número 17 març - abril 2000

version en anglès | entrevista

Tot allò va començar quan tot just havia començat a entendre'm de tant en tant amb una noia maquíssima, riallera, intel.ligent i creativa, amb la qual, però, se m'aixecava molt poc sovint, desgraciadament a deshora, vaja, cosa que m'encaparrava d'allò més. I quan la noia es va trencar la cama hi havia, no cal dir-ho, menys possibilitats que mai. Una causa perduda. Per tant, una nit de dissabte la vaig deixar sola, bé que tenia les crosses, i me'n vaig anar, pensatiu i encongit, a un local atapeït, per estar tot sol, envoltat de nenes de casa bona i gais i guiris i borratxos mastegant-se les paraules com conills amb pastanaga, i em vaig inclinar contra la barra xopa de cervesa i saliva nòrdica amb el cap cot i el rostre irònic, rumiant filosòficament sobre la necessitat de dir adéu amb la mà a les files arrenglerades de la població sexualment activa, mirant enrere amb nostàlgia i comprensió fingida, convençut com estava que era impotent, estèril, erm, capat; biològicament superflu, per dir-ho amb poques paraules. I tant, que me'n recordo.

Eren dues, les joves que van sorgir miraculosament del no-res mentre m'estava engolint el cinquè gintònic. Vaig abaixar el got, vaig buscar el bàrman amb els meus ulls de gos abandonat per prendre'n l'últim, i allà les tenia, davant per davant, demanant-me foc. Colló. Una era del país i l'altra passava que era una noruega morena i es deia Montse, nom comú escandinau, segons ella, i que entenia el català, cosa encara d'agrair en aquella època. Com que ja no m'importava res, tampoc no m'importava xerrar i riure i beure - això sobretot - amb aquestes, i era tot bevent que començava a mirar-les amb ulls de cabra, l'una era més petitona i l'altra, l'estrangera, més grandeta, i em semblava que em parlaven amb la desimboltura de les solteres amb ganes de pescar; i, potser, concloïa jo un cop acabada la vuitena barreja, no fos del tot inconcebible que a alguna de les dues li vingués de gust sucar el melindro que diuen, més endavant, ni que fos amb un tertulià tan esporàdic com jo. Però quina, quina seria? I allà em tenies, ja preparant les excuses que faria quan passés l'inevitable al moment de la veritat, que si això em passava molt sovint, que això no volia dir que no la trobés atractiva, que si etcètera, quan se'm va acostar la del país i tot assenyalant-me la de Noruega em va parlar amb veu alta per superar el volum dels altaveus:
       -Ei, a la Montse no li aniria malament sortir amb un tio, saps?
Era la baixada de la bandera de quadres blancs i negres, així que apa, cap a la pista amb un coet al cul, on li vaig fer un intent de petó, al la Montse, correspost amb un petó, típicament escandinau, de fet. No vam trigar gaire, no, a deixar la indígena a la seva sort i a sortir d'allà, a agafar un taxi cap al pis de la nòrdica, on em vaig esperar al sofà mentre ella feia el llit i vaig poder entrar quan ella m'hi esperava despullada, a part d'un collar daurat, detall que em feia recordar una nòvia anterior que sempre en portava un amb un xiulet petit lligat que el gronxava cosa de no dir en els molts moments de la veritat que hi havia hagut en aquella època distant, moments quan havia tingut unes ganes tremendes de bufar-hi ben fort, talment un policia tradicional, i ara no hi havia cap xiulet, però sí aquella cadeneta daurada contra la pell rosadenca de la Montse i estava pensant en el mot rosada i de com sempre l'havia trobat eròtic i excitant i mira, tot plegat ja no m'importava res ni tan sols les meves pors i allà m'esperava aquesta xicota poc il.luminada per un bri de llum de l'alba i apa, jo no podia deixar de fer-li l'amor, com en deia ella, o de follar com en pensava jo mentre ho feia, en fi, una matinada i un matí que mereixerien ser filmats a aplaudits i fins i tot premiats a nivell internacional - sempre segons el meu parer - i a més a més hi havia una segona part, una sessió de tarda, i hauríem acabat obrint una sala multicines si no ens haguéssim aixecat per prendre una copa i seguir amb les petites converses que s'havien intercalat, de rigor, entre penetració i penetració. En agafar l'ascensor em va abraçar i em va dir que era un bon amant, no te'n riguis, era un compliment que per una vegada no em va inflar el cap perquè de fet sabia que no havia fet res, les coses havien passat així i prou, de vegades fins i tot he guanyat partides d'escacs, són casualitats, coincidències, conjuncions incontrolables. Ja.

A baix, al bar, parlant d'això i d'allò altre, li vaig explicar, a tall d'anècdota, que no m'agradava anar sovint pel local on ens havíem trobat perquè hi solia anar també un ex-amic meu, que m'odiava a causa d'un malentès lleig i complex. Quan li vaig descriure el xicot esmentat, els seus ulls freds van començar a espurnejar.
       -Com es diu?
Li ho vaig dir i ella va brandar el cap, corpresa perquè aquest ex-amic meu passava que era un amic corrent seu, un col.lega, vaja casualitat, el món sí que és un mocador blablabla. Vaig canviar de tema a l'acte tot preguntat-li quina feina feia. I no era una professora d'anglès, no, ni foteses per l'estil: era una distribuïdora de joguines toves tipus óssets de peluix per a una empresa estrangera. una dona de categoria, vaja, no em podia estar de pensar-ho així, una dona que pertanyia al món de negocis internacionals, que formava part d'aquella conxorxa de manaires sense fronteres que no deixaven de fer-se regals superflus mentre omplien els comptes de despeses i cruspien els menjars més suculents de l'alta cuina d'on fos. una yupi, i és que llavors es deien així, davant meu i a tocar. Quina promoció, després del reguitzell de sectretàries que havia anat penetrant des que tenia memòria, sí, així pensava, malgrat al meu antimasclisme d'estar per casa: quin canvi, trobar-me davant del misteri d'aquells ulls freds i foscos nascuts al bosc, la seva mirada esmolada sens dubte per l'estrès i tensió dels àmbits financers! I aquesta nòrdica puixant m'estava preguntant tantes coses. Naturalment, li ho vaig dir tot sobre la noia de les crosses, i tot seguit vaig fer uns ulls com unes taronges, perquè la Montse m'estava dient, amb seriositat, amb intel.ligència, amb ganes, que em volia a mi, sol, i no a mitges, o tot o res, això venia de dins, o sigui que hi tenia alguna cosa calenteta, atípica, i seguíem parlant, hores i més hores, fins que li vaig dir que li trucaria quan ella tornés del proper viatge de negocis, d'aquí un parell de setmanes, i que mentrestant intentaria arreglar-ho tot amb la riallera, creativa i baldada, ja mig abandonada. Vaig deixar la Montse a la seva porta i vaig tornar a casa, les mans a la butxaca, disfressat de persona simpàtica, caminant per les ombres d'un barri burgès vingut a menys, pensant com ho explicaria tot ben explicat a l'altra, per quedar bé a l'hora dels adéus, per poder tornar, d'aquí quinze dies, a acariciar, grapejar, i entrar a la Montse, per poder xuclar i llepar-la als llocs adients, per poder dir-li obscenitats a cau d'orella i de ficar-li el dit al cul, això sí, amb la consciència neta, ben neta, tan pulcra, de fet, com la d'una monja d'aquelles que es tanquen darrere d'una reixa de ferro i que no diuen mai ni una paraula a una ànima, les quals havia vist alguna vegada, cap allà a Sòria.

I quan havia marxat la noruega amb l'avió, vaig anar de seguida a la xicota esguerrada per explicar-li tot, creient-me honest i madur, un home com cal. No aconseguia sinó ferir-la i fer-la plorar, de manera que em va dir adéu, tal qual:
-Adéu.
I només havia d'esperar uns quants dies la tornada de l'avió de la nòvia.

Quan per fi va aterrar, li vaig trucar i vaig passar per casa seva, i quan la seva companya de pis se'n va anar un moment a fer caca, vaig agafar la vida per les banyes tot seguit:
       -Ja no veuré més l'altra, o sigui que ja no hi ha ningú més, d'acord?
I la Montse semblava sorpresa, llavors alleujada, llavors feliç, una felicitat no de tipus Falcon Crest de dona triomfadora, no, era més aviat humil, suau i, en general, poc professional. Pel que fa a mi, ja estava entxotxat, com n'hauria dit la meva germana.

Aquella setmana, malgrat que jo, en teoria, havia de treballar cada vespre, ens vam veure cada vespre a bars musicals, de còctels, de cava, de parelles, de sanvitxos, i l'últim bar de Barcelona que obria cada nit fins a les quatre del matí. I ens hi vam explicar les nostres vides, detalls que jo i ella havíem confiat abans només als més íntims amics de tota la vida, com ara tu, fins i tot allò del seu germà, un boixo noi noruec que atonyinava les iaies del poble al costat del fiord i jo de com havia intentat matar al meu oncle. Ho vam fer amb sorpresa mútua, inclinant enrere els nostres seients a cada xerrada, somrient atònits, besant-nos atònits, marxant de manetes atònits.

Passava que ella havia de fer un altre viatge de negocis, a París aquesta vegada, i el cap de setmana abans no ens vam aixecar del llit més que per anar a fer pipí. La llum ens va enxampar menjant-nos com dues víctimes de la fam i ens va deixar abraçats, trucant als de Pizza World. Quan ella se n'havia anat me'n recordo que vam quedar tu i jo i et parlava de com no discutíem, jo i la noruega, de com ens aveníem, i, sobretot, de com ni tan sols m'havia de fer cap palla, i et vas quedar parat, que jo abans havia estat un gran masturbador, de medalla d'or com si diguéssim. Llavors et vaig sortir amb allò que m'havia trobat la dona de la meva vida, però el fet és que ja anava força feliç. Torradet, vaja.

Què era el que m'encisava tant? Era la idea de sortir amb una executiva en formació? O era veritat el que et vaig dir aleshores, que rere la fredor i la distància d'ella jo trobava un contacte personal nou del tot, una comprensió mútua total malgrat les diferències òbvies, i una possibilitat de converses sense avorriment i sense límits que anaven ja més enllà de les paraules intercalades, de rigor, entre penetració i penetració?

Una nit, i tant, que me'n recordo, li vaig trucar a París, tard, i no era a la seva habitació. Jo, que solia anar pel món amb un tant-se-me'n-fotisme que vorejava el fàstic, em vaig cargolar com si m'haguessin estomacat, em vaig posar a gemegar com un marilín trepitjat, i allà mateix, penjat al costat del telèfon penjat, la vaig increpar, la vaig maleir, li vaig dir de tot - a la paret, és clar, perquè ella, segons la meva intuïció, havia d'estar en algun bar de moda parisenc amb un fill de sa mare ben vestit i sense rostre, somrient, flirtejant, voladora, talment actuant en un anunci de vermut, d'aquells amb una colla de persones que porten rellotges caríssims, comenten la borsa mentre alcen les copes i es miren els ulls que expressen el desig inconfusible de cardar com a cavalls. No havia sospitat que l'estimés, però aquella ràbia infantil i desesperada junt amb els cargolins de la panxa que em feien cagar tres cops seguits aquella nit, no era sinó el primer brot d'amor. Xiuxiuejava a la paret vegada rere vegada:
       -Filla de gossa!

Ella va tornar, i vaig entrar a casa seva amb la cara ben trastornada i amb el discurs de comiat gelat i sarcàstic ja fent-me voltes pel que em quedava de cervell, al moment que ella sortia de la dutxa. Talment un episodi de telenovel.la històrica, d'aquelles on totdéu porta un barret, ens vam mirar, ella amb la tovallola i jo amb la meva millor camisa que m'havia posat, és clar, per dir-li adéu, i ens vam reconèixer la por mútua, el primer brot d'amor, la timidesa fora de joc. Ens vam acostar i ens vam besar de seguida, sense paraules, agafant-nos com un parell de refugiats en una reunió de postguerra, fins que ella va poder dir:
       -T'he trobat tant a faltar, xato.
Amb el seu accent escandinau que em va posar els pèls de punta i, maleint-me a mi mateix per haver dubtat d'ella per un moment, més sobtadament content que un gat en una habitació prohibida, la besava més, pel coll mullat, pels cabells, per la gorja, per les galtes, per les orelles, pels espais entre les galtes i les orelles, pels llavis, i per les comissures dels llavis i anàvem a fer més coses quan ens vam adonar que, al menjador, hi havia també la companya de pis, el nòvio d'aquesta i tres amics estrangers seus que havien baixat aquella tarda des d'Escòcia. La Montse va recular cap a la cambra de bany.
       -Vine.
Vam tancar la porta, i per fi sols, al costat de la tassa del wàter, mentre respiràvem restes de vapor ensabonat li xiuxiuejava somrient amb ulls plens de sentit, significat i sentiment:
       -Montse, Montse, Montse.
I vaig decidir que aprendria noruec per així entendre-la millor.

Però no en vaig lligar ni una síl.laba en els vuit dies que vaig desaparèixer amb ella. No ho havíem planejat, això de quedar tantes hores junts, però cada vegada que havíem de sortir per veure els amics respectius, va prevaldre la preferència dolça de quedar-nos sols, i esbrinar més coses l'un de l'altre: per la meva part vaig descobrir que irònicament era precisament aquesta noia d'un món que m'encantava bescantar, que tenia la maduresa profunditat establitat esveltesa bellesa paciència apreciació estimació calma independència i ulls atents i llestos com els de la Melanie Griffith a Algo Salvaje, que era exactament allò que havia estat buscant des del primer fracàs amorós, quan era un inepte de vint anys amb els nervis esfilagarsats. De cop, em vaig adonar que les dones sempre m'havien tret de polleguera amb el que havia vist com manies, ximpleries i gestos materns caducs, però que ara podia passar més de centa noranta hores amb la Montse, tot prenent còctels, escoltant música, fent el llit, planxant la roba i escombrant el terra, vivint cadascú a la butxaca de l'altre, i ni li vaig cridar ni li vaig bordar, com solia fer amb les d'abans, amb ella no, em deia una veu interior, amb ella faràs un esforç. Per tant, amb una barrina imaginària, vaig foradar el meu cap tan ple de circumstàncies i merda solta i coses flonges i vaig arribar al fons, cap a la base, a la deu de la veu aquella tan nova i refrescant, on l'auto-estima feia gloc-gloc, lluny del brogit mundà.

Auto-estima que em donava la força per parlar amb la noruega morena d'amics mutus, d'amics no mutus, d'enemics, d'afers llargs, d'ex-amants no amats, de lligar i dels lligues, de la natura de les relacions sentimentals i dels tòpics que tan sovint en sorgeixen i del fet que ho fan, de la família pròpia i de les dels altres i de La Família com a concepte abstracte i nefast; de posicions sexuals, de les perversions que ens interessaven, de les que no ens interessaven gens i de les que potser ens haurien interessat si no haguéssim estat tan exclusivament interessats l'un en l'altre; parlàvem del masclisme, del feminisme i de la homosexualitat, de les mentides que havíem hagut d'escoltar de persones estimades i del mal, lògic, que això ens havia fet; de diners i dels diners, de les feines avorrides i també de les engrescadores que havíem tingut abans, i de l'avorriment i de la gresca que hi pogués haver a les nostres feines d'aleshores; dels idiomes, dels nens, i dels idiomes que podien parlar uns nens hipotètics, de l'anti-concepció i de les malaties venèries i de l'espasa de Damocles del virus mortífer de torn; de països diferents i dels viatges que podíem fer un cop arribat l'estiu que ens esperava al cap d'un parell de mesos, l'estiu llarg ja anhelat, l'estiu xop de la nostra suor barrejada i neta, l'estiu d'estirar-nos blancs a la sorra apuntats pel sol, centrats o assossegats tot i que pogués ser tan fàcil imaginar que el cel ens pogués xuclar cap amunt com una canya a dues pobres gotetes de refresc sense alcohol: l'estiu, l'estiu ja declarat d'amor.

Nosaltres, és clar, érem encara a la primavera. El vuitè i últim dia del nostre descanset íntim, el sol no trigava a desaparèixer a poc a poc, envermellint les pedres de les cases burgeses vingudes a menys, fins que aquestes van esdevenir xarxes asimètriques de llums de llums quadrats on persones de totes les edats es podien veure mentre miraven la tele o feien els seus deures. Estàvem al llit i havíem fet l'amor un parell de vegades. Li vaig mirar els cabells els pits el melic la panxa els pèls del cony les cames i al cap i a la fi la cara. Aquesta me la vaig mirar bé, fins que celles pestanyes ulls nas narius boca barbeta i papadeta es fonien a l'ombra, tal com ho estaven fent les mansanes a l'altra banda del carrer. I sense que sapigués per què, començava a pensar fixament en el cos que tenia al costat i en els cossos dels tele-espectadors i estudiants als quadres il.luminats; en els cossos rosats i senzills de les noies amb les quals havia aconseguit mantenir relacions, com en diuen els metges, que tants cossos inspeccionen; pensava en els cossos envellits i periòdicament avariats dels meus pobres pares i dels que crearíem, jo i ella, al mig de tots aquests altres dimonis de cossos que contemplàvem i que no hauria contemplat mai, aquí i d'aquesta manera, si no hagués estat pels vuit gin-tònics al local atapeït i al començament d'aquest amor que ara em tenia atenallat. La llum s'esvaïa mentre el meu cor nedava feliç i precoç a les fosques i el meu cap ballava al ritme de l'auto-estima creixent que m'estava tornant esperançat i optimista tot clissant un futur on en comptes d'anar a les palpentes com un torrat bavós podria passejar com si fos a casa meva, senyor, descansant-m'hi, sabent-m'hi estimat i lliure de neguits i dubtes. Una vida no lligada a l'ambició, que equival a dir a l'egoïsme i a la pèrdua del cap. La responsable de tota aquesta felicitat insòlita anticipada em va preguntar perquè plorava i li vaig dir que no ho sabia. Després d'un breu silenci, ella em va dir que aquell mateix dia l'havien trucat des de la feina per dir-li que l'havien promocionat i que l'endemà l'enviarien a l'Amèrica del sud per tres setmanes a comprar recanvis de potes i ulls per als óssets:
       -Et trobaré tant a faltar, xato.

No em plaïa gens que el meu avenir anés fent voltes pel planeta. Em molestava l'absència de l'enamorada. La ciutat, la més densa del món després de Calcuta segons diuen, em semblava buida. No podia parlar amb vosaltres ni que fos dels meus temes preferits sense pensar obsessivament en la Montse. Plorava com un alemany quan veia Amadeus una nit i fotia una ganyota de taujà feliç quan l'agent secret va fer un petó a la còmplice seva la mestressa de casa a L'espantaocells i la senyora King, l'hora de la sobretaula després d'haver-me menjat el meu bocata de cada dia. I cada nit m'eixancarrava com una aranya aixafada al meu matalàs i intentava no masturbar-me com una indicació de la meva fidelitat poc usual fins que m'arribava la son.

L'endemà li vaig escriure un fax d'amor a la Montse on li deia les coses que calien, d'una revolada, sense punts i aparts, i el vaig portar a la papereria de la cantonada on esperava darrere d'una cua de col.legiales que volien fotocòpies escolars fins que finalment, amb els ulls intensos, el vaig poder lliurar a la dependenta que intentava passar-lo cap a Montevideo i la puta màquina no se l'empassava i no se l'empassava i notava que la dependenta no havia pogut evitar llegir-ne un tros i estava vermell com una bleda-rave quan finalment sí que se'l va empassar. Llavors, es van anar escolant els dies dimarts dimecres dijous divendres. Sense resposta.

Jo mateix, quan havia passat alguna nit sol en un hostal de poble, havia trobat que l'ambient era estimulant i suggestiu, aquella combinació de la solitud, la discreció i la llibertat era fortament sexual, allà la tenia, a la Montse, en hotels de cinc estrelles de països subdesenvolupats i totdéu sap que aquells són els més luxosos amb canals porno tridimensionals i dits elèctrics instal.lats als llits d'aigua. Ja no anava d'un fill de puta sense rostre a un bar de moda parisenc sinó que m'imaginava la Montse fent voltes en un jacuzzi amb una colla de sudaques benestants, tots rodolant-hi amb gots de mescal a la mà i somriures de dents d'or, excepte ella, que preservava aquella rialla discreta i professional que li havia notat alguna vegada quan parlava de negocis per telèfon; així, tot neguitós, a les dues de la tarda del divendres vaig començar a beure ampolla rere ampolla de cervesa i quan vaig entrar al local atapeït a la una de la matinada ja hi anava cec. Em vaig recolzar contra un bidó buit que servia de taula, i vaig fer un cop d'ull als entorns. Hi havia la barreja normal d'estrangers aprofitant-se de l'anonimat per saltironar com fugitius d'un frenopàtic, i de la gent del país intentant imitar-los, no fos cas que perdessin alguna novetat. Estava dubtant si els faria costat o no, quan vaig veure-hi la noia baldada, ja curada, bellugant-se amb ganes. De cop, se'm va acostar i, ben amable donades les circumstàncies, em va preguntar com estava. Va haver de repetir-ho un parell de vegades fins que vaig poder recuperar la parla i dir-li:
       -Estic enamorat.

Em va mirar amb cara de fàstic i de decepció abans de deixar-me plantat, més sol que un captaire al metro, tal com ho mereixia, no ho nego. Anava a demanar una copa quan em vaig quedar parat perquè entremig de dos llums de projector havia clissat una ombra baixeta, amb bigoti, amb una copa a la mà: el meu enemic, que per casualitat també era un col.lega de la Montse, mirant-me bé. Havíem estat bastant bons amics, ell i jo, i llavors hi va haver tot aquell malentès estúpid que no val la pena d'explicar aquí. Em mirava (tenia els ulls foscos i brillants) amb un menyspreu que em va posar els pèls de punta. Vaig anar corrent cap a la porta i vaig sortir a la nit encara gèlida, fart de coincidències, de casualitats i de conjuncions...

El matí següent, em van trucar des de la papereria i amb un globus considerable vaig baixar per recollir la resposta al meu fax, la qual em ballava a les mans mentre la llegia: escrita a mà, llarga, m'informava que la dona de la meva vida em trobava a faltar fins a un punt que gairebé no ho podia aguantar més, pregant-me que li enviés un altre missatge al més aviat possible. Extàtic com un catòlic crèdul al moment de cruspir-se l'hòstia, li vaig donar les gràcies al cel, mentre em preparava a lluitar fins al final per ajudar aquesta donzella abandonada a la venda salvatge d'óssos tous a països llunyans, podrint-se al Hilton de torn. Veia el sol més brillant, l'aire més pur, els núvols més flonjos i em posava de seguida a escriure la resposta a la seva resposta. Però quan la vaig haver acabat, la papereria estava tancada, com totes les altres. Vaig anar a uns grans magatzems al centre però ells no tenien màquina de fax, vaig agafar el metro cap a la seva altra sucursal al nord de la ciutat, hi vaig arribar vint minuts abans que tanquessin i ells sí que tenien una màquina a la novena planta, vaig pujar-hi però estava espatllada; em van suggerir un lloc entremig del centre i del nord, vaig anar-hi caminant ràpid però no el podia pas trobar, vaig seguir fins al centre un altre cop, provant tots els hotels grans i luxosos fins que a un em van dir que sí. Després de dues hores d'intents, me'l van passar, vaig pagar, vaig tornar a casa, cofoi i xiroi, i em vaig aparcar davant la tele per la resta de la nit.

Uns quants dies abans de la tant esperada tornada de la Montse no em podia estar de preguntar-me si era bo seguir d'aquesta manera, trobant-me sencer i bé tan sols quan la tenia a ella al meu costat. Perquè quan ella no hi era em convertia, a poc a poc, en un feble d'ulls aigualits, llavors en una figa-tova vacil.lant, per tornar-me tot seguit en un gandul poc estable que en un tres i no res esdevenia una mitja persona enganxada a una copa, un engatat quec sense rostre, en resum, una tifa humana, surant, tota una nosa pudent, per les aigües blaves i netes de la meva ciutat adoptiva. Quelcom força indesitjable, com si diguéssim. Fins i tot dubtava durant alguns dies de si valia la pena continuar, fins que em va tornar a sortir la veu interior, amb ella faràs un esforç, i era amb un esforç final i definitu que, finalment, vaig anar a l'aeroport per recollir-la.

Hi havia una abraçada forta però no tan forta com les d'abans, una mirada d'ull a ull llarga tot i que més curta que en d'altres ocasions, i un petó sense llengua, allà a la zona d'arribades quasi buida, amarada de llum grisa. Al taxi li vaig passar el braç per les espatlles però ella es va quedar aferrada al seu lloc sense recolzar-s'hi per res, lleugerament amoïnada. A casa, en comptes de mirar-nos com personatges d'una telenovel.la, jo no m'atrevia a parlar si no era de menjar, del temps o de petits episodis xafarders, mentre ella treia ósset rere ósset d'una maleta enorme i els va arrenglerar a una tauleta mentre parlava de models nous i de la rebuda que podrien tenir en el mercat espanyol. Aquella nit no volia fer l'amor, i s'estirava al meu costat, freda com una anxova salada, especialitat del seu país segons m'havia dit en algun moment anterior al vol sudamericà, quan encara hi havia hagut alguna cosa calenteta, atípica, rere els ulls foscos nascuts al bosc.

Els seus ulls els tapava ara un espècie de polietilè estressat i la seva boca no reia sinó de la manera discreta i professional ja al.ludida. Quan vam sortir amb amics, un parell de dies més tard, em va sorprendre el tarannà lleuger i alhora encarcarat de la Montse, la seva parla talment la d'una caricatura d'un personatge de classe mitja-alta que tant bé sabíeu imitar els meus amics, xerrant de menjar i del temps i de xafarderies.

La seva fredor envers mi augmentava amb els dies sense que ella en fes cap esment fins que vaig preguntar què dimonis li estava passant i ella em va respondre prou honestament:
       -No ho sé. Necessito temps.

Frustrat i nerviós, vaig aprofitar els propers quatre dies per escriure-li una carta on li recordava tot el que hi havia hagut entre nosaltres, des de les converses espirituals fins a les horabaixes de cardamenta, afegint-hi moltes de les coses que m'havia dit: que si jo la mantenia sana i equilibrada, que si jo era l'home que l'havia feta més feliç, que si jo podia fer amb ella el que volgués, i totes les altres frasetes que una persona diu a una altra quan encara està flipant. Quan ella va llegir la carta va començar a plorar, ben emocionada per no dir rectificada, o sigui, va tornar la Montse d'abans i jo la tornava a veure, un altre cop feliç com un gat en una habitació etcètera i això va durar així unes setmanes més.

Fins que un matí quan estàvem prenent un cafè al bar de la cantonada, ella es va posar a parlar de l'estiu, del seu, que consistia pel que es veia a assistir a una sèrie de sopars i dinars a les terrasses d'uns quants amics benestants. De cop i volta em va passar com una llampada la imatge d'un rengle de rostres amb el cutis inconfusible dels nous rics i el soroll d'una xerrameca no gaire més profunda que la pell d'un lloro. Quan li tornava a mirar els ulls, el poliestirè ja hi era una altra vegada.

D'aleshores ençà, tornaven els rebutjos tàcits al llit fins que cada nit tenia una erecció agonitzant que es negava a anar-se'n, mantenint-me despert i obligant-me a fumar en cadena per passar l'estona i facilitar l'afluixament de la tumescència. No obstant, sempre me la rentava abans d'allitar-me amb ella, amb un optimisme que t'hi hauries cagat. Naturalment, em vaig enfadar al cap d'una temporada, i ella em deia que no sabia encara què li passava, se sentia sense sentiments de cap tipus, no podia ni cardar ni estimar, però em volia a mi, li agradava molt, deia, saber que algú l'estimés. Jo, doncs, quedava amb ella sempre que m'ho permetés, mentre que fora de la seva presència m'assemblava ben bé a aquell gos dels anuncis Ell Mai No Ho Faria, tant impactants com eren aleshores.

Llavors vaig perdre l'oremus completament i li vaig escriure dues cartes més, una per tallar, que ella va acceptar dient que igualment era el millor que es podia fer i una altra, dos dies més tard, per convèncer-la a tornar a intentar, que va acceptar també, dient que ens hauríem de veure una altra vegada. Vam sopar plegats, doncs, i passava que ella no volia que la deixés, segons va dir. Però va afegir:
       -Escolta, encara no estic preparada per dormir amb tu.
       -Divendres?
       -No puc. Tinc una festa. Et trucaré dissabte al matí, d'acord? Per quedar.
       -Segur?
       -Seguríssim.
Aquell dissabte em vaig despertar ben d'hora, esperant una trucada que no acabava d'arribar. Al cap d'unes hores li vaig trucar. Va contestar la companya de pis.
       -Se n'ha anat a la costa amb uns amics.
       -És que m'havia dit que em trucaria, segur.
       -No hi ha cap missatge.
       -On de la costa?

Em va donar el nom d'un poble. El gos abandonat es va tornar rabiós i va baixar al carrer, va caminar amb passos llargs cap a l'estació i va agafar el primer tren cap al poble costaner, amb els ulls enlluernats i una llauna de cervesa a la mà. Si hagués pogut bordar al vagó mateix ho hauria fet, però encara tenia sentit de la vergonya. Vaig baixar i vaig rodar pels carrerons cremant-me la pell i fent alguna cervesa més fins que cinc hores més tard me la vaig trobar. Me la mirava una estoneta - aquesta forastera que mirava cap amunt, somrient i saludant els seus col.legues al balcó d'un pis - abans de tustar-li l'esquena:
       -Hola, Montse.
Va badar la boca, sorpresa. llavors, amb veu responsable va dir:
       -Parlem.

Vam seure en una terrassa. Deia que no sabia què dir-me, abans de dir-m'ho. A la festa d'ahir divendres havia passat unes hores xerrant amb un noi pel qual sentia una forta atracció física, o sigui que ja estava ben encarrilada un altre cop, havia tingut ganes de fer el fet per primer cop en moltes setmanes, tot i que encara no ho havia fet, segons deia. El xicot en qüestió l'havia acompanyat al poble, de fet era allà dalt al balcó, l'havia estat saludant.
       -I em sembla que és millor que quedem com a amics.
       -I aquest xicot, qui és?
I passava, inevitablement, que encara que hauria pogut ser qualsevol home que li hagués despertat el desig, era el xicot aquell, el que m'odiava, el meu pitjor enemic, el seu col.lega.

Em va abandonar el sentit de la vergonya i lluitant per expressar-me bé a través de la suor i de la cervesa, vaig mirar als ulls a la dona de la meva vida, a la persona amb la qual la meva imaginació absurda s'havia construït un futur insospitat, a la noia que m'havia fet barrinar el cervell fins arribar a la base de tot, i li vaig dir que era una yupi superficial i previsible, una niñata ganyotaire amb la profunditat emocional d'un maniquí de publicitat o bé d'un pardal endarrerit, una farsant coqueta i egoista, una filla de gossa, una filla de puta de gossa de merda i me'n vaig anar. Ella es va posar dempeus mentre preguntava a la meva esquena amb una indiferència ben educada si volia sopar amb ella aquella nit, per parlar de tot això, per quedar bé. No la vaig tornar a veure mai més.

I tant, que me'n recordo. Una història banal com tantes i tantes, res més que un breu encontre entre un home i una dona, no reeixit i un xic decebedor. Però per a mi era com si m'haguessin pispat tot un panorama de futur. Com si m'haguessin donat gat per llebre en una escala temporal que incloïa mitja vida imaginada meva. Com si tota la meva suposada destresa quant a entendre i conèixer la gent s'hagués enfonsat de cop. Plorava com un nen perdut en un parc d'atraccions.

Encara em veig intentant nedar en el fang de la meva confusió, incapaç de comprendre com era que quan ella anava camí a ser el meu braç dret i jo a ser el d'ella, de cop la història es va estancar, es va congelar i es va esquerdar, sense gairebé ni una discussió. S'havia d'empescar alguna solució per justificar les ferides gegantines al meu amor propi. Els amics em van dir que era el món que me la va fotre, el món... Aquella cosa que existia fora del meu cervell. El món dels cotxes, per exemple, sobretot els que eren regals d'empresa; el món de llits d'hotel també, i de taules ben parades, de roba planxada, de manaires malcarats sense rostre, d'avions ben tapissats i d'óssets de peluix, on un amor no deixava de ser un entreteniment entre encaixades de mans. El món d'aquell fi de segle, quan tenir uns ulls vius encastats a una cara d'estruç era la norma vigent, quan tot era fàcil menys la feina. Un món calculat, ple d'individus d'entre vint a quaranta anys que marxaven endavant, sempre endavant, amb les consciències pulcres i amb somriures de circumstàncies a les cares d'estruç, amb traductors electrònics als canells i tres feixos de targes de presentació als inferns, endavant! Cap a reunions cada vegada més llargues, cap a cotxes més ràpids que els Opel Corsa, cap a pel.lícules més obligatòries, cap a converses d'una placidesa cada hora més lletosa, cap a tonades més suaus i formatges més exòtics, cap on els esperava la responsabilitat ben entesa, una entitat buida i complaent que tenia la cara pàl.lida, la boca badada i els ulls manyacs, cap a l'engoliment final, cap al lloc sense ni sentiments ni emocions ni preguntes ni respostes ni cor ni cor ni coses amagades, calentetes, atípiques, cap a la indiferència obligatòria i inevitable que, segons tu, em va deixar bandejat, cridant escolta'm, cony! a una estranya que portava auriculars de walkman on només escoltava cançons suposadament adultes que anaven d'avortaments i comiats mentre una ombra baixeta amb bigoti i ulls brillants li n'ajustava el volum.

El gran amor de la meva vida va ser condemnat a no durar gaire. I què em queda dir de l'estiu, del famós estiu anhelat? Se'm va presentar llavors com un període erm i interminable, sense repòs. I, mentre hi pensava, els meus ulls es tornaven vius i brillants i la meva cara s'assemblava cada vegada més a la d'un estruç. Ja m'havia après la lliçó. I tant, que me'n recordo.

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il