Nicole Brossard

RESSENYA

Instal.lacions
Nicole Brossard
Traducció d’Antoni Clapés
Jardins de Samarcanda
Cafè Central – Eumo, 2005

NICOLE BROSSARD:
POESIA I VIDA

Maria Cinta Montagut

(Aquest text va ser llegit a la presnetació d’Instal.lacions a Laie el dia 8 de març de 2005)

Sempre es fa molt difícil presentar una amiga, i més si aquesta amiga és Nicole Borssard, l’obra de la qual és immensa com ho és la seva activitat com a poeta, intel.lectual i feminista. De vegades aquesta immensitat pot quantificar-se: els seus arxius ocupaven l’any 2003 nou metres de prestatgeries a la Biblioteca i Arxius del Canadà, a la ciutat d’Otawa. La meva primera aproximació a Nicole va ser a través d’un llibre enlluernador, La lettre aérienne, publicat el 1985 i que em va caure a les mans poc després de la seva publicació. Per mi, compromesa en la lluita feminista i en l’escriptura poètica, el text plantejava, i encara planteja perquè continua vigent, què és escriure des d’un cos de dona. Escriptura i cos, poesia i dona, units com no els havia vist mai abans.

Diu, per exemple:

"La imatge de la dona és un cos estrany als ulls de l’home."

"Allò invisible és una dona en un llibre."

"Escriure ara i l’any 2000 [o 2005] voldrà dir escriure allò que a la memòria de l’home no ha estat mai concebut."

Més tard, a la IV Fira del Llibre Feminista que es va celebrar a Barcelona al juny de 1990, la vaig conèixer personalment i vaig tenir accés a la seva poesia. Precisament la festa de cloenda de la Fira es va celebrar al Laberint d’Horta, un espai que la va impressionar de tal manera que va traduir aquesta impressió en un poemari titulat la noche verde del parque del laberinto, que va aparèixer el 1992 en edició trilingüe.

En Nicole Brossard, la militància feminista i l’escriptura formen un tot. Els primers passos del feminisme modern es van produir al Quebec cap a finals dels anys seixanta. La seva força particular neixia de la reacció contra els estereotips de dona i els rols socials imposats a les dones en la conservadora societat quebequesa. És el moment de les revistes La barre du jour (1965-75) de la qual Brossard és cofundadora, la nouvelle barre du jour (1977-79) i altres en què l’efervescència poètica va de la mà de l’efervescència feminista que va fer néixer al Canadà francòfon a una nova avantguarda literària.

L’any 1975 es produeixen a Montréal dos esdeveniments culturals que poden considerar-se l’inici d’una nova forma de concebir el fet literari. L’un es una trobada internacional de contracultura en la qual participen Allen Ginsberg i W. Burroughs; l’altre és una trobada internacional d’escriptors amb el tema "La dona i l’escriptura". Nicole Brossard dicta la conferència inaugural, en la qual diu:

"Per mi, el que avui és important és que les dones escriuen conscients d’elles mateixes convertides en subjectes, i subjectes entestats en una lluita. Explorar aquesta diferència és necessàriament inscriure-la en el llenguatge que posa en qüestió el sexisme de les llengües que parlem i escrivim. Fent això, inaugurem nous llocs per a l’escriptura i la literatura. Una literatura no dita i no autoritzada." Québec entrava a la modernitat.

A Barcelona, les I Jornades catalanes de la Dona es van celebrar el 1976 i el seu ressò social i polític va ser molt apagat. La nova era que comença la poesia i la literatura francòfona canadenca es deu a l’obra de Brossard i d’altres escriptores com France Théoret, Madeleine Gagnon o Yolande Villemaire entre altres, que obren noves vies temàtiques i estilístiques. El cos de les dones, la vida quotidiana, la memòria biogràfica, la desmitificació de la cultura falocèntrica apareixen en el primer pla de l’escriptura, i es produeix a més a més una permeabilitat manifesta entre els diferents gèneres literaris que podem rastrejar a l’obra de la mateixa Brossard. Poesia en prosa i prosa amb elements lírics que es fan vius en la seva obra. L’any 1975 també és l’any de l’aparició de Le centre blanc, llibre que recull l’obra publicada per ella entre 1965 i 1975. La seva publicació marcarà una fita en la literatura del seu país.

Aquesta eclosió de poetes, d’escriptores que nomenen allò innomenable (el sexe, les secrecions internes, la suor, etc.) s’inscriu en una línia indefinida de genealogia femenina a la qual Nicole Brossard rendeix homenatge en el poema "Ma continent" del poemari Amants (1980): "un continent multiple de celles qui ont signé: Djuna Barnes, Jane Bowles, Gertrude Stein, Michèle Causse, Marie-Claire Bles..."

Des dels seus inicis com a escriptora, l’obra de Nicole Brossard se centra en una posta en qüestió radical de les formes acceptades del llenguatge (la e mutant/mutante de què parla en el seu escrit). Hi juga, el fractura i el combina de maneres insospitades, cosa que ens fa trobar en tota la seva escriptura una multiplicitat de sentits i una possibilitat de lectures diverses que fan de la lectura una aventura indispensable. En el conjunt de la seva obra trobem tres eixos temàtics: el llenguatge, el cos (que és alhora text i, per tant, llenguatge), i el paisatge o els paisatges (que també són cos/text).

La investigació sobre el llenguatge la porta a bucar nous sentits a través de l´ús de frases o paraules en altres llengues (com es fa evident a Instal.lacions) així com en la traducció. Segons Nicole, la traducció ha estat molt important per a les dones escriptores perquè necessitaven ensenyar i discutir el costat patriarcal del llenguatge.

"El llenguatge ens ha colonitzat –diu-- i hem sentit la necessitat d’estudiar-lo amb cura per tal de trobar la manera de reinventar-lo i revestir-lo de la nostra pròpia subjectivitat".

El cos, indubtablement, està present en tota la seva obra com a paisatge de matisos infinits l’exploració del qual no acaba mai i que moltes vegades es converteix en text. En el llibre Instal.lacions, n’és un exemple el poema "Llengua".

A la seva obra també apareix la terra, el paisatge, el gran nord, el desert d’Arizona, Montréal o Buenos Aires. El gust per l’exploració dels llocs el trobem també, a banda dels poemes, en les seves novel.les El desierto malva (1987) o Barroco al alba (1995). La seva obra poètica comprèn més de trenta títols de poesia, vuit novel.les, una obra de teatre, la pel.lícula Some American Feminists, etc. Ha rebut en dues ocasions el premi Governador General, el 1974 i el 1984, a més de la més alta distinció literària de Québec, el Prix Atanase-David el 1991. És doctora honoris causa per la Universitat de Sherbrook.

A Instal·lacions, el llibre que presentem, ens diu:

Travailler un poème m’excite
Comme la nudité.

© Maria Cinta Montagut

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització