POÈTIQUES QUE ALCEN LA NOTA
Entre monosíl·labs és un disc que té tots els atributs d'un tour de forçe pop-poétique amb tots els ets i uts, i ben segur que la chanson française, de tradició lletrista, no dubtaria ni un moment a fer-se'l seu. És a dir, aquí tenim bona lletra i bona música, en català, les quals hom pot escombrar cap a casa amb xovinisme i satisfacció. Un bon disc, doncs, amb tots els números per ser un dels hits més tops, ben enlairat amb les octaves de l'esplèndida veu de Rosa Pou –autora de la lletra–, acompanyada dels no menys protagonistes efectes sonors ben imaginatius, acolorits i brillants, que el mutiinstrumentista Xavi Lloses reprodueix amb la seva col·lecció de joguines electròniques i acústiques. Tot plegat creix en vuit temes –Cap cot, Ànima de càntir, Fes tutu, Aigualida, La gran titulada, M'entens?, Dia-agnostic i Tirallonga de monosíl·labs– que confereixen a l'ànima de qui els escolta la gràcia i la innocència de poder tornar a atalaiar el món tot fent tombs dalt d'un cavallet de fira.
Tal com el descriu Rosa Pou, "aquest és un disc desenfadat, on tot jugant amb les paraules, els sons, les emocions, les rimes, els ritmes i la música, he trobat un llenguatge fresc i personal. És un viatge des de l'autocrítica fins a la burla carinyosa que queda entre monosíl·labs".
La veu dóna la nota, i la fina i alegre ironia de la lletra sona amb la paraula, molt ben agombolada musicalment. La música omple de color i subratlla l'enginyosa ingenuïtat de la lletra tot accetuant-ne la força, com si atiés el foc dels mots, bo i dinamitzant-ne els jocs de paraules concebuts sense pretensions, però molt efectius. Tot plegat llueix una rica combinatòria de veu i so, amb tonades encomanadisses i jovials que van creixent amb compassos majestuosos, els quals, ben encertadament, trenquen el ritme amb una ampul·lositat plena d'humor, que enriqueix el tot amb desmesura desacomplexada.
Rosa Pou, en aquest disc, a més d'apostar per la seva escriptura singular, aporta una gran riquesa poètica a les seves cançons, i també demostra el seu potencial de veu a l'hora de barrejar registres, com ara en extrapolar, hàbilment, cap a la faula, un to íntim i natural, de caire sentimental. Així mateix, amb una poca-solta elegant i intel·ligent, la seva veu vellutada ens acosta a intuir una comèdia fantàstica, que la música de Xavi Lloses emmarca (tot recordant, segons com, les composicions de Danny Elfman, músic dels films de Tim Burton) amb peces plenes de matisos i riques en efectes que ell domina, amb contenció pautada, mentre va desgranant el ventall de registres peculiars, eclèctics i juganers que el caracteritzen, propis d'una gran ànima d'infant, terrible. ESTER XARGAY
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------