|
|
|
| PAPER CUIXÉ per Miranda "X" | |
 Novembre La casa és en una població interior del nord del país. Una d'aquelles poblacions amb gasolinera a l'entrada icementiri a la sortida. Una d'aquelles poblacions on la gent és coneixen de vista, se saluden quan es troben pel carrer (però cada vegada menys) i els nens tornen tots sols a casa en sortir de l'escola. La casa va ser construïda als anys cinquanta i forma part d'una llarga avinguda de cases totes iguals (les cases barates) que amb el temps han envellit i han perdut el dubtós refinament victorià (els parterres de flors, la teulada de pissarra) que va seduir tant els primers compradors. Aquesta decadència es pot comprovar especialment a l'exterior: les heures que recobreixen algunes façanes s'han mort i han escrostonat les parets, i al vespre, quan es fa fosc, només queden tres o quatre cases que encara tinguin encès el fanalet que hi ha sobre la porta d'entrada. La casa on passa aquesta història fa nou mesos que està tancada, i la pols se n'ha ensenyorit. El febrer passat, l'home vidu i jubilat que l'habitava va morir de sobte, fulminat per una embòlia. Dos dies després, un cop acabada la cerimònia d'enterrament, els dos filis que tenia (un d'ells casat a l'estranger) van decidir que de moment tancarien la casa i van ajornar per més endavant la lògica decisió de vendre-se-la. Des d'aquell dia, per tant, ningú ha tornat a posar-hi els peus. La bústia està farcida de factures llargament reclamades i d'absurda propaganda comercial; ja fa temps que algú va robar la bombeta fosa del fanalet. A dins, res no ha canviat des d'aquells últims dies de febrer. La fusta dels mobles potser espetega en la foscor, resultat de l'incansable treball dels corcs; i qui sap si l'escalfor enxubada de l'estiu més calorós de la dècada, ara fa uns mesos, no va reblanir els matalassos dels llits, que transpiraven en silenci a dalt a les habitacions. La cisterna del vàter degota, i de tant en tant el so de l'aigua coincideix amb el tic-tac del rellotge de la cuina, que segueix funcionant amb les mateixes piles de sempre. Ara, avui, aquest matí de diumenge, dia de Tots Sants, una fressa recorre les estances de la casa i fa estremir les parets, els mobles, el silenci. Una clau dóna dues voltes dins el pany i tot seguit la porta s'obre feixugament, arrossegant una densa capa de pols i borrissol, com si hagués estat segellada durant segles. La llum esmorteida i subaqüàtica del sol de novembre tenyeix l'atmosfera interior amb tot de clarobscurs i revela al contrallum les figures d'un home i una dona abrigats que entren a la casa. L'home de la gavardina es diu Todd i és un dels dos fills de la casa (el que no viu a l'estranger), i la de l'abric i la bufanda es diu Chasey i és la seva dona: fa tres mesos, de l'estiu enllà, que viuen junts. Abans de venir a la casa, han anat al cementiri i han visitat la tomba dels pares d'ell. Al nínxol del pare, sense cap epitafi, el marbre fosc i la creu de plata encara no han perdut la lluentor de la novetat. En una parada de flors han comprat dos rams de roses i els han posat amb aigua als gerros que hi ha fixats el nínxol Després s'han estat una estona allá al davant, quiets; la Chasey ha resat un parenostre, per costum, i li ha fet l'efecte que aquelles paraules pronunciades en veu baixa la lligaven més a la familia d'en Todd. Abans de marxar han donat una volta al clos del cementiri, delimitat per quatre grans xiprers, i com que avui hi ha molta gent han hagut de saludar dues o tres persones que l'han reconegut a ell. Al cap d'una estona en Todd ha mirat el rellotge, ha murmurat un «se'ns fa tard» i han decidit que se n'anaven. Quan sortien del cementiri, s'han encreuat amb una dona que els ha cridat (de fet, ha cridat en Todd) i els ha saludat amb un somriure plàcid. En Todd ha estat a punt d'acostar-s'hi, però ha dubtat un moment, maldestre, i amb la Chasey han seguit caminant cap a fora. Aleshores han anat a donar un cop d'ull a la casa. -No hi ha tornat a venir ningú des del dia de l'enterrament -diu en Todd, mentre obre la porta i es fica les claus a la butxaca. Passa cap a dins, a les palpentes, es fica per una porta que hi ha a la dreta i tot seguít apuja la persiana del menjador. La llum travessa les cortines i s'escampa esglaonadament per tota l'habitació. Mentrestant, a batzegades, la Chasey ha tret la paperassa que ha pogut de dins la bústia i ara la deixa damunt la taula del menjador, al costat d'una pila d'esqueles que van sobrar. N'agafa una, la de sobre de tot, i la llegeix en silenci (hi reconeix el nom i les dates que fa una estona ha llegit al cementi-ri). Després passa la vista pel menjador -les butaques, la llibreria, el televisor- i veu un portaretrats penjat a la paret. Se'l mira de prop, el bufa per treure'n la pols i pregunta divertida: -Tu ets aquest nen del niqui ratllat? Quants anys tenies aquí? En Todd s'hi acosta i observa la fotogralia. Hi surten tots quatre, amb el seu germa i els seus pares, però no pot recordar quan els la van fer. -Onze o dotze, calculo -diu, i es fixa en el seu pare: és el primer cop que en veu una imatge, d'ençà que es va morir, i pensa que li hauria agradat que s'haguessin conegut amb la Chasey. -Ara ja sé perquè ets tan guapo -fa ella, escrutant-li la cara d'onze o dotze anys-: la teva mare era preciosa. En Todd somriu i amb la gavardina posada (perquè allà dins hi fa fred) s'asseu al sofà i observa la Chasey, que li dóna l'esquena. Ara ja fa uns quants mesos que viuen junts i, tot i que porta l'abric posat, és capaç d'endevinar-hi al dessota el seu cos lúbric, les aigües incitadores de la pell vellutada, la perfecta (i perversa) harmonia de les natges, els malucs i aquelles cames tan llargues. Se sent trasbalsat, i pensa que sempre li passa: tornar a la casa dels pares, a la seva casa de quan era adolescent, és com si li centrifugués el cervell, i en sec un milió de records i sensacions se li desperten i desfilen al seu davant, impúdics i hipnòtics. A desgrat, ell s'afanya a endreçar-los un altre cop. -Quan es va morir encara ho era, de bonica -fa en Todd-, perquè es va morir molt jove. Recordo que els companys de classe que venien aquí a casa, per fer els deures i tal, quedaven fascinats i em deien: «Hòstia, la teva mare està boníssima. Un dia d'aquests ens l'has de deixar espiar en pilotes.» Jo els deia que ni s'ho pensessin i feia veure que m'emprenyava, però en el fons, per dins, n'estava orgullós. Quan sent aquestes paraules, la Chasey fa un altre cop d'ull a la fotografia familiar; després es gira i demana a en Todd: -La senyora que t'ha cridat al cementiri, just abans de marxar, que és familia de la teva mare?, perquè trobo que s'assemblen. -No -fa en Todd-, diria que ni tan sols es van conèixer. Aquella dona, la Jeanna, és bastant més jove que la mare, i uf!, té tota una historia al darrere que en part és també meva, així m'agrada creure-ho. -Calla un moment, i li sembla com si una conversa llunyana i fragmentària, a dalt a la seva habitació, es filtrés pel sostre i les parets i l'obligués a replicar. Després mira la Chasey directament als ulls, entremaliat, i continua:- Es una històna que, si t'asseus aquí al meu costat, t'explicaré a tu i prou. Ella s'hi acosta i li fa un petó, com un regal de complicitat, però en lloc d'asseure's s'estira tot al llarg del sofà i recolza el cap a les cames d'ell. Alça la vista i somriu. -Quan vulguis. La curiositat se'm menja. -De jove, la Jeanna era guapíssima -explica en Todd-. Avui dia encara conserva una certa esplendor, ja te n'has adonat, però aleshores era una autèntica mera- vella: quan te l'encreuaves pel carrer, el primer en què et fixaves era en el cos tan impressionant (pits i malucs italians, diríem), però aviat comprovaves que el millor era el rostre, aquella cara emmarcada per una crinera fosca que aconseguia reunir en una sola expressió la candidesa exòtica de les orientals i tota la luxúria desfermada del tròpic. A més, era agosarada vestint, desimbolta i, deien alguns, una escalfabraguetes. Aquí al poble no s'havia vist mai res d'igual... En Todd fa una pausa per mesurar l'interès de la Chasey i, com que no diu res, amb un gest tendre Ii posa bé els cabells del front (se li havien esbullat en estirar-se) i continua: -Tot i que era més gran que nosaltres, que els meus amics i jo, la Jeanna ens atreia moltíssim. La vèiem com una cosa llunyana i inabastable, és dir, tan inabastable com una estrella de Hollywood, i també com elles omplia les nostres converses d'adolescents d'acnè i pèl moixí. Per nosaltres, no hi havia cap diferència entre la nostra Jeanna i l'Angie Dickinson o la Raquel Welch, posem per cas, de manera que totes elles, amb la seva reconcentrada qualitat mítica, presidien les nostres primeres masturbacions. A vegades eren palles comunitàries i tot: ens trobàvem als afores del poble, en un descampat solitari, i mentre compartíem un cigarret furtiu un de nosaltres deia: «M'imagino la Jeanna que s'abaixa les calces, es passa dos dits pel cony i després em mira, posa els ulls en blanc i, amb aquelís dos dits, ara molls, em fa senyal que m 'hi acosti»; o bé: «M'imagino la Jeanna estirada al llit, tota sola, que amb les mans es fa massatges als superpits i amb la llengua es llepa els mugrons foscos», i tots els altres ens excitàvem moltíssim i començàvem a abaixar-nos la bragueta a l'uníson i etcétera. Animat pel record de la narració, en Todd es remou al sofà. És la primera vegada que es decideix a parlar amb la Chasey del seu passat eròtic i, tot i que ella somriu obertament mentre l'escolta, nota que per dins li despunta un esqueix de dubte. Ara les veus de dalt, un noi i una noia, ressonen més tènuement, peró li fa la impressió que aquella mena d'exhumacions tenen un aire de traïció cap a si mateix. El passat és passat, es justifica, i el rostre de la Chasey, a la seva falda, l'empeny a continuar. -Un bon dia -fa en Todd- la Jeanna va desaparèixer, se'n va anar del poble i ens va deixar sols i desconsolats. La seva família explicava que havia marxat a ciutat per estudiar ballet i art dramàtic, perquè sempre havia volgut ser actriu, peró les males llengües (segurament les mateixes que abans havien escampat que era una escalfabraguetes) deien que l'havien vista prostituint-se en un bar de carretera. Nosaltres no ens ho crèiem, o no ens ho volíem creure, i trobàvem que era impossible que la Jeanna fos una puta. Suposo (me n'adono ara) que ens resultava impensable perquè la consideràvem gairebé com un patrimoni privat de les nostres dèries manuals, i en el fons, molt en el fons, devíem conservar la ingènua esperança que algun dia, quan fóssim més grans i ella es fixés en nosaltres, es ficaria al llit amb algú de la colla. -I ho va fer? -el talla la Chasey, intrigada. -No, mai; com a mínim no d'una manera real. El cert és que amb la seva marxa (o fugida, vés a saber) la Jeanna va perdre punts al nostre rànquing de somnis humits i durant una temporada tot de succedanis més aviat mediocres la van substituir. Un dia, però, quan ja feia gairebé un any que la Jeanna havia desaparegut del mapa, vam tenir noticies seves, i vam quedar al.lucinats: en un viatge d'excursió a la ciutat, el germà gran d'un de la colla havia robat d'un quiosc una revista pornogràfica d'aquelles tan cares, amb les pàgines de paper cuixé i les fotos amb flou. Quan havia arribat a casa, s'havia tancat al vàter per fullejar-la i hi havia descobert les fotografies d'una noia que semblava la Jeanna (i que ho era, sens dubte) oferint-se als «lectors» en les postures més provocatives. Ara que ha fet tornar aquells dies a la memória, en Todd reviu també l'emoció que aleshores va presidir la seva vida, les corredisses clandestines en sortir de classe 1, més endavant, les trobades nervioses i furtives. -No cal dir que l'endemà -continua- hi va haver trobada al descampat per admirar les imatges (gairebé diria les icones!) d'aquella dona perfecta que era la Jeanna peró que al reportatge amagava la seva identitat sota el nom de Selene. Per fi vam poder veure i examinar el cos que havíem imaginat tantes vegades; per fi vam poder concentrar-nos en aquell pubis tofut (aleshores estava de moda) que per nosaltres era com el centre de tot, l'origen del món. La Jeanna de quatre grapes i mostrant-se per darrere. La Jeanna al llit, oberta de cames i oferint sensualment la clivella. La Jeanna en una platja rebent l'embat de les onades escumoses... En aquest moment la Chasey ha tancat els ulls i prova d'imaginar-se la dona del cementiri vint anys enrere; no li resulta difícil donar a aquell rostre la càrrega d'erotisme que fa temps va encendre el desig del seu home, i ella mateixa comença a notar un pessigolleig juganer per tot el cos. Aleshores ell s'atura de sobte i escolta. A dalt a l'habitació les veus han callat (la veu d'ell i la veu d'elles, totes les noies una noia), però està segur que un cop més, com sempre, s'han cristal.litzat en l'holograma perfecte de la Jeanna, que el reclama des del passat. Amb el silenci, la Chasey torna a obrir els ulls: el blau límpid de l'iris se li ha comencat a enterbolir, i en Todd, que sap el que això significa, pensa que no trigarà a capbussar-s'hi i diu, provant de resultar convincent: -Vine, anem a dalt. Et vull ensenyar una cosa. Es treuen els abrics i els deixen sobre el sofà, després pugen a la part de dalt de la casa, on hi ha els dormitoris. Quan entren a l'habitació, a en Todd li sembla que l'holograma de la Jeanna es desintegra com una bombolla de sabó, i allà dins tot continua com el dia que se'n va anar de casa definitivament. Les parets empaperades amb pòsters de grups musicais i banderins de diversos clubs de tennis; els prestatges amb uns quants llibres de l'escola i un radiocasset que ja no deu funcionar; en un racó, el llit tapat amb un cobrellit de quadres escocesos, el de tota la vida. La Chasey s'hi asseu al damunt i diu que totes les habitacions de noi s'assemblen. En Todd obre un dels calaixos de la taula on estudiava i fa que sí amb el cap, després comença a furgar-hi a dins i en treu tot de coses: un estoig de colors (de dos pisos), una caixa de plàstic plena de bales i balins (que quan la sacseja fa una fressa insuportable), un pot de Blandiblub (que no s'atreveix a obrir), un paquet de cigarrets grecs (record del viatge de final de curs) i, del fons de tot, una carpeta blava farcida de papers rebregats. L'ensenya a la Chasey i diu: -Estava segur que encara hi seria. Tots aquests anys. La Chasey no entén res. ElI obre la carpeta i remena els papers. A la fi en treu un de plegat en quatre parts, el desplega, mira d'allisar-lo una mica i, mentre s'asseu al llit, el dóna a la Chasey: -Et presento la Jeanna el dia que es va dir Selene. La Chasey observa amb admiració la foto de la Jeanna nua recolzada en un mirall (que li retorna la imatge del seu cos impressionant) i, com que s'estima en Todd, pensa que Ii hauria agradat ser la motivació d'aquell seu desfici adolescent. -Al cap d'un temps -diu ell-, ens vam repartir les fotos de la revista i a mi em va tocar aquesta; era de les més artístiques, si és que es pot dir així. He de reconèixer que durant uns quants anys la Jeanna va ser una obsessió... La frase queda interrompuda i la Chasey ressegueix amb la mirada els contorns precisos d'aquella obsessió de paper cuixé. En Todd, que se sent excitat per la situació, voldria ofegar per sempre més les veus que ha sentit abans, perquè en coneix la procedència i li fan por: recorda els primers flirtejos sexuals, quan s' enrotllava amb les noies i, si els seus pares no hi eren, les portava a casa, a aquella habitació, sobre aquell llit. Estava amb elles, sí, i les abraçava i les llepava i les penetrava i disfrutaven molt, però en realitat per ell era com si estigués cardant una vegada més amb la seva Jeanna, la noia de la foto, com si estigués a la platja amb ella, o a la mateixa banyera, o rebolcant-se entre els llençols del seu llit. Mentre pensa això, en Todd deixa vagar la vista, perduda, en els plecs arrugats i descolorits de la foto de la Jeanna (a les mans de la Chasey). Podria tancar els ulls i reproduir amb extrema fidelitat cada detall d'aquell cos; podria recordar amb precisió el memorial de noies que van usurpar-lo. A la Chasey se Ii desperta una estranya sensació, feta d'enveja i compassió, i amb un gest de tendresa l'acarona. En Todd es fixa en els seus ulls, que a hores d'ara ja són dos bassals obscurs de pur desig, i s'hi capbussa amb un plongeon delirant. De cop se'ls desferma una mena de fúria incontenible i comencen a despullar-se l'un a l'altre. Primer es treuen el jersei i la camisa, i en Todd s'atura als pits (italians) de la Chasey: li treu els sostenidors i comprova que té els mugrons (foscos) endurits, els hi llepa, mossegant-los lleugerament, primer un després l'altre, i tot seguit, amb la llengua, traça un camí vellutat de saliva que baixa fins al melic i s'hi atura. La Chasey s'estremeix de cap a peus, alça el cap i amb la mà busca la bragueta d'en Todd; li abaixa, li treu els pantalons i els calçotets (ell l'ajuda movent la cintura) i descobreix el penis a punt de caramel. A continuació, d'una revolada ella es treu la faldilla, les mitges, i deixa al descobert unes calcetes setinades blanques que a penes poden empresonar tota la fermesa dels malucs (també italians) i la violenta ona expansiva del sexe (parcialrnent rasurat, està de moda), en ebullició. Com que el llit és estret, la Chasey s'encamella sobre el cos suat d'en Todd i li ofereix el cul, alhora que li comença a llepar goludament el gland. Durant una estona s'exploren amb la llengua, un pas més en el rituaL i llavors la Chasey es torna a girar i es posa dreta sobre el llit, mirant-lo desafiadora. Té la cabellera esbullada, la suor li regalima pels pits i el ventre i li fa la pell encara més lleonada. Aleshores, des de sota, en Todd contempla la Chasey amb devoció, excitadíssim; tanca els ulls i diu: -M'imagino la Chasey nua que se' m posa dreta al davant, amb les cames obertes, i fa per mi sol allò que m 'agrada tant. Quan torna a obrir els ulls, veu com ella s'agafa les calcetes i les estira amb forca fins més amunt de la cresta ilíaca, de manera que li tiben el sexe i se Ii marquen els llavis humits, la punta enfollida del clítoris..., i aleshores, amb la pressió, una taca d'humitat comenca a impregnar el setí blanc, a xopar les calcetes i estendre's com una marea incontenible. A en Todd li sembla que es tornarà boig i li diu que vingui, que s'acosti, que baixi. La Chasey li fa cas: d'una estrebada s'arrenca les calcetes, obre més les cames i comenca a baixar la cintura, movent-la lúbricament, fins que arriba a l'alçada del gland. En aquell moment hi juga una mica, hi entres o no hi entres, bastonades de cec, fins que veu que s'acobla i llisca i comença a moure's, empassant-se el penis fins a l'arrel i escopint-lo, fins a l'arrel i escopint-lo. Quan han trobat el ritme, la Chasey s'agenolla i prem amb més força les natges; de mica en mica augmenten la cadència, galopen i s'abracen (els pits d'ella se li claven a la carn); la suor els facilita el moviment, progressivament s'abismen, fent via cap al final; en Todd sent que és a punt d'esclatar i ella crida i gemega i li diu que s'esperi, ja vinc, ja vinc. A la fi, quan ja no pot més, en Todd es deixa anar, ejacula, perd el món de vista (ella també, sí, ella també) i cau rendit, extenuat, tots dos fets un bolic. El vidre de la finestra s'ha entelat. No és fins al cap d'una estona, quan surt de dins la Chasey amb un flop aquós, s'estira al seu costat i l'esperma es refreda formant una pel.lícula sobre el penis, que en Todd recorda un cop més l'anatomia (perfecta i perversa) de la Jeanna i pensa que ha d'anar amb compte a no tacar el cobrellit. |
|
| © 1998 Germans Miranda |
Imprès amb el permís d'Edicions Columna i l'autor.
|
| Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització | |
|
|
|