preocupen alhora)”.
Jo estic d’acord amb ell. El tema central és un tema ja clàssic: l’enfrontament entre dues maneres d’ensenyar, que esdevenen simultàniament dues maneres de veure la vida. La lluita entre el professor humanista, que pretén estimular el bon gust, la capacitat de pensament i de crítica i les ganes de saber dels seus alumnes, contra el professor pràctic i expeditiu que només s’interessa pels resultats immediats. És una ben coneguda pugna social. El coneixement pel gust del coneixement, l’interès per la música, les arts, la literatura, el cinema. La recerca inesgotable de la saviesa. L’home que cultiva la seva ànima enfront de l’home que vol simplement triomfar en un món on es valora per damunt de tot guanyar diners.
L’obra és molt britànica i, tanmateix, absolutament universal. Amb un humor agredolç i intel·ligent que en cap moment fa caure el text en un no desitjat sentimentalisme. Hi ha una ironia fina i uns diàlegs plens de guspires emotives i genials que espurnegen enmig de la foscor de la sala quan l’espectador menys ho espera. El muntatge és molt senzill i, no obstant això, resulta reconfortant. Tota l’acció té lloc a l’escola, amb un únic decorat. Les mutacions escèniques es basen únicament en canvis de lloc del mobiliari o dels objectes, en la il·luminació i en els moviments dels personatges. La música té així mateix un paper important. Pou, que també ha dirigit l’obra, ha tingut l’encert de mantenir les cançons en la llengua original, l’anglès, i de no canviar el fragment en què els personatges s’expressen en francès. Així, la versió guanya molta versemblança, gràcies també a una interpretació magistral on, a banda de Pou, destaquen Maife Gil i una colla d’actors joves esplèndids.
Les referències cultes sovintegen, però és una obra a l’abast de tothom que pot tenir molts nivells d’interpretació. Em quedo amb uns mots que va dir Alan Bennett. Reflecteixen tan bé allò que jo personalment he sentit tantes vegades que perfectament podrien ser meus: “Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa ―un pensament, una sensació, una manera de veure les coses― que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva”.
Tant de bo tinguem moltes vegades aquesta sensació al nou Teatre Goya. A veure si el fil encantat no només va del passat al present. Seria bonic que connectés, també, amb el futur.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008