 EL TELÈFON DE
L'ESPERANÇA
per Len Kruger
En Jimmy va quedar parat davant el que deia el diari. El Sr. i la
Sra. William Moffett de Shaker Heights tenen la satisfacció d'anunciar l'enllaç de la
seva filla, Sheila Marie, amb el Sr. John Browning. Afligit, va observar la fotografia de
casament del Plain Dealer: cap alt, somriure forçat i tibant, i un ram de flors a la
falda. En Jimmy havia estat enamorat de la Sheila Marie Moffett a Cleveland, quan estaven
a segon cicle d'enginyeria química. Després de deu anys, ella encara ocupava les seves
fantasies. Imaginava que la Sheila no es casava amb el Sr. Browning, que vivia sola a
Washington D.C., i que també passava les tardes dels dissabtes a l'hemeroteca de la
Biblioteca del Congrés, fullejant números antics del Cleveland Plain Dealer.
Els llums intermitents van
indicar als usuaris de la biblioteca que l'edifici era a punt de tancar. En Jimmy va fer
una fotocòpia de la fotografia de l'anunci del casament i se la va guardar a la butxaca.
En sortir, es va aturar en el tauler d'anuncis del costat de l'entrada principal, on hi
deia: "Només anuncis de la comunitat. No demandes". Va clavar els ulls en una
targeta de fitxer amb grans lletres ondulants que deia: "Aprèn tècniques de
comunicació i ajuda els altres! Fes nous amics! El curs comença el 24 d'octubre. Truca
ara a HOT-LINE!" A l'altra banda del tauler, en una targeta es llegia: "Et sents
sol? Ansiós? Confús? Hi ha qui t'escolta! Truca a HOT-LINE. Trucades
confidencials!" Totes dues targetes estaven escrites amb la mateixa tinta
vermella.
La Hannah parlava amb les línies de l’esperança. A les
especialitzades en drogaaddicció els explicava els seus hàbits cocaïnòmans i que volia
deixar-ho, però que tots els centres de tractament estaven plens, i sí, ho havia
intentat en tots. A les especialitzades en abusos a la dona els explicava que el seu marit
tornava a casa borratxo i que la pegava sempre que perdia diners ales carreres de cavalls.
A l’oficina d’atenció al consumidor els deia que els seus electrodomèstics
eren defectuosos.
- Sembla molt greu -li responien
amb veus fortes o fluixes, alegres o serioses.- I com ho veus això?
- T’ha passat mai res de
semblant?
- M’estimaria més parlar de
tu i els teus problemes.
- Per què?-va preguntar la
Hannah.- Tu ets molt més interessant.
Les línies de l’esperança
li deien que no podien més amb ella. Les veus, sempre educades i mesurades, li suggerien
que parlés amb el seu psicoterapeuta, que ells no la podien ajudar.
- Però si ja m’ajudes
–acostumava a dir.- Amb que parlo, si us plau?
Les veus van deixar de dir els
seus noms.
Ho sentim, però la línia de
l’esperança ja no pot ajudar-te -deien-. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us
plau.
Però el psicoterapeuta de la
Hannah no es trobava bé. Va tenir una embòlia i no se l’entenia. Va rebre un cop de
pilota en un partit de beisbol i va perdre totalment la memòria. Era a Hawaii. O a
Tahití. Un cavall el va llençar pels aires a la Pampa Argentina. El van segrestar uns
parapsicòlegs al Triangle de les Bermudes.
-No es podia contactar amb ell.
-Ho sentim, la línia de
l’esperança no pot ajudar-te. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau
–continuaven dient.
La Hannah sabia com
sortir-se’n. Podia imitar les veus d’una escolar cridanera, d’una senyora
madura amb veu càlida, o de qualsevol altra cosa. Podia posar veu d’autèntica
desesperació, i a vegades aconseguia que li parlessin i li diguessin coses. Escrivia
notes a la llibreta que amagava sota el matalàs. Linda: li agrada el menjar xinès.
Matt: es va perdre a Disneylandia als 5 anys. Andy: no vota mai.
- No
sé fins on puc arribar – va dir la Hannah una nit, mentre trencava la veu com sabia
fer.- Saps el que vull dir? T’has sentit mai com ...si ja no poguessis
continuar...més?- Va somicar a l’auricular.
Després d’una pausa plena
d’ansietat: "Ets la Hanna, oi?". Va reconèixer la veu. Dave: de
Massachusetts. En Dave semblava alleugerit.
- Ho sento, però ja no ens
permeten parlar amb tu. T’han donat porta.
-I no pot dir el que no et deixen
dir – va replicar la Hannah. Ara estava aconseguint alguna cosa. Va baixar la veu per
oferir certa confiança.
-Digue’m Dave. Que en penses
d’aquesta política? Sembla que et sentit malament per no poder parlar amb mi.
Sembles una persona bastant compassiva.
La veu va fer una pausa.
-La línia de l’esperança
no et pot ajudar. Parla amb el teu psicoterapeuta, si us plau.
-És MORT – va dir la
Hannah- . Què se suposa que he de fer?
-De veritat, ara hauria de
penjar.
-L’home va morir. Creu-me.
Estava fent ala delta a Hawaii i se li va aturar el cop. El seu cos va fer un aterratge
perfecte. Van haver de treure-li els dits garratibats de la barra un per un.
-D’acord, he de penjar ara.
Parla amb el psicoterapeuta, si us plau.
-Ho faré si tu ho fas –va
dir la Hannah-. Per què no comencem Dave? Tu primer.
Dotze dones i tres homes seien en cercle. Cadascun portava una tarja
identificativa: Brenda, Melissa, Pam. Andrea, Beth, Janet. Jimmy se sorprenia de les
probabilitats. Dotze a tres. Quatre dones per a cada paio. Es va inclinar en la cadira,
escoltant el discurs d’obertura de la Directora del Voluntariat, una dona de mitjana
edat que es deia Margaret.
-Quin és el perfil del voluntari
idoni de les línies de l’esperança? -va demanar al grup, i la seva pregunta va
ressonar en un auditori d’església buida que feia olor d’amoníac-. Quins són
els adjectius que faríeu servir per a descriure’l?
Una munió de mans es va
enlairar.
-Atent?
-Eixerit?
-Afable?
-Molt bé -va dir la Margaret.
Els seus ulls van escrutar l’audiència-. Alguna cosa més?
Jimmy es va adonar que gran part
de les dones tenia entre vint i trenta i tants anys, totes bastant maques. Hi havia dos
homes més que es preparaven, però un d’ells li va semblar gay i l’altre
tenia almenys cinquanta anys.
-I què en penseu, de
l’empatia? -va preguntar la Margaret. El grup va assentir. La Margaret va assentir-.
Sí. Empatia. El voluntari idoni de les línies de l’esperança utilitza tècniques
actives d’escolta per a reflectir els sentiments de qui truca, fa preguntes de
resposta lliure i cerca possibilitats. Mai no jutja a qui truca ni li dona consells o
respostes a preguntes personals.
Jimmy es va preguntar si la
Sheila havia conegut Mr. John Browning de Shaker Heights en una sessió de preparació de
les línies de l’esperança. Potser contestaven trucades junts i ella es va veure
afectada per algú que es volia llençar d’un pont o alguna cosa semblant, i aquest
John Browning la va consolar. Se l’imaginava convidant-la al seu apartament,
traient-li a poc a poc la tarja identificativa amb la punta dels dits, acaronant la suau
rodonesa dels seus pits.
Doctor Olson era el nom del psicoterapeuta de la Hannah. Portava uns
mocassins marrons i anava sense corbata. Va seure al seu costat en un llarg sofà negre i
es va apartar les grenyes llises que li cobrien el front i que tornaven a caure-li davant
els ulls.
-Bé, Hannah -va dir-. Com anem
avui?
-Bé, Doug -va contestar ella.
Sempre els deia pel nom de pila-. Com van anar les teves vacances a les Bahames? I el
menjar?
-Parlem de tu. D’acord?
-Van posar cap pel·lícula a
l’avió? Vas llogar auriculars?
-Els auriculars –el doctor
Olson va sospirar i va fer una ullada al rellotge de la taula– anaven inclosos.
-M’agradaria ensenyar-te un
article de diari –va dir la Hannah desplegant un tros de paper-. Aquí diu que la
ciutat està instal·lant cabines telefòniques al pont de Duke Ellington. Com a bon
professional de la salut mental amb un consultori que funciona tan bé, estic segura que
saps, Doug, que el pont de Duke Ellington és un punt estratègic de suïcidi pels
residents desanimats del Districte de Columbia.
-I això què té a veure amb tu?
-el doctor Olson es va apartar el cabell dels ulls.
-Deixa’m que
t’expliqui. Aquests telèfons estan automàticament connectats a la línia de
l’esperança. Saps què vol dir, això? Despenges el telèfon i et trobes parlant amb
un voluntari que intentarà dissuadir-te de saltar. És com aquestes línies de franc que
hi ha a l’aeroport i que connecten directament amb un hotel. No cal ni marcar!
-Fins a quin punt
t’identifiques amb aquells suïcides del pont de Duke Ellington, Hannah?
-Gens ni mica, Doug. Penso en els
voluntaris de les línies de l’esperança. Aquests pobres voluntaris valents i
generosos a qui ni es paga per les molèsties. Pensa-hi. Qui truca diu: "Hola. Et
truco penjat del pont de Duke Ellington, amb una magnífica panoràmica del parc Rock
Creek". Imagina’t quina pressió pel pobre voluntari. Una paraula equivocada,
una petita relliscada, potser una inflexió de veu mal escollida, un estossec, un
quequeig, un que parla d’una manera, un altre que parla d’una altra, el que
sigui, i tot s’acaba. Imagina’t el que deuen sentir pel telèfon. El crit de qui
truca que s’esvaeix mentre cau en picat a terra! El telèfon que penja de la cabina
mentre colpeja la barana! Els crits i els xiscles dels vianants!
-Hannah -va dir el doctor Olson
amb rostre impassible-. Encara truques a les línies de l’esperança?
La Hannah no va contestar.
S’imaginava una veu parlant amablement a gent angoixada, gent que s’aferrava de
manera insegura a les cornises exposades al vent sobre els llums titil·lants i el
trànsit sorollós de la ciutat.
Cada matí, la Hannah fullejava el diari, des dels anuncis de pneumàtics a
la secció d’esports fins a les editorials sobre el fons monetari internacional.
Llegia crítiques de cinema, es fixava en l’argument i n’analitzava la
progressió lògica i la seva credulitat. Llegia les necrològiques i s’imaginava com
un petit canvi de les circumstàncies –un nom diferent, per exemple, o potser una
configuració diferent de pèl moixí- podria haver canviat el curs de la vida del difunt,
tant de bo que ho haguessin sabut.
Els anuncis classificats eren els
seus preferits. Milers de noms demanant la seva atenció i intentant contactar amb ella.
Plens de vida, que oferien tota mena de possibilitats. –Hola Mike, et truco per
parlar sobre el sofà-llit,- començaria de forma eficaç i seriosa. –Em podries
explicar una mica la seva història? Què es pot trobar exactament sota els coixins?
Alguna deformitat que no hi hauria de ser al matalàs?
Dorms de bocaterrosa,- li
murmurava- o de panxa enlaire?
Ningú li va dir res. La Hannah
va buscar en les pàgines classificades els anuncis de sessions de formació per al
telèfon de l’esperança sabent perfectament que unes setmanes més tard, un nou grup
de voluntaris contestaria les trucades. No li reconeixerien la veu. Potser parlarien amb
ella.
- Telèfon de l’esperança,-
va dir la veu-. En què et puc ajudar aquesta nit?- La Hannah no l’havia sentida
abans. Hi havia interferències a la línia que oscil·laven en to i intensitat. Estava
asseguda sobre el llit amb les cames creuades, embolicant sense parar el cordó del
telèfon en el dit índex.
-Hola, amb qui parlo, si us
plau?- va dir ella, amb veu baixa i conspiradora.
-Em dic Jimmy. I tu?
-Hola Jimmy, pots parlar amb mi
aquesta nit?- Va explicar un drama de desamor promeses trencades, esperances esvaïdes.
–Saps Jimmy, en Pete, el meu xicot, té un contestador, -va dir- i quan truco sé que
escolta com li suplico que agafi el telèfon. Està allà i sent com ploro en aquell
aparell. Em sento tan impotent. T’ho imagines, Jimmy?
-Sembles preocupada.
-Sí, Jimmy. És just això. No
estaries preocupat si et trobessis en el meu lloc?
-Dóna la sensació que estàs
molt dolguda perquè t’ha deixar en, ah, Pat?
-No, Pete.
-Això, Pete.
-Em pregunto. T’ha passat
alguna cosa semblant, Jimmy? Has estimat mai algú que no t’ha correspost?- Hi va
haver una pausa llarga. Se l’imaginava amb els ulls neguitosos i amb un posat
confós.
-Em sap greu si t’he fet
sentir incòmode, Jimmy.
-No em sento incòmode.
-Em sento molt millor parlant amb
tu i escoltant-te.
-Sembla que estàs molt
conscienciada sobre el rebuig, les relacions i coses així, -va dir en Jimmy. –Com et
vas sentir quan en Pat et va dir que no et volia tornar a veure?
-És una bona pregunta... com em
vaig sentir,- va contestar. La veu ja quasi imperceptible, -quan el paracaigudes no es va
obrir?
-Em sembla que no et segueixo.
-Com es deia ella, Jimmy?
-Qui?
-La dona que estimaves i no et
corresponia. Com es deia?
-No hauria de parlar
d’això.
-Ho entenc, Jimmy. Em dóna la
sensació que hi ha altres voluntaris a prop teu en aquest torn i que ara mateix no pots
parlar amb mi. I tu com ho veus això?
-Com has dit que et deies?,- va
dir. A la Hannah li encantava el to de la seva veu. Va penjar el telèfon, amb tendresa.
L’emplaçament de l’habitació del telèfon de l’esperança,
era un secret. En Jimmy s’havia imaginat un centre de control amb tecnologia punta i
fileres de gent amb auriculars; potser un mapa gegant de la ciutat a la paret amb llums
intermitents vermells. Un cop acabat l’aprenentatge, va fer una volta per
l’habitació que semblava una saleta desordenada. Hi havia un parell de sofàs
destartalats i plens de pols i una tauleta de cafè on la gent apilonava les revistes al
costat dels telèfons i on posava els peus.
En Jimmy treballava els dissabtes
a la nit, en el torn de 9 a 1. Trobava la feina molt més avorrida que les sessions de
preparació. La majoria de trucades eren menys urgents, menys problemàtiques. A vegades,
mentre escoltava algú que parlava sobre un mal dia a la feina o una baralla familiar, en
Jimmy obria a la falda un exemplar de la revista ‘People Magazine’ i mirava
fotos d’actrius famoses assegudes a la sala d’estar amb gossos marilyn
arraulits a la falda. –Ah hah, bé, ah hah. I tu com ho veus això, deia mentre
girava les pàgines. La trucada continuava una mica més, llavors acabava. Se sentia un
clic metàl·lic, i el més probable és que no parlés més amb aquella persona.
- Saps qui sóc, Jimmy? -Es va fer un
silenci.- Hi ha algú més amb tu? Et fa cosa que et sentin parlar de tu? Digues sí o no,
no sabran què passa.
- Sí.
- Te´n recordes que la setmana
passada et vaig preguntar si mai havies estimat a una dona que no et correspongués? Si la
resposta és sí, fes-me un comentari; si és no, fes-me una pregunta.
- Sembles preocupada.
- Bé. No li diràs a ningú que
has estat parlant amb mi, oi?
En Jimmy va mirar els seus
companys de torn. Un d´ells mastegava galetes salades, rebregava paper de cel·lofana tot
i esperant que sonés el telèfon. L´altre llegia en veu alte les adreces del centre
d´acollida d´emergència que hi havia a l´arxiu de dades: Molt bé, aqui n´hi ha una.
No, espera, no admeten nens. Deixa´m veure què més hi ha…
- No, va dir en Jimmy.
- Bé. Ara escolta amb atenció,
Jimmy. Et donaré instruccions de com dir-me el nom de la dona que un dia vas estimar.
Només t´has de dirigir a mi com si fos ella en l´argot de la feina.
- Què?
- Què Jimmy? Què?
No crec que els soni gaire simpàtic i/o terapèutic als teus companys. Només digues: pel
que veig, princeseta, et sents malament per totes les coses que et va dir el teu
padrastre. Però no diguis "princeseta", digues el nom de la dona que un dia vas
estimar.
- Pel que veig, Sheila, et sents
malament per totes les coses que et va dir el teu padrastre.
- Sheila! Quin nom més bonic,
Jimmy. Era maca?
- Sí.
- No diguis només sí, Jimmy.
Digues sí ah hah, com si fossis el voluntari responsable que em guia pel camí de
l´auto-revelació. Cada paraula conta. No et van ensenyar res?
- Sí, ah hah. D´acord.
- D´acord, un toc simpàtic. Ets
un innovador. Bé, vau tenir mai relacions sexuals?
- No. -En Jimmy va mirar els seus
companys de torn, tots dos ara sense res a fer, observant-lo.- Ah no, em sap greu però el
telèfon de l´esperança no et pot dir el que has de fer. Però podem, ah, buscar altres
opcions.
- Bé, Jimmy! Vull dir, malament,
molt malament que mai vas ficar-te al llit amb la preciosa Sheila, però bé que hagis
pogut reconduir la conversa per despistar-los. No et fiïs de ningú, Jimmy. No cal que et
digui que els telèfons de l´esperança d´aquesta ciutat estan plagats d´informadors.
- Ah si?
- I doncs, per què creus que la
Sheila no et va estimar mai, Jimmy?
- Sembla que el teu, ah,
padrastre no se sentia físicament atret per tu i a part d´això, ella mai, no ho sé,
mai va dedicar temps a conèixer-me millor.
- Jimmy? Això o bé no funciona
en absolut, o funciona massa bé, no sé què dir-te. Estaràs sol el proper dissabte a la
nit? Què et sembla el torn d´onze de la nit a vuit del matí? Ho pots arreglar?
- Sembla que hi estàs molt
interessada.
- No ho estaries tu, Jimmy?
En Jimmy va entrar a la cabina a tres quarts d’onze. La primera trucada va ser
d’un home de mitjana edat divorciat a qui la seva dona no parava de trucar, sempre
exigent. "Qui és pensa que és?", deia una vegada i una altra.
Vaja –va dir en Jimmy-.
Sembla que et molesti que la teva exdona no deixi de trucar-te.
Mira fill meu, has estat mai
casat? –va preguntar l’home.
No –va respondre en Jimmy-.
Mai.
La segona trucada d'en Jimmy va
ser una dona que estava patint un atac de nervis. Respirava fort i parlava molt ràpid. En
Jimmy gairebé no l’entenia.
Et trobes bé? –va
preguntar-. Vols que truqui una ambulància?
Ets metge?
No, només sóc un voluntari.
Què he de fer? Digue’m què
he de fer.
Em sembla que ho has de decidir
tu. Quines opcions tens?
Ostres, deixem-ho córrer
–va respondre mentre penjava el telèfon.
El telèfon va tornar a sonar. En
Jimmy va contestar i li van penjar. El telèfon va tornar a sonar i li van tornar a
penjar. Després de no obtenir resposta cinc vegades, en Jimmy va despenjar el telèfon i
va provar de baixar el volum del timbre fent girar un petit botó blanc en la part
inferior del receptor. Eren les 2:30 de la matinada. Se sentien les sirenes als carrers.
Va tornar a penjar el telèfon, i va sonar més fort que abans.
-Eh tu, on són les noies aquesta
nit? –va preguntar una veu masculina i rasposa.
-En què et puc ajudar? –va
demanar. El van tornar a penjar. En Jimmy va fer girar el botó cap a l’altra banda.
Deu minuts més tard, el telèfon va tornar a sonar. Va fer un soroll metàl·lic i
ofegat, com de joguina.
-Línia de l’esperança.
-Hola, Jimmy. No cal que fem
servir cap codi aquesta nit, oi?
-No. I de què vols parlar?
-Sóc jo qui t’ho ha de
preguntar, Jimmy.
-No ho sé si ho hauríem de fer.
-De què vols parlar, Jimmy?
–va mirar fixament el pòster de colors vius enganxat a la paret. MODEL DE CRISI:
Establir contacte. Examinar la situació. Examinar les opcions. Arribar a un acord. Va
mirar per la finestra. Des del novè pis podia veure els carrers il·luminats en la
foscor. Es va imaginar l’enorme mapa de la ciutat amb llums vermelles intermitents.
-Oh, crec que ja ho saps –va
dir en Jimmy, desplegant la foto de la Sheila, que estava gastada i estripada i granulosa
al tacte.
En Jimmy va seure a la taula un dilluns al matí, mentre llegia un informe
d’ingenyeria química. El telèfon va sonar.
-Per què has parlat amb la
Hannah? –va dir la Margaret, alçant la veu.
-Qui? –va preguntar en
Jimmy. Agafava el telèfon amb fermesa.
-Has parlat amb ella els
dissabtes a la nit. Sembla que està fent servir el nom de Sheila. Ha parlat de les seves
converses amb tu amb altres voluntaris de les línies de l’esperança.
-Com saps que es diu Hannah?
-Jimmy –va sospirar la
Margaret-, has llegit mai el llibre dels que truquen més sovint com hauries d’haver
fet? Li hem donat porta a la Hannah. No hauries de parlar amb ella.
En Jimmy va mirar per la
finestra. Dos homes descarregaven arxivadors d’un camió descobert, amb les venes
dels braços marcades.
-La Hannah afirma que sap certes
coses de tu. Coses...-la Margaret semblava avergonyida-..molt personals i de tipus sexual.
Confio en què s’ho estigui inventant.
-Per descomptat que sí –va
dir en Jimmy-. Vull dir, que està boja, no?
-Espero que no parlis en aquests
termes a l’aparell. Un terme adequat és "malalt mental".
-D’acord. No és possible
que un malalt mental s’inventi coses sobre una persona no malalta sense cap raó
aparent?
-Per què et sembla que la Hannah
tingui fixació per tu, Jimmy?
-D’acord. Per començar, em
va dir que el seu nom era Sheila, no Hannah, i pera això no vaig llegir el seu nom al
llibre dels qui truquen més sovint. No sabia que era la Hannah.
-De què van las teves converses
amb aquesta persona?
-Bé, em va dir que es deia
Sheila, que acabava d’arribar a la ciutat i que es trobava sola, i tot allò de que
no sabia com conèixer gent, etc. Em va commoure, reflectia els seus sentiments de soledat
i alineació com ens vas ensenyar, i després van parlar d’altres opcions com ara:
fer-se soci d’un club, formar part d’activitats socials, anar a classes o fer de
voluntari. Una mica de tot això. Sempre que enraonava amb ella, parlàvem de com anaven
les coses i d’altres mètodes que podia fer servir per conèixer gent. Pensava que
realment l’estava ajudant, però ara que se que tot és una gran mentida, m’ha
deixat parat. Vull dir, que de veritat em va convèncer.
-Ja ho sé. No ets el primer a
qui ho ha fet. A partir d’ara, Jimmy, sigues més prudent amb qui truqui. I la
pròxima vegada que parlis amb la Hannah, digues-li que no pots parlar amb ella i penja.
En Jimmy va tancar l’informe
que tenia sobre la taula. Va ratllar del tot el seu nom de la llista de voluntaris amb
blau.
-Així que no sóc el primer, eh?
-va dir a l’auricular
-Línia de
l’esperança.
-Has llegit la pàgina
d’acudits, Jimmy? Has mirat l’horòscop? Pot ser plasmada i catalogada la teva
essència per gent que pensa que la Terra es troba al centre del sistema solar?
-No t’entenc. Per què vas
parlar de mi als altres voluntaris de les línies de l’esperança?
-És el meu programa de millora
de les línies de l’esperança, Jimmy. Et vaig posar com a model al qual els altres
han d’imitar.
-Què els vas explicar?
-Et vaig elogiar. M’hauries
d’haver sentit. Els vaig dir que eres un treballador miraculós, un mag. Els meus
problemes s’han aclarit, com si es tractés de fosses nasals. Sento com desapareixen
els mocs, puc respirar. M’has guarit, Jimmy.
-Però no hauria de tornar a
parlar amb tu. Què hem de fer?
-No t’estaràs molt de temps
en aquestes línies de l’esperança, Jimmy.
-Com ho saps?
-Sembla com si no sabessis que
sé el que tu saps.
-Què?
-Sé qui ets. No ets el meu
primer Jimmy, Jimmy. Saps?
-Però sóc el millor?
-M’agradaria que em fessis
un favor.
-El que vulguis.
-Llegeix-me un conte per a anar a
dormir. Agafa el llibre dels que truquen més sovint. Obre per la pàgina que diu Hannah.
-Espera’t un moment. Molt
bé. Ja ho tinc. Dona d’uns trenta anys, més o menys. Parla amb un to molt baix, de
vegades xiuxiueja. Em pots parlar aquesta nit?. Molt manipuladora.
T’explicarà tot tipus d’històries. Tot són mentides.
-Tots dos som Escorpí, Jimmy. Ho
sabies? Escolta. Acaba el que has començat. Fabrica la teva pròpia rutina. Forja el teu
destí. Fuig dels que no et fan cas. Tira endavant.
-Un cop hagi acabat la seva
història, et farà un munt de preguntes personals i no voldrà parlar d’ella. A la
Hannah li han donat porta. No parlis amb ella.
-Booms de popularitat.
L’oposició s’enfonsa. Escolta els desconeguts misteriosos que només parlen
quan se’ls parla.
-La Hannah té una personalitat
inestable. Quan tenia catorze anys el seu padrastre va abusar d’ella mentre la seva
mare era fora de la ciutat per negocis. Ara viu amb ella, qui ens ha demanat que no hi
parlem. Si truca digueu-li que la línia de l’esperança no la pot ajudar i
suggeriu-li que parli amb el seu psicoterapeuta.
-És clar que tots dos sabem que
els diaris publiquen horòscops només per a entretenir els lectors. No, Jimmy? Jo també
tinc una fitxa de tu, però és massa llarga per a llegir-la per telèfon.
-Vine, et donaré l’adreça.
No hi ha ningú més aquí, estarem sols.
-La secretíssima adreça del
telèfon de l’esperança. Me la donaries? Ningú no m’havia ofert mai un regal
tan valuós. M’ha arribat al cor.
-Vermont Avenue, 4823. Al
Nord-oest. Apartament 923. Novena planta.
-Això deu ser una violació
flagrant del teu jurament hipocràtic. En què consisteix, Jimmy? Primer, no fer mal a
ningú. Segon, no respondre preguntes. Tercer, dir moltes mentides.
-Vine. Ara mateix.
-Jimmy, no t’has fixat en la
meva fitxa del llibre dels que truquen més sovint? No se t’ha acudit que ha sonat el
toc de queda? No m’està permès de voltar pel carrer a les dues de la matinada.
-Et vull veure. Et vull tocar.
-No oblidem el tacte ni el gust,
Jimmy. Sembla que estàs preparat per a fer el pas següent en la nostra relació.
-Sí.
-Alerta amb el pas següent. És
arriscat.
Ella li va dir de trobar-se diumenge a la tarda, entre les dues i les
tres, al pont de Duke Ellington.
- Però, com et reconeixeré? -li
va dir ell.
- No et preocupis per això -va
dir ella. Així que em vegis, sabràs qui sóc.
Jimmy va fer tot el pont, primer
per un costat, i després per l'altre. Va mirar fixament el rostre de les dones que se li
creuaven. Es va apropar a unes quantes, aquelles que duien el cabell llarg i despentinat,
amb un llambreig malaltís als ulls.
- Hannah -deia-, ets tu, de
debò?
Va passar una hora. I una altra.
El sol s'amagà rere els arbres del parc de Rock Creek; es va adonar del fred de la
tardor. Va caminar mig pont i es va aturar. Des de les baranes, barres blanques
s'enlairaven corbades com si fossin mans a punt d'atrapar alguna cosa. Jimmy va veure una
cabina telefònica blava al costat de la barana. "Atenció d'urgència" -deia un
cartell- "Línia directa amb algú que es preocupa per tu."
Va obrir la cabina; la frontissa
grinyolà. El telèfon descansava dins la cabina com un cos en un sarcòfag antic.
- Què irònic! -es va dir-.
Típic d'ella -se'n burlà. Va agafar l'auricular.
- Línia de l'esperança -va dir
una veu de dona-; com puc ajudar-lo?
Va mirar a través de la barana,
tot sentint el fred de les barres contra el front. Fulles grogues i taronges queien sobre
el rierol; des d'aquella distància, semblava una pintura.
-Escolti! -va dir la veu- Que hi
ha algú?
Jimmy va sentir el gemec i
l'espetec afeb
lits de l'aire inhert modulat a
través dels transmissors, interruptors i circuits; va sentir el so d'algú que respirava
a la llunyania.
|
Matthew
Tree Estiu d'amor