ÍndexNavegació

índice  no. 44: setembre -octubre 2004

MIREIA
Sergi Escolano

La Mireia era, sense cap mena de dubte, la noia més maca del món. Resultaria inútil intentar descriure-la, el llenguatge humà encara no ha evolucionat prou com per poder donar una imatge aproximada de la seva bellesa. Fins i tot els treballadors de la construcció, actualment els més hàbils i imaginatius aduladors de dones (tant de les maques com de les no tan maques), quedaven muts quan la Mireia passava per davant d’ells. Deixem-ho en què era la noia més maca del món i, sense cap més preàmbul, passem a relatar els fets.

Tot va començar una molt xafogosa nit d’estiu. No era la nit més xafogosa de la història de la humanitat però qualsevol que hagués estat aquella nit a Barcelona podia haver pensat que sí. Feia tanta calor que, encara que la Mireia duia el mateix per dormir que la Marilyn Monroe (canviant el Chanel per una colònia menys glamourosa però més fresca), no aconseguia dormir. Havia deixat la finestra oberta perquè corrés una mica l’aire però, a més a més de no córrer gens d’aire, la llum d’un fanal del carrer il·luminava l’habitació com si fos de dia.

Quan el cansament ja podia amb ella i estava a punt d’adormir-se va notar que la intensitat de la llum augmentava. Va pensar que ja clarejava i que deu minuts més tard sonaria el despertador. Obrint un ull just l’imprescindible per poder veure el maleït aparell, va veure que encara eren les dues de la matinada. El seu cervell començà a processar possibles explicacions i a passar de l’estat de somnolència al de vetlla. Podria ser un incendi, que haguessin posat un fanal més potent, un cotxe amb les llargues molt llargues, un bonzo que hagués entrat a robar... La Mireia no volia obrir els ulls perquè sabia que si ho feia la son l’abandonaria definitivament i passaria una altra nit en blanc. Els va obrir. Davant d’ella hi havia un home resplendent. Era bastant alt i fort, duia una túnica blanca i sandàlies. La seva edat era incerta (després la Mireia es va adonar de quant d’incerta era l’edat d’aquell home), no era un home jove però li va semblar molt atractiu. A primer cop d’ull, la Mireia va pensar que la resplendor sortia d’algun focus que l’home tenia darrere però de seguida es va adonar que era ell la font de llum. Estava encara massa estabornida per trobar una explicació lògica, així que es va decidir a preguntar.

    –Qui redimonis ets? I què fas a la meva habitació?
    –Bona nit Mireia, no tinguis por.
    –Què dius?
    –Perdona, m’havia oblidat que no parles grec clàssic. Tranquil·la, no tinguis por, no et faré cap mal. Sé que et semblarà impossible, però sóc Zeus.
    –Qui?
    –Zeus. No em diguis que no saps qui és Zeus.
    –És clar que sí que ho sé.
    –Encara sort, tenia por que no ho sabessis, els déus grecs ja estem passats de moda. Ja no s’ensenyen a l’escola, la gent ja no ens fa ofrenes ni ens tem.

La Mireia va pensar a demanar-li una prova de la seva identitat, però va pensar que es posaria a llançar llamps i trons per tot arreu i que li havia costat una pasta pintar i arreglar l’habitació feia tot just un mes. A falta de cap altra explicació va decidir acceptar que aquell home lluminós era realment Zeus.

    –Em pensava que no existies, que eres només una invenció.
    –I tant que existim. Tots els déus existim: jo, l’Odín, en Quetzalcoatl, en Ra, l’Elvis, en Buda, en Tutatis, en Krishna... Tots existim, el que passa es que tenim els nostres moments alts i els nostres moments baixos. Tot depèn de la fe que tinguin els humans en nosaltres. Ara ja ningú no hi creu en els déus de l’Olimp. Sembla que estigui de moda el monoteisme. Hem perdut poder i ja no tenim capacitat de decisió sobre la Terra. Hem traslladat l’Olimp a l’extrarradi del lloc destinat als déus i allà vivim, totalment d’esquena als humans. De vegades ens reunim amb els déus víkings, en Thor, l’Odín, en Loki... Amb ells fem petar la xerrada, parlem de quan érem els amos de l’univers, de menjar i beure... Són una mica bàrbars, però són bons paios.
    –I el nostre Déu existeix? Vull dir el déu del cristians.
    –Sí que existeix, però té molts problemes de personalitat. Primer està el tema de la Trinitat, això de ser un i tres alhora no ho porta massa bé. Moltes vegades ens ha donat la pallissa intentant explicar-nos-ho, però a ningú no l’interessa. Sembla ser que té múltiples personalitats i cadascuna fa coses sense que les altres s’assabentin, i quan alguna cosa surt malament sempre li donen la culpa a l’altra. Després estan les diferents faccions que hi ha al cristianisme: protestants, catòlics, anglicans, ortodoxos, mormons... Déu intenta acontentar tothom però com n’hi ha tantes no sap com fer-s’ho. I com els seus missatges són tan críptics no m’estranya que els humans no els sàpiguen interpretar. També hi ha la qüestió de si és el déu d’Israel o no, porta un contenciós de dos mil anys amb en Yahvé. En Yahvé afirma que ell és l’únic déu del jueus i que qualsevol dia tornarà a la Terra com va prometre al seu poble escollit. Déu diu que ell és el déu de l’Antic Testament però que després d’unes bones vacances de meditació va decidir que els humans ja estaven preparats per a un canvi de missatge.
    –I qui té raó?
    –Ni ho sé ni m’importa. Em sembla que els dos tenen una mica de raó. De fet crec que són germans bessons. Allà, al nostre món, passen segles discutint i escridassant-se. Tots els altres déus ja estem farts de les seves baralles. El problema és que com no tenim cap autoritat superior a nosaltres, ningú no pot decidir qui té raó. Amb totes aquestes discussions Déu ha anat delegant en els seus Sants i en la Verge Maria, que són els que ara tallen el bacallà. Amb això també hi ha problemes d’autoritat perquè tothom vol manar. Sant Pere diu que Déu va delegar directament en ell, la Verge Maria afirma que com ella és la mare de Déu ha de ser la màxima autoritat, Matussalem diu que ell és el degà dels Sants i que mereix un respecte, l’arcàngel Sant Gabriel vol que es tingui en compte l’opinió de l’exèrcit, un tal Escrivá de Balaguer diu que ell encara no és Sant però que es vagin preparant per quan ho sigui... I a més a més, cada cop hi ha més Sants, entre els trànsfugues que es passen d’estar del costat de Yahvé a estar al costat Déu i que el Papa aquest que teniu no para de fer Sants nous, cada dia s’enreda més la troca.
    –Vaja, no m’ho esperava així. I Satanàs què fa?
    –Passa de tot. Es passa el dia tancat a l’Infern fent les seves coses. Alguns diuen que prepara el naixement de l’Anticrist, però n’hi ha d’altres que diuen que s’ha aviciat a un video-joc i que ha promès que fins que no l’acabi no sortirà.
    –Has dit abans que no teníeu cap autoritat superior a vosaltres. No hi ha cap déu superior? Qui us va crear? En què creieu?
    –Entre nosaltres no hi ha cap déu que mani més. De fet no hi ha res per manar. Excepte certes pugnes com la que t’he esmentat abans, vivim tots en harmonia. Tots ens respectem i no ens toquem els nassos. Ara també entre els déus de l’Olimp hi ha bon rotllo i fins i tot tenim bones relacions amb els Titans. Respecte a si hi ha algú superior que ens hagi creat, realment no ho sabem i tampoc ens interessa. Fa molts anys vam discutir molt sobre el tema i vam decidir que davant la falta de proves millor era oblidar-nos-en. Intentar resoldre aquest dubte existencial plantejava encara molts més dubtes. Ningú de nosaltres va crear els altres déus, llavors si vam ser creats per alguna cosa superior, qui l’havia creat a ell? I qui va crear qui el va crear? Això podia significar una cadena infinita, vosaltres estaríeu al final de la cadena i nosaltres seríem els penúltims. Aquesta explicació no era bona per al nostre ego de déus i egoistament la vam descartar. Es van plantejar infinites solucions i totes portaven a més paradoxes irresolubles. Amb bon criteri vam decidir que era molt millor viure la nostra vida eterna sense maldecaps inútils. Es podria dir que som ateus.

La Mireia va tornar a mirar el rellotge: les dues de la matinada. Va pensar que el despertador s’havia espatllat. En Zeus, com si endevinés els seus pensaments, li va dir:

    –No està espatllat, és el temps el que s’ha aturat. Ho faig perquè aquesta nit sigui més llarga.
    –Llarga per què? Encara no m’has dit per què has vingut.
    –Bé, no sé com dir-t’ho. Tu has estudiat mitologia grega?
    –Sí, estudio Història a la Universitat. De fet he d’entregar un treball sobre els déus grecs d’aquí a tres mesos.
    –I coneixes la relació que tinc amb la meva dona, l’Hera.
    –Et refereixes a totes les vegades que li has fet el salt?
    –No ho entens. Per poder-me jutjar has de conèixer la meva dona. Sempre escridassant-me i fotent-me bronca. Té un caràcter molt fort. I pel que fa al sexe, sempre té mal de cap. Com si jo no sabés que els déus no poden tenir mal de cap. Totes aquestes fugides amb altres dones, tant deesses com mortals, han servit perquè no m’enfonsés. És molt dur conviure amb l’Hera.
    –I jo què pinto en tot això?
    –M’he enamorat de tu. Crec que ets la mortal més maca del món. Has fet reviure en mi sentiments que feia milers d’anys que no sentia. T’estimo.
    –M’estimes o només vols sexe?
    –T’estimo. La prova d’això és que m’he presentat davant teu sense cap mena de disfressa. Amb l’Alcmena, dona d’Amfitrió i mare del meu fill Heracles, vaig adoptar l’aparença del seu marit; amb l’Europa m’hi vaig disfressar de toro; amb la Dànae, de pluja d’or (desgraciadament a la Terra aquesta pràctica ha degenerat molt). Però amb tu és diferent. Vull ser sincer i presentar-me tal com sóc. Bé, he esmorteït una mica la resplendor i els llamps perquè podries morir només mirant-me.
    –I la teva dona què? O creus que no sé el que em podria fer si ens enxampa?
    –Tranquil·la, que no se n’assabentarà.

L’oferta li va semblar molt temptadora. Mai més no podria tenir l’oportunitat de fer-s’ho amb un déu. I menys amb un déu tan ben plantat. Tenia molta classe. Van fer l’amor. En Zeus no va donar la talla. Es va disculpar al·legant que feia dos mil cinc-cents anys que no ho feia. Ella el va comprendre i el va consolar. El segon va estar molt millor. Van anar en progressió fins al dinovè. Va ser una cosa, com es podria dir... d’un altre món. Quan en Zeus va marxar encara eren les dues de la matinada. La Mireia, malgrat la calor va dormir setze hores seguides. Començava a comprendre l’omnipotència dels déus, i li semblava meravellosa.

En Zeus la visitava cada nit. Les primeres trobades estaven basades només en el sexe. A poc a poc van anar variant les seves activitats: passejaven a la llum de la lluna, parlaven de la vida a l’Olimp i a la Terra, veien alguna pel·lícula de vídeo... La Mireia volia que en Zeus provés la vida normal d’un mortal. Ell va adoptar aparença humana i van sortir a descobrir el món. Sortien junts amb altres parelles, anaven d’excursió, al cinema, a ballar, a sopar... Semblaven dos adolescents enamorats. En Zeus era molt feliç, i la Mireia també, s’havia enamorat d’aquell déu. Però quan ell no hi era plorava amargament. Sabia que la seva història d’amor seria efímera. Ell era immortal i ella no. Què passaria quan ella comencés a envellir? En el temps de la Grècia clàssica en Zeus la podia haver fet immortal i convertir-la en deessa, però ara ja no tenia poder per fer-ho. La Mireia vivia cada segon amb en Zeus assaborint-lo com si aquell dia fos l’últim que estarien junts. En Zeus, aliè a tot aquest patiment de la Mireia, gaudia com un nen amb cada descobriment de la vida mortal que feia: els batuts de xocolata, anar en bicicleta, caminar descalç per la platja, ballar sota la pluja (que ell mateix provocava), jugar amb un gos, dutxar-se junts... Van estar una setmana de viatge a Grècia, on en Zeus li va fer de guia i li va explicar moltes històries. El país havia canviat molt i quedava molt poc de la Grècia que en Zeus havia conegut. Li hauria agradat que ella l’hagués pogut veure en tota la seva esplendor. Malgrat això va ser un viatge fantàstic.

A la tornada del viatge van estar uns quants dies sense veure’s. En Zeus havia de fer algunes coses a l’Olimp i la Mireia havia de tornar a classe. La nit del seu retrobament ell no semblava el mateix.

    –Hola, déu meu. Em sembla que t’hauré de renyar. Te'n recordes del treball que vaig fer sobre mitologia clàssica? Doncs m’han suspès. Diu el professor que més de la meitat m’ho he inventat, que no surt a cap bibliografia. És clar, jo no li puc dir que estic sortint amb en Zeus i que ho sé tot de primera mà, encara que donaria el que fos per poder presentar-te’l i que li fessis el numeret dels llamps.
    –Mireia, he de parlar amb tu. Crec que la meva dona ho sap tot. Hauríem de deixar de veure’ns.
    –Però, Zeus, jo t’estimo.
    –I jo també. Ho juro. Mai no he estimat i mai no estimaré ningú com t’he estimat a tu. Aquests dies han estat els millors de la meva immortal vida.
    –I per què no la deixes?
    –Ho faig per tu. Saps com és de venjativa l’Hera. Sé que si la deixo et mataria, i no podria resistir la teva mort.
    –Però jo algun dia hauré de morir.
    –Sí, algun dia moriràs, i aquell dia una part de mi també morirà. Però encara no és el teu moment. He preguntat a les Parques i m’han dit que encara et queda molta vida per endavant. Ets jove i molt maca. No et costarà gens trobar un mortal que et faci feliç.
    –Però jo et necessito a tu.
    –No pot ser, Mireia, si la meva dona ens descobreix...

En aquell moment una resplendor va inundar l’habitació.

Si la teva dona us descobreix... què?
    –Hera! Què fas aquí? No és el que et penses.
    –No és el que em penso, no és el que em penso... Què poc original que ets. Ho sé tot. Et penses que em mamo el dit?
    –Deixa’m que t’ho expliqui...

En Zeus ja no semblava el magnífic déu de qui s’havia enamorat la Mireia. Més aviat semblava un nen que hagués fet una entremaliadura i intentés eludir el càstig.

    –Vinga, anem a casa. Ara sabràs el que és bo.
    –Espereu un moment.
    –Què vols, pobre mortal?
    –Us he de dir una cosa: estic embarassada.
    –No pot ser. Però no prenies la píndola?
    –Ja fa temps que no. No em pensava que em podries deixar prenyada.
    –Però no has vist a la mitologia la quantitat de fills que he tingut? Podies haver pres precaucions.
    –I tu també. O és que a l’Olimp no teniu farmàcies? Sempre ens hem d’ocupar de tot les dones.
    –Pobra noieta, veig que ja t’adones de la inutilitat d’en Zeus. Dubto molt que aquest fill sigui del meu marit, ja fa molt de temps que va passar la teopausa. Això és una trampa per poder treure suc de la situació.

Una altra resplendor va omplir l’habitació, aquest cop acompanyat d’una mena de música com d’una escolania.

    –Déu vos salve, Mireia. Plena sou de gràcia.
    –I tu qui ets?
    –Sóc l’Arcàngel Sant Gabriel. Vinc a anunciar-te que has estat l’escollida per portar al món el nou fill de Déu, el Salvador.
    –M’hi nego.
    –No t’hi pots negar. De fet, l’Esperit Sant ja ha fet la seva feina i ha fet fructificar la seva llavor en tu.
    –Així doncs, aquell maleït colom que es va colar a casa l’altre dia era l’Esperit Sant? Doncs digues-li que la propera vegada procuri no embrutar-me la roba estesa. I què és això de fer fructificar llavors dins meu sense el meu consentiment?
    –Dona, no pots dir que no. És el fill de Déu.
    –No és el fill de Déu, és el meu fill.
    –Tu calla, Zeus! Ja t’he dit que això no és possible.
    –Que sí que és el fill de Déu. L’Esperit Sant té un percentatge d’encerts del cent per cent.
    –I per què m’heu escollit a mi? Jo no sóc pas verge.
    –És que no hem trobat cap verge de la teva edat. Això de la virginitat està passat de moda. L’Esperit Sant es va encapritxar de tu i...
    –I per què no m’ho heu preguntat abans?
    –Ens hem saltat una mica el procediment habitual, però és que tenim una mica de pressa. Ja veuràs com t’agradarà. Té moltíssims avantatges ser la Mare de Déu.

Va aparèixer una altra resplendor. Aquest cop era un esbarzer que cremava però no es consumia.

    –Aquest fill no és fill de Déu, és el meu fill.
    –I tu qui collons ets?
    –Jo sóc el qui sóc.
    –I qui ets?
    –Yahvé! És que se us ha de dir tot.
    –I tu què hi pintes, aquí?
    –Jo sóc el pare d’aquest fill. Com vaig prometre al meu poble, enviaré un Salvador a Israel...
    –Eh, un moment. Que això ja ho vam fer nosaltres fa dos mil anys.
    –Aquell Salvador era fals. Però si de seguida es va deixar agafar pels romans. A més a més no va portar cap plaga ni res. Per quan neixi el meu fill estic preparant un diluvi bestial.
    –I per què m’has escollit a mi i no a una noia jueva?
    –Perquè aquí es viu més bé que a Israel. És menys perillós i fa menys calor.
    –No sé què dir-te d’això de la calor.

Una altra resplendor. Aquesta més vermellosa i amb una mica d’olor a sofre.

    –Ui! Perdoneu-me, em sembla que m’he equivocat.
    –Passa, home, passa. Com si estiguessis a casa teva. Això ja sembla la cabina dels germans Marx. Suposo que ets en Satanàs. No et posis vermell, que estàs en família. Va, explica’ns la teva història.
    –Jo venia per engendrar l’Anticrist. És per fer l’Apocalipsi i tot aquest rotllo.
    –Mal parit! Estaves preparant l’Apocalipsi sense dir-nos res.
    –Va, Gabri, no et posis així. Se suposa que ha de ser una sorpresa. Si no tinc cap oportunitat.
    –Ves-te’n a l’Infern, oh Satanàs. Aquesta dona ja està ocupada pel fill de Déu.
    –Que no és fill de Déu, és el meu fill.
    –Que no, que és meu.
    –T’he dit mil vegades que no pot ser teu, Zeus.

En aquell moment van trucar a la porta.

    –Hola, bona nit. Som Testimonis de Jehovà. Sap que la fi del món està pròxima?
    –Ja no puc més!

La Mireia, amb una emprenyamenta digna d’una deessa (fins i tot l’Hera es va acollonir), va fer fora de casa seva tothom, fins i tot en Zeus. Va decidir tenir el fill ella sola, sense reconèixer cap pare (la ciència havia avançat molt a la Terra, però els déus encara no tenen ADN). Ja no l’importava de qui podia ser, seria d’ella i prou. Els déus li van insistir unes quantes vegades durant aquell mes però ella els va fer fora a bastonades.

Va tenir una filla preciosa. I el dia del seu naixement, per a la consternació de la comunitat científica mundial, el firmament va canviar, i al cel va aparèixer una nova constel·lació. Ningú no s’explicava el seu origen, però de seguida va haver-hi unanimitat en el que podia representar: una dona amb un nadó als braços. Les nits en què està trista, la Mireia abraça la seva filla, mira al cel i plora.

© Sergi Escolano (Barcelona, 1972) és un hàbil pseudònim darrere del qual s'amaga Sergi Escolano. Es va llicenciar en Física Teòrica, però actualment es guanya la vida com a mercenari informàtic. Va guanyar el premi TINET de Tarragona (1999) i ha quedat finalista d'uns quants més. Té sis contes publicats en diversos reculls. El seu somni és publicar el seu propi llibre de contes.

Aquest conte està integrat en el llibre El virus Elvis, publicat enguany per La Busca.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

no. 44: setembre -octubre 2004

-Narrativa

Josep Casadesús i Calvó (K100): La Rata
Sergi Escolano: Mireia

Quaderns de viatge:
"Au Tassili", de Catherine de Villepoix
i Pierre André Chapman

-Poesia

Ponç Pons: Poemes (Pessoanes)
Daniel Najmías: els poemes insomnes
Víctor Verdú: Poemes
Carles Hac Mor: Tres poemes de fa trenta anys
Ester Xargay: Dos poemes sobre l'obra d'Antònia Gallardo

-Ressenyes

Hans Fallada: Seul dans Berlin
Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il