índice no. 44: setembre -octubre 2004 |
POEMES (PESSOANES) Ponç Pons POSTAL Tenvii aquest paisatge vell de lilla perquè vegis com era abans Menorca. Mhan dit que has demanat lloc a un psiquiàtric. No siguis boig i pensa en Ezra Pound. La vida, tanmateix, no té aclarícia i si ens hem de morir, que sigui tard. No podem acabar com Sà-Carneiro ni viure derrotats o amb amargor. Tanta saudade i tant male di vivere no ens menaran enlloc. Deixat de cartes astrals. Llegeix, escriu... No beguis tant, Fernando! "ALÉM DO TEJO" Qui són tots aquests altres: Baldaya, Mora, Guedes, Quaresma, Crosse, Pacheco? No trobes que ja ets massa? Què fa el Baró de Teive? Escriuen tots? No siguis, que et consumeixen, tants! Hi ha banquers anarquistes? Que es foti Salazar! No vull cap dictadura. Em sobren militars! Mha arribat la revista Athena amb la postal. La Lisboa que estimes crec que es mor i es desfà. Tot allò de lImperi sembla un vers de Camões perdut i escrosterat. Tenvii la sobrassada i el gin que et vaig prometre, amb Nord, de Seamus Heaney, i el Diari Irlandès de Böll, que està esgotat. Mapassiona aquesta illa de gent com Joyce o Yeats. Té una història nafrada dopressió, de misèria, i un paisatge sense arbres, tranquil, humit i verd. Aquest cap de setmana serem a Macaret. Enviam una còpia de Mensagem i pensa saludar José Regio. A pesar del dolor dalgun trist desencant (en un lloc tan petit com Menorca són grans els fiblons de lenveja), escric per a un lector invisible que té tots els rostres mesclats dels poetes que estim. Records! Una abraçada. EL DESÈ CERCLE Guiat per tu que em mostres com Virgili linfern i el purgatori literari, través com cada nit la línia dombra... Escriure és explorar la selva del llenguatge. UN TAL WALSER Ha vingut caminant a Sa Figuera Verda i ha demanat confús: On és la neu? Li he explicat que aquí, a lilla, mai no fa prou fred i les nostres muntanyes només són pujols. Ha somrigut benèvol. Hem anat a passejar en silenci i ha intuït content estranyes formes en els núvols. Ha besat un ullastre, ha acaronat una paret i en veure les figueres que tenen dos-cents anys, emocionat, sha llevat el capell per fer una reverència i ha dit: Són ben iguals que les que hi ha a la Bíblia! Mentre tornàvem mha contat que escriu una història difícil sobre uns germans Tanner. Asseguts a laljub hem vist pondres el sol. Tenia els ulls molt blaus i el pensament molt lluny. De cop, ha fet un gest dadéu i se nha anat, com una ombra que fuig, cap a Binifamís. Quan passava espectral amb paraigua pels horts plens de fruita cap gos sha atrevit a lladrar. PELEGRINS DE QUIMERES Sempre em dius que entre la vida i tu hi ha un vidre, que ets un incomprès, un home de geni, que simplement sents amb la imaginació, que no empres el cor, que el poeta és un fingidor, que un vertader home només pot ser, amb profit i plaer, bilingüe, que un gran home és aquell que imposa als altres els seus somnis, que vols ser un creador de mites, que et vols convertir en literatura, que vols ser immortal, no cèlebre, que ets un boig i no saps si ets només un histèric o un histèric neurastènic, que viure és ser un altre, que cada somni teu sencarna en una altra persona que el somia diferent a tu, que no tens ambicions ni desitjos, ser poeta no és una ambició teva, sinó la teva manera destar sol i avui mhas esfondrat i mhas romput el cor quan pels carrers de La Baixa mhas comentat que, amics, cap!, si de cas, només uns coneguts que et tenen estima i potser sentirien pena si tatropellés un tren i lenterrament es celebrés un dia de pluja. Açò és tan trist com afirmar que saber-se interposar entre un mateix i les coses és el més alt grau de saviesa i de prudència que un pot demostrar, que savi és aquell que monotonitza lexistència, perquè així cada mínim incident assoleix el privilegi de la meravella, que tota la constitució del teu esperit és dirresolució i de dubte, que estimar és cansar-se destar sol, que has complert com ningú el teu deure nat dintèrpret duna part del nostre segle, però infeliçment has viscut entre la falta dafecte, la fredor, i és una llàstima que tot açò thagi passat a tu. Em sap greu, Fernando! Tu saps que la poesia és un refugi contra el mal de viure, una illa solitària enmig del mar del desassossec. Les paraules restauren lordre primigeni de lunivers i el logos il.lumina el caos on germina emmetzinadora la flor blava de la bogeria. La poesia és una cabana al bosc feroç dels símbols, un clar de lluna obert al cor de les tenebres. LEsteves sense metafísica que vas saludar mà alçada des de la finestra amb un Adéu, Esteves! quan sortia de lestanc mha demanat per tu i el senyor Moitinho de Almeida està preocupat perquè fa un temps que no vas per loficina. La poesia és una indigestió de callos a la manera de Porto. La poesia són bòtils buits de macieira i bagaço. La poesia són nits fumant mentre escrivius tancat en el teu pis de la Rua Coelho de Rocha. La poesia és aquest text incert que al volant del meu Peugeot faig mentalment pel camí de Binifamís mentre vaig enlloc i torn, pelegrí cansat, de tots els llibres del món. |
© Ponç Pons (Menorca, 1956) té una obra
poètica ampliament reconeguda amb els premis de més prestigi de la literatura catalana. Aquests poemes són del llibre Pessoanes, obra guanyadora del Premi València de Poesia 2003, publicat per Bromera. Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
navegació: | no. 44: setembre -octubre 2004 |
Narrativa Josep Casadesús i Calvó (K100): La Rata Poesia
Ressenyes crítiques breus/ressenyes (en català) |
|
www.Barcelonareview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |