|
|
|
| ADÉU-SIAU A LA CARN DE BOU per Miranda"Y" | |
 Setembre Si uns quants agents de la policia nacional no haguessin estomacat la meva novia brutalment (ventant-li puntades de bota als ronyons i colpejant-la amb les seves porres pràctiques i flexibles fins al punt que tenia rierols rojos corrent per damunt de la cara i uns hematomes tan contundents a les espatlles que semblava que s'hagués pintat de diversos colors per anar al carnaval de Notting Hill), mai no hauria aprés allò que vaig aprendre i que em va canviar la vida íntima per sempre més. Que quedi clar que no sento cap mena d'agraïment cap als policies en qüestió per haver-ho fet possible, al contrari: jo, com moltíssima gent al meu país, dels policies, en diem porcs, diem «fugim, que vénen els porcs», o bé «a Barcelona hi ha quatre tipus de porcs» o bé, «tinc un cosí que fa de porc»; no, no tinc cap estima per les forces d'ordre públic d'enlloc, però he d'adetre que si la meva nòvia no hagués hagut de passar un parell de nits al departa-ment de traumatologia de l'Hospital Cllnic jo hauria continuat sent l'home groller sense remei que havia estat fins aleshores. I el fet és que en aquella època jo -com tants i tants anglesos- gastava un argot molt rudimentari a l'hora de fer qualsevol referència al sexe; a tall d'exemple, l'acte sexual, per a mi, consistia a «fer cops» («hem estat fent cops tota la nit»); i deIs pits femenins, en deia «bosses de gresca», i dels llavis de la vagina, «cortines de carn de bou»; i quan vaig conèixer la Susan -la qual, per donar-vos-en una idea, té les galtes rosades, uns ulls rodons i un somriure massa gran-, li vaig etzibar la fórmula clàssica: «No em dic Jesús però la meva polla és tot un miracle i a més no cal esperar fins al tercer dia perquè es torni a aixecar.» Com va riure! Anglesos havíem de ser. I en el nostre cas, la cosa era encara més greu perqué poc després d'haver-nos convertit en una unitat (que diem allà) vam descobrir -justament- que ens agrada- va molt xiuxiuejar-nos certes frases mentre fèiem el fet .Totes, és clar, tretes de l'argot esmentat. Així mateix, vaig arribar a dir-li coses com ara «Hòstia puta, amor, em moro per treure't la pasta batuda de l'escletxa» o bé «Oi que t'agrada la fruita? Xucla'm això reina, és la pera». Sabent el que sé ara em fa una vergonya tremenda només de pensar-hi, tanta de fet que la titola vull dir el penis se m' està encongint ara mateix mentre escric, mentre recordo -ni que sigui d'una manera molt fugissera- totes aquelles sessions amoroses fetes en veu alta amb la Susan, abans que els porcs la prenguessin per una manifestant tan bon punt sortia de la terrassa del Zurich, el mateix dia de la nostra arribada a Barcelona. Els del Clínic la van ficar en una habitació que compartia amb un parell de senyores de mitjana edat que tenien tot de blaus a l'entorn deis ulls i, una d'elles, una mena de cremada molt desagradable que li havia deixat un fotimer de butllofes al braç esquerre. Per evitar que les seves companyes de sala la sentissin -mai se sap qui entén l'anglés i qui no-, la Susan, a l'hora deis adéus, em va indicar que m'hi acostés. A cau d'orella, em va xiuxiuejar: -No pateixis, quan em toqui fregar-me la patata, somiaré en el cap de tortuga de la teva tita. I jo vaig respondre de l'única manera que aleshores sabia: -Sempre seràs la meva palla preferida. Va somriure, massa, fent que els morats se li crispessin a flor de pell, i va fer una ganyota de dolor. La vaig deixar i vaig fer cap als ascensors, davant dels quals hi havia una aglomeració de visitants que havien acabat de complir el seu deure amb els malalts respectius. Cada vegada que arribava un ascensor, que no era gaire sovint, hi entrava una familia sencera i entre tots els avis, oncles i néts mai no hi havia prou espai per a una persona sense parentiu. Al cap de vés a saber quant de temps vaig mormolar, en anglès: -Que se'n vagin a la merda! Baixaré a peu. I quina no va ser la meva sorpresa en sentir una veu femenina al meu costat que em va dir en un anglés tan perfecte com el meu: -Jo també. No entenc com no m'hi havia fixat abans. És cert que estava de mal humor per allò dels ascensors, però, cony, es tractava d'una noia que hauria fet enravenar la tercera cama d'un cadàver (tal com m'ho vaig expressar a mi mateix en aquell moment). Tenia uns vint-i-tants anys i a més, una pell fina i negra, i jo sempre m'havia sentit atret cap a les noies de pell fosca; segons m'havia explicat un amic que sabia de què parlava: «Amb elles, a primera vista costa trobar el pany de porta pelut, el busques i el busques, i llavors de cop i volta, flas!, allà el tens, com una tira de bacallà sobre un plat de tòfones.» Vam baixar les escales junts, jo i la desconeguda, i venint com veníem de la sisena planta, vam tenir una breu conversa en el curs de la qual vaig saber que feia de correctora per a un diari barceloní -atenent-se a la meva mostra evident d'admiració («que em cardin de gairell! ») em va dir que a més de l'anglés i el catalá, també parlava el castellà, el francès, el portuguès, el wolof, el haussa i el khoisan- i que acabava de visitar el seu germà, un bioquímic de la Costa d'Ivori, agredit el dia anterior a la tarda al bell mig de la Plaça Universitat per un grup de xavals del país que no deixaven de dir-li «mico subnormal» mentre li trencaven les cames amb uns bats de beisbol. Un cop al carrer, un cop entre la gentada innocent, vaig dir: -Tinc una set que em moro. No sé si tu...? De debò que ni em passava pel cap que potser això portaria a alguna cosa més que una copa, al contrari, capficat com estava amb el que li havia passat a la Susan, gairebé ni vaig sentir l'africana, que es va arronsar d'espatlles. -Per què no? Ha estat un dia...! Vam entrar en un bar. Vaig demanar una gerra gran de cervesa, i ella, un Marie Brizard amb gel. Va dir: -El problema dels hospitals és que t'embolcallen amb un eixam d'olors que volen traspuar un missatge de netedat i frescor però que no fan sinó portar-te a pensar en la feblesa de la pròpia carn, i en la solitud i fins i tot en la mort. Mitja hora en un hospital i ja començo a dubtar si n'arribaré a sortir. No hauria pogut mostrar més sorpresa si hagués acabat de fer-me pessigolles a la collonera. En la boca d'una altra, un discurset d'aquesta mena m'hauria semblat pretensiós i embafador; però ella parlava amb un somriure intel.ligent i bell que em va fer oblidar la ferum del Cllnic -que a mi també m'havia afectat, ara que hi pensava- i fins i tot els ronyons atonyinats de la Susan, que jeia indefensa al llit blanc envoltada d'unes dones contusionades. Era com si tot allò ja no tingués res a veure amb mi, com si s'hagués fet fonedís i estiguéssim sols, l'africana i jo, en un món lliure de desgraciats. -Com et dius? -Xara. Xara! He de confessar que en sentir aquest nom tan rar vaig experimentar una pertorbació pantalònica, o sigui, que la baioneta bovina va donar algun senyal de vida. I que content que estic, sincerament, que avui en dia ja no faig servir aquesta mena de llenguatge. *** Vam descobrir que teníem gana i malgrat la meva insistència que anéssim al Barça-Barça -n'havia vist un anunci engrescador a la revista de la llnia aèria-, em va portar a un petit restaurant a la zona de la Barceloneta. -Aquest lloc no surt als anuncis, però està molt bé.-va comentar amb una rialleta d'allò més elegant que em va fer oblidar les meves pròpies preferències mentre mirava com la seva pell tan mat i tan llisa destacava entre les parets color de nata de Cornualla del local. Enxampant-me, va dir: -No t'ha passat mai pel cap que en el passat llunyà només hi havia gent negra sobre el planeta? O sigui, que som com els éssers humans havíem de ser abans que uns quants es posessin a caminar cap a llocs com ara les Illes Britàniques, el clima de les quals els va anar malmetent la pell... -I tant -vaig dir, corprès un cop més per la seva facilitat d'expressió. Ella -ella! ella! qui era ella?- va mirar el menu: -Em sembla que prendré la graellada... Vaig optar pel mateix a l'acte, i vam menjar a poc a poc tot bevent un vi rosat, i al final ella es va reclinar contra el respatiler amb un somriure lleugerament trist. -Molt i massa, he menjat. Vaig somriure: -Jo també! Si hagués de deixar caure un tronc ara, esmicolaria la tassa del vàter, sens dubte! Es va posar a mirar-me fixament, com si hi veiés quelcom inquietant. Al cap de poc, va preguntar: -Ets molt... directe, oi? -Directe? Sense respondre, va dir: -Fem una volta? I vam fer-la per una Barcelona fresca i il.luminada, les pedres multicolors giravoltaven al nostre entorn (els detalls havien deixat d 'importar-me, enlluernat com estava per la presència d'ella), fins que es va mirar el rellotge i va dir -Fem l'última? Em va portar a un cau folrat de vellut que tenia un nom francès en el qual hi havia poca llum però prou per veure els seus pòmuls alts i els seus ulls com ametlles vives; la cambrera ens va portar unes begudes de color vermell. Vaig fer una ganyota: -Què és això? -Tasta-ho. Era una beguda plena de sabors que venien de lluny, de ben lluny, de llocs on no arribaria mai, ni tan sols al cap de cinc setmanes en un tottereny. Quan ens en vam anar, la seva mà -negra i fresca~ estava enllaçada amb la meva. Vivia prop de la Plaça Urquinaona en un pis que em va deixar parat, de tan gran que era; en entrar, va pitjar una sèrie de botons a una mena de quadre de control que hi havia al costat de la porta. De cop es van encendre uns llums que omplien aquell pis d'una llum color taronja de la sang i es va començar a sentir una música rítmica i impossible de classificar. Vaig dir: -On tens Can Merda? Em va assenyalar una porta. Vaig entrar en una sala que tenia les parets i el sostre revestits de rajoles de marbre fosc amb estries blanques. Aquí també hi havia música. Mentre pixava, vaig sentir la seva veu per la porta: -Dutxa't, si vois. Trobaràs un barnús a l'armari al costat del lavabo. La seva oferta no em va semblar ni exagerada ni -curiosament- atrevida, potser perquè l'última copa m'havia relaxat d'una manera molt agradable i m'havia deixat amb una sensació aparentment natural de confiança i benestar. Vaig sortir del bany embolcallat en un barnús pelut. No la vaig veure al passadís, que vaig enfilar fins que vaig entrar de ple a la sala d'estar; enmig d'uns mobles tipus japonès (prácticament invisibles, de tan baixos que eren) hi havia una cadira de fusta massissa; la Xara - completament nua- hi era asseguda a l'inrevés, tal com ho feien els cowboys als westerns d'abans, d'esquena a mi, els bracos recolzats contra el respatller, el seu cul emplaçat tan enrere que gairebé sobresortia del tot de la vora del seient de la cadira, de manera que sembiava que l'única part de l'entrecuix que estigués en contacte amb el seient era el baix ventre o potser fins i tot el clítoris i prou. Sense mirar-me, em va dir: -Ets dels que els agrada parlar, no és així? Tenia un cuí prominent. Podia distingir-ne l'ullera, fosca i neta. Al cap d'una pausa perfectarnent comprensible, vaig dir: -Com ho saps? Va riure, deliciosament. -Sóc de les que ens agrada escoltar. Posa't aquí sota i digue'm el que veus. Havent dubtat un moment -per què?- m'hi vaig acostar i tal com m'havia demanat, vaig ajupir-me, vaig fer relliscar els peus per sota de la cadira, arrossegant~me d'esquena per terra fins que vaig tenir una bona vista panoràmica. A aquelles alçades el meu penis ja s'havia obert camí entre els plecs del barnús. Vaig sentir com ella es bellugava un xic damunt la cadira. -Bé? Què veus? Atenent-me als fets, vaig dir: -Tens unes solapes de xiclet que t'hi cagues. Dolçament, va dir: -No, no, digue-m'ho d'una altra manera. Una altra manera? -Si jo no sé... -Fes servir termes mèdics si vols, però d'una altra manera. -Tens una... una vagina allargada, d'un color entre rosat i vermellós, veig els llavis de la vulva, són primets i delicats, i lleugerament humits. I sense poder resistir-m'hi vaig alçar el cap i vaig fer córrer la llengua al llarg de l'escletxa marcada per aquells llavis lleugerament humits. Tota ella es va estremir. -Digue'm, què estàs fent? -M'estic afartant d'un sopar de llobarro... -No! Es va aixecar i em va deixar plantat sota la cadira. -Surt d'aquí! Em va portar a la seva habitació i, havent-me encarregat una descripció verbal del que ella faria, va comencar a fer-me una fel.lació i aquesta vegada li vaig dir que m'estava fumant l'òliba blanca -no!-, doncs que m'estava tocant l'oboè rosat -no!-, que m'estava llepant l'eix i la punta del penis alhora que s'empassava aquesta amb la boca de tant en tant; va deixar anar un petit crit de plaer per indicar que ho havia encertat, i vam canviar de posició... De vegades no me'n podia estar, de recaure en les grolleries a les quals estava tan acostumat. La visió dels seus pits excitats i suats, per exemple, em va fer perdre el cap: -Et surten tant els mugrons, que semblen polles de pigmeu... I ella, que m'havia envoltat la cintura amb les seves cames majestuoses, va alçar els ulls al cel alhora que em va esperonar les costelles amb els genolls, fent que gemegués de dolor. Això no va impedir que poc després, quan la penetrava per darrere, digués: -T'hi he ficat l'escombreta i t'estic escurant la cagadora de dalt a baix. Una frase que tampoc li va fer gaire gràcia. Però com més durava la nit, més me n'anava oblidant, dels vells costums. A trenc d'alba encara estàvem desperts, cara a cara, mossegant-nos els llavis l'un a l'altra, agafant-nos un pél desesperadament, les mans suades relliscant per sobre de la pell xopa. I quan em va preguntar què havíem fet durant la nit, li vaig saber explicar que -quan ella havia estat a sobre i a sota meu, d'esquena i de cara- el meu penis havia entrat en la seva vagina (la seva vagina jove, lluent, optimista), que la punta del penis també havia entrat a poc a poc en el seu anus estranyament familiar; que jo l'havia llepada des de l'anus esmentat fins al clítoris en una sèrie de moviments llargs i lents, que ella m'havia xuclat els testicles, que m'havia recorregut el penis erecte amb la llengua, que se l'havia ficat gairebé sencer a la boca i que s'havia empassat l'esperma, del qual havia netejat les restes que quedaven amb la punta de la llengua. En sentir les meves explicacions, va deixar anar una rialla satisfeta i em va premiar amb una mossegada al lòbul esquerre. Quan la llum del matí ens va il.luminar, teníem els cossos assossegats i les ments en blanc; ens vam estirar les extremitats com un parell de gats amics i vam anar a la dutxa i a la dutxa li vaig ensabonar la vulva i em va penetrar l'anus amb el seu dit llarg i fosc i fresc fins que vam acabar masturbant-nos l'un a l'altre mentre jo, amb molt de gust, en feia el reportatge en directe; amb aquell últim orgasme ja en vam tenir prou, només ens quedava baixar al bar del costat radiants i relaxats i demanar una gerra de cervesa i un Marie Brizard amb gel, i dues rondes més i a poc a poc posar-nos a caminar tremolant de cansament, les nostres cames tan febles com si un metge ens hagués acabat de donar d'alta. El cel era llis i imma-culat, blanc com el teixit rentat que porta nom, els arbres ballaven sols, entrebancant-se, i la boca del metro m'esperava: volia tornar a l'hotel i asseure'm a l'única cadira de l'habitació i sospesar tot el que m'havia acabat de passar gràcies a aquesta noia -tan bella! gens cohibida!- que havia conegut en sortir... -Xara! On anem? M'havia agafat la mà i m'estirava cap a l'altra banda del carrer. -A l'hospital, és clar. Ja és hora de visita. Em va mirar: -El meu germà m'espera. I tu, a qui vas anar a veure, ahir? -La meva... Una cosina meva... apallissada, saps?... els porcs... -Els porcs? Ui, ui, ui. M'acompanyes, doncs? Aquesta vegada vam poder agafar l'ascensor. Quan vam sortir al replà de la sisena planta, el baf de clor i lleixiu em va aclaparar com mai no ho havia fet i vaig haver de fer una pausa. La Xara va dir: -Bé, a veure com es troba el meu germà avui. Gràcies i adéu-siau. I em va fer un petonet calentó -afectuós, fins i tot- als llavis abans de desaparèixer passadís enllà. En aquell moment, em vaig adonar («Gràcies i adéu-siau») que m'havia acomiadat. Sense malícia i definitivament. Vaig caminar d'esma cap a l'habitació de la Susan. Pesava figues. -Bon dia. -Ei! Que d'hora! -Com et trobes? Les senyores clapades de blaus ja estaven despertes, de manera que, un cop més, em va indicar que m'hi acostés. A cau d'orella, em va dir: -Em moro per un bon cop. Tinc el paraigua de l'entrecuix obert del tot. Uf! Qué no donaria per dotze polzades ben clavades! Sense dir res, vaig fer que sí amb el cap i em vaig posar dret. -Vaig a buscar un café. Vaig sortir al passadís i vaig ficar una moneda a la màquina. En treure el got de plàstic, vaig clissar la Xara a l'altre extrem del passadís. Estava abraçant el seu germà, un africà alt que tenia les cames enguixades i que es mantenia dret amb unes crosses. Hauria tornat tot seguit cap a l'habitació de la meva nòvia si, de cop, la Xara no hagués començat a morrejar el seu germá d'una manera inequívocament sexual. Així que no deu ser el seu germà, vaig pensar, mentre ella es va posar a acariciar I'entrecuix de l'home discretament. O potser sí. El que és segur -em vaig dir. sobtadament envejós- és que viuen en un món en el qual les persones diuen les coses pel seu nom i es miren amb franquesa i on no ofeguen els possibles perills de la passió amb jocs de paraules carrincloníssims, un món diferent del meu i el de la Susan, és a dir. un món lliure de rialles sense alegria i de pubs avorrits i de galtes envermellides i d'ulls empetitits com els dels porcs i de llavis inundats de bromur alcohòlic i de titulars de diari com ara VICARI EN ZEL ENXAMPAT AMB FELIGRESA MAMELLUDA, un món lliure de baionetes de punta rodona i de bosses de gresca, un món en el qual no se li acudiria a cap dona, ni borratxa, convidar una serp bòrnia, a crits, a fer córrer les seves cortines de carn de bou. Un món en el qual havia passat una nit, una nit que encara em tenia agafat de la mà, una nit ben breu a la qual encara devia les cames tremoloses, l'estómac píe de papallones, el cervell que zurnzejava, i un penis ploramiques que no deixava de demanar més -més! més!- sense saber a qui havia de recórrer. Vaig donar l'esquena a la parella, vaig mirar per la finestra més propera, una finestra de plàstic gruixut que embrutava la llum que entrava, i vaig ensumar la netedat exagerada; ja m'hi anava acostumant. Durant uns minuts ben llargs, em vaig esforçar a fer baixar els peus a terra i em vaig encarar amb la vida dita real, la que es viu perquè sí. M'esperava al llit. -Què t'ha fet trigar tant? Li vaig oferir el got de café. -Res. En vols? -No, però hi ha un corrent d'aire aquí que m' esta congelant l'esquerda, cony, una mica més i hi hauré de fer servir un trepant amb percussor en comptes del bastonet d'esbarjo! Amb una certa recança, vaig tancar la porta que donava al passadís. |
|
| © 1998 Germans Miranda |
Imprès amb el permís de Columna Edicions i l'autor.
|
| Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització | |
|
|
|