La barrera de corall
Vaig donar a cadascú una destral i un ganivet
James Cook
Sempre havia desitjat ser algú altre,
però ara sols l’ossada del silenci m’acompanya
per desplomar-se enlloc.
Avui que la neu em clava, tossudament,
a un temps glaçat,
fixo l’esguard en James Cook
i el seu periple estès per Oceania.
Dos grans vaixells solcaren el Pacífic:
el Resolution i l’Adventure.
A l’illa de Tongatabu,
el cabdill Attago li oferí, al capità,
un tros de tela i el canvi mutu de noms:
la més gran demostració, fet i fet,
d’amistat i confiança
(i, ben mirat, quin goig més alt,
canviar d’identitat i bescanviar la pròpia!).
També tu i jo, temps enllà,
trepitjàrem una petita illa
enmig de l’oceà:
les tortugues gegants, els cocoters altius,
l’equador fet lluerna sota la Creu del Sud...
Enfora de la barrera de corall,
talment l’ossada femoral
que en sostenia el cos,
les ones de l’Índic s’estavellaven, ronques,
sis metres per damunt
del gran esquelet protector.
A dins, recer rodó, la calma:
la llacuna, els peixos de colors,
l’aigua càlida als turmells.
La barrera esdevingué, llavors,
mirall d’amor i temps:
enfora sols naufragi,
endins tedi i quietud.
En nosaltres, com a l’època de Cook,
el salvatge fou
–ben al contrari de la creença popular–
qui es malfià del mar i es reclogué en una illa,
aferrat per sempre al cònjuge,
als déus menuts
i al cicle monòton dels treballs:
l’hort, la cabana, el nodriment dels fills.
Espantós, certament.
Però la sort dels navegants que fórem,
pendó del seny amb guany de llibertat,
fou, si fa no fa, bessona,
mal que indomable entre els perills:
el fàstic de girar per mer desfici,
inflant neguits oceà endins,
junyits per sempre a la bandera
d’un paradís que jeia lluny dels dits.
No hi ha repòs, per tant.
I en retrobar-se,
salvatge i navegant
intercanviaran, de nou, mil bagatel·les,
riuran i s’amaran, trescaran i viuran,
prenys d’inclemència,
en un insuls confí d’alisi i coco,
de selva i de guaiaba;
fins al dia en què, sòpits,
fregant el comiat dels tristos tròpics,
s’avinguin, recelosos,
a un acord civilitzat.
La selecció natural
Les dents del cocodril, a la fossa de l’aigua,
són l’alerta del símbol comprobable i precís.
La raó com a bluf: maresma i queixalada
abans que el llamp abati els fets concrets i nus.
El cadàver de Darwin encara put a ciri.
El propòsit remet a un miratge causal
i Déu s’estimba, ocult, en la fe dels empírics.
Pro quan torni la bèstia que un altre apagui el llum.
I si el món cau malalt que el governin els virus.
Els únics resistents a la dosi letal.
Desacralització
El dring de la paraula és la desferra
que amida, en encongir-se, el seny concís
darrere l’alba absurda d’un bell fris
on tot enlaira el càntic de la terra.
En l’esperit del vers reneix la guerra
que, en nom del bon pagès –o el dir postís–,
esbomba una espardenya amb cant submís
i invoca la natura a cop de serra.
Car per damunt del somni hi ha la forma
que mata, en nom de l’ordre, el nou sentit
i acata, servilment, la dreta norma.
Pro el nom no fa la cosa, i l’esclafit
del ritme que ens esquinça, amb vel deforme,
escampa, dins la llengua, l’inaudit.
De Tots els tòtems tornen a l’atol (inèdit)
Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha publicat tretze llibres de poesia, entre els quals Veïnatge d'hores (1987), La llunyania (1993), L'estret de Bering (1997), Omissió (2001), El buit i la medusa (2002), Andròmeda espiral (2005) i Al Ras (en premsa, 2007). Ha publicat l’assaig Les interpretacions (2006) i tres novel·les. Ha guanyat diversos premis, com ara el Miquel de Palol, Ciutat de Palma, Maria Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona i, enguany, el Rosa Leveroni. També ha exercit la crítica literària i ha col·laborat en diverses publicacions
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització